Mark Twain: les aventures de Huckleberry Finn

Diuen els experts en literatura que la gran novel.la americana pot resumir-se en dos obres mestres: Mobby Dick, de Hermann Melville, i les aventures de Huckleberry Finn. La primera, on la natura adquireix una vessant sinistra, obsesiva, fosca; la segona, on la natura s’aplega a les vores del riu Mississippi atorgant exuberància, projecció de grans espais, llibertat.

 

Acabo d’adquirir una edició d’aquesta obra de Twain meravellosament editada per cercle de lectors amb il.lustracions fetes amb aquarel.la, i realment constato que gaudeixo encara més d’aquest clàssic que ja he llegit. Com a gran col.leccionista que sóc de llibres, no amagaré que tinc a la meva biblioteca autèntiques joies il.lustrades de la literatura, les quals considero com un tresor personal. Podria, naturalment, tenir edicions de butxaca, però m’agrada gaudir, apart del contingut, del continent, és a dir, que en aquest cas m’hi fixo també en el tipus d’edició. D’altra banda, considero que quan un llibre està fet amb criteris de qualitat (tipus d’enquadernació, tipus de paper, etc.) sempre durarà més a la nostra biblioteca personal que un cert tipus de llibre fet amb paper de diari (el que s’utilitza en les edicions de butxaca)

 

I, aquest cop, i tornant a l’obra de Marc Twain, m’apeteix perdre’m pels marges del riu Mississippi, potser recordant a la vegada aquells temps en que jo era un nen com Tom Sawyer o com Huckleberry Finn i anava a pescar enmig d’una natura en estat pur, igual que ells.

 

I, aquest cop, no faré cap anàlisi de l’obra. Vull gaudir de la llum, de l’espai il.limitat d’aventura, del bé i del mal que s’amaga en els cors de la gent de Nova Orleans, de les imatges que el riu porta cap avall d’un nen sentat a una embarcació, sempre en equilibri precari i sempre fugint dels seus perseguidors i de la mala sort. Vull gaudir, deixar-me portar per la imaginació, per l’espai d’aventura que s’anirà creant a la meva ment mentres Huckleberry es deixarà portar pel riu camí de la seva llibertat, envoltat d'infinitut d'anècdotes i de gent de tota mena.

 

I, naturalment, vull gaudir de les il.lustracions fetes amb aquarel.la, que afegeixen art i bellesa al món de la imaginació.

 

Joseph Conrad: el cor de les tenebres

Tinc una cosa en comú amb Joseph Conrad: tots dos varem néixer un 3 de desembre. Coincidències a part, “el cor de les tenebres”, que ja he llegit tres cops, és potser l’obra més emblemàtica d’aquest escriptor polac nacionalitzat anglès (i que utilitzà aquesta última llengua en la seva producció literària) i potser la més inquietant.

En essència, el cor de les tenebres és un viatge als temps colonials en el continent africà (al Congo) El protagonista explica a uns mariners la seva peculiar aventura que el du a ser capità d’un vaixell fluvial que té per objectiu remontar el riu Congo fins arribar a una estació on l’espera un enigmàtic personatge anomenat Kurtz. La fascinació del que a poc a poc va coneixent d’aquesta persona vertebrarà tota la narració, així com també l’impacte d’un clima, d’una terra, d’uns habitants en estat de salvatgisme, on tot apareix envoltat d’una bruma alucinatòria.

El cor de les tenebres és, en efecte, una aventura física, d’exploració, de projecció: el viatge té per objectiu anar riu amunt, en un lloc inhòspit d’Àfrica. Però, al mateix temps, estem al davant d’un viatge molt interior, ni més ni menys que al fons de les arrels de la moralitat. I, també, aquesta novel.la és una denúncia contundent i sense concessions a la política colonialista i a tots els estralls que va causar (explotació de recursos sense cap tipus de miraments, genocidis, esclavitut) en nom d’uns ideals que sobre el terreny no existeixen; al contrari, els homes que suposadament tenen que instaurar aquests ideals estan perduts enmig dels seus propis fantasmes, enmig d’una climatologia hostil i d’una natura que mana amb les seves pròpies lleis, i tenen com a únic objectiu enriquir-se a costelles del que sigui.

I el que no deixa de resultar sorprenent és el fet que a un home que ha perdut l’oremus de la seva moralitat, de la seva capacitat de jutjar el bé i el mal, se’l té per una espècie d’idol: Kurtz, en efecte, es troba més enllà dels paràmetres que fan definir un home d’acord amb els valors morals, no dubta en imposar la seva “llei” matant, si s’escau, als salvatges que l’adoren com un petit deu. I el que resulta paradoxal és que a gent suposadament “normal” la seva conducta la tinguin no com una cosa patològica sinò com una cosa acceptable i fins i tot extraordinària, més del costat del mite, del sant, de l’heroi, que de l’assassí i del dimoni. 

L’horror… aquesta és l’última paraula que pronuncia Kurtz abans de la seva mort. Potser es referia, en efecte, a la sensació que un té quan arriba al territori d’on mai més es pot sortir com a ésser humà, perquè no hi ha cap camí de tornada quan s’arriba al cor de les tenebres, perquè quan tot allò que et defineix com a home sofreix un daltabaix, dona com a resultat una esquerda a l’ànima irreparable.

Ferenc Karinthy: Metròpoli

Metròpoli és una novela d’atmòsferes, “ambiental”, que se’t va calant com una fina pluja, i que desitjes sobretot arribar a l’última pàgina per acabar aquesta fantasia de malson que res té que envejar a les narracions de Franz Kafka (al contrari, la càrrega d’angoixa que l’escriptor xec impregnava als seus relats és bastant més reduïda que la d’aquesta obra on la incomprensió, la soledat i l’aïllament arriben a proporcions monstruoses)

 El protagonista, de nom Budai, arriba per error en un vol a una ciutat a la que abans no havia estat mai, enlloc de fer cap a Helsinki, on té una ponència sobre lingüística. Però prompte se’n va adonant que els habitants d’aquesta ciutat desconeguda no parlen el seu idioma i, malgrat els intensos esforços que realitza (ell és lingüista de professió) no aconsegueix fer-se entendre. Una atmòsfera alucinatòria, de malson el va atrapant com una teranyina, el caos de la ciutat i els seus habitants, la seva vida frenètica que no comprén i, per damunt de tot, la barrera idiomàtica s’erigeix com un mur infranquejable (i es dona la paradoxa que la professió de Budai està relacionada precisament amb la comunicació, és més, és tot un especialista en la etimologia i semàntica de les paraules, encara que es veu del tot impossibilitat a l'hora de descodificar un tipus de lleguatge gutural, que és el que es parla a la metròpoli, i del que no pot extreure absolutament cap lligam coherent)

L’angoixa del protagonista s’anirà eixamplant in crescendo: com en un malson del que no pot sortir perquè no hi veu cap sortida, asisteix a una vida feta a base d’uns rituals no massa allunyats dels que estan presents a la nostra societat. Les grans aglomeracions, la massificació, les presses, la guerra també al final, i tot enmig d’una impossibilitat total de comprensió i de comunicació…

Metròpoli és una novel.la, com deia al principi, que et va calant a poc a poc, i que realment tens ganes de concloure perquè te’n adones en un moment donat de que ja estàs mullat, que aquest sentiment d’angoixa que el protagonista té com una segona pell arriba a resultar bastant intolerable, i encara menys mal que la narració està vertebrada en tercera persona.

Amb tot, aquest món únic que Ferenc Karinthy (un autor que, per cert, vaig descobrir a un blog de literatura) aconsegueix crear des de la primera a l’última pàgina, a través d’una prosa molt precisa i molt ben construïda, sense engalanaments superflus ni metàfores enlluernadores, és ni més ni menys que una obra d’art a l’altura del millor Kafka.

Encara que Metròpoli  pugui ser llegida en clau de ciència-ficció, hi ha alguna cosa, no obstant, molt real, molt humana, i que per això mateix un té la impressió que el tipus de societat dibuixada en la novel.la conté, en el fons, bastanta semblança a la nostra, i potser aquí resideix la clau de l’impacte emocional, atmosfèric, que et va calant durant tota la lectura: en definitiva, la nostra societat també està aixecada per murs, per modus vivendi que tenen l’aixopluc en la follia.

 

 

Charlotte Brontë: Jane Eyre

Vaig llegir Jane Eyre fa molts d’anys, i no recordava quasi res del seu argument, encara que tenia la sensació de que en el seu moment l’havia llegit amb addicció, com aquelles grans obres que tenen la màgia de posar-te de seguida a dins la seva història i de no soltar-te fins a l’última pàgina.

I, en efecte, al tornar-la a llegir desprès de molts d’anys, torno a tenir la mateixa sensació. Em reafirmo: Jane Eyre és una novel.la addictiva, emocionant, hipnòtica (possiblement d’un hipnotisme paregut a l’altra gran novel.la inglesa feta per la seva germana Emily, Cims borrascoses, encara que la temàtica i les respectives històries no tinguin res a veure)

Pel que fa a la seva línea argumental, aquesta és senzilla: se’ns compta amb primera persona la vida d’una nena que, en primer lloc, és tocada per l’infortuni, per l’adversitat, és orfa de pare i mare, l’acull una família que la tracta amb menyspreu i sense res d’amor, va a parar a una institució educativa on la gana i el poc calor humà són els distintius més punyents. Però, partint d’aquesta “minusvalua”, d’aquestes circumstàncies tan poc favorables, aconsegueix més avant pegar-li un gir al seu destí, sobretot essent fidel als seus preceptes morals i també amb unes dots d’intel.ligència intuïtiva i analítica molt ben desenvolupades, potser també amb un temperament apassionat i perseverant que no la fa defallir mai, ni en els pitjors moments.

Hi ha avui dia una corrent psicològica de moda, la resiliència, que ens parla que per molt difícils que hagin concorregut les circumstàncies a la nostra infantesa, a l’ésser humà, si se li donen les claus i l’ajut necessari, pot arribar a tenir una evolució ulterior positiva, sana i equilibrada. A Jane Eyre, no obstant, no li fa cap falta aquests conceptes psicològics: com l’au Fénix, té la capacitat de néixer cada cop de les seves pròpies cendres; ara bé, la seva psicologia, tot s’ha de dir, és ja de per si molt propera al perdó. Crec que aquí resideix, en definitiva, la clau per evolucionar i tirar cap endavant, siguin quines hagin sigut les nostres circumstàncies.

Però més que fer un anàlisi de l’obra, Jane Eyre s’ha de disfrutar perquè és una novel.la que cap amant de la literatura en majúscules s’ha de perdre. És una història emocionant, viva, molt ben construïda a nivell argumental i amb uns personatges també molt ben definits, i que té tots els elements perquè la seva lectura sigui un autèntic plaer (incluent-hi, si es vol, un cert tipus de desenllaç que recorda els “culebrons”, però sense caure mai en els tòpics més aferrissats d’aquest gènere) La seva protagonista-heroïna, arquetipus que podríem molt bé equiparar amb la Scarlett 0’Hara d’Allò que el vend s’endugué, restarà per sempre com un dels personatges més emblemàtics de la història de la literatura (i a través del qual, sigui dit de pasada, la pròpia Charlotte Brontë hi posa moltes coses autobiogràfiques) La integritat, el valor, la tossudesa entesa com a virtut envers la consecució de les metes, l’autenticitat, tot això ho posa de manifest l’autora anglesa a través d’un personatge que en cap moment vol ser posada en cap motlle, ni per raó de gènere ni per cap altra raó. Jane Eyre és íntegra, d’una sola peça i, per sobre de tot, conseqüent amb si mateixa, amb els seus pensaments, els seus sentiments i les seves accions.

Per acabar, la història de la literatura anglesa, i també de la literatura universal, deu molt a les germanes Brontë: a Emily, per una sola novel.la, Cims borrascoses, única obra que la seva curta vida li va permetre donar a la llum i a Charlotte, per aquesta emocionant Jane Eyre.

Emily va morir als trenta anys, Charlotte als trenta-vuit. Tot i així, les dos ens van deixar dues autèntiques obres mestres, on els camps d'Anglaterra, els seus paisatges entelats per la boira i el mal temps encara resonen a fora mentres un bon foc de xemeneia segueix escalfant les vides dels seus personatges.