No hi ha veus al meu regne,
tampoc hi ha espai que l’envolti,
ni teranyines que l’apresonen
ni mars que l’evitin naufragis.
En el silenci, la meva veu es fon en colors i formes
que plenen els sentits sense necesitat de paraules
ni diccionaris, ni frases, ni xiuxiuejos,
només existeix llavors una subtil eternitat
sense envoltoris ni punts de referència,
que no es pot abarcar, blau cel, blau mar,
que no es pot amagar, on sóc, qui sóc,
que no es pot pensar.
En el silenci, la meva veu es desfà sense cridar
perquè el vertigen de l’inmensitat em llepa l’ànima
i em porta de la mà d’aquell crio que mirava sempre
cap un infinit intuït des de dalts dels xipresos
fins l’últim brogit de pols d’estels.
No hi ha veus al meu regne, ni les haurà,
perquè sóc un nòmada del vent
que no pertany a res ni a ningú
i com el vent, tampoc sóc de cap lloc.
tampoc hi ha espai que l’envolti,
ni teranyines que l’apresonen
ni mars que l’evitin naufragis.
En el silenci, la meva veu es fon en colors i formes
que plenen els sentits sense necesitat de paraules
ni diccionaris, ni frases, ni xiuxiuejos,
només existeix llavors una subtil eternitat
sense envoltoris ni punts de referència,
que no es pot abarcar, blau cel, blau mar,
que no es pot amagar, on sóc, qui sóc,
que no es pot pensar.
En el silenci, la meva veu es desfà sense cridar
perquè el vertigen de l’inmensitat em llepa l’ànima
i em porta de la mà d’aquell crio que mirava sempre
cap un infinit intuït des de dalts dels xipresos
fins l’últim brogit de pols d’estels.
No hi ha veus al meu regne, ni les haurà,
perquè sóc un nòmada del vent
que no pertany a res ni a ningú
i com el vent, tampoc sóc de cap lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada