Les mil i una nits

He acabat i començat l’any nou de la mateixa forma, literàriament parlant, és a dir, llegint una edició il.lustrada de Cercle de lectors de Les mil i una nits (del primer tom, que té 884 pàgines; encara hi ha dos toms més amb un número de pàgines similars) És el meu regal de reis.

Les mil i una nits és una obra cabdal de la literatura universal, una joia, una referència bàsica, un pou inesgotable d’imaginació i de fantasia posats a l’abast de l’antic i vell art de contar històries. Són, en essència, una recopilació de contes orientals, utilitzant una tècnica que també Cervantes va emprar en la confecció del seu Quixot: històries que estan dintre d’històries, com una caixa xinesa.

La princesa Sahrazad, per tal que el rei no li talli el cap desprès d’haver passat la nit amb ella (el rei Sahriyar té l’estranya costum de passar cada nit amb una verge diferent, per a desprès executar-la) li conta cada nit una història per a així posposar el fatídic destí que el rei té assignat per a totes les concubines. De manera que aquestes mil i una nits són, en realitat mil i una nits de franquícia, de treva, destinades a teixir una teranyina inesgotable d’històries per part de Sahrazad.

El sexe, la mort, l’amor, els preceptes morals i religiosos, la guerra, el destí (o sigui, les grans qüestions i preocupacions humanes de tots els temps) es donen la mà a través d’unes històries que es ramifiquen fins a constituir-se en narracions fetes amb un ritme trepidant, àgil, farcit de tota la fascinació d’orient: luxúria, exotisme, opulència, menjars exquisits, genis; on també els precepts corànics s’intueixen amb força i marquen la voluntat i el caràcter dels personatges de les Mil i una nits, inclosa tota la rigurositat i brutalitat de la xaria, o llei islàmica.

Simbad el mariner, Aladin, Ali-Baba i els quaranta lladres, són algunes i potser les més conegudes de les nombrosíssimes històries que es donen cita a les Nits. Encara que hi ha versions reduïdes d’aquesta magna i monumental obra literària, penso que mereix la pena endinsar-se en l’esperit total de l’obra, sense versions abreviades ni retallades, perquè Les mil i una nits és, també, una obra on l’escatologia i la pornografía es donen la mà (és a dir, res a veure amb aquelles edicions de butxaca il.lustrades i destinades al públic infantil i adolescent)

No sé, tanmateix, si em compraré (almenys a curt termini) els altres dos toms (per cert, el volum que m’he regalat per a reis pesa exactament dos kilos i tres-cents grams) però, ara per ara, tinc a les meves mans un llibre per xalar de valent de l’ampli ventall d’històries i succesos i personatges que no donen treva, nit rera nit i que, seguint aquella pauta que fa que Sahrazad deixi sempre els seus relats oberts al final de cada nit, sense un termini clar, resulta addictiu llavors deixar-se portar pels relats. És com un clímax que no arriba mai.

Per a concloure, les Nits és una de les obres més antigues però amb una riquesa de continguts més gran de la història de la literatura, on la imaginació porta de la mà a un ritme trepidant tota mena de personatges, reis, genis, etc. Entrar a les Mil i una nits és entrar a un món on tot pot ser possible però, a la vegada, a un món que conté, en essència, tots els dubtes metafísics i espirituals de l’home d’avui dia, salvant les diferències de religió i de més de mil anys.