Victor Hugo: Notre Dame de París

Quan li preguntaren a Ernesto Sábato què s’havia de llegir, ell contestà que qualsevol cosa que t’emocioni. Seguint aquesta directriu, hi han clàssics de la literatura veritablement emocionants i que, per una o altra raó, encara no havia llegit: Notre-Dame de París, de Victor Hugo, n’és un. He gaudit d’aquesta obra d’art i, sobretot al final, m’ha emocionat una història rodona, on tots els personatges apareixen dibuixats com només un geni de les lletres sap fer-ho. I el final, absolutament infeliç, tristíssim, m’ha fet venir a la memòria, potser per la seva intensitat dramàtica, una altra gran obra de la literatura romàntica: la dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill.

He de confesar, no obstant, que he fet “trampa” en la lectura d’aquesta novel.la, perquè m’ha apetit fer-ho, perquè, en última instància, saltar-te dos capítols on Víctor Hugo descriu amb tota minuciositat la catedral de Notre-Dame així com París a vista d’ocell, no afecten per a res a l’argument de la història.

Doncs sí, ho he fet, perquè seguint les paraules de Sábato, he llegit nomès allò que m’ha emocionat, és a dir, les vicisituts dels personatges, la seva respiració, la seva sensibilitat, el creuament entre uns i altres; els disertaments en clau d’assaig que fa Hugo enmig de la novel.la me’ls he saltat, i potser és una de les poques coses de debò criticables de la seva obra mestra, i que al meu parer trenquen la simetria impecable i quasi bé perfecta de la narració. És clar que, en el seu temps, al mateix Cervantes els seus contemporanis ja el van criticar precisament per introduïr al seu Quixot històries que estaven a dins d’altres històries, etc.etc. però a la gent el que li interesava de debò era la història en majúscules, és a dir, la d’Alonso Quijano.

Doncs si, he fet una mica de trampa, m’he saltat dos capítols perquè m’avorrien, perquè no m’interessaven, perquè la freda exposició de fets i detalls i xifres que res aporten al que viuran els personatges de la narració, se m’ha indigestat. I també, perquè em feia venir son abans d’hora (no és conya, sempre acostumo a llegir prop d’un hora al llit abans de dormir, a la nit)

Notre-Dame de París té tot el que pot cabre en una epopeia, on els personatges es confonen amb el seu temps històric i els seus protagonistes. Però, per sobre de tot, té les vides inoblidables de Quasimodo, el geperut campaner de la catedral, i la bella gitana Esmeralda amb la seva inseparable cabreta. I també un farcell de personatges humans, molt humans, que la sensibilitat de Victor Hugo posa al descobert fins als racons més amagats; en aquest sentit, la caiguda en espiral del clergue de Notre Dame és la caiguda a l’abisme d’un home que ha venut la seva ànima. Són impressionants els monòlegs folls d’aquest personatge en el seu profund desequilibri espiritual i anímic (cosa, dit sigui de passada, que venint d’un eclesiàstic, d’un home d’esglèsia, no és gens nou ni molt menys sorprenent, això ja ho deia Nietzsche…) Hi trovem, d’altra banda, un clar paralel.lisme entre aquesta història i la història que ens comta Leopoldo Alas Clarín en la seva Regenta, en el sentit que tots dos capellans són coixos del mateix lloc, o sigui, en la seva auto-acceptació.

Llegir aquesta novel.la, clàssic entre els clàssics, depara un gran plaer, perquè és una novel.la on tots els personatges cobren vida dins d’un context històric i es fonen magistralment en aquest context. Si que és cert que hi han situacions que avui dia podríem qualificar en la categoría dels “culebrons” o potser millor amb la corrent del Romanticisme; si que és cert que hi han capítols descriptius una mica excesius; sí que és cert que es una novel.la una mica llarga; però, per sobre de tot, Notre Dame de París és una obra d’art emocionant i inoblidable.

Seguint les directrius de Sábato, he fet molt bé de llegir, ara que tinc més temps, aquesta novel.la, i no em penedeixo en absolut d’haver fet trampes…

 

Homenatge a les lletres el dia del meu 40 aniversari

Avui he fet 40 anys. Són, mirats com es mirin, molts anys. Durant aquest temps, he descobert nous espais vitals, al temps que he anat evolucionant, quin remei sinó, m’he estavellat molts cops, també m’he tornat a aixecar altres cops, he après, en definitiva, de l’error i de l’experiència. En fi, com qualsevol altre ésser humà.

I durant aquest temps, i a partir dels anys de l’adolescència, sempre m’ha acompanyat amb més o menys intensitat, en funció de les meves èpoques, el món de la fantasia extreta de les novel.les. Recordo, a tall d’exemple, de quina forma m’afectaven les lectures com ara Els tres mosqueters, quan tenia tretze anys, amb quina intensitat vivia les històries i em posava a dins el llibre acompanyant d’Artagnan en les seves aventures, amb quina ràbia i indignació vaig “viure” la mort de la pobre Constance Bonaxieux per la metzina de la execrable Milady. Recordo aquell dia haver tancat la porta de la meva habitació perquè les llàgrimes no em paraven d’aflorar, no volia, és clar, que ningú em veiés plorar d’un dolor que em venia per llegir un llibre…

I vet aquí el miracle més sublim que ens du la literatura: et fa posar a la pell d’altres persones, et fa viure i sentir amb els seus propis paràmetres (paràmetres, és clar, sempre vestits de pensaments, sentiments, situacions humanes) Et du a un món on tot pot ser possible, on els límits no existeixen, on una ficció que se’ns explica té realitat pròpia en la decodificació que fa el cervell dels signes convencionals (les paraules)

He plorat al llegir Els tres mosqueters, he tingut palpitacions al final de la novel.la de Verne La volta al món en vuitanta dies, m’han conmogut i m’han emocionat moltíssimes històries, desde Madame Bovary, passant per Crim i Càstig, per Anna Karenina, per la Dama de les Camèlies, per tantes i tantes obres mestres de les lletres universals.

Cada cop que he llegit el que considero el meu llibre preferit (el Quixot) m’he deleitat i he xalat com si no l’hagués llegit mai per primera vegada. I, dit sigui de passada, la primera vegada que el vaig llegir (però nomès la primera part) va ser fent el servei militar.

Històries, cents d’històries, personatges, vides imaginàries, universos propis que fan girar els engranatges de la fantasia. I, enmig, un ésser humà que avui fa quaranta anys, que ja no tenen els seus sentiments aquella visceralitat que el feien plorar al llegir a Dumas, però que encara conserva d’aquells temps l’esperit obert i una mica ingenu i infantil per deixar-se portar a través de la seva imaginació.

Fer quaranta anys són, mirat com es mirin, molts anys. Durant tot aquest temps, la literatura sempre ha estat en mi ajudant-me a créixer, any rera any, història rera història, forjant el món de la meva imaginació i el món de la meva capacitat d’expresar-me. No puc ni arribar a imaginar el què seria un món sense llibres, el que hagués sigut per a mi el no haver pogut accedir a tot aquest manantial de paraules. No tinc cap mena de dubte: JO NO SERIA QUI SÓC SENSE TOT ALLÒ QUE M’HAN ENSENYAT ELS LLIBRES.

Per tot això, i en el dia del meu 40 aniversari, desitjo que la literatura visqui molts anys més a través de mi.

Gràcies.

 

Mark Twain: les aventures de Huckleberry Finn

Diuen els experts en literatura que la gran novel.la americana pot resumir-se en dos obres mestres: Mobby Dick, de Hermann Melville, i les aventures de Huckleberry Finn. La primera, on la natura adquireix una vessant sinistra, obsesiva, fosca; la segona, on la natura s’aplega a les vores del riu Mississippi atorgant exuberància, projecció de grans espais, llibertat.

 

Acabo d’adquirir una edició d’aquesta obra de Twain meravellosament editada per cercle de lectors amb il.lustracions fetes amb aquarel.la, i realment constato que gaudeixo encara més d’aquest clàssic que ja he llegit. Com a gran col.leccionista que sóc de llibres, no amagaré que tinc a la meva biblioteca autèntiques joies il.lustrades de la literatura, les quals considero com un tresor personal. Podria, naturalment, tenir edicions de butxaca, però m’agrada gaudir, apart del contingut, del continent, és a dir, que en aquest cas m’hi fixo també en el tipus d’edició. D’altra banda, considero que quan un llibre està fet amb criteris de qualitat (tipus d’enquadernació, tipus de paper, etc.) sempre durarà més a la nostra biblioteca personal que un cert tipus de llibre fet amb paper de diari (el que s’utilitza en les edicions de butxaca)

 

I, aquest cop, i tornant a l’obra de Marc Twain, m’apeteix perdre’m pels marges del riu Mississippi, potser recordant a la vegada aquells temps en que jo era un nen com Tom Sawyer o com Huckleberry Finn i anava a pescar enmig d’una natura en estat pur, igual que ells.

 

I, aquest cop, no faré cap anàlisi de l’obra. Vull gaudir de la llum, de l’espai il.limitat d’aventura, del bé i del mal que s’amaga en els cors de la gent de Nova Orleans, de les imatges que el riu porta cap avall d’un nen sentat a una embarcació, sempre en equilibri precari i sempre fugint dels seus perseguidors i de la mala sort. Vull gaudir, deixar-me portar per la imaginació, per l’espai d’aventura que s’anirà creant a la meva ment mentres Huckleberry es deixarà portar pel riu camí de la seva llibertat, envoltat d'infinitut d'anècdotes i de gent de tota mena.

 

I, naturalment, vull gaudir de les il.lustracions fetes amb aquarel.la, que afegeixen art i bellesa al món de la imaginació.

 

Joseph Conrad: el cor de les tenebres

Tinc una cosa en comú amb Joseph Conrad: tots dos varem néixer un 3 de desembre. Coincidències a part, “el cor de les tenebres”, que ja he llegit tres cops, és potser l’obra més emblemàtica d’aquest escriptor polac nacionalitzat anglès (i que utilitzà aquesta última llengua en la seva producció literària) i potser la més inquietant.

En essència, el cor de les tenebres és un viatge als temps colonials en el continent africà (al Congo) El protagonista explica a uns mariners la seva peculiar aventura que el du a ser capità d’un vaixell fluvial que té per objectiu remontar el riu Congo fins arribar a una estació on l’espera un enigmàtic personatge anomenat Kurtz. La fascinació del que a poc a poc va coneixent d’aquesta persona vertebrarà tota la narració, així com també l’impacte d’un clima, d’una terra, d’uns habitants en estat de salvatgisme, on tot apareix envoltat d’una bruma alucinatòria.

El cor de les tenebres és, en efecte, una aventura física, d’exploració, de projecció: el viatge té per objectiu anar riu amunt, en un lloc inhòspit d’Àfrica. Però, al mateix temps, estem al davant d’un viatge molt interior, ni més ni menys que al fons de les arrels de la moralitat. I, també, aquesta novel.la és una denúncia contundent i sense concessions a la política colonialista i a tots els estralls que va causar (explotació de recursos sense cap tipus de miraments, genocidis, esclavitut) en nom d’uns ideals que sobre el terreny no existeixen; al contrari, els homes que suposadament tenen que instaurar aquests ideals estan perduts enmig dels seus propis fantasmes, enmig d’una climatologia hostil i d’una natura que mana amb les seves pròpies lleis, i tenen com a únic objectiu enriquir-se a costelles del que sigui.

I el que no deixa de resultar sorprenent és el fet que a un home que ha perdut l’oremus de la seva moralitat, de la seva capacitat de jutjar el bé i el mal, se’l té per una espècie d’idol: Kurtz, en efecte, es troba més enllà dels paràmetres que fan definir un home d’acord amb els valors morals, no dubta en imposar la seva “llei” matant, si s’escau, als salvatges que l’adoren com un petit deu. I el que resulta paradoxal és que a gent suposadament “normal” la seva conducta la tinguin no com una cosa patològica sinò com una cosa acceptable i fins i tot extraordinària, més del costat del mite, del sant, de l’heroi, que de l’assassí i del dimoni. 

L’horror… aquesta és l’última paraula que pronuncia Kurtz abans de la seva mort. Potser es referia, en efecte, a la sensació que un té quan arriba al territori d’on mai més es pot sortir com a ésser humà, perquè no hi ha cap camí de tornada quan s’arriba al cor de les tenebres, perquè quan tot allò que et defineix com a home sofreix un daltabaix, dona com a resultat una esquerda a l’ànima irreparable.

Ferenc Karinthy: Metròpoli

Metròpoli és una novela d’atmòsferes, “ambiental”, que se’t va calant com una fina pluja, i que desitjes sobretot arribar a l’última pàgina per acabar aquesta fantasia de malson que res té que envejar a les narracions de Franz Kafka (al contrari, la càrrega d’angoixa que l’escriptor xec impregnava als seus relats és bastant més reduïda que la d’aquesta obra on la incomprensió, la soledat i l’aïllament arriben a proporcions monstruoses)

 El protagonista, de nom Budai, arriba per error en un vol a una ciutat a la que abans no havia estat mai, enlloc de fer cap a Helsinki, on té una ponència sobre lingüística. Però prompte se’n va adonant que els habitants d’aquesta ciutat desconeguda no parlen el seu idioma i, malgrat els intensos esforços que realitza (ell és lingüista de professió) no aconsegueix fer-se entendre. Una atmòsfera alucinatòria, de malson el va atrapant com una teranyina, el caos de la ciutat i els seus habitants, la seva vida frenètica que no comprén i, per damunt de tot, la barrera idiomàtica s’erigeix com un mur infranquejable (i es dona la paradoxa que la professió de Budai està relacionada precisament amb la comunicació, és més, és tot un especialista en la etimologia i semàntica de les paraules, encara que es veu del tot impossibilitat a l'hora de descodificar un tipus de lleguatge gutural, que és el que es parla a la metròpoli, i del que no pot extreure absolutament cap lligam coherent)

L’angoixa del protagonista s’anirà eixamplant in crescendo: com en un malson del que no pot sortir perquè no hi veu cap sortida, asisteix a una vida feta a base d’uns rituals no massa allunyats dels que estan presents a la nostra societat. Les grans aglomeracions, la massificació, les presses, la guerra també al final, i tot enmig d’una impossibilitat total de comprensió i de comunicació…

Metròpoli és una novel.la, com deia al principi, que et va calant a poc a poc, i que realment tens ganes de concloure perquè te’n adones en un moment donat de que ja estàs mullat, que aquest sentiment d’angoixa que el protagonista té com una segona pell arriba a resultar bastant intolerable, i encara menys mal que la narració està vertebrada en tercera persona.

Amb tot, aquest món únic que Ferenc Karinthy (un autor que, per cert, vaig descobrir a un blog de literatura) aconsegueix crear des de la primera a l’última pàgina, a través d’una prosa molt precisa i molt ben construïda, sense engalanaments superflus ni metàfores enlluernadores, és ni més ni menys que una obra d’art a l’altura del millor Kafka.

Encara que Metròpoli  pugui ser llegida en clau de ciència-ficció, hi ha alguna cosa, no obstant, molt real, molt humana, i que per això mateix un té la impressió que el tipus de societat dibuixada en la novel.la conté, en el fons, bastanta semblança a la nostra, i potser aquí resideix la clau de l’impacte emocional, atmosfèric, que et va calant durant tota la lectura: en definitiva, la nostra societat també està aixecada per murs, per modus vivendi que tenen l’aixopluc en la follia.

 

 

Charlotte Brontë: Jane Eyre

Vaig llegir Jane Eyre fa molts d’anys, i no recordava quasi res del seu argument, encara que tenia la sensació de que en el seu moment l’havia llegit amb addicció, com aquelles grans obres que tenen la màgia de posar-te de seguida a dins la seva història i de no soltar-te fins a l’última pàgina.

I, en efecte, al tornar-la a llegir desprès de molts d’anys, torno a tenir la mateixa sensació. Em reafirmo: Jane Eyre és una novel.la addictiva, emocionant, hipnòtica (possiblement d’un hipnotisme paregut a l’altra gran novel.la inglesa feta per la seva germana Emily, Cims borrascoses, encara que la temàtica i les respectives històries no tinguin res a veure)

Pel que fa a la seva línea argumental, aquesta és senzilla: se’ns compta amb primera persona la vida d’una nena que, en primer lloc, és tocada per l’infortuni, per l’adversitat, és orfa de pare i mare, l’acull una família que la tracta amb menyspreu i sense res d’amor, va a parar a una institució educativa on la gana i el poc calor humà són els distintius més punyents. Però, partint d’aquesta “minusvalua”, d’aquestes circumstàncies tan poc favorables, aconsegueix més avant pegar-li un gir al seu destí, sobretot essent fidel als seus preceptes morals i també amb unes dots d’intel.ligència intuïtiva i analítica molt ben desenvolupades, potser també amb un temperament apassionat i perseverant que no la fa defallir mai, ni en els pitjors moments.

Hi ha avui dia una corrent psicològica de moda, la resiliència, que ens parla que per molt difícils que hagin concorregut les circumstàncies a la nostra infantesa, a l’ésser humà, si se li donen les claus i l’ajut necessari, pot arribar a tenir una evolució ulterior positiva, sana i equilibrada. A Jane Eyre, no obstant, no li fa cap falta aquests conceptes psicològics: com l’au Fénix, té la capacitat de néixer cada cop de les seves pròpies cendres; ara bé, la seva psicologia, tot s’ha de dir, és ja de per si molt propera al perdó. Crec que aquí resideix, en definitiva, la clau per evolucionar i tirar cap endavant, siguin quines hagin sigut les nostres circumstàncies.

Però més que fer un anàlisi de l’obra, Jane Eyre s’ha de disfrutar perquè és una novel.la que cap amant de la literatura en majúscules s’ha de perdre. És una història emocionant, viva, molt ben construïda a nivell argumental i amb uns personatges també molt ben definits, i que té tots els elements perquè la seva lectura sigui un autèntic plaer (incluent-hi, si es vol, un cert tipus de desenllaç que recorda els “culebrons”, però sense caure mai en els tòpics més aferrissats d’aquest gènere) La seva protagonista-heroïna, arquetipus que podríem molt bé equiparar amb la Scarlett 0’Hara d’Allò que el vend s’endugué, restarà per sempre com un dels personatges més emblemàtics de la història de la literatura (i a través del qual, sigui dit de pasada, la pròpia Charlotte Brontë hi posa moltes coses autobiogràfiques) La integritat, el valor, la tossudesa entesa com a virtut envers la consecució de les metes, l’autenticitat, tot això ho posa de manifest l’autora anglesa a través d’un personatge que en cap moment vol ser posada en cap motlle, ni per raó de gènere ni per cap altra raó. Jane Eyre és íntegra, d’una sola peça i, per sobre de tot, conseqüent amb si mateixa, amb els seus pensaments, els seus sentiments i les seves accions.

Per acabar, la història de la literatura anglesa, i també de la literatura universal, deu molt a les germanes Brontë: a Emily, per una sola novel.la, Cims borrascoses, única obra que la seva curta vida li va permetre donar a la llum i a Charlotte, per aquesta emocionant Jane Eyre.

Emily va morir als trenta anys, Charlotte als trenta-vuit. Tot i així, les dos ens van deixar dues autèntiques obres mestres, on els camps d'Anglaterra, els seus paisatges entelats per la boira i el mal temps encara resonen a fora mentres un bon foc de xemeneia segueix escalfant les vides dels seus personatges.

  

E.L. Doctorow: Homer i Langley

“Sóc Homer, el germà cec”, així comença aquesta peculiar odisea dels germans Collyer, basada en fets reals que varen succeïr a una mansió de Nova York als anys quaranta del passat segle.

El que fa Doctorow és una crònica basada en aquests fets reals però amb una lliure exposició a l’aixopluc, és clar, de la realitat literària i la seva vessant de fantasia i deformació de les circumstàncies a plaer propi. Així ens anem assabentant que Homer i Langley procedeixen d’una família benestant amb un ric patrimoni però que tot plegat va venint a menys: primer amb la mort dels seus pares, desprès amb un sentit de l’administració de la propietat i els bens immobles desastrós per part dels dos germans, que hereten tot el patrimoni dels pares.

La novel.la es narra en primera persona, és llavors Homer qui des de la seva cegesa, que li esdevé a l’adolescència, va explicant la història de la caiguda en picat tant d’ell com del seu germà. A més, Langley té el que en diríem a l’actualitat el “síndrome de Diògenes”, és a dir, l’afany d’acumular objectes sense cap funcionalitat definida (cada dia, a més, compra tots els periòdics i els va guardant, amb el resultat final que amb els anys té tones de paper per tota la casa) El motiu que ell explica per justificar aquesta acumulació és ben curiós: vol aconseguir un dia fer un diari propi que sigui com un extracte o resum o síntesi de totes les notícies aparegudes als diaris que té de tants i tants d’anys.

I com si Homer no tingués prou amb la seva ceguesa, li esdevé llavors una altra minusvalua: la sordesa … Al final acaben els dos germans reclosos a l’edifici, envoltats de tones d’objectes inútils, de periòdics, donant l’esquena a la societat, endeutats i vivint pràcticament en la indigència. Les seves reclusions venen a esdevenir un cop de puny de ràbia als convencionalismes socials, a les normes, a tot allò que indica l’ésser humà de quina forma s’ha de viure una vida, a tot el que significa límit, etiquetatge. Els germans Collyer són, per això mateix diferents, però a la vegada profundament humans.

Homer explica, al final (quant ja és deficient visual i auditiu total) que sent un fort soroll i l’últim que manifesta a les seves anotacions és que ningú li porta el menjar. I la novel.la acaba així. Desprès, si es vol, continua la realitat a fora de la narració, i els fets esdevinguts són que quan els bombers entren a l’edifici troven a un germà (Langley) colgat d’escombraries i d’objectes, i a l’altre (Homer) que depenia del seu germà per a procurar-se l’aliment, mig menjat per les rates.

L’estil de Doctorow és precís, sap dosificar perfectament les paraules per a que de vegades captin inclús els matiços més subtils i amagats. La seva prosa és la d’un escriptor amb ofici, amb un sentit de la construcció literaria molt precís, on l’estructura de l’eficici que va construïnt a través de les paraules està a més definit i pensat en tots els seus detalls. He llegit en un blog algú que qualifica aquesta novel.la d’obra mestra. Amb tots els respectes, a mi no m’ho sembla pas. Considero que la novel.la té mols aspectes boníssims: l’evolució dels germans Collyer és l’evolució de la mateixa societat nordamericana, en una interrelació realment molt ben aconseguida i on tots els moments claus en la història es barrejen amb les respectives biografies; el fet de parlar des del món sensitiu d’un cec i aconseguir expresar, a més, totes les interioritats d’una manera tan exquisida, tampoc és gens fàcil.

Però, tot i així, parlar d’una obra mestra és parlar amb majúscules d’una determinada narració. Doctorow, ho dic un cop més, és un molt bon escriptor, i una història que en principi no té massa explicacions la fa planera, la interpreta al seu aire i des de la seva sensibilitat, la baixa del territori del mite (amb tot el rebombori que va causar a la seva época) cap a una senzillesa de vegades commovedora. Els seus personatges, encara que amb deficiències, no deixen de ser humans, molt humans. Però, en el seu conjunt, m’ha donat la impressió que faltaria alguna cosa més per a que la història hagués resultat rodona de debò. Potser una estructura narrativa pensada per a un desenvolupament més llarg (la novel.la només té dues-centes pàgines) O, tal volta, una estructura narrativa polifònica i no exclusivament en primera persona. Sigui com sigui, a mi m’ha donat la impressió de que la novel.la s’adjusta de forma un tant artificiosa al guió o pla que l’autor s’havia prefixat a l’hora de desenvolupar l’obra. O, dit d’una manera més gràfica: és com si al veure la casa acabada, un pugués a més veure les vigues que l’apuntalen…

 

Brautigan: La pesca de la truita a Amèrica

La pesca de la truita a Amèrica és una novel.la original i també bastant inclassificable. Sense una línia argumental definida, la narració va vertebrant entorn a imatges disperses de personatges, anècdotes, situacions, paisatges (això sí, almenys tenen com a vèrtex comú la pesca de la truita o bé els espais geogràfics relacionats amb la truita, tal i com al seu títol es fa resò)

Però l’originalitat de Richard Brautigan (no té pèrdua la fotografía on apareix amb la seva dona) ve relacionada amb una forma de narrar molt visual i en la que els elements surrealistes, sense cap ni peus, apareixen de sobte trencant la simetria del relat. A tall d’exemple (està parlant d’uns bitxos aquàtics que “observa” a la vora del riu):

“Vi uno negro de largos dientes que perseguía a otro blanco con una bolsa de periódicos colgada del hombro, dos blancos jugando a las cartas junto a la ventana, y otro blanco más que me devolvió la mirada con una armónica en la boca”

I també és força original a l’hora de crear metàfores: “El sol era como una enorme moneda de cincuenta centavos que alguien hubiese rociado con queroseno antes de prenderle fuego con una cerilla y decirme “toma, sostenme esto mientras voy a por el periódico”, ponerme la moneda en la mano e irse para nunca volver.

Amb tot, és una lectura sorprenent i estimulant, és com una mena de viatge per l’Amèrica profunda dels anys seixanta-setanta, pels seus paisatges, per la seva natura (els espais naturals on suposadament poden pescar-se truites) I també es un viatge a la nostàlgia per una forma de viure sempre en contacte amb aquests grans espais naturals.

Com un collage narratiu, l’autor va convinant al seu relat originalitat, irrevèrencia, humor, en unes pàgines on tot apareix sota el vel de la lleugeresa i molts cops de l’absurditat. Si es vol llegir una novel.la diferent i que no té cap semblança amb cap altra, La pesca de la truita a Amèrica és la novel.la indicada. Si es vol llegir una novel.la trascendent i profunda, no.

 

Ser o no ser

Vindran els vends i les tempestes i seguiran planant sense cap sentiment sobre aquesta terra amb la que un dia ens disoldrem com el fang, vindran i no hi haurà orelles que enregistrin sons i vibracions des de l’aire, i el mar trencarà les seves onades, segon a segon, dia a dia, any rera any, mileni rera mileni, i el nostre planeta seguirà girant indiferent a través dels seus dies i les seves nits escalfant tot un desert nu de vida, i no hi haurà ningú que pugui fer-se llavors la pregunta de per què vivim i què és la vida, i les sensacions, els records i les imatges s'hauran esmunyit per sempre entre una vall inabastable d’eternitat, qui sap cap a quin mar. I què serà llavors d'un món que no podrà ser pensat, que no podrà ser vist, que no podrà ser tocat, que no podrà ser olorat. Què serà de tots nosaltres.

És per això que:

Reivindico ara l’alegria

el plaer de pensar, de llegir un bon llibre

d’imaginar de menjar de dormir

de sentir que la Vida no estaria completa sense mi

de fondre’m quan vulgui en un oceà de silenci

de parlar també quan vulgui pel pur gust d’escoltar les meves opinions

i de mirar pasar els núvols sense cap perspectiva més.

Reivindico totes les possibilitats que com llavors poden tenir cabuda ara mateix en mi.

Reivindico la serenitat

la natura

la llum que reflecteixo al món i la que el món em reflecteix a mi.

Reivindico un instant

un pensament

una percepció que pugui fer trencar la closca del temps

en un breu tast de l'autoconeixement pur.

Reivindico la meva ànima però, per sobre de tot, reivindico ser.

Des de la frontera d'un lloc on neixen somnis i desitjos, reivindico.

 

Herta Müller: Tot el que tinc ho duc al damunt

Hem estat altres vegades en aquests llocs, hem estat als camps d’extermini nazis i als camps de treball soviètics; hem estat, a través d’una literatura colpidora i que mai deixa indiferent. I que sempre és d’una lectura moral quasi bé obligada, perquè allò que ha passat un cop pot tornar a repetir-se, en diferents societats i en diferents circumstàncies.

El que narra Herta Muller (premi Nobel de literatura al 2009) a través d’aquesta obra, és la particular odisea d’un ciutadà rumà que els soviètics fan presoner i obliguen a treballs forçats durant cinc anys, desprès de la Segona guerra mundial.

La novel.la s’estructura com un mosaic d’experiències, on el dia a dia al camp de treball apareix amb tota la seva cruesa: la fam, el debilitament físic, la lluita contra el fred i la supervivència, la nostàlgia de casa, la pèrdua de l’identitat personal. Amb un llenguatge que de vegades es fon amb la poesia, d’una bellesa extraordinària, l’autora és capaç de transmetre tot un farcell de sensacions i d’emocions, de recrear un món on, paradoxalment, és possible la bellesa, la imaginació, l’amor, l’esperança. De manera que, enmig d’unes vivències, d’un entorn, d’unes circumstàncies on el patiment està per tot arreu instal.lat, s’aconsegueix donar llum, color, sentit, al dia a dia en el gulag soviètic, a través de l’ànima i els ulls del jove protagonista.

 

Les coses i objectes quotidians adquireixen una força extraordinària, així com l'experiència sensitiva associada a records i imatges. No hi ha passat, no hi ha futur, tan sols un present que és com una breu eternitat on els sentits resten penjats del contacte d'unes coses que, en altres circumstàncies significarien ben poc, però que ara són com un pont de significació entre la realitat de malson del camp i la realitat humana que els sentits encara recorden amb contundència.

Tots els estralls psicològics que provoca un confinament d’aquestes característiques, apareix reflectit a més amb tota la seva contundència i profunditat, i també la incomprensió posterior de la gent en el moment de l’alliberament, que ni tan sols pot arribar a imaginar una experiència d’aquesta magnitud.

Ja dic, hem estat allí molts cops, però potser mai acompanyats d’una literatura que, per moments, es fon amb la poesia. No estem al davant d'una novel.la ideològica sinò d'una novel.la sensitiva, encorada en el dia a dia d'una realitat que, per molt que podem intuïr a través de testimonis i d'obres literàries com aquesta, mai podrem arribar a entendre.

 

El principi d'incertesa literari

Tal i com es despren de la teoria de la relativitat, ens movem entre un farcell incert de probabilitats, les quals queden limitades a l'interior d'un espai-temps asèptic en el qual no hi ha res clarament definit, ni tan sols la certesa del principi ni del final. Tot és relatiu, la medició del temps, la distància entre les coses, el que ara jo estic escribint...

Tot apareix de prompte alterat tal volta pel mateix principi d'incertesa de la física quàntica, el qual ve a dir que és impossible conèixer, a la vegada, la velocitat i la posició d'una partícula.

És a dir, que si trasllado aquesta teoria al camp literari, si intento delimitar i concretar els detalls específics del que estic contant mitjançant paraules, potser m'aniré allunyant llavors de l'essència nua, de l'ànima, de la veritat, perquè qualsevol experiència està feta de molts detalls que s'interconnecten, i no es poden copsar la globalitat dels detalls mitjançant les paraules.

Decididament, la literatura és artifici: quan amb més precissió vol contar-se alguna cosa, més s'allunya potser aquest fet de la realitat, perquè aquesta és multiforme, està revestida de moltes capes que se superposen com una ceba, i l'expressió literària és lineal i unidireccional. Per tant, el que té una importància capdal aquí (en el fet, en l'expressió literària) és el que hi ha, en detriment del que hagués pogut dir-se, o de la manera en que s'hagués pogut dir. Posar un acotament o limitar l'expressió literària vol dir deixar de banda tot un altre univers que hagués pogut ésser...

Però malgrat l'artifici, no tinc altra forma d'expresar el que porto a dintre. Tinc que recórrer als signes convencionals per a evocar, suggerir, visualitzar, imaginar, projectar, sentir, pensar tot un món paral·lel de fets, anècdotes i succesos. Les paraules són les peces del puzzle que poden construïr una visió de la realitat, però no la realitat.

 

 

El Quixot (segona part)

                                                  El Quixot (il.lustració de Picasso)

Deia l’altre dia que el llibre que m’emportaria a una illa deserta seria el Quixot, perquè argumentava que no em cansaria mai de l’espai quasi bé il·limitat d’aventura que hi ha a la novel.la. I potser afetgiria de projecció mental, d’imatges, d’idees, de léxic elegantment construït.

I, tot just fa uns dies, novament anant amb tren, mentres seia envoltat de “guiris” amb una edició en paper bíblia del Quixot (“tipical spanish”, potser van pensar els mateixos guiris…) un senyor assegut davant meu em preguntà de sobte si era el primer cop que el llegia. No, aquesta és la quarta vegada que el llegeixo, però començant ara per la segona part, li contesto. A l’home, d’una edat compresa entre seixanta i setanta anys, se li encengué de sobte la mirada i em digué que ell se’l llegia un cop cada any… És a dir, coincidències de la vida, d’entre tota la gent que anava aquell dia al tren, tot just vaig asseure’m enfront d’una persona per a la qual el Quixot era quasi bé un objecte de culte, de veneració.

Naturalment, varem estar canviant impressions una estoneta, durant el trajecte. Si li hagués preguntat, al fil de la pregunta que al principi em faig a mi mateix, quin llibre s’enduria a una illa deserta, crec que la resposta estaria ben clara (llàstima no haver-li preguntat) I que té el Quixot, que una persona que durant tota la seva vida l’ha anat llegint, any rera any, encara avui dia ho fa sense cansar-se i, és més, gaudint com la primera vegada?

No es fàcil contestar-ho. Però potser la resposta la tindrem en el significat de l’art. Si la literatura és l’art de, mitjançant signes convencionals (les paraules) crear una realitat paralel.la o virtual, que es rigeix per unes normes o variables pròpies i que nomès poden ser decodificades a través de la imaginació, El Quixot, com ben poques obres literàries, està farcit d’una riquesa de continguts quasi bé inesgotable, de manera que la decodificació que a cada cop que el llegim anem fent, és també inesgotable. La representació de la realitat que fa Cervantes és una representació d’ingenieria d’alta precisió: els seus personatges són humans, molt humans, estan plens de contradiccions, i d’alguna forma aconsegueix que vida i literatura, per moments, es donin la mà en un intercanvi de papers quasi bé imperceptible. De forma que el que anem imaginant, en el terreny de la ficció, sembla quasi bé “real”. Aquesta màgia sempre l’han tingut els grans mestres, capaços de crear un univers propi amb personatges i històries que van més enllà del pur àmbit filològic fins aconseguir romandre en l’imaginari popular.

I és que, El Quixot és, a la vegada, una obra que representa com poques l’antic art de comptar històries: històries que, sobretot en la primera part, es troven dins d’altres històries; històries que posen en marxa la maquinària de la imaginació i que constitueixen un dels plaers humans més sublims, el de deixar-te portar per unes coordenades mentals que vas creant tu mateix al fil dels signes convencionals (les paraules)

Novament, com les altres vegades que l’he llegit, acompanyo a don Quixot en el seu peregrinatge cap a terres catalanes. I, juntament amb la seva oratòria i les seves follies, em deixo portar riu avall per una ficció tan ben construïda des del punt de vista filològic, que té la màgia de que la història es visqui. És un dels grans plaers que et pot deparar la rellotgeria de l’art: quant els seus mecanismes i engranatges activen la teva imaginació amb tota la seva intensitat, podries continuar perden-te per sempre en una illa deserta. Literatura en estat pur. Vida.

 

 

El Quixot

Si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, jo m’enduria el Quixot. Me’l enduria perquè sé que no em cansaria de perdre’m, una i altra vegada, per les terres polsoses i lluminoses de la Manxa acompanyant algú que confòn fantasia i realitat, a la recerca d’aventures, a la recerca d’uns nous espais on posar a la pràctica uns ideals que ja no existeixen, a la recerca de la llibertat.

Ara torno a llegir aquesta obra d’art absolutament prodigiosa, on la literatura, més que llegir-se, es viu. I aquest cop he començat per la segona part, saltant-me totes les normes.

La meva relació amb Alonso i Sancho és la meva relació d’amor amb la literatura. Me’n recordo del primer cop que tots dos es van introduïr, grotescos i fora de lloc, pels paisatges de la meva fantasia. Tenia divuit anys i estava fent el servei militar. Recordo encara les riallades que em sortien anant en tren, quan per primer cop vaig llegir l’aventura de don Quixot amb els galeots que va alliberar (i que desprès li van pagar com li van pagar), amb els molins de vend, amb els dos ramats d’ovelles que confòn amb gegants…

Recordo aquestes riallades mentres vaig assegut a un tren llegint una obra literària de fa quatre-cents anys. I recordo sobretot la sensació que tinc en tot moment de que es tracta d’una obra divertidíssima. I em venen imatges: jo amb un vestit de color verd, amb botes de mitja canya, tancat a una armeria (la del quarter militar, jo estava d’encarregat de l’armament) amb les botes damunt la taula i repenjat còmodament al seient, envoltant de cetmes, de caixes de munició, de metralladores, de morters. Mentres, les pàgines del Quixot es van fonent entre les terminacions sensitives del cervell com aigua de vida que aconsegueix, per moments, que el lloc físic que ocupo sigui una pura anécdota en comparació als camps de Castella, anegats de sol i d’espais infinits on tot pot tenir cabuda. L’armeria, això si, romàn tancada en clau, com a mesura de protecció davant una inoportuna visita del sargent de guàrdia o de qualsevol altre comanament del quarter.

Amb els anys, les perspectives i la visió de les coses van evolucionant i canviant, a poc a poc, com el mateix temps que se’t va posant per fora del cos i que el va canviant també de forma imperceptible però implacable. Així que, ara, en essència, gaudeixo i xalo com la primera vegada que vaig llegir el Quixot, fa vint anys, però els matissos ja no són els mateixos ni els visc de la mateixa manera. Hi “veig” ara una tristesa de fons, profunda i misteriosa, que sobretot fa referència a les contradiccions, als somnis frustrats, als ideals, als anhels de llibertat, a tantes coses que, encara que encarnades en el “cavaller de la trista figura”, són tant, tant humanes… Potser, en definitiva, els paisatges emocionals que trepitja Alonso Quijano han evolucionat en mi i s’han adaptat a una produnditat i visió que, en definitiva, abans no tenia, als divuit anys. Potser, en definitiva, la meva evolució com a lector d’aquest miracle literari està en clar paral.lel a l’evolució dels personatges de la pròpia obra literària, els quals també van evolucionant i creixent al llarg de la novel.la (cosa inaudita, dit sigui de pas, en la història de la literatura, fins al moment, on s'acostumava a retratar personatges plans i estereotipats)

Com deia al principi, si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, m’enduria el Quixot. Segurament, continuaria aprenent coses noves, continuaria evolucionant juntament amb els personatges i, sobretot, continuaria imaginant i vivint als llocs on la fantasia i la imaginació humanes es fan vida.

 

 

 

Gilbert K.Chesterton: "L'home que va ser Dijous"

Aquesta és una novel·la molt difícil de classificar, per no dir impossible d’interpretar, perquè encara que novel·la policíaca o de misteri, el que hi ha per sota és un enigma simbòlic. M’ha recordat moltíssim als contes de terror psicològic i de misteri de Robert Louis Stevenson. Però, és clar, els símbols fan sempre referència a un element abstracte que s’escapa (com el protagonista potser més críptic i simbòlic de la narració, el Diumenge, i la seva fugida al final en globus)

L’argument, encara que senzill, es va enredant per moments i a cop de girs inesperats, bruscos, girs que trenquen d’alguna forma la simetria del relat i fan entendre que el que s’està comptant no segueix uns paràmetres lògics i lineals. Molts cops la parla d’algun dels protagonistas tendeix a l’absurd, a la contradicció, però són diàlegs amb molt de suc, que deixen de retruc entendre moltes idees, sensacions, estats d'ànim, pensaments. Les descripcions dels paisatges sempre són fetes amb un verb inflat i farcit de colors vius, com a emfatitzant encara més l'atmòsfera de malson de la novel.la.

Del que en primera instància sembla una societat secreta d’anarquistes creada per a desestabilitzar la societat a base d’atemptats, Syme s’introdueix com a Dijous (hi ha set components d’aquesta societat, i cada component du per nom un dia de la semana) Però Syme és, en realitat, un espia de la policia. Com una caixa xinesa en que res sembla finalment el que pareix, va resultant que els sis components de la societat són tots, en realitat, agents de policia captats per l’enigmàtic Diumenge, individu que els tendeix a tots la trampa amb unes intencions que a la novel.la no apareixen expresades.

“L’home que va ser Dijous” és un relat que al llegir-lo sembla un xic irreal, impregnat d’una atmòsfera al·lucinatòria i que, sobretot, s’ha d’interpretar en clau simbòlica. El final és obert i no d’una sola interpretació, i potser hi trobem les claus en el diàleg final entre els dos poetes: al cap i a la fi, l’anarquisme i l’ordre, la foscor i l’obscuritat, l’alegria i la nit, tots els pols oposats que hi ha a la vida, tenen sentit potser precisament degut a aquesta polaritat. Però no hi ha res que per si sol estigue per damunt: precisament l'univers es manté degut a aquest equilibri entre oposats. 

Ja dic, és la interpretació final que jo hi faig. No obstant, quan he acabat l'última línia de la novel.la, he continuat una estona lligant caps i intentant traduïr tot el simbolisme a un llenguatge més convencional (em va passar també en una altra narració amb final obert: "La pell freda" de Sánchez Piñol) Però, al cap i a la fi, uns dels elements que li donen més bellesa i força a aquesta magistral narració de Chesterton siguin, potser, la seves claus enigmàtiques que acuradament romanen éssent un enigma, com el mateix Diumenge. Com la vida mateixa. Com la literatura, de vegades...

Feng shui

Aquestes fotografies pertanyen a un jardí zen, el que he construït aquest estiu a casa meva.

La meva idea era dissenyar un lloc, sí, on posar-hi plantes, però al mateix temps volia que aquest espai em fes sentir amb harmonia. O sigui, que em donés a més la sensació d’integració, d’equilibri, de benestar (allò d’afora com a vinculació a un estat interior determinat) Volia, a més, que aquest nou espai tingués una arquitectura suau, relaxant, com invitant a la meditació, que sigués també un lloc on passejar a la nit per inspirar-se.

Tenia un concepte, una idea potser sense matiços ni formes, però a mesura que he anat construïnt el jardí, i a mesura que he anat veient l’efecte que cada part donava al tot, he anat reunint els elements del jardí per anar creant un conjunt en el que l’expressió global de tots els elements dugués al terreny de l’harmonia, tant visual com auditiva (el soroll de l’aigua brollant d’una font)

Per als xinesos, exportadors d’allò que ells en diuen feng-shui (és a dir, l’art d’harmonitzar els espais) és de capdal importància l’element aigua, com a element relaxant, guaridor i curatiu. I, per cert, un dels arbres que he incorporat al jardí, és a dir, el bambú, és l'arbre precisament que simbolitza o representa el feng-shui. També el podem observar com una molt bona metàfora de l'actitut envers la vida: s'ha de ser, en efecte, fort, però la fortalesa és també la qualitat de doblegar-se quan fa vend sense trencar-se. És a dir, que la flexibilitat i l'adaptabilitat són també clars indicadors d'intel.ligència (el bambú és la planta que millor encarna aquestes qualitats, amb la seva flexibilitat extraordinària)

I així, seguint el pensament dels xinesos, al meu jardí no hi podia faltar l'element aigua. Al posar-hi un petit estany amb una font, mentres escolto a la nit la caiguda de l’aigua, tinc la sensació que el jardí està animat, que té una ànima que brolla incesantment renovant a cada instant la puresa d’un aigua que és com una metàfora de la vida (aigua de vida brollant per sempre)

I, sí, és cert: ara sóc una mica més feliç. Veure aquest espai que he creat del no-res, aquest espai que em fa sentir bé, que em deleita perquè ara hi ha vida on abans no en hi havia, que m’inspira a asseure’m amb absoluta quietut mentres bec una cervesa o una copa de vi a la nit; veure aquesta expresió d’una part de mi, en fi, em porta un i altre cop al territori de l’harmonia. 

A la nit, una subtil brisa que ve del mar fa moure les plantes de bambú, mentres els fanals que es carreguen amb energia solar i que he col·locat estratègicament al llarg del caminet de pedra, es van encenent. Sento el soroll relaxant i portador de vida de l'aigua que brolla de la font. Mentres estic ajagut còmodament al porxo mirant els fanals encesos, em dic a mi mateix: Potser això sigui el més paregut que hi ha a la felicitat... Les paraules, no obstant, no tenen momentaneament raó de ser, quan allò d'afora i allò de dins convergeixen en un nexe amb equilibri i pau.