Quan
li preguntaren a Ernesto Sábato què s’havia de llegir, ell contestà que
qualsevol cosa que t’emocioni. Seguint aquesta directriu, hi han clàssics de la
literatura veritablement emocionants i que, per una o altra raó, encara no
havia llegit: Notre-Dame de París, de Victor Hugo, n’és un. He gaudit d’aquesta
obra d’art i, sobretot al final, m’ha emocionat una història rodona, on tots
els personatges apareixen dibuixats com només un geni de les lletres sap
fer-ho. I el final, absolutament infeliç, tristíssim, m’ha fet venir a la
memòria, potser per la seva intensitat dramàtica, una altra gran obra de la
literatura romàntica: la dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill.
He
de confesar, no obstant, que he fet “trampa” en la lectura d’aquesta novel.la,
perquè m’ha apetit fer-ho, perquè, en última instància, saltar-te dos capítols
on Víctor Hugo descriu amb tota minuciositat la catedral de Notre-Dame així com
París a vista d’ocell, no afecten per a res a l’argument de la història.
Doncs
sí, ho he fet, perquè seguint les paraules de Sábato, he llegit nomès allò que
m’ha emocionat, és a dir, les vicisituts dels personatges, la seva respiració,
la seva sensibilitat, el creuament entre uns i altres; els disertaments en clau
d’assaig que fa Hugo enmig de la novel.la me’ls he saltat, i potser és una de
les poques coses de debò criticables de la seva obra mestra, i que al meu parer
trenquen la simetria impecable i quasi bé perfecta de la narració. És clar que,
en el seu temps, al mateix Cervantes els seus contemporanis ja el van criticar
precisament per introduïr al seu Quixot històries que estaven a dins d’altres
històries, etc.etc. però a la gent el que li interesava de debò era la història
en majúscules, és a dir, la d’Alonso Quijano.
Doncs
si, he fet una mica de trampa, m’he saltat dos capítols perquè m’avorrien,
perquè no m’interessaven, perquè la freda exposició de fets i detalls i xifres
que res aporten al que viuran els personatges de la narració, se m’ha
indigestat. I també, perquè em feia venir son abans d’hora (no és conya, sempre
acostumo a llegir prop d’un hora al llit abans de dormir, a la nit)
Notre-Dame
de París té tot el que pot cabre en una epopeia, on els personatges es confonen
amb el seu temps històric i els seus protagonistes. Però, per sobre de tot, té
les vides inoblidables de Quasimodo, el geperut campaner de la catedral, i la
bella gitana Esmeralda amb la seva inseparable cabreta. I també un farcell de
personatges humans, molt humans, que la sensibilitat de Victor Hugo posa al
descobert fins als racons més amagats; en aquest sentit, la caiguda en espiral
del clergue de Notre Dame és la caiguda a l’abisme d’un home que ha venut la
seva ànima. Són impressionants els monòlegs folls d’aquest personatge en el seu
profund desequilibri espiritual i anímic (cosa, dit sigui de passada, que
venint d’un eclesiàstic, d’un home d’esglèsia, no és gens nou ni molt menys
sorprenent, això ja ho deia Nietzsche…) Hi trovem, d’altra banda, un clar
paralel.lisme entre aquesta història i la història que ens comta Leopoldo Alas
Clarín en la seva Regenta, en el sentit que tots dos capellans són coixos del
mateix lloc, o sigui, en la seva auto-acceptació.
Llegir
aquesta novel.la, clàssic entre els clàssics, depara un gran plaer, perquè és
una novel.la on tots els personatges cobren vida dins d’un context històric i
es fonen magistralment en aquest context. Si que és cert que hi han situacions
que avui dia podríem qualificar en la categoría dels “culebrons” o potser
millor amb la corrent del Romanticisme; si que és cert que hi han capítols
descriptius una mica excesius; sí que és cert que es una novel.la una mica
llarga; però, per sobre de tot, Notre Dame de París és una obra d’art
emocionant i inoblidable.
Seguint
les directrius de Sábato, he fet molt bé de llegir, ara que tinc més temps,
aquesta novel.la, i no em penedeixo en absolut d’haver fet trampes…
