dimarts, 11 de maig del 2010

Poesia: Jocs d'espills - I


Quan et miro, m’imagino un puzzle a dins teu
sense saber exactament quina és la meva peça,
com si fossis un espill de mil cares que em retorna
una imatge cada cop canviant d’un estat d’ànim
que és tan fugisser com els núvols al cel.

Mirar, no mirar, aquesta potser sigui la qüestió.

Obrir la meva essència a totes les seqüeles del teu passat
que encara les puc veure reflectides a les cantonades de l’espill
trencades per un error o potser per reflectir massa
els estats d’ànim dels altres que es miraven com jo en tu.

Veure, no veure, reflectir, no reflectir,
el problema no està en l’espill ni en la seva forma
sinò en allò que volem que l’espill ens reflexi.


1 comentari: