No sóc practicant de cap religió, Déu em lliure: l’ortodòxia implícita en elles se m’indigesta i més aviat em causa repulsió, encara que respecto profundament els rituals i les cerimònies religioses, sempre que siguin sinceres i sentides. No m’interessa tanmateix la salvació de la meva ànima ni deixar la meva llibertat com a ésser humà en funció d’unes dependències superiors i infalibles. Malgrat tot, crec en la bondat, en l’amor, en tot allò que des del punt de vista antropològic em pugui fer millor. I fet aquest breu preàmbul, continuo:
Ens trobavem a l’alberg de los Arcos, a prop de la província de la Rioja. Aquest alberg tenia la particularitat que estava construït amb tres pisos (a l’últim pis es trobaven els matalassos arringlerats al llarg d’un habitacle el sostre del qual estava en pendent, o sigui, que hi havia una part que t’havies d’acotxar, a desgrat de pegar-te un cop de cap) Nosaltres ens trobavem descansant una mica, desprès d’un esgotador itinerari, quan de sobte fa acte de presència un “peregrí” que deixa caure sense massa contemplacions la seva motxil.la un cop l’encarregada de l’alberg li esmenta que el seu matalàs és el que està al costat del nostre.
Ens assabentem de la seva nacionalitat: és italià, deu tenir uns trenta anys, i avui ha fet una etapa de 35 kilòmetres caminant…Són realment molts kilòmetres per un sol dia. No enten massa l’espanyol, així que no podem contrastar massa opinions ni idees amb ell, però ens el trovem una hora desprès a l’interior d’una esglèsia, hi fan una missa i decidim assistir-hi (l’esglèsia és realment preciosa, i sobta una mica que en dimecres estigui plena a vessar) Com deia al principi, no sóc practicant de cap religió, cosa que, d’altra banda, no veig incompatible en assistir a qualsevol manifestació litúrgica; això si, sempre des d’una actitud de profund respecte.
Ell es trova una banqueta per davant nostre, i segueix tot el ritual amb bastant fervor (en els moments claus de la litúrgia sembla realment afectat) I a l’hora de desitjar-nos la pau, que és també un moment litúrgic força significatiu, ens encaixa les mans de forma realment efusiva, amb tot el seu sentiment.
I pràcticament ja no contactarem més amb ell; quan tornem a l’alberg desprès de sopar, ja hi és dormint, i a l’endemà el sentim a les sis del matí preparant la motxil.la, donant-se una mica de fregues a la planta dels peus amb ungüent, i abandonar a trenc d’alba l’habitacle en destinació a una altra etapa.
I se’m plantejen, al fil d’això, moltes hipòtesis: realment el seu camí de Santiago és una manifestació més de la seva fe, és de debò el seu peregrinatge un acte de convicció i de voluntat associats a unes creences determinades? Les 32 etapes del camí francés, que és el que ell està seguint, són la plasmació d’un esforç sostingut per arribar a un cim que té com a rerefons un engranatge espiritual?
I és que, si tinc que ser sincer, i a desgrat del que vaig poder constatar in situs, hi ha comparativament ben poca gent que faci tot l’itinerari del camí de Santiago des d’un mòbil purament espiritual o religiós. La major part de la gent amb la que varem poder contactar només s’hi estava de mitjana una semana, com una forma de fer turisme o de conèixer gent o com a curiositat.
Però potser encara hi ha (i molts) peregrins autèntics que, tal volta com l’italià, hi són ara mateix caminant per camins pedregosos, disposats a fer vuit-cents kilòmetres fins arribar a la tomba de Santiago l’apòstol, a Compostela. Més enllà del dolor físic, de la llunyania de la meta, de les inclemències del temps, ells tenen un objectiu. I aquest objectiu l’acompliran, sigui com sigui. Com els peregrins de fa cents d’anys. Com tothom que compren que la voluntat humana fa trencar la closca de qualsevol limitació, física o psíquica.
