dilluns, 23 d’agost del 2010

Apunts del camí de Santiago (II)

No sóc practicant de cap religió, Déu em lliure: l’ortodòxia implícita en elles se m’indigesta i més aviat em causa repulsió, encara que respecto profundament els rituals i les cerimònies religioses, sempre que siguin sinceres i sentides. No m’interessa tanmateix la salvació de la meva ànima ni deixar la meva llibertat com a ésser humà en funció d’unes dependències superiors i infalibles. Malgrat tot, crec en la bondat, en l’amor, en tot allò que des del punt de vista antropològic em pugui fer millor. I fet aquest breu preàmbul, continuo:

Ens trobavem a l’alberg de los Arcos, a prop de la província de la Rioja. Aquest alberg tenia la particularitat que estava construït amb tres pisos (a l’últim pis es trobaven els matalassos arringlerats al llarg d’un habitacle el sostre del qual estava en pendent, o sigui, que hi havia una part que t’havies d’acotxar, a desgrat de pegar-te un cop de cap) Nosaltres ens trobavem descansant una mica, desprès d’un esgotador itinerari, quan de sobte fa acte de presència un “peregrí” que deixa caure sense massa contemplacions la seva motxil.la un cop l’encarregada de l’alberg li esmenta que el seu matalàs és el que està al costat del nostre.

Ens assabentem de la seva nacionalitat: és italià,  deu tenir uns trenta anys, i avui ha fet una etapa de 35 kilòmetres caminant…Són realment molts kilòmetres per un sol dia. No enten massa l’espanyol, així que no podem contrastar massa opinions ni idees amb ell, però ens el trovem una hora desprès a l’interior d’una esglèsia, hi fan una missa i decidim assistir-hi (l’esglèsia és realment preciosa, i sobta una mica que en dimecres estigui plena a vessar) Com deia al principi, no sóc practicant de cap religió, cosa que, d’altra banda, no veig incompatible en assistir a qualsevol manifestació litúrgica; això si, sempre des d’una actitud de profund respecte.

Ell es trova una banqueta per davant nostre, i segueix tot el ritual amb bastant fervor (en els moments claus de la litúrgia sembla realment afectat) I a l’hora de desitjar-nos la pau, que és també un moment litúrgic força significatiu, ens encaixa les mans de forma realment efusiva, amb tot el seu sentiment.

I pràcticament ja no contactarem més amb ell; quan tornem a l’alberg desprès de sopar, ja hi és dormint, i a l’endemà el sentim a les sis del matí preparant la motxil.la, donant-se una mica de fregues a la planta dels peus amb ungüent, i abandonar a trenc d’alba l’habitacle en destinació a una altra etapa.

I se’m plantejen, al fil d’això, moltes hipòtesis: realment el seu camí de Santiago és una manifestació més de la seva fe, és de debò el seu peregrinatge un acte de convicció i de voluntat associats a unes creences determinades? Les 32 etapes del camí francés, que és el que ell està seguint, són la plasmació d’un esforç sostingut per arribar a un cim que té com a rerefons un engranatge espiritual?

I és que, si tinc que ser sincer, i a desgrat del que vaig poder constatar in situs, hi ha comparativament ben poca gent que faci tot l’itinerari del camí de Santiago des d’un mòbil purament espiritual o religiós. La major part de la gent amb la que varem poder contactar només s’hi estava de mitjana una semana, com una forma de fer turisme o de conèixer gent o com a curiositat.

Però potser encara hi ha (i molts) peregrins autèntics que, tal volta com l’italià, hi són ara mateix caminant per camins pedregosos, disposats a fer vuit-cents kilòmetres fins arribar a la tomba de Santiago l’apòstol, a Compostela. Més enllà del dolor físic, de la llunyania de la meta, de les inclemències del temps, ells tenen un objectiu. I aquest objectiu l’acompliran, sigui com sigui. Com els peregrins de fa cents d’anys. Com tothom que compren que la voluntat humana fa trencar la closca de qualsevol limitació, física o psíquica.




divendres, 20 d’agost del 2010

Apunts del camí de Santiago (I)

M’hi veig caminant amb la motxil·la carregada de roba, del sac de dormir, de menjar, de la cantimplora, amb les xancles i la closca de petxina * penjant de la motxil.la, amb una botella d’aigua a les mans, entre vinyes i muntanyes, entre planícies inacabables, entre poblets perduts allà ben adalt d’un turó, entre un mapa que només té connexió amb els accidents geogràfics de la meva memòria. Una setmana, un somni de peregrí, una eternitat que per uns dies es fa terra i pedres a través del camí de Santiago.

M’hi veig acompanyat en alguns trams per homes, per dones, per joves, per nens, de diferents nacionalitats, espanyols, irlandesos, francesos, alemanys, coreans, brasilers. M’hi veig coincidint amb persones amb les que ja no coincidiré mai més, animant-mos mutuament i desitjant-nos “buen camino” al creuar-nos. I m’hi veig també amb ells en cada parada del peregrí, en cada alberg, en cada lloc on els daus del destí ens hi porta.

A Michael, d’Irlanda, ens el trovem tot just en una parada que fem a dalt d’un poble empinat de debò, a un bar. La declinació en pendent del mateix poble fa que la taula on estem asseguts estigui tanmateix fent pendent. Ens ofereix una ensalada de fruits secs i ens diu que s’hi trova aquí fent el Camí com peix a l’aigua –diu que es corredor de marathons-, i que la dona i els seus nens els té al darrera, venen tot seguit però amb una cadència de pas molt més tranquil.la. Ens el trobarem a dos etapes més.

Hi ha un senyor malagueny d’uns seixanta anys que diu que és el cinquè cop que fa el camí de Santiago. Té una panxa prominent, va escoltant música amb els auriculars i de tant en tant comença a cantar a l’uníson d’aquesta música, sense importar-li massa qui té a darrera. Porta un gueato molt gran i barret, du bigoti, és ros. “El camino hay que disfrutarlo, tramo a tramo, pueblo a pueblo, sin prisa”, ens diu en una parada. I té raó, almenys jo començo a intuïr que marcar-se etapes i voler arribar sigui com sigui és una forma potser de no gaudir.

Hi ha també dos brasileres (una d’aquestes una mica grassoneta, que es diu Coral) de Sao Paulo. La Coral camina amb dificultat, ens diu que té ni més ni menys que quinze llagues a la planta dels peus, però tot i així segueix endavant, sempre endavant. I veure-la caminar parla per si sol, sembla una oca marejada.
Hi ha dos coreans, a un d’ells ens el trobem mentres estem fent una migdiada a la plaça d’un poble, el veiem per primer cop arribant a la mateixa plaça amb un paraigües per protegir-se del dur sol que fa…

M’hi veig amb un dolor agut a la planta dels peus després de dues hores de marxa, amb la sensació que la motxil.la se’m clava a les espatlles. M’hi veig realment cansat, desprès de set o vuit hores de caminar. M’hi veig arribar a un alberg per a peregrins, on la intimitat no existeix gaire i s’ha de dormir en lliteres apilades.

M’hi veig sentint i gaudint de la llibertat, de caminar amb una incertesa total pel que fa als indrets pels que passaré. I sento amb intensitat la connexió home-natura: no hi han interferències, notícies, sorolls, rebuts per a pagar, hisenda, cotxes que s’han de portar a reparar, trucades que s’han de fer. Hi ha tan sols un camí que et porta, que acull les teves petjades sense dir res, sense preguntar-te res. No hi han judicis i projeccions mentals, no hi ha quasi bé pensaments, no hi ha gaire ment: les  sensacions físiques ho plenen tot. I de sobte, aquesta simetria de silenci resta trencada per les petjades d’un altre peregrí que se’ns creua: “buen camino”, ens saluda efusivament.

I, al cap i a la fi, jo he passat per aquells indrets, els mateixos pels quals passaran moltíssimes persones més, totes elles amb un farcell de sensacions que els pertanyerà només a elles i que marcaran la seva visió del camí de Santiago.

Potser, en definitiva, la gran metàfora sigui aquesta: que tots som caminants adreçant-nos a un lloc que no coneixem, i que per això el que té cabdal importància és, precisament, la petjada que a cada pas hi fem, perquè no hi ha res més.

Potser, en definitiva, la veritable meta és el camí…


*La closca de petxina és el símbol del peregrinatge a Santiago de Compostela, i els peregrins la duen penjada a la motxil.la o a un lloc ben visible, per tal que la gent els acrediti i els identifiqui com a tals. 
*El personatge que surt a la fotografia és el senyor malagueny al que faig esment en aquest article.