Baixada pel riu en canoa

Arribo un dissabte, 29 de maig a les nou, al peu del castell de Miravet, allí ens esperen les canoes per navegar pel riu fins la destinació de Benifallet, són dotze kilòmetres de baixada. Vaig amb un ampli grup d’estudiants, alumnes i amics de l’Escola Nàutica. No he anat mai en canoa, no tinc ni idea de com fer respondre-la amb els rems. Al principi, resulta bastant decevedor, és l’embarcació qui em domina a mi i em porta aleatòriament allà on les onades volen, la petita embarcació trontolla una mica fent perillar l’estabilitat i s’enfila novament cap enrera, al mateix punt de partida, o sigui, que em veig obligat a baixar de la canoa i a impulsar-la novament des dels marges del riu cap avant. Però a mesura que avancem en el recorregut, i passat aquest primer contratemps, la cosa va canviant.

La vista a peu del Castell de Miravet, és impressionant, un conglomerat de roques s’erigeix fin on la vista es perd, amb el castell com a cim, i les anem deixant a la dreta. A la travessia no falta res, inclús disposem d’un bar improvisat a una barcassa, i qui vulgui pot demanar alguna cosa per beure (gintonics, és el que la majoria va bevent) No és el meu cas, jo he vingut a gaudir de la natura i a fer esport… Malgrat tot, hi ha un repostatge en ple descens durant la travessia: se'ns acosta una llanxa fora-borda i ens ofereix una caixa de pastissets de Tortosa: n'hi ha que en prenen tres o quatre, però la veritat és que a mi el dolç no em fa el pes, així que també desisteixo.

Així anem fent el descens, amb un ritme pausat i tranquil que permet a poc a poc fer-se amb l’habilitat a l’hora de governar la canoa. És una sensació de molta llibertat el fet d’anar remant, al ritme que un vol, sense cap pressa, gaudint del contacte de la pala a l’aigua, de les vistes de la vegetació del voltant, de les muntanyes que es van perfilant al llarg del recorregut, del silenci del riu. Quina plenitud més bonica.

De tant en tant, en la llunyania se sent el soroll d'algú cridant perquè ha tombat la canoa tot jugant amb els companys d'excursió. I fins i tot hi ha gent que va baixant amb un cigarret als llavis o amb un gintonic, i també hi ha gent que ha passat olímpicament de les normes de posar-se el xalec salvavides, així que se'ls veu passar alegrement amb el tors despullat (jo m'afegeixo als d'aquesta última categoria, bàsicament per comoditat, el sol pica bastant per portar tanta roba al damunt i em sento molt mès còmode i amb més llibertat de moviments) De tant en tant, venen  ràfegues de vent contràries que dificulten una mica la governabilitat de la canoa al temps que t'empapen de gotetes del riu.

Em venen reminiscències literàries: “El cor de les tenebres” de Conrad, on s’havia de remuntar el riu per anar a la recerca de Kurt, una espècie de dimoni-home que viu sense aplegar-se a cap norma moral. També per uns moments veig els hobbits del “Senyor dels anells” fent la seva travessia tal i com nosaltres l’estem fent, a canoa. Veig els precipicis que els van envoltant, que podrien molt bé ser exactament els que ara tallen el riu tot baixant cap a Benifallet. Em veig, per moments, navegant amb determinació i força, amb una bona sincronia entre cada cop de pala que faig, i al anar-me l’aigua a la cara que regalima del xapoteig em ve també al cap una altra reminiscència cinematográfica, potser la més coneguda de totes: “L’últim dels mohicans” i l’escena de la persecució amb canoes. 

I em veig, al cap i a la fi, a mi mateix enmig d’un viatge personal d’aprenentatge, gaudint del contacte dels rems a l’aigua, de la conversa d’algun company ocasional que de vegades se’m va apropant, del bon temps, del fet que aquest viatge no es repetirà mai més, almenys amb la gent i les circumstàncies que l’estan propiciant, i per tant intento agafar tots els detalls, imatges, pensaments que potser el riu s’emportarà per sempre cap el seu mar.

En arribar a la destinació final, desprès de 12 kilòmetres deixant-se portar per una corrent suau i plàcida, prenc novament terra amb la recompensa de saber portar una canoa sense cap tipus de problema, potser una mica cansat, però satisfet de l’experiència de navegació pel riu. 

Al mirar enrera, el riu continua baixant absolutament indiferent a aquest grupet de persones que, per uns moments, han gaudit de la natura en estat pur.

Microrelat: El viatge

M’anava preparant per a un llarg viatge. Tenia la impressió clara i diàfana que es tractava d’un viatge sense retorn possible, és a dir, que un cop posat en marxa i decidit a recórrer el mapa concret que a la meva ment començava a disenyar-se, ja no hi hauria tornada enrera.

Era un viatge en una sola direcció, amb bitllet d’anada, com si diguessim, però no de tornada. Cada cop veia més clar que els senyals em duien els codis d’aquest mapa que continuament s’anava dibuixant a les terminacions del meu cervell. Tenia somnis en els què em trovava enmig d’una tempesta. Nevava i el vent feia un soroll ensordidor. Feia fred, molt de fred. I de sobte sentia una presència, una mà invisible que enmig de la forta tempesta em guiava, em sostenia, em donava alenades de força i coratge. I sabia que aquesta mà invisible m’anava preparant.

Absurdament, a la vigília em venia sempre a la ment el títol de l’himne del Liverpool: you never walk alone, tu no camines mai sol. Però, en tot cas, no parava de donar voltes a la qüestió: qui o què era aquella presència que notava en els somnis i que em guiava quan estava a punt de defallir? Van passar uns quants anys, a la meva ment es seguia gestant el mapa imaginari del viatge, com una teranyina que s’anava teixint més i més sense saber molt bé cap a on ni per què. I al final, de la forma més inesperada, vaig obtenir la resposta un dissabte a primera hora del matí d’un dia de primavera.

Havia sortit a córrer. Una boira espessa tapava una mica el camí que transcorria entre dos fileres de xops, a la vorera d’un canal. Se sentien els càntics dels ocells. Els olors a terra, a flors, a vegetació, eren intensos, com de natura acabada de despertar. De sobte, va ser com si els núvols baixos que hi havia s’endinsesin al cervell con un cop de martell que em va deixar sense respiració. Vaig perdre el coneixement i vaig caure. Vaig tornar a la consciència una setmana desprès d’un coma cerebral de molt mal pronòstic. I l’única cosa que recordo d’aquesta semana és un somni. Feia fred, molt fred, nevava, queien floquets de neu i un vent punyent se’m posava a dins l’ànima. Entre aquest fred glacial, sentia una presència que em donava com una alenada de vida, de fe, quant tant la temperatura de fora com la temperatura de la meva ànima estava molt baixa.

Ara sé que aquesta presència invisible em va guiar en el meu viatge cap a un món desconegut, però també sé que va fer possible que tornés a casa, en despertar del coma.

Fotografia c)Alonso, 2008 (L'Ametlla de Mar)

Manuscrit trobat a Saragossa (versió de 1810)

Torno a anar contra corrent, i em torna a agradar el fet d’anar contra corrent, literàriament parlant. Aquest cop es tracta d’una raresa literària, d’una joia de principis de segle XIX feta per un comte polac: Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki. És una historia que conté històries que a la vegada parlen d’històries… O sigui, que tenim reminiscències claríssimes del Quixot, però en aquest cas en ple segle de les llums, ja deixat enrera el Renaixement.

L’espai és en aquesta novel·la Sierra Morena, a l’Espanya profunda (un altre guiny al Quixot) i el protagonista és un capità de la guàrdia dels valons que va de camí a la cort de Felipe V, però durant el viatge entra en contacte amb aparicions, cavalistes, posseïts, ermitans, amb tot un món màgic, amb tot un desgavell d’històries que es van teixint continuament com focs d’artifici que es van extenent (per l’estructura en que està feta i per l’ambientació o atmòsfera, hi ha també reminiscències claríssimes de les Mil i una nits)

I és que, al cap i a la fi, la literatura és, abans que tot, una continuitat del vell art de contar relats al costat de la llar de foc i d’uns bons oients; és llibertat dins un espai il.limitat on tot pot tenir cabuda; és la imaginació al servei de la creació d’altres mons que tenen assentament en la fantasia; per tant, estem davant d'un artilugi literari que conté tots aquests ingredients.

L’obra editada per Quaders crema consta de 662 pàgines, és a dir, no és una novel·la curta, precisament, però es llegeix des d’un ritme trepidant: els relats comencen i acaben ràpidament per donar pas a uns altres relats, és com un laberint inacabable en el que apareixen i desapareixen continuament personatges, en un continuat degoteig. En resum, per als amants de l’art d’explicar històries, per als addictes a la borratxera de les paraules: literatura en estat pur.

Crítica literària: La magnitud de la tragèdia

La magnitud de la tragèdia narra la història d’una anomalia peculiar: el seu protagonista, en Ramon-Maria, trompetista d'ofici, té en un moment donat una erecció que no li remiteix, així que es veu obligat a conviure amb aquest permanent estat, dia i nit. A més, els metges li “aseguren” només unes quantes setmanes de vida.

L’humor negre de Quim Monzó hi és durant tota la novel·la, i també una forma de narrar que deforma i que treu a la superficíe l’ànima més grotesca dels personatges, quasi com en una caricatura. Però, al fons de tot, hi apunten qüestions cabdals: el significat de la vida, de l’amor, de les relacions. És clar que en l’imaginari d’aquest autor català res pot convertir-se, al cap i a la fi, en trascendental, tot rellisca cap al territori de la sàtira, sempre des d’una òptica d'amoralitat sense escrúpols.

Els tics, les obsesions,  l’absurditat del dia a dia  d’uns personatges que engloben en un sentit més ampli els tics, les obsesions i l’absurditat de la societat en que vivim, es troven magistralment arreplegats en aquest conte amb final absolutament infeliç. Però l'autor es distancia premeditadament dels seus personatges, els dota d'un punt de cinisme i de perversitat que fa que en cap moment sentim com a propis les desventures dels mateixos, més aviat ens provoquen repulsió.

A més, cal destacar el domini total del lèxic que té Monzó, el pols narratiu d’un escriptor original, creatiu i, sobretot, amoral, capaç de paràgrafs com aquest: “Els ulls de la Maria-Eugènia eren un mar de llums, un oceà de nit, un naufragi, amb barques plenes de gent amb salvavides color carabassa i tot de venes a punt d’esclatar” I també, com no, de moments en què, per exemple, hi dedica un parell de pàgines a relatar tot el mecanisme químic i fisiològic de l’excitació i de l’acte sexual, amb luxe de detalls. I també hi dedica unes tres pàgines a relatar, també amb pels i senyals, de quina forma es pot matar un home. He de dir, no obstant, que aquesta prosa se m’ha fet bastant “visual” en alguns moments, i que m'ha recordat també la prosa d'un altre transgresor, potser el què més judicis ha tingut que suportar en tota la història de la literatura per obscenitat i pornografia: Henry Miller.

En fi, qui busqui una novel·la amb clau de farsa, amb tocs d’humor, ben construïda i conduïda, aquesta és una bona opció. Qui busqui una obra mestra de la literatura, que busqui una altra opció.

Adagio for strings

Vaig sentir l’adagio de Samuel Barber, per primer cop, l’any 1989, mentres feia el servei militar. Teníem un tinent que estava una mica tocat de l’ala, ens passava pel·lícules bèliques i documentals i, naturalment, el visionat era obligatori per a tota la companyia. Una de les pel·lícules que una tarde ens va projectar va ser Platoon, que anava de la guerra a Vietnam (probablement, una de les millors pelis que s’han  fet sobre aquesta guerra, d'una cruesa i realisme com mai s'havia vist fins al moment) 

Em va sobtar la melodia de fons que acompanyava algunes situacions o escenes: era una melodia increïblement trista, profunda, emocionalment perturbadora. Se'm posava la pell de gallina. Però alhora era una melodia bellíssima, que semblava ella sola afegir encara més dramatisme a la pel·lícula. 

Desprès, molts anys desprès d’acabar el servei militar, vaig saber que el compositor era un autor nordamericà anomenat Samuel Barber, que la peça va ser composada l’any 1900, i que se’n deia Adagio for strings (adagio per a cordes)

Escolteu-la relaxadament, fixeu-vos com la intensitat va augmentat, a poc a poc, desprès de cada silenci, i es va aprofundint com un riu que es va eixamplant. Fixeu-vos que en aquesta peça el silenci és tant o més important que la melodia (sense els necessaris espais de silenci, de pausa, no hagués pogut existir mai aquest adagio) Disfruteu del clímax del final, quan sembla que els violins s’estiguin a punt de trencar amb una intensitat realment al·lucinant, per a donar pas a unes tonalitats tranquil·les i reposades (la calma final desprès de la tempesta) Disfruteu de la bellesa, és una de les coses que valen de debó la pena.

Poesia: Jocs d'espills - II

Tenia tanta pau, deixava volar la imaginació entre onades
de cel i mar que es perdien entre les escletxes del passat,
era com un nen sense ment sense temps sense mal,
que frueix apassionadament d’estar viu i de les seves batalles guanyades.

Veia un nen de debò fent bombolles de colors, amb els seus pares,
i veia com les bombolles se’n anaven cap a l’eternitat
en un esclafit suau com un petó dolç breu màgic,
mentres jo m’agafava pensatiu a la barana d’un mirador
on es veien com en una aquarel·la vaixells pintats al mar.

L’aixeta dels meus pensaments estava llavors tancada,
ja no anava a la recerca de cap superfície que em reflectís,
ja no volia veure cap espill trencat ni les seves cicatrius
ni les manotades que potser algú havia deixat de la ràbia
de veure tot allò reflectit d’un ànima que no s’accepta.

Mar, cel, respiració, sentiment, sensació, projeccions
d’un nou món que tot just neixia al meu pit com una llavor
per anar a sembrar-se com algues a l’interior del gran mar
blau i lila que acollia tots els meus anhels de nen.

Volia dormir-me, sentia una son de mil anys agarrada a les costelles,
volia perdre’m per sempre entre la textura de les onades de sal,
just allí on els reflexos i les superfícies no em reflectissin mai més.

Poesia: Jocs d'espills - I

Quan et miro, m’imagino un puzzle a dins teu
sense saber exactament quina és la meva peça,
com si fossis un espill de mil cares que em retorna
una imatge cada cop canviant d’un estat d’ànim
que és tan fugisser com els núvols al cel.

Mirar, no mirar, aquesta potser sigui la qüestió.

Obrir la meva essència a totes les seqüeles del teu passat
que encara les puc veure reflectides a les cantonades de l’espill
trencades per un error o potser per reflectir massa
els estats d’ànim dels altres que es miraven com jo en tu.

Veure, no veure, reflectir, no reflectir,
el problema no està en l’espill ni en la seva forma
sinò en allò que volem que l’espill ens reflexi.

Anna Karenina

Acabo de llegir Anna Karenina i, sí, m’ha agradat anar contra corrent, perquè en una època en què la indústria multimèdia ha acaparat quasi per complet el temps lliure del ciutadà del carrer, en detriment de la lectura, sembla ja de per si una fita llegir-te una novela del segle XIX de mil pàgines. Està clar que els grans clàssics estaran sempre allí, no passaran mai els anys per ells, sigui quin sigui el format en què en el futur es llegeixen (en llibre de tota la vida, en ebook, etc.) però a mi em dóna la sensació de que anar parlant de què t’acabes de llegir una novel.la com Anna Karenina, comença a mirar-se com una cosa anacrònica, passada de moda, en un país on el què més es venen són les obres sense massa elaboració literària i sense massa número de pàgines; obres, en fi, que no volen massa feina a l’hora de digerir-les i que no amplien gaire els nostres horitzons intel·lectuals, i que més o menys acostumen a ser les mateixes (és a dir, les que marca a cada moment la indústria publicitària)

Perquè per llegir-te novel·les d’aquestes, que requereixen temps i concentració, pausa, tranquil·litat, s’ha de tenir una predisposició absolutament contrària al way of life dels multimèdia, d’internet, on la rapidesa i la superficialitat i l’arribar ràpid a tots els llocs són les principals fites. I, desgraciadament, potser en aplegar-nos a tota aquesta rapidesa, “de què ens servirà llavors guanyar el món, si hem perdut l’ànima” (això ho deia fa dos mil anys un ésser humà als seus apòstols, encara bastant, bastant lluny de la societat cibernètica i de la informació) No tinc res especial contra els temps que estem vivint, són els que són, amb totes les coses positives i negatives (com cada època històrica, d’altra banda) però una mica al fil del què estic argumentant, potser no estarà de més apuntar que la pausa, la tranquil·litat, el pendre’t el teu temps per fer alguna cosa, són en última instància les coses que ens poden donar pau i equilibri interior (o, en definitiva, guanyar l’ànima)

Però de vegades (almenys per a la gent que té la literatura integrada com a modus vivendi) te’n adones que atrevir-te amb una obra com aquesta val de debò la pena, perquè veus que hi ha cabuda per absolutament tot, és com si els novel·listes d’abans pretenguessin copsar tot el món, amb els seus matiços inacabables, en unes històries que reflexen tots els plantejaments, les incògnites, les passions, d’uns personatges que, per exemple, en mans de l’escriptor rus, són un reflexe cristal.lí de la societat rusa. I també podríem parlar en aquests termes del Quixot de Cervantes, de la Muntanya Màgica de Thomas Mann, de Madame Bovary de Gustave Flaubert, de Casa Desolada de Charles Dickens, per portar tan sols alguns exemples. Eren obres que anaven molt més enllà perqué dins les peculiars històries que reflectien hi havia a més una visió, una explicació de la humanitat, una cosmogonia amb les seves pròpies lleis explicatòries.

Anna Karenina és, per damunt de tot, una història d’amor. Anna i Bronski s’estimen en contra de les convencions del seu temps, però és un amor que sobretot per part d’Anna, no està ancorat a la realitat, podríem dir que és un amor idealitzat i per tant està condemnat al fracàs. Si el gran psicòleg Eric Fromm deia en el seu Art d’estimar, que una de les necessitats més bàsiques de l’ésser humà és trencar la presó del seu aïllament, en la novel·la de Tolstoi assistim a l’expressió més contundent d’aquest intent malograt: Anna Karenina acava tirant-se a les vies del tren en l’única sol·lució que llavors ella veu per fugir d’una passió que l’obsessiona fins l’última cèl.lula del seu cos. La seva incapacitat per estimar és, crec, la seva incapacitat per estimar-se a si mateixa, la seva mancança més profunda. L’amor no és (o no hauria de ser) absorció, manipulació, anul·lació de l’altre, sinò respecte, espai, llibertat. Són impressionants els últims monòlegs d’associació lliure d’idees, sentiments i sensacions, que fa Anna abans del desenllaç final, i que no són altra cosa que una deformació, una exageració de les seves mancances: en el seu substrat anímic arriba a la conclusió de que si de debò l’estimés podria llavors Bronski intuïr i adivinar els seus pensaments… O, el què ve a ser el mateix, delirium tremens de la pèrdua d’equilibri interior reflectit tràgicament al món exterior.

Una altra cosa és la historia que viuen els altres dos protagonistes, Levin (projecció autobiográfica més que evident del propi Tolstoi) i Kitty. És una relació molt més ancorada a la realitat, amb més dubtes i incerteses però que d’alguna forma aquestes es treuen a la llum per tal d’enfrontar-se i comprendre’s.

Però a Anna Karenina hi ha molt més que aquestes històries de relacions, les seves pàgines són com un termòmetre que marca el pols a la societat rusa, a través dels cents i cents de personatges que van sortint; les seves pàgines són, també, un exercici d’estil perfecte que ens ensenya com s’ha de construir una novel·la des d’un treball d’ensamblatge que frega la perfecció, capítol a capítol. I, naturalment, les seves pàgines són una recreació d’un món de finals de segle XIX que a la nostra imaginació pot ser visualitzat amb tot luxe de detalls.

A la novel·la, els dubtes metafísics de Levin són també els propis dubtes metafísics del propi Tolstoi, traslladat a pàgines d’un dramatisme i una força impressionants. A tall d’exemple: “En la infinitut del temps, en la infinitut de la matèria i en la infinitut de l’espai surgeix la bombolla d’un organisme, que dura un instant i desprès esclata. Aquesta bombolla sóc jo”

Segons compta Vladimir Nabokov, un altre escriptor rus posterior –autor de Lolita- molt temps desprès de que Lev Tolstoi hagués repudiat del seu ofici d’escriure novel.les, i ja a la vellesa incipient, aquest va agafar un dia una novel·la i la va començar a llegir per la meitat, i certament li va anar agradant molt. Llavors va veure el títol: Anna Karenina… la mateixa obra mestra de la literatura que ell mateix havia escrit molts d’anys enrera, i que havia oblidat al renegar del seu art.

 

Microrelat: realitat o imaginació?

Fotografia c)Alonso, 2009 (L'Ametlla de Mar)

Em trovava assegut a la caleta, contemplant el soroll i la força d’unes onades que trencaven violentament contra les roques, elevant desprès els seus braços al cel en infinites gotes que al final tornaven a caure i a disoldre’s. Feia bastant mal oratge, i a més la temperatura era força baixa. Sentia l’olor a sal, el fluxe ara accelerat ara en calma de les ones al trencar, i aquell perfum de tristesa propi de l’hivern, quan el sol escalfa amb poca intensitat. El cel era com un espill de color rosa, com acabat de pintar.

I llavors vaig sentir, en un exercici d’abandonament dels ulls de la meva imaginació, el soroll d’un vaixell de pesca petit que acabava d’embarrancar entre uns esculls que inesperadament li havien barrat el pas, a traició. Veia un far il·luminant de sobte tot l’escenari. Els dos tripulants havien aconseguit saltar per la borda abans de l’esclafit. L’embarcació era de color roig i blau, amb pincellades de blanc. Podia copsar els sentiments d’angúnia dels dos pescadors, que entre un mar embravit lluitavem encoratjadament per guanyar la platja, amb les fortes onades portant-los aleatoriament d’aquí cap allà. Uns crits procedents d’uns nens a la mateixa caleta van aconseguir trencar la simetria impossible d’aquesta visió.

Vaig girar-me i tot seguit vaig orientar la mirada allí on unes manetes assenyalaven en el firmament, per dalt les onades que seguien vomitan escuma. Un petit vaixell, roig i blau, acabava d’embarrancar en uns esculls, però es veien dos figures diminutes com formigues saltar per la borda. Al cap i a la fi, em vaig preguntar, mentres seguia veient l’evolució dels dos puntets en la llunyania: quina diferència hi ha entre la realitat i la imaginació?

Poesia: nòmada del vent

                                               Fotografia: c)Alonso, 2009 (L'Ametlla de Mar)

                                                  

No hi ha veus al meu regne,
tampoc hi ha espai que l’envolti,
ni teranyines que l’apresonen
ni mars que l’evitin naufragis.

En el silenci, la meva veu es fon en colors i formes
que plenen els sentits sense necesitat de paraules
ni diccionaris, ni frases, ni xiuxiuejos,
només existeix llavors una subtil eternitat
sense envoltoris ni punts de referència,
que no es pot abarcar, blau cel, blau mar,
que no es pot amagar, on sóc, qui sóc,
que no es pot pensar.

En el silenci, la meva veu es desfà sense cridar
perquè el vertigen de l’inmensitat em llepa l’ànima
i em porta de la mà d’aquell crio que mirava sempre
cap un infinit intuït des de dalts dels xipresos
fins l’últim brogit de pols d’estels.

No hi ha veus al meu regne, ni les haurà,
perquè sóc un nòmada del vent
que no pertany a res ni a ningú
i com el vent, tampoc sóc de cap lloc.

Poesia: som tan sols navegants

                                                Fotografia: Tenerife (2005) Alonso

Som tan sols navegants que anem buscant l’infinit
entre paraules que dibuixem entre un mar ple de possibilitats.

No ens faran mai por els monstres ni les tempestats
ni que la nostra brúixola s’equivoque i no assenyali el nord.

No ens faran mai por les contrarietats d’una vida que s’esmuny
sense anar a cap illa deserta on poder naufragar.

I és que el viatge ho és tot,

No, no anem potser a cap lloc
que pugui ser fixat pels límits de la paraula,
no anem a cap país de la utopia
que viu només en els ulls de la nostra imaginació.

Som tan sols éssers que mirem sense veure
que diem paraules sense sentir-les
i que de vegades parlem per no dir res:
els nostres somnis viatgen sempre lluny         
com si fossin vaixells-fantasma enmig de la boira.

Som navegants perduts i a la deriva
enmig de visions i anhels trencats com el vidre,
som titelles fent una triste funció d’un titellaire
que s’ha oblidat per complet del guió i de la vida.

Però seguim navegant entre el mar del nostres somnis.
Seguim navegant a la recerca de l’infinit.

Som tan sols navegants.

 

Microrelat: missatge en una botella

Bufava un vent molt fort. Uns núvols foscos de tempesta despuntaven per l'horitzó. Varem anar fins les agulles dels grans precipicis, des d’on es veia una porció indiferenciada de cel i mar que es confonia entre les enormes onades que batien les roques. Feia fred. Recordo que teníem tots dos l’ànima en un puny. Llavors vaig llençar la botella de vidre amb el missatge a dins, amb tota la força del meu braç, i la botella va emportar-se a l’instant totes les nostres possibilitats. Vam romandre agafats de la mà intentant seguir el seu recorregut, una mica hipnotitzats, com si en aquells moments el nostre món només fos una idea que es perdia com un punt entre el brogit del vent i les onades. Recordo que em vas mirar als ulls d’una forma llastimosa. Era la nostra última oportunitat. La nostra felicitat l'acabàvem de dipositar a l’aleatorietat de les onades del mar.

...................

Quadern de bitàcola del vaixell l'Eternitat

avui, 3 de maig, hem trobat surant una botella de vidre amb un missatge a dins. A l’obrir el tap, hem pogut llegir les següents lletres:

                          

                        S.O.S.

                        som dos nàufrags de l’amor que preguem un rescat URGENT.

                lloc de recollida: ELS PRECIPICIS DE LA INCOMUNICACIÓ.                                                                    

Poesia: Aigua de pluja

                                                  Fotografia c)Alonso, 2000 
                                                     
(Aquesta poesia no és meva, és d'una gran amiga, però la trovo encantadora):

fulles d’aigua, en un dia de pluja.

aigua que cau, aigua que regalima,

aigua que plora, aigua que banya,

aigua que neteja i aigua que aquieta.

aigua que cura, aigua de primavera,

aigua que prepara, per a la nova vida.

Poesia: Fulles d'aigua

                                                                Fotografia: c)Alonso, 2001

Hi ha fulles plenes d'aigua de vida brollant
des d'una tardor de l'ànima que mai s'acava
i a un món que només viu en la meva imaginació.

Estic nu sentint la pluja xiuxiuejant
entre arbres i plantes que m'acaronen el pensament
i que m'envolten i m'abracen voluptuosament:
sóc vent, aigua de pluja, verd, blau, fulla, arbre, 
sóc una projecció del somni de la natura,
sóc una essència acaronada per gotes que empapen
tots i cada un dels meus anhels de llibertat.

Segueixo mullat per l'aigua del cel
per espai de dos-cents o tres-cents anys més
fins que em costa distingir on acaba la meva forma
i comencen les formes de la vegetació que m'envolta.

I ara desperto i el què abans era pell i músculs i sensacions
s'ha convertit en branques i fulles i herba banyada de pluja.

 

Microrelat: cartes de la sort

Les cartes que havien sortit parlaven per si soles: el penjat, el dimoni, la mort... La vident em va mirar l'interior dels globus oculars amb una expressió que se'm va clavar com una agulla. Començava a sentir una mica de mareig. L'habitació estava il·luminada per veles de color taronja, s'estava cremant encens amb olor a rosa, tot era una mica irreal. Potser hi havia, en efecte, un destí dibuixat per un dibuixant desconegut però que, d'alguna forma, es podia veure reflectit a través de les cartes del tarot, però jo això aleshores no ho podia copsar, no podia: l'olor a incens plenava tots els meus pensaments. De repent, la seva veu va començar a alçar-se com un malson que em desfeia per dintre, des de dins les orelles fins el fons de la meva ànima: "T'espera un final a la volta de la cantonada" La seva predicció es va complir al peu de la lletra: quan doblava la cantonada de camí cap a casa, em va atropellar un cotxe. Per això envio aquest microrelat des del més enllà, des de l'altra cara de les cartes de la sort