G.K. Chesterton: L'home viu

Vaig llegir no fa molt de Chesterton “L’home que va ser dijous”, i m’ha tornat a sorprendre aquesta altra narració, “L’home viu”, críptica i bastant inclassificable, com l’altra.

 

L’argument: un home arriba a una casa de lloguer i ben aviat es fa manifest un cert tipus de caràcter excèntric, irracional, infantil, que el posa de seguida en boca de tots els personatges de la casa. Finalment, i degut a una de les seves excentricitats més “transgresora” arriba a disparar amb arma de foc en contra d’una persona, per la qual cosa se’l sotmet, a la casa de lloguer mateix, a un judici.

 

Aquest judici, amb detractors i defensors, esdevé una farsa, un joc intel·lectual absurd i sense peus ni cap, amb diàlegs encesos i punyents que no porten enlloc.

 

L’enigmàtic personatge apareix, llavors, reflectit des d’una multiplicitat d’òptiques on tot un desgavell d’actes irracionals, bojos, absurds, van vertebrant una personalitat on els clixés morals, conductuals, psicològics, s’esmicolen en base potser a una idea que, per sobre de tot l’humor paradoxal i absurd del relat, està sempre de manifest: qui és més genuí, més autèntic, més feliç, aquell que conductualment es basa en principis propis que obeeixen a lleis pròpies (sense fer mal ningú, és clar) o la resta del ramat, que obeeix a preceptes “sòlidament” establerts, a normes que no s’acostumen a posar en entredit, a una praxis mai qüestionada.?

 

I, finalment, aquí tenim l’enginy de Chesterton: des de situacions absurdes, des de diàlegs sense cap ni peus, des d’un judici que és una farsa, planteja la qüestió filosòfica de l’autenticitat o, si es vol, i tal i com un dels personatges diu al final de la narració, el fet de sentir-se “viu”, que és quelcom més que seguir les pautes que altres ens marquen, i té més a veure amb ser conseqüent amb un mateix, agradi o no agradi a la gent.

 

Microrelat: "despertar"

Feia un vent que gelava la sang, amb alenades que xiuxiueijaven amb una fúria implacable. Corria. Sentia la meva ingravidesa alhora que la potència a la cara d’unes ratxes que quasi no em deixaven avançar, jo era tan sols una ploma indecisa sense voluntat definida, descrivint trajectòries capritxoses i aleatòries. Arribar? A on, al cap i a la fi? I per què? La meva ment era un vòrtex de sensacions desfetes que es centrifugaven en el buit. Estava perdent l’ànima. No podia més. Però de sobte, comprenc com un llamp de tempesta: sóc un centre poderós de gravetat al que els meus pensaments donen cos, sóc un deu en miniatura, algú que no pot ser doblegat mai ni per tots els elements de la natura junts. Els fulls varen seguir volant com cometes empesos per la nostàlgia de l’hivern, en la llunyania se sentí la remor d’un somni caigut d’algun arbre, i aquell moment em va marcar per sempre: ja no vaig seguir llavors cap camí concret i definit, sinò que tots els camins, totes les possibilitats, van passar a través de mi com una descàrrega d’electricitat.

 

Milan Kundera: El teló

Milan Kundera és conegut, sobretot, per novel.les (potser la més famosa, la insostenible lleugeresa del ser, novel.la que parla de la comunicació –o més aviat, la incomunicació- en les relacions de parella, amb el rerefons de la invasió rusa de l’antiga Txecoslovàquia, al 1968, i també amb un emparrat filosòfic existencialista que no té pèrdua (sobretot en l’arranc de la història i la disertació que fa Kundera de l’etern retorn nietzscheà) Sigui com sigui, es tracta d’una novel.la molt impactant, meravellosament escrita, i amb un estil peculiar en el qual ficció-història-filosofia està perfectament dosificat i mesclat com tan sols els grans mestres poden fer-ho.

Però aquest autor txec és també un gran assagista: el teló és un exemple impecable del que significa parlar d’un tema (en aquest cas, de la literatura, de la seva història i del seu futur) amb una intel.ligència i una habilitat per establir similituds, que realment et fa reflexionar al temps que el llegeixes i que, i sobretot per als amants de la literatura, és com assistir a un gran espectacle de focs d’artifici on la paraula a través de les seves manifestacions en el temps i al llarg de tota la història de la literatura, té el seu lloc de privilegi.

Com no podia ser d’una altra manera, Cervantes, Flaubert, Kafka, tots els grans genis d’aquest art, apareixen entre ells connectats pel fil de la història i en el significat que tots van aportar en el seu moment a la literatura i, en efecte, Cervantes ocupa llavors un lloc destacat. Encara que potser l’autor fa un especial esment a la literatura centroeuropea (que és d’on ell prové) no deixa per això de ser un assaig molt estimulant i amb una conclusió potser una mica pessimista. Però sigui com sigui, llegir el teló és un autèntic plaer i un homenatge a tots els grans precursos que amb els seus estils i intuïcions van anar fent, cadascú a la seva manera, la història de la literatura tal i com avui dia la coneixem.

 

George Orwell: Rebelió a la granja

La pregunta era d’un nivell bastant avançat del joc televisiu de Qui vol ser millonari. Es preguntava quin era el nom real del pseudònim George Orwell, escriptor anglès d’origen hindú. Jo la sabia, la sabia perquè havia llegit les obres més importants i emblemàtiques d’un incansable lluitador pels drets humans, d’un autèntic creador d’obres de denúncia que molts anys després seguirien fascinant per la seva contundència i actualitat. Sabia el nom autèntic del creador de 1984, de Rebelió a la granja, de l’Homenatge a Catalunya. Sabia que el pseudònim que ell utilitzà com a escriptor era, en realitat, pertanyent al seu nom autèntic: Eric Arthur Blair.

 

Malgrat els només 47 anys que va viure, la seva escriptura i la seva voluntat varen estar marcats en tot moment per la lluita contra la injustícia, contra els règims totalitaris i feixistes –va venir a Espanya a lluitar amb els republicans, i fruit d’aquesta lluita armada ens va deixar el seu Homenatge a Catalunya- i en desmuntar tots els engranatges i mecanismes interns i externs dels que es doten les dictadures i els sistemes opressors per sometre l’individu.

 

Rebelió a la granja és una faula que descriu amb absoluta precisió de quina forma una rebelió que, en principi, la fa el poble (els animals de la granja) per a lliurar-se del tirà (el granjer que els explota) esdevé ni més ni menys que una altra forma d’explotació en la que llavors uns dels animals (els porcs) comencen a distorsionar i a falsejar la realitat per tal d’anar acomodant-la als seus interessos, que no són altres que explotar la resta d’animals sense cap tipus de mirament. Però el que fa Orwell, a part d’ensenyar els budells del que és un règim totalitari, és una paròdia contundent i implacable de la Revolució Russa (el poble, fart d’un régim polític injust, es rebela i posa els seus líders i representants al poder, enderrocant a tota la cúpula anterior, però el que es fa en principi com una revolució del poble per al poble acaba esdevenint una tirania sense precedents en la història de la Humanitat (Lenin, Stalin, només de pronunciar-los, aquestos noms ja donen a entendre escabetxines, repressió, patiment, etc. etc.)

 

La vida d’Eric Arthur Blair va ser molt curta, però va ser la vida d’un home coherent, lluitador i amb el coratge suficient per dir allò que es pensa sense cap tipus de por ni de censura, en uns temps realment difícils i en els que la llibertat d’expressió no existia, o almenys no de la manera que nosaltres ja l’hem conegut. Malgrat la seva producció literària més aviat minsa, ens va deixar dos autèntiques obres mestres, aquesta Rebelió a la granja i, sobretot, la seva obra de ficció més impactant: 1984.

 

Juan José Millás: Lo que sé de los hombrecillos

Lo que sé de los hombrecillos es, de entrada, un relato bastante inclasificable: un catedrático de economía jubilado se da cuenta, un día, que existen hombres pequeños vestidos de gris y que tiene un “doble”, es decir, un hombre en miniatura con el que puede conectarse mentalmente, de manera que lo que uno siente lo puede sentir el otro o, rizando el rizo, el catedrático puede entonces tener un mismo atisbo de conciencia (una doble conciencia, por así decirlo), la del hombrecillo y la de él, a la vez.

Bien, pues ahí tenemos el nudo narrativo, y luego Juan José Millás hace el resto al llevarnos por lugares imaginativos, divertidos, frescos, con una prosa, todo hay que decirlo, impecable, de cinco estrellas. Las peripecias que el protagonista pasa en compañía de su doble en miniatura recogen situaciones hilarantes y absolutamente fantásticas, como la entrada al mundo del hombrecillo con sus coetáneos también pequeños y el orgasmo que experimentan los dos, debido a su “interconexión”, en el enjambre con la reina… Y a propósito de orgasmos, los que cuenta Millás tienen siempre un desarrollo que realmente sorprende por su inventiva y, de hecho, el relato está trufado de situaciones con componentes sexuales bastante explícitos, por cierto.

Lo que sé de los hombrecillos es una obra muy divertida, y estupendamente escrita, en donde la fantasía y la imaginación se desbordan sin ningún tipo de censura hacia todo tipo de situaciones chocantes, a pesar o quizás debido, precisamente, al contraste entre dos mundos, dos tamaños, dos voluntades, dos cerebros, destinados a cohabitar. Es lo que tiene el mundo de la literatura: se puede fantasear libremente, todo puede ser posible dentro de unos determinados parámetros. Lo que hace Millás dentro de esos parámetros es un ejercicio de estilo impecable, absolutamente recomendable para quien quiera evadirse por unos momentos del “mundanal ruido” hacia una experiencia imaginativa que va de sorpresa en sorpresa.

 

David Van: Sukkwan Island

Havia llegit una crítica molt favorable de Sukkwan Island, i l’altre dia vaig veure un programa a la televisió on sortia l’autor explicant circumstàncies de la novel.la així com del per què fou creada. Quan comptava tretze anys, el seu pare es va suïcidar. El viatge que a la novel.la fan tots dos, pare i fill adolescent, a una cabana que està al cor d’Alaska, és llavors una forma de deixar lliure la imaginació per a endur-se-la a un terreny de ficció on els deutes poden ser definitivament cobrats (repeteixo, només al territori de la imaginació, perquè com molt bé diu l’autor, escriure és, de fet, donar sentit a les coses però molt sovint creant una altra realitat que no té res a veure amb la realitat)
 

Sukkwan Island és una novel.la extraordinàriament bona, molt ben escrita i, també, és una nove.la que m’ha arribat a conmoure amb profunditat, sobretot amb el seu desenllaç que és brutal, cru, inesperat, perturbador, contundent. Es podria dir, en efecte, que m’ha “ferit” (m’he de remuntar molt en el temps per a trobar una altra història tant potent a nivell emocional, potser el Si això és un home, de Primo Levi)
 

L’argument, ben simple (un pare i un fill que se’n van a passar sols un temps a una cabana d’Alaska, confiant en la pesca i la caça i en els seus recursos per fer front al fred i a una natura inhòspita) fa entendre de seguida els murs d’incomunicació entre tots dos, la voluntat per part del pare d’expiar la seva vida anterior feta de divorcis i d’infelicitat, les dificultats que té el noi per entendre no aquesta expiació feta de paraules raonables i racionals i valentes, sinò més bé un tipus de comportament que té el seu aixopluc en la por. A més, els murs generacionals tampoc ajuden gaire a aproximar les respectives visions de la vida.
 

Com deia al principi, m’ha conmogut profundament un desenllaç on, si més no, hi veig una manera (equivocada, però al cap i a la fi, una manera) de salvar el fill al seu pare: l’adolescent no sap posar un límit o barrera entre qui és ell i qui és el seu pare, entre la problemàtica de tots dos: la seva resolució és, llavors, una forma de guarir al seu pare assumint com a propis els seus problemes. Naturalment, la climatologia singular d’Alaska (grans espais, silenci, fred, incomunicació, formes de vida primàries) ajuda en tot moment a activar les pulsions amagades i inconscients, com una segona pell, entre tots dos.
 

Alguns crítics han comparat el viatge cap al no-res de Corman Mc Carty, en la seva Carretera, amb aquesta novel.la, també un pare i un fill que lluiten per sobreviure, en el dia a dia. Tot i així, encara que totes dos contenen imatges una mica “gore”, em quedo amb Sukkwan Island, trovo que et toca molt més a dins.

 

 

Les mil i una nits

He acabat i començat l’any nou de la mateixa forma, literàriament parlant, és a dir, llegint una edició il.lustrada de Cercle de lectors de Les mil i una nits (del primer tom, que té 884 pàgines; encara hi ha dos toms més amb un número de pàgines similars) És el meu regal de reis.

Les mil i una nits és una obra cabdal de la literatura universal, una joia, una referència bàsica, un pou inesgotable d’imaginació i de fantasia posats a l’abast de l’antic i vell art de contar històries. Són, en essència, una recopilació de contes orientals, utilitzant una tècnica que també Cervantes va emprar en la confecció del seu Quixot: històries que estan dintre d’històries, com una caixa xinesa.

La princesa Sahrazad, per tal que el rei no li talli el cap desprès d’haver passat la nit amb ella (el rei Sahriyar té l’estranya costum de passar cada nit amb una verge diferent, per a desprès executar-la) li conta cada nit una història per a així posposar el fatídic destí que el rei té assignat per a totes les concubines. De manera que aquestes mil i una nits són, en realitat mil i una nits de franquícia, de treva, destinades a teixir una teranyina inesgotable d’històries per part de Sahrazad.

El sexe, la mort, l’amor, els preceptes morals i religiosos, la guerra, el destí (o sigui, les grans qüestions i preocupacions humanes de tots els temps) es donen la mà a través d’unes històries que es ramifiquen fins a constituir-se en narracions fetes amb un ritme trepidant, àgil, farcit de tota la fascinació d’orient: luxúria, exotisme, opulència, menjars exquisits, genis; on també els precepts corànics s’intueixen amb força i marquen la voluntat i el caràcter dels personatges de les Mil i una nits, inclosa tota la rigurositat i brutalitat de la xaria, o llei islàmica.

Simbad el mariner, Aladin, Ali-Baba i els quaranta lladres, són algunes i potser les més conegudes de les nombrosíssimes històries que es donen cita a les Nits. Encara que hi ha versions reduïdes d’aquesta magna i monumental obra literària, penso que mereix la pena endinsar-se en l’esperit total de l’obra, sense versions abreviades ni retallades, perquè Les mil i una nits és, també, una obra on l’escatologia i la pornografía es donen la mà (és a dir, res a veure amb aquelles edicions de butxaca il.lustrades i destinades al públic infantil i adolescent)

No sé, tanmateix, si em compraré (almenys a curt termini) els altres dos toms (per cert, el volum que m’he regalat per a reis pesa exactament dos kilos i tres-cents grams) però, ara per ara, tinc a les meves mans un llibre per xalar de valent de l’ampli ventall d’històries i succesos i personatges que no donen treva, nit rera nit i que, seguint aquella pauta que fa que Sahrazad deixi sempre els seus relats oberts al final de cada nit, sense un termini clar, resulta addictiu llavors deixar-se portar pels relats. És com un clímax que no arriba mai.

Per a concloure, les Nits és una de les obres més antigues però amb una riquesa de continguts més gran de la història de la literatura, on la imaginació porta de la mà a un ritme trepidant tota mena de personatges, reis, genis, etc. Entrar a les Mil i una nits és entrar a un món on tot pot ser possible però, a la vegada, a un món que conté, en essència, tots els dubtes metafísics i espirituals de l’home d’avui dia, salvant les diferències de religió i de més de mil anys.