Milan Kundera: El teló

Milan Kundera és conegut, sobretot, per novel.les (potser la més famosa, la insostenible lleugeresa del ser, novel.la que parla de la comunicació –o més aviat, la incomunicació- en les relacions de parella, amb el rerefons de la invasió rusa de l’antiga Txecoslovàquia, al 1968, i també amb un emparrat filosòfic existencialista que no té pèrdua (sobretot en l’arranc de la història i la disertació que fa Kundera de l’etern retorn nietzscheà) Sigui com sigui, es tracta d’una novel.la molt impactant, meravellosament escrita, i amb un estil peculiar en el qual ficció-història-filosofia està perfectament dosificat i mesclat com tan sols els grans mestres poden fer-ho.

Però aquest autor txec és també un gran assagista: el teló és un exemple impecable del que significa parlar d’un tema (en aquest cas, de la literatura, de la seva història i del seu futur) amb una intel.ligència i una habilitat per establir similituds, que realment et fa reflexionar al temps que el llegeixes i que, i sobretot per als amants de la literatura, és com assistir a un gran espectacle de focs d’artifici on la paraula a través de les seves manifestacions en el temps i al llarg de tota la història de la literatura, té el seu lloc de privilegi.

Com no podia ser d’una altra manera, Cervantes, Flaubert, Kafka, tots els grans genis d’aquest art, apareixen entre ells connectats pel fil de la història i en el significat que tots van aportar en el seu moment a la literatura i, en efecte, Cervantes ocupa llavors un lloc destacat. Encara que potser l’autor fa un especial esment a la literatura centroeuropea (que és d’on ell prové) no deixa per això de ser un assaig molt estimulant i amb una conclusió potser una mica pessimista. Però sigui com sigui, llegir el teló és un autèntic plaer i un homenatge a tots els grans precursos que amb els seus estils i intuïcions van anar fent, cadascú a la seva manera, la història de la literatura tal i com avui dia la coneixem.