Tenia tanta pau, deixava volar la imaginació entre onades
de cel i mar que es perdien entre les escletxes del passat,
era com un nen sense ment sense temps sense mal,
que frueix apassionadament d’estar viu i de les seves batalles guanyades.
Veia un nen de debò fent bombolles de colors, amb els seus pares,
i veia com les bombolles se’n anaven cap a l’eternitat
en un esclafit suau com un petó dolç breu màgic,
mentres jo m’agafava pensatiu a la barana d’un mirador
on es veien com en una aquarel·la vaixells pintats al mar.
L’aixeta dels meus pensaments estava llavors tancada,
ja no anava a la recerca de cap superfície que em reflectís,
ja no volia veure cap espill trencat ni les seves cicatrius
ni les manotades que potser algú havia deixat de la ràbia
de veure tot allò reflectit d’un ànima que no s’accepta.
Mar, cel, respiració, sentiment, sensació, projeccions
d’un nou món que tot just neixia al meu pit com una llavor
per anar a sembrar-se com algues a l’interior del gran mar
blau i lila que acollia tots els meus anhels de nen.
Volia dormir-me, sentia una son de mil anys agarrada a les costelles,
volia perdre’m per sempre entre la textura de les onades de sal,
just allí on els reflexos i les superfícies no em reflectissin mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada