Microrelat: "despertar"

Feia un vent que gelava la sang, amb alenades que xiuxiueijaven amb una fúria implacable. Corria. Sentia la meva ingravidesa alhora que la potència a la cara d’unes ratxes que quasi no em deixaven avançar, jo era tan sols una ploma indecisa sense voluntat definida, descrivint trajectòries capritxoses i aleatòries. Arribar? A on, al cap i a la fi? I per què? La meva ment era un vòrtex de sensacions desfetes que es centrifugaven en el buit. Estava perdent l’ànima. No podia més. Però de sobte, comprenc com un llamp de tempesta: sóc un centre poderós de gravetat al que els meus pensaments donen cos, sóc un deu en miniatura, algú que no pot ser doblegat mai ni per tots els elements de la natura junts. Els fulls varen seguir volant com cometes empesos per la nostàlgia de l’hivern, en la llunyania se sentí la remor d’un somni caigut d’algun arbre, i aquell moment em va marcar per sempre: ja no vaig seguir llavors cap camí concret i definit, sinò que tots els camins, totes les possibilitats, van passar a través de mi com una descàrrega d’electricitat.