Microrelat: El viatge

M’anava preparant per a un llarg viatge. Tenia la impressió clara i diàfana que es tractava d’un viatge sense retorn possible, és a dir, que un cop posat en marxa i decidit a recórrer el mapa concret que a la meva ment començava a disenyar-se, ja no hi hauria tornada enrera.

Era un viatge en una sola direcció, amb bitllet d’anada, com si diguessim, però no de tornada. Cada cop veia més clar que els senyals em duien els codis d’aquest mapa que continuament s’anava dibuixant a les terminacions del meu cervell. Tenia somnis en els què em trovava enmig d’una tempesta. Nevava i el vent feia un soroll ensordidor. Feia fred, molt de fred. I de sobte sentia una presència, una mà invisible que enmig de la forta tempesta em guiava, em sostenia, em donava alenades de força i coratge. I sabia que aquesta mà invisible m’anava preparant.

Absurdament, a la vigília em venia sempre a la ment el títol de l’himne del Liverpool: you never walk alone, tu no camines mai sol. Però, en tot cas, no parava de donar voltes a la qüestió: qui o què era aquella presència que notava en els somnis i que em guiava quan estava a punt de defallir? Van passar uns quants anys, a la meva ment es seguia gestant el mapa imaginari del viatge, com una teranyina que s’anava teixint més i més sense saber molt bé cap a on ni per què. I al final, de la forma més inesperada, vaig obtenir la resposta un dissabte a primera hora del matí d’un dia de primavera.

Havia sortit a córrer. Una boira espessa tapava una mica el camí que transcorria entre dos fileres de xops, a la vorera d’un canal. Se sentien els càntics dels ocells. Els olors a terra, a flors, a vegetació, eren intensos, com de natura acabada de despertar. De sobte, va ser com si els núvols baixos que hi havia s’endinsesin al cervell con un cop de martell que em va deixar sense respiració. Vaig perdre el coneixement i vaig caure. Vaig tornar a la consciència una setmana desprès d’un coma cerebral de molt mal pronòstic. I l’única cosa que recordo d’aquesta semana és un somni. Feia fred, molt fred, nevava, queien floquets de neu i un vent punyent se’m posava a dins l’ànima. Entre aquest fred glacial, sentia una presència que em donava com una alenada de vida, de fe, quant tant la temperatura de fora com la temperatura de la meva ànima estava molt baixa.

Ara sé que aquesta presència invisible em va guiar en el meu viatge cap a un món desconegut, però també sé que va fer possible que tornés a casa, en despertar del coma.

Fotografia c)Alonso, 2008 (L'Ametlla de Mar)