André Comte-Sponville: La felicitat, desesperadament

Seguint la tradició dels grans filòsofs de l’Antiguitat, André Compte-Sponville, un dels grans filòsofs vius, ens parla en format obert, com si fos una xerrada o conferència llarga, del sempre fugisser assumpte de la felicitat. I és que, en efecte en aquest “La felicitat, desesperadament”, es fa resò, en primer lloc, del caràcter eteri, esmunyedís, utòpic, d’un estat psicològic i espiritual que, i aquí està la gran paradoxa, quan més s’intenta copsar més s’allunya llavors.

La trampa, tal i com l’autor magistralment ens exposa, consisteix en l’associament quasi bé inevitable que fem del desig, de l’esperança (un altre tipus de desig) i de la projecció que fem en el sentit de que “esperem” aquesta satisfacció de desitjos per ser feliços (o bé ens imaginem que ho serem d’aquesta forma) Això, ja en paraules de Plató o del mateix Freud, representa una psicologia de la mancança advocada al fracàs.

Del que es tracta, llavors, és d’una felicitat desesperada, o sense esperança, en el sentit de potenciar i donar-li força i significació al que ja es té, al que ja s’és, més que al desig de posseïr, d’arribar a ser. No esperar res, o almenys no donar-li tanta força o consistència al futur, no tenir tants desitjos que viuen només en un més enllà utòpic o imaginat; i sí en canvi donar-li plena significació al gaudiment del moment, en l’aquí i l’ara.

En definitiva, cap pensament nou sota els raigs del sol, tenint en compte que allò que el senyor Comte-Sponville promou en prop de cent pàgines (de forma magistral, això si, és una xerrada intel.ligentíssima i molt viva i molt estimulant) doncs tot això ja ho promovia el senyor Siddharta Gautama, que era el nom de pila del Buda, farà ja els seus bons dos mil cinq-cents anys, en tan sols unes quantes frases.

Tot i així, resulta un autèntic plaer llegir aquest filòsof en estat pur atrevint-se en un dels temes més controvertits (tothom o quasi tothom ha opinat en la tradició filosòfica sobre la felicitat) però a la vegada amb més interpretacions obertes. Llegir Comte-Sponville és tornar per uns moments a aquells temps de l’oratòria brillant i intel.ligent i, sobretot, a la vindicació d’una branca del pensament (la filosofia) que sempré anirà a la recerca de la Veritat i, sobretot, de la Felicitat, encara que aquesta s’esmunyi als intents del filòsof de copsar-la en la seva totalitat o que, paradoxalment, quan més es pot trobar és quan no es busca…

  

Michael Ende: La història interminable

L

a història interminable és un conte destinat a totes les edats, perquè la fantasia i la imaginació és una qualitat humana que no entén de cronologies. Ja l’havia llegit fa molts anys, però aquest cop l’he tornat a gaudir i he tornat a submergir-me en personatges i mons màgics amb el mateix ànim potser de deixar-me portar per unes coordenades imaginatives diferents del realisme però, al cap i a la fi, farcides de bellesa, de possibilitats, de creativitat sense límits.

Malgrat el món de fantasia senzill que evoca, La història interminable té un argument força complex i subtil i, en determinats moments, la trama es recargola fins abismes que freguen la paradoxa.

Bastian, el protagonista, s’emporta d’una llibreria un llibre que es diu La història interminable. De seguida s’endinsa en les seves pàgines i comprova que es tracta d’una història on hi ha un regne (Fantasia) que està en perill perquè el no-res cada cop va desdibuixant les seves fronteres. Llavors l’Emperadriu Infantil fa una crida des d’aquest regne perquè algú de “fora” (un humà) pugui venir a Fantasia a salvar-la. Els dos plànols narratius (diferenciats en el llibre pel color de tinta, l’un el que li va esdevenint a Bastian mentre llegeix el llibre, l’altre el que conté precisament aquest llibre) van alternant fins que convergeixen en un sol plànol, és a dir, Bastian aconsegueix finalment “introduïr-se” en La història interminable i ser un protagonista més.

M’encanta aquest llibre, a part de tota la galeria de personatges que hi apareixen i que conformen un univers propi, l’autor desenvolupa la història amb un pols narratiu àgil i molt viu, des d’una estructura de vegades complexa però amb una trama molt sòlida, deixant de vegades interrogants o preguntes que juntament amb el protagonista podrem anar plantejant-nos. I potser el principal plantejament sigui aquest: podem dir que estem vius si hem perdut la capacitat de desitjar ? I què s’esdevé quan, de fet, hem esgotat tots els nostres desitjos ? Que ens resta ?

La història interminable és una ficció deliciosa on, de retruc, podem trobar també l’eterna lluita entre el bé i el mal. No pot, no es convenient que tingui cap final, perquè la imaginació tampoc té cap límit, perquè és una història que està a dintre d’una altra història que a la seva vegada condiciona l’argument en una paradoxa que només pot resoldre’s de forma pareguda a un “koan zen” I em ve a la ment, tot plegat, una peculiar conversa entre Bastian i el lleó quan el primer està al desert de mil colors. “Per què no intentes sortir un dia d’aquest desert?” li pregunta Bastian al lleó. “No puc, és que porto el desert sempre amb mi”, li respon el lleó...

Els límits, a la Història interminable, es deformen contínuament per crear a cada pas una realitat canviant amb profundes implicacions psicològiques. Sigui com sigui, el món de fantasia pura recreat en les seves pàgines és una autèntica obra mestra que malda per ser llegida molts cops en la vida. No pot, no es convenient que tingui cap final, perquè la facultat tant humana d'inventar històries i personatges i somnis és eterna.

Anthony Burgess: La taronja mecànica

“Què vol Déu, el bé o que un elegeixi el camí del bé? Potser l’home que elegeix el mal és en certa manera millor que aquell a qui se li imposa el bé” Aquesta frase, proferida pel capellà del centre penitenciari on anirà a parar el protagonista d’aquesta història, resumeix tot el conflicte de la trama argumental de la taronja mecànica.

En una societat futurista, se’ns presenta un grup de nois que surten a la nit en colla a divertir-se. Però la seva manera de divertir-se consisteix en destrossar coses, pegar, robar, violar. Se senten feliços i vius així. A més, l’Alex, el cap de la colla, vincula el sentiment de felicitat que li produeix escoltar música clàssica (i en especial la novena simfonia de Bethoven) amb tota aquesta violència. Tot canvia, no obstant, quan comet un assassinat i llavors és internat a un centre penitenciari on se li aplicarà un “tractament especial” per corregir el seu gust per la violència.

Aquest tractament consisteix en canviar la codificació que fa el seu cervell en el sentit de que cada cop que visualitza o sent una predisposició cap algun acte de violència, automàticament percep malestar físic i psíquic. És com una mena d’amputació quirúrgica que li fa rebutjar instintivament el camí del mal. El plantejament que de tot això es conclou és, doncs, el següent: si a un ésser humà se li condiciona la seva llibertat, és a dir, la seva capacitat de triar el bé o el mal, no será que llavors se li està treient el que com a humans més ens defineix?

Però al marge o no d’aquest plantejament moral, hi ha un altre plantejament que crec cabdal i que està per sobre i que, afortunadament, les nostres institucions contemplen:

- És del tot inadmissible que un ésser humà faci mal a un altre ésser humà per la senzilla raó de que això el faci “sentir feliç”. Cada ésser (i no dic ja humà) es mereix un respecte, uns cuitats, una consideració.

Hi haurà llavors qui s’empararà potser en el “superhome” nietzschià per fer veure que la vertadera escala de valors és la que un mateix s’imposa, hi haurà –com el capellà que surt a la novel.la- que al.legui a favor de la llibertat, però a mi em sembla que per damunt d’aquests postures morals (o a-morals) hi ha sempre la condició humana, que per mi és sagrada i del tot inviolable sota cap concepte.

Consideracions morals al marge, la novel.la és un exercici d’estil brutal i sobri, on una parla inventada per l’autor (el nadsat) fa que al principi costi una mica introduïr-se a la història, però que al final (gràcies sobretot al diccionari que hi ha al darrera del llibre) sigui un autèntic plaer.

L’any 1971 Stanley Kubrick va fer la pel.lícula basada precisament en aquesta història i, diferències de guió a part (a la pel.lícula, Alex acava finalment destriant el camí del “mal”; al llibre, en canvi, sent interiorment –i no degut al programa que li intenta rentar el cervell- la voluntat de canviar de vida i de refer la seva escala moral) diferències de guió a part, es tracta de dos obres mestres, cadascuna en el seu gènere, d’una contundència i brutalitat que, i aquí està allò realment fascinant, commouen i no deixen mai indiferent.

 

 

Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants

Laura a la ciutat dels Sants és una novel.la amb un fort sentit de denúncia: de la hipocresia, de les convencions, de la manca de sinceritat, de la represió dels sentiments. És una novel.la impactant i contundent i d’una força dramàtica commovedora. I també és una novel.la meravellosament ben escrita, que res té que envejar (avancem que tota comparació és odiosa) a una Madame Bovary en un clar paral.lelisme d’incomprensió i de solitud per part de l’heroïna enmig d’un entorn rural feréstec, tancat i tacat per una moral de doble fons.

 

És clar que Madame Bovary és considerada sense dubte una obra mestra de la literatura universal, sobretot per una història vestida amb un llenguatge (com diria Nabokov) de “fina orfebreria continguda en un palau de vidre”. Però és que aquesta obra de Miquel Llor està també vestida amb un llenguatge preciós, bell, expressiu (si em donessin a escollir, i a perill de que se’m titlli de sacríleg, em quedo amb la història de l’autor català, la trovo molt més rodona, amb molta més força, amb un dibuix més intuitiu i profund i subtil de les interioritats humanes)

 

La trama argumental de la novel.la és ben senzilla: la Laura arriva des de la seva Barcelona natal a un petit poble per tal d’iniciar la seva nova vida de casada al costat de Tomàs, un home rústic i amb un món intel.lectual inexistent, i al costat de la germana d’aquest, la Teresa, una dona que viu envoltada de preceptes, de normes, de moral, però incapaç d’expresar els seus sentiments i el seu món interior. El xoc, doncs, es produirà de seguida, perquè la “idea” que té la Laura de l’amor i les relacions humanes s’esmicola enfront una altra realitat més primitiva, més subterrània, més intransigent, a on les emocions es reprimeixen, a on la hipocresia i el doble fons són la moneda de canvi en un poble lligat a un modus vivendi destructiu, tancat, que mira amb recel qualsevol innovació o avenç extramurs.

 

La història va avançant en una espiral de revelacions que faran entendre la malícia destructiva d’un entorn que es tancarà com un puny de ferro sobre la consciència de la protagonista, que finalment no tindrà altre remei que trencar de forma dramàtica el seu matrimoni per acabar en un convent. La part final, sobretot, m’ha semblat d’una intensitat emocional commovedora.

 

M’agradaria assenyalar, a més, els següents punts:

 

-En l’ambientació de la novel.la, pels anys 20-30 del segle passat, la dona era una propietat més de l’home, a qui li devia absoluta pleitesia i del qui depenia totalment per la seva sustentació econòmica. La seva única sortida era, invariablement, fer un “bon casament”, perquè no era ben vist que la dona treballés o tingués algun tipus de poder econòmic. Per tant, qualsevol dona que implícitament “xoqui” contra aquest precepte quasi bé sagrat de l’època (parlo sobretot de diferència de mentalitat o d’idea del matrimoni i de l’amor) es veurà com quelcom escandalós. És el que li succeeix a la Laura, la seva sinceritat es dona de morros contra tot l’entramat social.

 

-Els paisatges, la boira persistent del petit poble és com una segona pell que li serveix a l’autor per accentuar la sensació de solitud, d’aïllament físic (la boira no deixa veure més enllà) però també, i sobretot, mental. M’han semblat realment magistrals les descripcions paisajístiques.

 

-La profunditat i penetració psicològica que fa Miquel Llor dels seus personatges està a l’altura del millor Dostoievski. Es nota, a més, una certa influència de les teories dels psicoanàlisi, en el sentit que el concepte de la repressió sexual està molt enllaçat a la repressió mental de moltes persones (potser representades en la seva màxima contundència en la figura de la Teresa) i que domina el seu psiquisme de falsetat, de doble fons, de projeccions, de sublimacions.

 

Per acabar, unes frases de Jean Paul Sartre, que li van ni que pintades a la pobra Laura: “l’infern són els altres”… L’infern, potser, és el tancament dels sentiments en nom de la santedat, i d’aquí el títol de la novel.la: Laura a la ciutat dels sants.

 

Laura Gallego: Allà on els arbres canten

On els arbres canten és una història ben escrita i ben conduïda a través d’una recreada Edat Medieval on l’element de fantasia pot cobrar vida en forma, essencialment, d’un bosc “encantat” on els arbres canten, on hi ha criatures màgiques, on una autora que sap el seu ofici ens compta una història no massa elaborada des del punt de vista literari però molt efectiva pel que fa a dosificació precisa de la història. Amb tot, vagi per davant que m’esperava molt més...

 

Si bé l’argument recorre a tòpics del gènere (invasió dels bàrbars, casaments forçats de princeses) els recursos que utilitza l’autora per conduir la història m’han resultat en massa ocasions molt trillats.

 

A la contraportada del llibre, algú compara Laura Gallego amb Stevenson (amb tots els respectes per aquesta jove autora, Robert Louis Stevenson era tot un mestre a l’hora de conduir històries de forma trepidant alhora que aprofundint en la psicologia dels seus personatges, i ho feia de forma convincent i fluïda, amb una capacitat extraordinària també per mostrar tot tipus d’ambientacions; a aquesta autora trobo que se li veu massa l’artifici literari, els “budells” de la narració, la “intenció”. Stevenson, deixem les coses clares, és un dels grans de la literatura universal; Laura Gallego és una autora que s’adreça a un públic infantil-juvenil amb certa gràcia i elegància literària però des del meu punt de vista, amb moltes mancances expressives (no recordo, a tall d’exemple, haver llegit cap metàfora al llarg de tota la narració)

 

Com deia al principi, es tracta d’una narració correcta i ben escrita, però a mi no m’ha acabat de fer el pes. Em quedo, per això, amb la Història del rei transparent, de Rosa Montero, una autora amb molta més potència narrativa i on la història medieval es compta d’una forma molt menys trillada i més oberta a la sorpresa argumental.

 

Zen i reencarnació

Es ja quasi bé el capvespre, el sol comença a amagar-se entre núvols gruixuts i foscos, enviant de retruc els seus últims raigs que amb una dolçor i malenconia pròpia de l’estació de l’any il.lumina tot el jardí i els bonsais amb una tendresa suau que fa tremolar imperceptiblement els fulls. I ells –vull dir els bonsais- segueixen desenvolupant-se al seu ritme que està marcat pel compàs de les estacions.

Em pregunto: si és cert que la reencarnació és el procedir que té l’univers per tal de “continuar” la cadena a través de milions i milions de vides, és possible que l’Ésser es reencarni, llavors, en un mosquit, en un gat, en una forma de vida tal volta poc evolucionada? I, si és així, per què?

Acabo de llegir “Moltes vides, molts mestres” de Bryan Weiss, un psiquiatre nordamericà, pragmàtic i racionalista, que en un moment donat utilitza la teràpia per hipnosi amb una pacient seva, donat que la teràpia tradicional no li dona resultats concrets amb aquesta pacient. De retruc, ella li relata “vides” de fa centenars, milers d’anys, amb pels i senyals, obligant al psiquiatre a obrir la seva ment a uns horitzons insospitats per a ell.

El que es desprèn del llibre és que, en essència (i d’acord amb la teoria de la reencarnació) estem aquí per aprendre certes coses, per evolucionar, etc. Però el meu interrogant, el meu qüestionament està relacionat amb que crec que això és un punt de vista absolutament antropocèntric. Hi ha a la Terra, en efecte, un farciment de formes de vida quasi bé infinites on també, d’alguna manera, hi ha un ànima que batega en un cor. On està, llavors, el límit, la frontera on la vida evolucionada pugui aplegar-se a l’eterna cadena de la reencarnació? Existeix de fet aquesta frontera? Quines formes de vida són susceptibles de portar en els seus gens la petjada d’una vida immortal que es va passant d’una a una altra vida? Si fos així que la Vida va d’una encarnació a una altra ininterrompudament, quin sentit té néixer llavors sota la forma d’una mosca i viure tan sols uns dies?

Les preguntes s’amalgamen entre uns pensaments que ja senten l’alenada dels primers freds. M’encanta aquesta estació de l’any, desperta tantes fibres sensibles del meu interior. M’encanten també aquests petits arbres que creixen en macetes i que expressen amb una mida en miniatura tota la força i bellesa de la natura. M’encanta mimar-los i cuidar-los com si fossin nens petits. No em canso mai de mirar les formes sinuoses que fan les seves branques.

Al cap i a la fi, em dic finalment, si tingués les respostes potser ja no valdria la pena aquesta aventura meravellosa i única que es diu VIDA.

 

Jaume Cabré: Jo confesso

M’ha agradat molt aquesta novel.la de prop mil pàgines, recorda molt a les grans epopeies dels novel.listes del XIX, recorda molt a aquells intents de fer una novel.la total sobre la condició humana.

 

Jo confesso és una història plena d’històries, on els plànols narratius es mesclen i es superposen en una mena d’ingenieria lèxica que frega la perfecció estilística. És, potser, d’aquelles històries rodones, de principi a fi, ben desenvolupades, amb personatges creïbles, amb una trama argumental que té mols girs i, per damunt de tot, amb uns recursos expressius on s’intueix algú que està escrivint en la seva maduresa personal, aquella maduresa farcida d’inspiració i de creativitat capaç de donar la màxima potència i efectivitat a la paraula.

 

La narració es vertebra en la figura d’Adrià Ardèvol i en un violí construït al segle XVII, els avatars del qual resten reflectits a la història pels personatges que l’aniran posseint al llarg dels anys. Les històries d’aquests personatges s’aniran superposant fins arribar a l’actualitat del protagonista (i de l’ombra allargada del seu pare, que l’influirà decisivament)

 

Hi ha una flaire melancòlica, potser pessimista, en el nus argumental on els personatges resten advocats irremissiblement a la tragèdia, als seus dubtes morals, al pes contundent de la història amb majúscules, a una culpabilitat que està sempre present, com una segona vestidura. Així, per exemple, el doctor nazi que més endavant decideix dedicar-se a fer el “bé” ajudant als altres per tal de compensar el seu passat a un camp de concentració, és ben conscient que hi ha mals que són del tot irreparables perquè una crueltat infringida a nens innocents simplement pel fet d’experimentar, amb la seva tortura i mort, és del tot irreparable i no hi ha perdó que es pugui obtenir d’aquestes atrocitats, ni que es visqués mil anys. Hi ha actes que el treuen a un de la condició humana, per a sempre.

 

La culpa que experimenta el protagonista, l’Adrià, és d’altra banda una culpa molt més difusa, molt més basada potser en la consciència de que, de vegades, sense voler-ho, podem fer mal a qui tenim al nostre costat. Per això, Jo confesso és una mica la voluntat expiatòria d’una persona que vol saldar comptes amb si mateix, de manera sincera i sense mitges tintes. I també és una llarga, llarguíssima carta d’amor, envers la seva dona, la Sara, a qui ha perdut.

 

En fi, m’ha semblat aquesta novel.la una història extraordinàriament bona, rodona, emotiva, ben lligada de principi a fi. I, al començament, l’Adrià-nen té el costum d’amagar-se de tots i de tothom al darrera del sofà amb els seus inseparables sheriff Carson i Àguila Negra; al final, l’Adrià-ancià també s’amaga, per a sempre, malalt terminal d’Alzeimer, de tots els infermers i del seu amic Bernat, en una cloenda de la història magistral i oberta on es connecta, precisament, aquest impuls que tenia de nen amb un impuls possiblement automàtic i reflex d’un cervell absolutament desfet per tornar a l’origen, a la infantesa de la vida.

 

Terrence Malick: "L'arbre de la vida"

L’arbre de la vida és un gran poema audiovisual, he llegit en una crítica a l’última película de Malick, un poema que vol unificar allò que és diví amb la natura, el micro-cosmos i el macro-cosmos. D’acord, és una opinió basada potser en una apreciació estètica i simbolista però, les coses com siguen, a mi no m’ha convençut en absolut, l’he trobada per moments pretenciosa, per moments soporífera, per moments ratllant en la pedanteria. I argumento la meva apreciació, tot seguit.

 

En primer lloc, està ben clar que quan es va a veure una pel.lícula d’un autor de culte com Malick, es va a veure una pel.lícula, si es vol, diferent, amb uns altres paràmetres (el cinema de Kubrick també té, per exemple, aquesta connotació, pensem en la seva 2001 Una odisea a l’espai) I aquests altres paràmetres són la pausa i el recreament en la trama argumental, el tractament exquisit de les imatges, que intenten anar més enllà per entrar en el terreny de la simbologia. Però, arribats a aquest punt, he trobat precisament moltes escenes massa forçades a voler expresar tot just un missatge més enllà, i aquest maniqueisme es nota en el resultat final. Hi ha una obsessió per oferir un plànol sublim, artístic, últim de la natura, hi ha una obsessió per reflexar sobre la cara dels personatges els últims raigs de sol, hi ha una obsessió perquè la natura parli amb el seu propi llenguatge i es fongui amb la història que se’ns compta. I, com a conseqüència, un servidor ha tingut en tot moment la sensació de que s’intenta recrear una epopeia total sobre la condició humana, sobre el seu origen i significat. Aquesta grandiloqüència és, precisament, el que perd irremisiblement una història on la paraula religiosa vertebra tot el seu sentit. I aquesta paraula, dit sigui de pas, resulta al final un tant farragosa i manida.

 

Pel que fa a la imagineria visual, els minuts de metratge on se’ns ofereixen imatges de super-noves explotant, de la creació del món i de les galàxies, de la creació de les primeres cèl.lules de vida i la seva posterior evolució fins a formes més complexes, dels dinosaures poblant la terra, de l’impacte del meteorit que va acabar en la seva vida a la Terra, etc., res a dir, són d’una bellesa sublim, encara que trenquen decididament la simetria del que se’ns està narrant. Potser haguessin estat millor “annexades” tot just al principi de la pel.lícula. No obstant, aquí es veu una voluntat de trascendència per part de l’autor, de fer un tipus de cinema total per explicar els origens de l’univers que invadeix potser els dominis del més pur documental de natura.

 

Però una cosa és la intenció, l’afany per convertir cada imatge en una mena de poesia visual i, l’altra de diferent, és la conseqüència d’aquest empeny de vegades massa reiterat, perquè si una cosa té que tenir una bona pel.lícula és que t’emocioni, que et posi a dins com un cop de puny, de principi a fi, que et sedueixi. L’arbre de la vida no arriba a emocionar ni a posar-te a dins de la trama argumental precisament per aquest maniqueisme insistent en intentar trobar la sublimitat cinematogràfica a través de les imatges.

 

I, arribats aquí, pel que fa al contingut simbòlic (que és bastant ric i variat a la pel.lícula) aquest es converteix en una mena de missatge trillat i fins a cert punt predecible amb connotacions religioses que intenta donar solemnitat a la història, que no és altra que la vida a una família a la societat nordamericana dels anys 50. Molts argumentaran que el conflicte nen gran-pare està conduït d’una manera magistral i que dona peu a multitud d’interpretacions sobre els valors d’educar i la petjada que posteriorment tindran en l’ànima de cadascú, potser sí, però a mi em sembla que sobra aquest esperit de trascendència, de solemnitat, de la imatge definitiva, que fa que la pel.lícula pergui pistonada. Per cert, a nivell d’interpretacions, em quedo amb la de Brad Pitt, a Sean Penn (el nen gran en el futur) no el trobo massa convincent.

 

L’arbre de la vida és, per mi, un cant a la vida, a la textura, a les formes, als colors, als sentits, a l’espiritualitat, però és un cant de vegades massa artificiós o forçat. La pel.lícula conté imatges d’una bellesa arrebatadora però això no és suficient per a que la història que t’estan contant t’arribi a dins i et convenci. A mi no m'ha convençut.

 

Microrelat: El desig a la seva pell

 

 

Frisava per la velocitat, em tornava boja, i com més a pressa veia passar d’un costat a l’altre tot un món de vidre que es dibuixava i es desdibuixava contínuament al meu tacte, millor que millor. Era curiosa aquesta sensació: maldava amb tota la meva ànima per arribar a una velocitat que em permetés rebentar literalment de plaer. Si, heu sentit bé...

 

I no em pertany a mi esbrinar quin tipus de desviació psíquica tenia, tampoc m’interessava gaire, jo no estava feta per a aquest tipus d’anàlisis convencionals. Les meves fibres sensitives eren fetes per fruir, per ser tocada amb una brutalitat, si em permeteu, molt pareguda al masoquisme...

 

Però com xalava quan vivia des del impacte en el meu centre, totes aquestes sensacions paregudes a una muntanya russa, com me’n anava més enllà de la meva perifèria, i com no desitjava una i altra vegada no viure sinó en el vertigen i la velocitat i la brutalitat i l’orgasme desenfrenat. Si, l’orgasme, l’orgia, la celebració sense fre d’una vida ràpida i veloç, des d’un centre de gravetat que sempre estava girant entorn quatre persones. Tant se me’n donava perdre la vida si la sensació que em donaven anava més enllà dels meus límits rodons.

 

I us comptaré la magnitud de la meva desgràcia: en un smash d’una força i potència que mai havia sentit abans, la meva pell va esclatar i la meva ànima es va perdre, per a sempre, a una partida de pàdel a un lloc del que no vull recordar-me. Tan m'hi fa: vaig ser intensament feliç, i vaig poder complir el meu somni de ser rebentada.

 

Zygmund Bauman: "amor líquid"

Ja se sap que totes les comparacions són odioses, però tot i així penso que no vaig mal encaminat al afirmar que Bauman és, possiblement, l’Eric Fromm del segle XXI. I, a l’igual que els anàlisis sociològics del gran psicòleg del segle passat, aquestos tenen una profunditat que, en el cas de Zygmunt Bauman, estan a més farcits de subtilesa, de guinyades d’ull, de jocs de paraules, d’erudició, en una lectura que demana una total concentració i atenció, i encara així se’t pot escapar alguna cosa…

 

A manca d’una novel.la que m’atregui, m’he endinsat en les pàgines d’aquest “amor líquid”, una mica per curiositat, i no em penedeixo. Com deia, és un llibre que malda per una concentració màxima perquè, de tant en tant, hi ha perles com aquesta en la que l’autor ens parla dels propòsits de l’amor i del desig:

 

“L’amor és una xarxa llençada cap a l’eternitat, el desig és una estratagema per a evitar-se el treball de teixir aquesta xarxa. Fidel a la seva naturalesa, l’amor lluitarà per tal de perpetuar el desig. El desig, per la seva part, s’escapolirà de les manilles de l’amor”

 

La societat líquida, l’amor líquid, són les diferents denominacions que l’autor utilitza per a definir un tipus de societat o de relacions basades en el mercantilisme capitalista, relacions fonamentalment transitòries i que no s’arrisquen a cap compromís i que, com l’aigua, flueixen sense concreció, sense substància, sense forma.

Microrelat: somni de llibertat

Caure con cauen les fulles grogues, rojes i marrons de la tardor, aquesta era la meva voluntad.

 

És clar que, d’un altre costat, em resultava tan i tan difícil donar l’ordre al cos per a que soltés totes les emocions que maldaven per fer-me costar de respirar; en fi, trobava tan difícil arribar a gronxar-me con un vaixell de paper entre un mar de paraules silencioses.

 

 I, en canvi, m’era del tot necessari soltar de mi totes aquelles idees i prejudicis i pors que no em deixaven sortir a mar obert. Deixar-me anar, això és, sense cap direcció definida, sense cap rumb, només pel pur plaer de fruïr de la fresca brisa i de l’olor a sal i d’un horitzó blau cel il.limitat. Això era el que realment volia.

 

I de sobte, vaig despertar i vaig comprendre, més aviat de forma intuïtiva. Les petjades del somni encara estaven agafades a les meves costelles, no recordava cap idea, cap paraula, pero sí en canvi imatges, sensacions i més aviat una dolça melangia que m’amarava com una brisa de tristor.

 

Tal volta, em vaig dir amb la consciència acabada de recuperar, la llibertat sigui, entre d’altres coses, la idea que fa que cada cèl.lula del teu cos obeeixi un impuls per trencar un motllo imaginari.

 

Max Frisch: Homo Faber

Homo Faber m’ha semblat una novel.la molt bona, amb uns continguts molt interessants, una concepció formal molt acertada i, sobretot, un personatge a través del qual, com si diguessim formant una segona pell, se’ns presenta l’home modern amb tota la seva contundència (no exempta de paradoxes, de contradiccions, i potser d’un pesat vel que li tapa els ulls a l’hora de crear i cercar la seva felicitat)

 

L’obra transpira pessimisme, un pessimisme encarnat en la figura de Walter Faber, funcionari de la UNESCO per al qual no té res sentit més enllà d’una casuística basada en l’estadística, deixant per tant de banda les connexions “màgiques” o irracionals entre les coses o que no es poden copsar des d’una òptica pragmàtica o intel.lectual.

 

La paradoxa, en aquesta novel.la, és que serà precisament una concatenació de casualitats que freguen l’inversemblança des d’un punt de vista racional, el que el farà viure una història d’amor, amb la seva pròpia filla… Però ell no sabrà que es tracta de la seva pròpia filla, fruit d’una relació molt antiga, fins desprès de consumada l’aventura peculiar (això si, i donada la diferència d’edat entre tots dos, en tot moment el sexe queda al marge)

 

En alguns passatges, l’estil de l’autor ens regala evocacions poètiques d’un esteticisme sublim; en d’altres, són les percepcions depresives del cervell de Faber que arriben a centrifugar un allau de sensacions desconcertants, fosques, primàries, sense sortida possible a cap tipus de redenció espiritual. És l’infern de l’home modern, atrapat per pulsions que escapen al seu raciocini i sense una visió alentadora que el faci veure un firmament dalt del seu cap pintat amb colors amables. És també el nihilisme, aquell corrent de pensament que tant Sartre o Camus varen simbolitzar tan bé. És, en definitiva, el costat no tant amable de l’existència.

 

Com en les grans novel.les, aquesta sensació de buidor, de no haver-hi res a què agafar-te més enllà d’una foscor perpètua, s’encomana en les descripcions dels paisatges que fa l’autor, on l’ànima trencada de Faber sempre hi és com a espectador d’un espectacle que els colors foscos del seu interior sempre donen una tonalitat esmorteida, desdibuixada, erma. En definitiva, encara que pessimista i culpidora, una gran novel.la d’un gran autor, i una gran novel.la d’amor-desamor que una persona pot tenir envers la persona més equivocada, sense ser conscient per això que el “destí” t’ha jugat una molt mala passada.

 

La melangia i el dolor del pare que, finalment, perdrà la seva filla a un hospital, és una de les notes més impactants i commovedores de la novel.la, i no et deixa indiferent, perquè és un dolor massa profund i massa sentit.

 

Daniel Glattauer: cada set onades

Cada set onades és la continuació d’un altre llibre, Contra el vend del nord, però si en el primer llibre estem al davant d’una relació fonamentada bàsicament entre els encontres de dos persones a la red, mitjançant correus electrònics, en aquest llibre, però, la “relació baixa a la terra”, o sigui, que a part dels correus que es creuen els dos, dels desitjos, dels anhels, de les projeccions, de les il.lusions que tots dos projecten, són capaços aquí de concretar-ho i de passar del nivell “virtual” al nivell real.

 

I com ja pasaba amb Contra el vend del nord, estem al davant d’un llibre extraordinàriament bo, extraordinàriament ben trenat i construït, extraordinàriament ben concebut i amb uns diàlegs molt convincents i molt intel.l.igents i que reflecteixen a la perfecció la parla, àgil i dinàmica, mitjançant els correus electrònics. I que, de retruc, ens obre una gamma extraordinària de possibilitats, pors, somnis i anhels, que són la matèria primera de la que es compon les relacions humanes.

 

M’ha emocionat molt aquest llibre, m’ha recordat una història que forma part de mi, en una sincronia literatura-vida que de vegades té la màgia de donar-se la mà elegantment. I mentre la protagonista, Emmi, li anava contestant els e-mails a Leo, jo a la vegada, sense poder-ho evitar, sentia la veu, la mirada, els estats d'ànim, de la que va ser protagonista per a mi en una relació molt pareguda a la d’aquesta història. El que passa és que en la ficció ells arriben a fer-ho; en canvi, nosaltres no vam passar d’una molt bona morrejada…

 

Stephen Hawking / Leonard Mlodinow : El Gran diseny

Normalment, no acostumo a llegir assaig, em diverteix molt més la novel.la, però de tant en tant m’agrada posar-me al dia sobre un tema en concret. En aquest cas, vaig llegir en el seu moment La història del temps, del professor Stephen Hawking, i sense cap tipus de dubte és un dels llibres que més em va fer canviar la imatge i la visió que hi tenia de l’Univers, amb les modernes concepcions de la mecànica quàntica, la teoria de la relativitat, el principi d'incertesa, el Big Bang, etc., que no coneixia pas.

 

En aquest cop, m’interessava, més que res, saber si hi havia noves teories o avenços per part dels físics teòrics envers l’origen i el destí de l’Univers. I, bàsicament, el que m’he trovat és un llibre que vol ser, sobretot, didàctic, però tot i així l’he trobat en ocasions una mica dens, críptic, complexe, i que penso que no afegeix res de novedós al que ja se sabia.

 

Però, anant una mica més enllà, Hawking arriba a afirmar que el nostre univers podria no ser un altre dels milions i milions d’universos que es podien haver creat del no-res i sense cap intervenció per part d’un Deu, com bombolles que es generen espontàniament… Una afirmació, trovo jo, que frega el ridícul venint d’algú per a qui la ciència, és a dir, l’afany d’explicació racional, és una mena de religió. Almenys podria haver deixat per a allò que no es compren ara per ara d’una forma racional, un espai per la incertesa, per a Deu.

 

El professor Hawking, a la seva Història del Temps, afirmava al final del llibre que si un dia s’aconseguís engranar una teoria que enllacés les grans forces de la naturalesa, llavors tal volta s’aconseguiria comprendre el pensament de Deu. Vint anys després, ens diu que no hi ha cap necessitat d’un Deu en un Univers que es genera espontàniament des del no-res, i es queda tan ample.

 

En essència, les implicacions d’aquesta afirmació serien:

 

· Venin del no-res, anem cap al no-res, per tant, no hi ha res que tingui sentit.

 

· Sóm producte d’una causalitat (El Big Bang, o gran explosió) que a la seva vegada ha anat generant succesives “casualitats” durant milions d’anys fins arribar a esdevenir éssers humans, però aquesta causalitat no la tenim que anar a buscar en Deu o un principi superior, sinò en el no-res…

 

M’ha decebut molt aquest llibre, crec que és del tot prescindible (no així La història del Temps, que és un llibre extraordinari) Em decep, finalment, que els científics es creguin que amb el raciocini es pot copsar tot. Em decep la manca d’humilitat. Em decep la supèrbia.

 

Jean M. Auel: Els fills de la terra

No feia molt havia acabat una novel·la ambientada al segle XXI; doncs bé, en un viratge de temps al·lucinant, estic ara visitant la Prehistòria... És el que té el món de la literatura, que pots estar en qualsevol cronologia, per distant i infranquejable que aquesta sigui, per molt llunyana i inimaginable, per molt inabastable: la paraula trenca les coordenades de l’espai i del temps amb la força d’un tro poderós que fa desprès descarregar lletres i lletres de manera torrencial. No existeixen llavors límits territorials on aquest tro no pugui arribar-hi.

He començat a llegir El clan de l’ós cavernari, de Jean M. Auel, la primera d’una sèrie de novel·les que tenen per nom genèric Els fills de la terra i que estan ambientades en els nostres “inicis” com a raça. La protagonista, Ayla, una noia cro-manyona que de petita es veu separada del seu clan i que és adoptada pels membres d’un altre clan, li serveix a l’autora per fer una prodigiosa recreació d’un món ple encara de misteris i d’incògnites, però fascinant, molt fascinant.

I és que la Prehistòria, en boca de Jean M. Auel es converteix en una proposta de supervivència, en un dia a dia farcit de rituals, d’aventures, de perills, als que els nostres avantpassats s’hauran d’enfrontar, des d’una intel·ligència, és clar, encara per desenvolupar però que, si més no, els serveix per assegurar la continuïtat del clan.

Quan t’endinses en la trama argumental (costa una miqueta, al principi) la narració transcorre llavors de manera trepidant i realment t’enganxa, t’enganxa el dia a dia d’uns éssers preocupats fonamentalment per sobreviure i que atorguen als seus “tótems” tota la força d’un ric món simbòlic (a falta, és clar, de religions) però que els donen fe i significació a les coses que fan. I, el que fa desprès la màgia de la literatura és convertir aquests éssers tan distants i diferents a nosaltres en éssers entranyables, amb el seu afany obstinat de perpetuar l’espècie humana, amb el seu dia a dia de vegades no massa amable, però amb tots els somnis i il·lusions del seu món encara per evolucionar (somnis i il·lusions que malgrat la distància que ens separa d’ells, conserven tota la seva genuïna força i puresa)

Llegir El clan de l’ós cavernari, és un autèntic plaer, perquè està molt ben escrit i documentat, i constitueix a més una clara mostra de que la paraula arriba allí en el punt just on la imaginació vol arribar, salvant totes les distàncies i reduint l’espai i el temps a unes textures que només poden ser decodificades pels ulls de la fantasia humana.

 

Sergi Pàmies: Si et menges una llimona sense fer ganyotes

 

Aquest recull de comtes breus, que toquen tots els grans temes (l’amor, la mort, el desig, els miratges) són una molt bona manera de fer un tast d'exquisida però breu literatura amb gust de lèxic ben construït, intel.ligent i original i en les dosis exactes que demana la posologia del comte.

No tenen, potser, la contundència i l’impacte dels comtes de l’altre gran narrador de relats breus –Quim Monzó- però són comtes que sovint t’obliguen a cercar una altra tipus d’òptica, de visió, d’apropament a la realitat, la qual de vegades en boca de Sergi Pàmies esdevé un territori ambigu i multiforme, canviant, imprevisible. Com ara, per exemple, la història que ens comta d’una gota d’aigua queient des de l’aixeta…

 

 

Arto Paasilinna: L'any de la llebre

D’aquest autor finlandès havia llegit “Deliciós suïcidi en grup”, un llibre en clau d’humor d’un fet per a res humorístic: la tendència que hi ha als països escandinaus (Finlàndia inclosa) al suïcidi. El que feia Arto Paasilinna en aquella novel·la era, precisament, desmitificar aquesta tendència aportant petites dosis d’humor, de comprensió, d’humanitat, a un grup de “suïcides” que recorren amb un autocar Finlàndia per tal de planificar un acte, una sol.lució final, als seus problemes existencials. I, paradoxalment, acabaran refermant totes les seves inclinacions i tendències, però cap a la celebració de la vida…

En aquest L’any de la llebre, considerada una novel.la de culte al seu país, el protagonista de la història, periodista de professió, i arran de la seva trovança d’una llebre ferida a la carretera, comença un personal periple que el porta, en un desig per allunyar-se i trencar amb la “civilització” i el món tecnificat (dona inclosa), als ambients rurals d’una Finlàndia prodigiosa en naturalesa i en recursos, sobretot de boscs i d’arbres i de llacs.

Sí que és cert que la novel.la resulta en ocasions divertidíssima, hi ha situacions delirants enmig de contextes inesperats que freguen l’absurd, però la meva impressió a l’acabar de llegir-la és la d’una obra menor, d’una obra ben construïda i desenvolupada però amb unes intencions que no acaben de definir-se o que, simplement, es queden en intencions (potser és una història amb rerefons ecològic, però no la trovo convincent ni, per altra banda, enlluernadora pel que fa al lèxic emprat) I el final, amb la dèria del protagonista d’anar a carregar-se l’ós fins creuar a l’antiga Unió Soviètica, doncs crec que no és un dels millors finals possibles a aquesta història a la que potser hagués faltat una miqueta de càrrega filosòfica en detriment d'uns personatges estrambòtics, sense cap ni peus. És a dir, una miqueta més de definició, i també una miqueta més de cor (de fet, el protagonista sembla estimar només la seva lleure, en cap moment "connectes" amb el seu món anímic i emocional)

 

 

Bohumil Hrabal: Una solitud massa sorollosa

Havia llegit de Bohumil Hrabal, Trens rigurosament vigilats, i La petita ciutat on es va aturar el temps, i ara he acabat Una solitud massa sorollosa. M’encanta aquest autor txec, per la seva originalitat i frescura, per un talent narratiu que va més enllà de l’ambient costumbrista i de poblet que sol retratar per endinsar-nos en personatges únics i irrepetibles. I el que fa únics i irrepetibles aquests personatges és, precisament, la seva imperfecció, les seves contradiccions, la seva imaginació posada al servei de la fidelitat al jo malgrat el que puguin dir els altres.

Una solitud massa sorollosa, escrit en clau de monòleg, ens compta la vida d’un premsador de paper la vida del qual (prop ja a jubilar-se) vertebra precisament en el seu petit “refugi” a la premsa, els llibres que s’emporta i que provenen de les escombreries i que així “indultats” arriben a formar una biblioteca monumental a casa seva, i la seva afició a la cervesa.

En aquesta obra, el genial autor txec rindeix un sincer homenatge a la literatura, l’amor de Hanta (el protagonista de la història) pels llibres és l’amor que l’autor sempre hi ha professat pel món de les històries i dels comptes. Es un autèntic plaer deixar-te porta per aquesta petita novel.la, per una tendra melangia que es respira de fons i que en determinats moments esdevé una evocació poètica de la realitat, per un personatge que és de fet un anti-heroi però a través del qual resona amb força l’autenticitat, el voler viure el món a la manera sincera i sentida que un creu que s’ha de viure, sense fer mal a ningú però essent fidel als dictats interns. I, el que després fa la màgia de la literatura és, precisament, universalitzar un ambient tancat de poble amb els seus personatges estrafolaris i perduts enmig dels seus somnis.

I el final de la novel.la, com no, no podria ser un altre: quan Hanta és apartat definitivament de la seva premsa, dels seus llibres que hi salva, de tot un món que l’omple i li dona dia a dia sentit i consistencia a la seva vida, llavors decideix ell mateix ser “premsat” per l’aparell al que ha dedicat trenta-cinq anys de la seva vida…

Una solitud massa sorollosa és un llibre molt petit pel que fa al nombre de pàgines, però gran, molt gran, pel que fa al poder d’evocació que té d’un món ple de tendresa, de melangia, de bellesa.

 

 

Jean M. Auel: Els caçadors de mamuts

He aprofitat aquestes vacances per tornar a fer un viatge de milions d’anys cap enrera, just en l’albor de la Humanitat. Doncs sí, he estat un altre cop a la Prehistòria, acabo de llegir la tercera entrega de la saga de Jean M. Auel, que porta per nom Els caçadors de mamuts, i tinc que dir que m’ha tornat a encantar fer aquest peculiar viatge en el temps de més de sis-centes pàgines.

 

Com en les anteriors obres, l’autora fa una recreació prodigiosa d’una cronologia on els prejudicis subsisteixen en forma de no acceptació per part dels cro-magnons dels altres homo erectus, és a dir, dels neanderthals, als que no consideren humans. No obstant, Ayla, que precisament (encara que cro-magnona) s’ha criat enmig de neanderthals, posa les coses al seu lloc al fer explícit el paral.lelisme i els caracters comuns humanitzants de totes dues espècies.

 

A Els caçadors de mamuts, se’ns introdueix de nou en un altre clan, en una altra tribu (els mamutoi) que deuen el seu nom al fet que la seva subsistència està directament vinculada a la caça del mamífer gegant. L’autora ens torna a dibuixar uns personatges convincents, entranyables, humans en les seves contradiccions, i una història molt ben estructurada i pensada fins al mínim detall. I també ens compta la desavinença i la crisi sentimental entre Ayla i Jondalar, potser d’una manera que recorda alguns passatges o escenes de la més pura novel.la rosa, però sense caure en l’ensucrament desmesurat (encara que no he pogut evitar percebre un cert empalagament fora de to, més que res en una època on la supervivència i la duresa i l’aspror nua de la vida s’imposa –o, millor dit, es va diguer imposar- en tots els estrats de l’existència) I, dit això, no perdem la perspectiva que l’amor romàntic és un “invent” relativament modern, concretament del segle XIX…

 

Amb tot, incongruències de guió a part, la novel.la està molt ben escrita i conduïda i, salvant les distàncies i els anys, els per què continuen sent més o menys els mateixos. Ayla i Jondalar arribaran a veure’s absolutament separats i distanciats en la seva trajectòria vital, per adonar-se’n que (i això ho podem fer perfectament extensible a la nostra actualitat) només quan perds una cosa que té importància, significació i valor es quan te’n adones, precisament, de la importància, significació i valor que aquesta cosa té per a la teva vida.

 

Tornaré, n’estic segur, un cop més a la Prehistòria, però no sé quan començaré a llegir la quarta part (Les planures del trànsit); sento molta curiositat per com els va a la parelleta, ara que ja s’han reconciliat i que han tornat a manifestar el seu fort vincle, i ara que han decidit abandonar els mamutoi per anar sols de viatge al territori on va néixer Jondalar.

 

Però, de moment, m’estimo unes altres propostes literàries (tanta sang de mamut, tant de gel i desglaçament, tantes tensions i conflictes entre cro-magnons, la veritat és que saturen una mica…)

 

Ian McEwan: "Solar"

En el món de les lletres de parla anglesa, sense cap tipus de dubte Ian McEwan és un dels millors autors que poden llegir-se avui dia, amb una prosa molt cuidada i elaborada i una potència narrativa només a l’avast dels grans escriptors.

Havia llegit unes quantes obres seves, però potser la que més em va agradar va ser “Expiació”,una novel.la quasi bé perfecta, rodona, amb un inici i un final separat per molts, molts anys, però que l’autor aconsegueix engranar amb una sincronia impecable d’emotivitat i de melangia que només poden tenir les grans històries que perduren en el temps i en el record del lector.

 

En la present novel.la, Solar, crec que ens trovem al davant d’un altre exercici d’estil narratiu impecable, perfecte, malgrat el tecnicisme i el bagatge teòric que l’autor ha tingut que empapar-se abans de posar-nos al davant la història d’un guanyador de Premi Nobel (Michael Beard) que té, sí, molt de renom i reconeixement extern, però que en la seva vida íntima i privada és un autèntic perdedor, un fracassat que va de matrimoni en matrimoni sense cap directriu clara, sense la capacitat d’obrir de veritat les seves emocions i el seu món interior a ningú; un home mediocre i de no tant de calibre intel.lectual malgrat haver guanyat el prestigiós Premi.

 

En un desenllaç de vegades sorprenent pel que fa als girs inesperats que presenta la trama argumental, Mc Ewan dibuixa a la perfecció el costat no tant amable de la fama: una cosa és la imatge, la reputació, l’aura quasi bé física en la que et pot envoltar l’èxit; l’altra és l’equilibri mental, l’autenticitat en que un viu la seva vida al marge d’etiquetes i imatges i factors postissos i afegits que no tenen res a veure amb la veritat interior.
 

Solar s’allarga durant una dècada, aproximadament, coincident amb la decadència moral, espiritual i física del protagonista, qui finalment, un tant per contrarrestar una vida buida i sense massa sentit, s’embarca en un projecte per tal d’aprofitar l’energia solar per produïr electricitat. El final de la novel.la esdevé un clímax d’infortunis en que a manera d’espiral d’únic sentit, Michael Beard ja no podrà tornar del carreró sense sortida en el que ell mateix s’havia posat.
 

A la novel.la, planejen moltes qüestions relacionades amb el canvi climàtic i de la possible imposició d’aquesta idea per part d’un sector interessat dels mitjans polítics i econòmics. I planeja, com no, la dicotomia individu-fama, els valors interns i els valors impostats i externs que res tenen a veure amb un mateix.
 

Solar és una novel.la contundent, molt ben documentada (i no és gens fàcil estar a l’aguait de les últimes teories de la física quàntica i exposar-les a la novel.la amb l’habilitat en que ho fa l’autor) i, com sempre, amb un estil de llenguatge elaborat i polit que és una de les principals característiques de Ian Mc Ewan. La novel.la t’entreté, et fa pensar i et mostra una història amb sorpreses incloses. No es pot demanar res més.