Simeón el Estilita

 Veréis, no me subí a lo alto de una columna ni por capricho ni por excentricidad, me vi impelido a eso por la constante asechanza de un vulgo que no me dejaba orar en paz, ni de día ni de noche. Sentía que mi espacio vital era invadido en detrimento de esa vida espiritual que yo tanto ansiaba, dedicada en cuerpo y alma a las mieles del ascetismo. Al final, estuve treinta y seis años suspendido entre el cielo y la tierra, lo cual no me impidió escribir todo tipo de cartas para sustanciar los pensamientos que bullían intensamente en mi cabeza, ni tampoco lanzar diatribas ni convertir a muchedumbres que venían a verme. Hice de todo, os lo juro, fue así como lo cuento. 

Veréis, casi siempre me preguntan que cómo me las ingenié para proveerme de comida y bebida y para hacer mis necesidades allá arriba, que cuánto medía de diámetro la columna y cuán larga era ésta, que si no tuve necesidad de asistencia médica estando todo el santo día a la intemperie, ya en el rigor del verano ya en el rigor del invierno, y cosas así. Pero nadie me pregunta en cambio  por la agudeza y paz cristalina de mis pensamientos, nadie pregunta a Simeón el Estilita si allá arriba era capaz de llegar a establecer nuevas y frescas tesituras de caridad cristiana, si esa soledad y la distancia ganada en el cénit de la columna me llevaron en efecto a ser capaz de modelar unas letras que cincelaban esa pureza de pensamiento no contaminada por las distracciones mundanas y que de algún modo significaban el precioso colofón a una rica y plena vida espiritual. Ah, y cómo nos limitamos casi siempre por la apariencia de las cosas, digo yo. 

En honor a la verdad, tenía la costumbre de atarme por la noche para no caerme y sí, os lo juro, por todo el perímetro hice construir barandas que se erigían en fronteras artificiales entre las nubes del cielo y este servidor, no fuera el caso que un paso dado en mala hora pudiera significar el final de mi aventura espiritual. Que queréis que os diga, me quedaba un prurito de espíritu precavido, por mucho que en el futuro los biógrafos y la gente de malmeter insistirán en mi disposición abierta a la mortificación de las carnes: helo aquí, no tuvo suficiente ni con las privaciones del monasterio ni con una cisterna de reducidas dimensiones perdida en el desierto, se sintió en cambio seguro en las alturas, con las cagarrutas de los pájaros, el frío, el sol, la nieve, la lluvia, el granizo y demás elementos de la naturaleza como compañeros. Y hasta bien pudiera acaecer que, allá por las postrimerías del siglo XX, un señor de Viena llegue a decir barbaridades tan truculentas como que la columna en donde vivía el santo Simeón no era otra cosa que una proyección falocrática de su mundo, del que excluía tajantemente a todo el género femenino. Pues allá él, que cada cual es libre de opinar como guste, pero advierto que una golondrina no hace verano. 

No, no volveremos jamás a bañarnos en las aguas del mismo río, en eso andaba cargado de sabiduría el de Éfeso, como yo no volveré jamás a subir a ninguna columna y nunca más entre los pliegues de la Historia este acto de un heroísmo espartano volverá a verse del mismo modo: para vuestro siglo, en cambio, será de una estupidez supina. Pero es que al pobre Simeón el Estilita se le cae el alma a los pies cuando, en un vuelo de tiempo hacia adelante, ve a toda esa turba de narcisistas encaramados a las agujas del rascacielos de moda haciéndose selfies con teléfono móvil en mano con el propósito (paren bien las orejas) de jugarse la vida por una foto que atestigüe su proeza para luego publicarla en eso que llaman redes sociales, vil y absurdo espectáculo onanista. Y yo pregunto, con el corazón en un puño: ¿A ese grado de vacío vamos a llegar en el siglo XXI?, ¿es que no van a existir ya esos nobles y puros ideales por los que antes valía la pena morir si hacía falta?, ¿dónde queda entonces la fe, la lucha, el sacrificio por encontrar el camino, la verdad y la vida?, ¿dónde quedan esos héroes con la fiereza de ánimo y la templanza de acero para conseguir al precio que fuere el cielo aquí en la tierra?

Veréis, no es mi propósito lanzaros un sermón, de ningún modo, que cada época tiene sus luces y sus sombras, así la mía como la vuestra. Me hice anacoreta inspirado precisamente por el Sermón de la montaña que nuestro Señor pronuncia magistralmente en palabras recogidas por Mateo, el evangelista del Nuevo Testamento. Sí, para entrar al Reino hay que ser realmente pobre de espíritu, en efecto, y yo fui de una extrema y espartana fidelidad a esa idea, hasta ver toda la obra de Dios pasar a quince metros de altura, abrigado solo por la fe. Y vuelvo, una vez más, con los ojos de la imaginación, al cénit de esa columna, y con lágrimas en los ojos te digo a ti, pobre youtuber: de qué te va a servir ganar el mundo –tus millones de likes- cuando has perdido el alma. 

Cierto, mi querido Heráclito, no vamos a bañarnos nunca más en las aguas del mismo río.

  

 

Paraules de comiat

Tot té un inici, un desenvolupament i un final. O no: el pensament budista, per exemple, contempla tots els esdeveniments com un contínuum en el qual tot està relacionat i on no hi ha delimitacions ni fronteres. En qualsevol cas, vaig començar aquest blog amb moltes ganes i il·lusió per fer córrer la ploma al servei de la crítica literària, volia reflectir-hi els meus pensaments, les sensacions, el termòmetre peculiar que la meva pell de lector podia mesurar prenent la temperatura a tot tipus de llibres. I, sí, m’ho he passat molt bé mesurant paraules a imatge i semblança de la meva sensibilitat durant aquests anys.

Però com deia, i al marge de consideracions budistes, tot té un fi. I crec que aquest blog també. Ja fa un temps que no sento cap tipus de necessitat de valorar, de criticar, de passar pel sedàs o filtre implacable del microscopi. I em passa, sí, al món de la literatura, però també a la vida real (seran coses de l’edat o ves a saber, però així ho visc i així ho sento) I també, d’altra banda, començo a tenir un altre tipus d’interessos i prioritats que m’allunyaran a partir d’ara de la literatura (o almenys m’allunyaran en el sentit de no poder mantenir l’espai, la cadència i el ritme per anar llegint amb regularitat)

No vull perllongar més aquest comiat. Gràcies, a tots els meus pocs però fidels seguidors, i fins sempre, espero haver aconseguit de debò transmetre la meva passió per una de les activitats més sublims que ens defineixen com a humans. Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures, digué Jesús. I els llibres són una de les vies fonamentals per aconseguir aquesta preuada llibertat, no hi tinc cap mena de dubte.

Una abraçada.

Paul Auster: Tombuctú

Es més que probable que no ens trobem al davant d’una de les obres majors d’Auster, però tot i així l’exercici narratiu que fa l’escriptor nordamericà en posar-se una disfressa de gos i copsar tot un univers des d’un punt de vista que per tant ja no està sota coordenades antropocèntriques, és realment notable, brillant per moments.

Mr. Bones, així es diu el gos, ens narra des d’una “primera persona canina” tots els seus avatars arran la mort del seu amo, un rodamón. Però aquesta primera persona es permet la llicència d’interpretar el món amb una racionalitat humana, molt humana, de manera que tot el que va vivint el gos té intrínsec una elaboració de les coses des d’arquitectures emocionals i cognitives que intenten construir una realitat que està referenciada, sobretot, a través de l’univers peculiar de cada amo que va tenint.

El curiós títol que porta la novel·la, Tombuctú, no és altra cosa que una projecció d’un indret físic (sí, és una ciutat del nord d’Àfrica) que el primer amo rodamón del gos desplaça cap un indret ideal o espiritual: en aquest cas, dins la peculiar mitologia del personatge, seria el lloc on va l’ànima un cop ha passat pel procés físic de la mort.

Valoració personal: RECOMANABLE, es llegeix molt bé

Osho: El sender del Zen

El zen s’origina com a resultes de la confluència del pensament budista i el taoista. Es, amb diferència, la religió més senzilla, més pura, més nua: no hi ha cap teologia, és a dir, cap Deu ni cap dogma ni cap praxis ni cap precepte intel·lectual. Donem-li la paraula a l’irreverent Osho:

“La teologia apareix amb un llibre. Necessita una Bíblia, necessita un Alcorà. Necessita un llibre que pretengui ser sant, un llibre que intenti dir que és especial, que no hi ha cap altre llibre igual, que és una benedicció del cel, un evangeli. El zen diu que tot és diví, com pot haver-hi llavors res especial?. Res és no especial, i per això mateix res pot ser especial. Cada full de cada arbre i cada pedra és especial, única, santa. El zen manifesta la santedat de la vida ordinària”.

Els llibres d’aquest controvertit líder espiritual són, en essència, transcripcions de conferències parlades i adreçades als seus seguidors i deixebles, per la qual cosa no es tracta de documents o assaigs massa treballats des del punt de vista literari, encara que el seu autèntic valor deriva en una profunda coneixença de les fonts religioses orientals i, d’altra banda, d’una filosofia vitalista que es desprèn de la seva obra i que dona l’esquena als dogmes i a l’ortodòxia i a la iconoclàstia de les grans religions teistes. Podem sentir, per exemple, coses com aquestes:

“Tot l’esforç d’un Jesús, un Buda o un Bodhidharma, no és més que desfer tot allò que la societat t’ha fet. Són la gent més antisocial del món. Destrueixen tot allò que la societat ha creat per a tu, totes les defenses, tots els murs al teu voltant. Ho destrueixen tot. Són grans nihilistes, simplement es dediquen a destruir, perquè allò que és no necessita ser creat. Ja està allí. “Tots els nostres sistemes educatius ens preparen per a violar: com violar la natura, com violar als altres, com violar a tot el món, com ser agressiu i com demostrar que ets Alejandro Magno, Adolf Hitler o algun altre estúpid. Tot allò que ensenya l’educació és ambició, i l’ambició és violació. Per això dic que el cap és un violador. El cor té més compassió, més poesia, és més metafòric, compta amb un poc d’amor i d’amistat.”

L’estil d’Osho és incisiu, irònic, demolidor, no dubta en repartir llenya per tot arreu (sobretot a les institucions i als que tenen el monopoli de la religió) però és un estil àgil, original, fresc.

El zen és existencial, no teòric. No diu res en relació a la veritat, sinó que t’ofereix la veritat tal i com és. Només et desperta. Et sacseja per a despertar-te, et crida per a despertar-te, però no t’ofereix teories, ni doctrines, ni escriptures. El zen és l’única religió capaç de cremar escriptures, la única religió capaç de destruir tots els ídols, i també tots els ideals.”

És a dir, que el zen no intenta copsar el món des d’una òptica purament intel·lectual, no ofereix una cosmovisió ni una filosofia ni un aparell teòric a seguir, sinó que es basa tot just en la destrucció total de tot tipus d’esquemes mentals. En aquest sentit, hi ha un koan molt famós (un koan zen és una paradoxa o endevinalla que el mestre zen li dona al deixeble per a que la resolgui) que deixa intuir tot això de forma directa: després d’uns quants dies de peregrinació, el deixeble troba finalment al seu mestre, i li pregunta què ha de fer per aconseguir la il·luminació. Llavors el mestre li contesta una frase força desconcertant: ves-te’n, i si pel camí trobes al Buda, mata’l... És a dir, matar el Buda vol dir, simbòlicament, destruir tot tipus de doctrina, praxis o identificació amb la paraula de ningú. Donem-li, si de cas, altra vegada la paraula a Osho:

“Quan mors a la ment, neixes a la consciència. Quan mors al cos, neixes al cos universal. Quan mors com a ego, neixes com un deu, com a Deu. El fi de la ment és la fi del món, perquè el zen diu que la ment és el món. El zen és un tipus de desaprenentatge. Ensenya a com tirar a la brossa tot allò après, ensenya a tornar a recuperar l’habilitat, a tornar a ser nens, a existir de nou sense ment, a com estar aquí sense cap tipus de ment.” “Tota l’ensenyança zen consisteix en una sola cosa: en com saltar al no res, en com arribar a la fi de la teva ment, que és el final del món.”

Al seu llibre, també se’ns parla de la peculiar idiosincràsia dels mestres zen, uns veritables excèntrics els mètodes dels quals a ells mateixos no els importa gaire si en canvi poden “despertar” l’alumne. Ens explica, per exemple, la vinguda de Bodhidharma (qui és considerat com el fundador del budisme zen) a la Xina, quan és rebut pel mateix emperador i milers de monjos, i ell arriba amb una sabata a un peu i l’altra al cap... El que pretenia era que l’emperador no li comencés a preguntar sobre significats, filosofies, dogmes, etcètera perquè, en realitat, no tenia massa coses que explicar, el zen conté de vegades una senzillesa tan elemental que molts podrien interpretar com a absurd, o senzillament riure-se'n.

Per acabar, penso que no deixa de ser curiosa la constatació de que, en essència, tot tipus de manifestació zen (pensem en els jardins, per posar un exemple pràctic) tenen una simplicitat que és tot el contrari a l’ostentació i al recargolament i, paradoxalment, aquesta simple buidor de formes i de continguts t’arriba a omplir de pau i de relaxació. En aquest sentit, un dels jardins zen més bonics que he pogut gaudir es troba a Camarles, a un centre on venen bonsais: t’hi podries estar hores i hores observant-lo, sentint el brogit suau d’un aigua transparent, tens com una mena de sensació de bon rotllo, com si tota la bellesa i la saviesa intuïtiva de l'Univers hi fos "miniaturitzada" davant els teus ulls. Entenc, d’altra banda, que l’experiència zen és arribar al teu nucli o essència, i no als teus postulats intel·lectuals, filosòfics o mentals del moment, per la qual cosa molts mestres introdueixen els seus deixebles en aquesta religió tot just observant la natura (però observant-la, gaudint-la, fonent-se un amb l'experiència, i no etiquetant aquesta amb la pantalla mental que t'allunya definitivament del zen)

I ara sí, per acabar, unes paraules d’Osho sobre el bambú, que curiosament tinc (i en abundància) al meu jardí:

“A la gent zen sempre li ha agradat els bambús. El bambú és el seu símbol. Per què? Perquè és verd tot l’any. És verd en totes les estacions, plogui, faci calor, arribi l’hivern o allò que sigui, sempre és verd. No hi ha res que el faci canviar. Viu una espècie d’eternitat. El seu verdor implica la seva frescor, la seva joventut, el seu esplendor, la seva gràcia. No acumula pes mort. El bambú està molt arrelat i s’eleva molt cap al cel, fins una altura impossible. Està a més buit per dintre. I així és com hauria de ser l’ésser humà: arrelat, sempre verd, jove, fresc, viu, palpitant, desbordant d’energia, ballant i celebrant, i no obstant, buit per dintre... buit com un bambú”

Herman Hesse: Viatge a l'Orient

Conegut sobretot arran les seves grans novel·les (El llop estepari, Siddharta, Demian, Narcís i Goldmund) l’obra del Premi Nobel alemany té també narracions curtes i contes, com aquest Viatge a l’Orient, una exquisida miniatura literària on es pot apreciar el talent i el pols narratiu d’un Hesse que ens regalà una fantasia sobre una secta anomenada el Cercle, en constant peregrinació a mítics llocs d’Orient (i també a mítics llocs espirituals)

El Cercle seria, en efecte, quelcom paregut a un grup que reuneix en el seu sinus tota la màxima expressió de la cultura de tots els temps, sense renunciar a aspectes tan irracionals com la màgia. En un temps indefinit i al marge de la cronologia, els seus components desenvolupen una “conquesta” de territoris exteriors que està intrínsecament relacionada amb qüestions espirituals de cadascun dels membres.

El que més m’ha agradat: El sublim domini de l’art narratiu de tot un mestre, capaç de fer-te embarcar en un viatge que només té lloc al terreny de la fantasia però que en canvi Hesse el fa molt "real".

El que menys m’ha agradat: Per dir alguna cosa, en acabar la narració tens la sensació de quedar-te amb certa fam literària, si aquesta s’hagués allargat i s’hagués desenvolupat més, possiblement estaríem parlant no d’una curiosa miniatura sinó d’una obra mestra de la literatura universal.

Valoració personal: MOLT RECOMANABLE

Thich Nhat Hanh: Estàs aquí (la màgia del moment present)

Quan ja començo a estar saturat de novel·les i d’històries, m’agrada llavors fer breus tasts d’obres literàries “inspiradores”, com una mena d’entremesos per anar picant mentrestant (mentrestant no torno a sentir la necessitat d’embarcar-me en un projecte de més envergadura o densitat específica) En el meu cas, i com sigui que els preceptes del budisme els tinc molt integrats en el meu dia a dia, m’agrada donar-li veu de tant en tant a alguna obra en clau d’autoajut, però amb la condició innegociable de que aquesta obra begui de les seves fonts.

Thich Nhat Hanh, monjo budista zen, juntament amb el Dalai Lama, és una de les persones que més ha difós per al ciutadà de a peu aquesta religió, a través de nombroses compilacions literàries estructurades amb un llenguatge força senzill però alhora força inspirador. És com sentir la veu d’un mestre que ha posat per escrit els seus pensaments però que d’alguna forma té el poder  (tot i la llunyania que implica el paper) de portar-te cap a uns postulats i principis que formen la seva essència de viure, el seu credo. Sempre hi trobo aspectes, tessitures, que em poden ser d’utilitat en el meu dia a dia, així que per mi sempre són lectures molt interessants. I més que llegir, s’ha d’escoltar amb els ulls de l’ànima ben oberts, perquè molts preceptes només poden ser intuïts més enllà del pensament lògic que ens vestim cada dia a l'aixecar-nos i que acostumem a emplenar d’etiquetes, conceptes i paraules que en la seva major part no serveixen per a gran cosa.

I sí, escoltar Thich Nhat Hanh és realment un privilegi, perquè parli del que parli, la seva paraula és extraordinàriament enriquidora, i et va explicant al mateix temps, anècdotes, experiències, contes, sempre amb l’ànim d’arribar de forma humil al lector, sigui aquest de filiació budista o no.

M’ha sorprès gratament, al llegir aquest breu però exquisit tast d’un veritable mestre, que parlés precisament del llibre que tot just havia acabat de llegir abans d’aquest (és a dir, de l’estranger, d’Albert Camus) Coses de la vida, a través de la seva peculiar interpretació he pogut comprendre una mica més l’ànima de Mersault la qual, em reafirmo, és autèntica pel que fa a la seva fidelitat interior. Tchich Nhat està parlant de que un dia viscut amb plena intensitat i consciència equival quasi bé a una eternitat, i llavors estableix el paral·lelisme o comparació amb la part de l’obra de Camus en que a l’estranger, vista la seva sentència de mort, només li queden tres dies de vida. Llavors vindrà el capellà a “confesar-lo”, però ell decideix que no vol perdre el seu valuós poc temps que li queda de vida escoltant les paraules mortes d’un “mort en vida” i que s’estima més mirar amb intensitat un cel blau que fins llavors no se’n havia adonat que fos tan blau, tan meravellós, tal colpidor, així que envia al capellà a fer espàrrecs. És a dir, que Tchich Nhat diu que Mersault se’n adona de que viure només tres dies sota els preceptes budistes, és a dir, amb la màxima intensitat de consciència, de l'aquí i l’ara, deixant de banda pors i  pensaments residuals, valen de debò tota una vida.

Aquest cos no sóc jo. Jo no sóc esclau d’aquest cos. Jo sóc la vida il·limitada. Mai he nascut i mai moriré. Mira l’oceà i el firmament quallat d’estels. Tot és una manifestació de la meva meravellosa ment vertadera. Des d’abans de l’origen del temps, sempre he sigut lliure. El naixement i la mort no són més que portes que travessem, llindars sagrats del nostre viatge. El naixement i la mort són algunes de les formes que assumeix aquest joc de l’amagatall. Somriu, agafa la meva mà i acomiadem-nos. Diguem-nos adéu per a tornar després a trobar-nos.  Ens trobarem avui. Ens trobarem demà. Ens trobarem en la font a cada instant. I ens trobarem en totes les formes de vida.                                                                                (Buda)

Albert Camus: l'estranger

Abans d’entrar en la valoració d’aquesta gran novel·la d’Albert Camus, sento la necessitat de fer una afirmació potser un tant impopular, atès que el més fàcil esdevindria emetre un altre tipus de condemna (paral·lela, si es vol, a la condemna que el protagonista ja rep a la seva història peculiar) en el sentit de jutjar com una monstruosa malaltia l’apatia i la falta de sensibilitat de Mersault davant uns esdeveniments forts, molt forts. Doncs bé, jo l’entenc, entenc si més no l’urpa implacable dels convencionalismes socials en la mesura de que s’ha de reaccionar i s’ha de sentir d’una manera determinada perquè així és com s’espera que es reaccioni i es senti (davant la mort, per exemple, un dels esdeveniments més colpidors i traumàtics) i entenc per això mateix que algú, senzillament, sigui fidel a la seva sensibilitat: si no es tenen ganes de plorar, per què s’ha de plorar; si un fet com la mort (d’altra banda, es miri com es miri, un fet absolutament natural) no t’impacta ni t’afecta més enllà d’una lleugera incomoditat, per què tens que escenificar un via crucis fictici davant els ulls dels altres; si no creus en cap Deu o en cap idea de Deu, per què impostar-la (aquesta idea) en un context moral i/o personal. Però que entengui a Mersault no vol dir que comparteixi la seva filosofia intrínseca, el seu nihilisme que nega tot tipus de valors.

Ens trovem a l’Argèlia d’abans de la seva independència, quan era una colònia francesa. Mersault és el protagonista d’aquesta història, al que se’ns presenta com algú incapaç de reaccionar emocionalment davant res, ni davant la seva amant ni tampoc davant la mort de la seva mare. Assisteix al funeral sense cap tipus de sentiment de dol, i més endavant, degut a una concatenació de fets aleatoris, arriba a matar un àrab. Llavors és detingut, i el tribunal, tenint molt en compte aquest “dèficit” de la seva personalitat, en el sentit de que és incapaç de mostrar cap tipus de condolència, penediment ni cap sentiment, el condemna a mort.

La novel·la planteja coses força interessants. No hi ha cap dubte de que la consciència moral està fortament arrelada en l’espècie humana, en el sentit de que tots ens movem amb barems del que està permès o no, i això val també en el terreny dels sentiments. Mersault, en efecte, és condemnat per un tribunal  que té en compte, sobretot, variables morals i conductuals, és a dir, tot allò que la “norma” dicta en qüestions de comportaments, expressió de sentiments, etc. És, doncs, més que evident, que el subjecte està a fora de la norma, i per això mateix el tribunal ho té ben fàcil. Ara bé, trobo que Mersault és, en tot moment, fidel a sí mateix: si no sent res, si la seva capacitat d’experimentar emocions està per les raons que siguin esquinçada, per què fingir estats d’ànim que no sent? Per què estigmatitzar-lo llavors en funció a una infidelitat externa (la norma) quan ell és absolutament fidel al seu interior (la consciència)

No se sap exactament (la novel·la no ho explicita) quins esdeveniments vitals porten a Mersault cap a aquesta especial tessitura (o manca de tessitura) emocional, però degut a com ell experimenta tot allò que li passa (li dona igual, en definitiva, si el tribunal considera que és culpable o no, si la seva amant Maria l’estima o no, si la gent malpensa perquè no vol veure per últim cop el cadàver de la seva mare) degut, dic, a aquestes reaccions, puc intuir una profunda relativització. Es a dir, acostumem a pensar en funció de la solidesa dels nostres pensaments, sentiments, estats d’ànim, quan tot això és en realitat canviant, fugisser, aleatori. Acostumem també a pensar que les normes de conducta i de moral són quelcom sòlid, definitiu, quan en realitat només són l’expressió peculiar d’una cultura determinada. Sota aquesta òptica, els valors, les idees, apareixen amb tota la seva aurèola de relativitat. Llavors, si tot és relatiu, si no hi ha cap eix al que agafar-se fermament, per què hi ha que donar-li una importància capdal als propis pensaments, sentiments, estats d’ànim, etc.? Mersault ha arribat, possiblement per la via intuïtiva, a aquesta concepció de la realitat, que al cap i a la fi té la potestat desastrosa de portar-lo a un nihilisme paralitzant.

Camus ens va llegar un autèntic clàssic, una obra breu però intensa en el seu contingut, i que dona molt què pensar. El diàleg final entre el capellà i l’estranger és realment memorable, i tota una declaració de principis d’aquest últim: si tots hem de morir, tard o d’hora, si totes les projeccions humanes (incloses tots els deus) no són sinó, al cap i a la fi desitjos, anhels que surten d’unes necessitats purament antropocèntriques, per què tinc que apel·lar llavors en els moments finals de la meva vida a la idea d’un Deu que em garanteixi una immortalitat amb la que no hi crec? (Si senyor, coherència absoluta...)

I m’imagino el fatídic instant en què el cap de Mersault sigui guillotinat cap al no-res en el que sí que creia, possiblement jo no experimentaré cap tipus de sentiment, a l’igual que ell no va experimentar per la seva banda cap tipus de sentiment mirant el taüt de la seva mare. Ara bé, potser se’m quedi gravada la  sensació de que l’estranger, al cap i a la fi, era un paio molt autèntic.

Valoració personal: IMPRESCINDIBLE – OBRA MESTRA