dissabte, 5 de febrer del 2011

Wilkie Collins: La pedra llunar


Al món editorial es publiquen obres del tot prescindibles, sense massa qualitat; en uns temps, en efecte, on els paladars literaris s’acontenten amb el menjar brossa que proporciona l’últim best-seller de moda, deixant de banda aquelles autèntiques degustacions de gourmet en forma de clàssics de tota la vida, no estaria llavors de més fer una constatació: en la vida d’un lector exigent i que va a la recerca de criteris de qualitat en una novel.la o obra literària, hi ha obres que són del tot imprescindibles, i que perdre-se-les equival a perdre’s una part de la història de les lletres. La pedra llunar és una d’aquestes novel.les, i al meu parer ho és per tots aquests motius:

U) La narració és un exemple impecable d’estil literari, de construcció, de les arts que ha de tenir un novel.lista per a desaparèixer en una polifonia de personatges que van donant-li cos i forma a un exercici prodigiós d’imaginació.

DOS) Encara que ben senzilla pel que respecta a l’argument (una joia que se’n diu pedra llunar desapareix en extranyes circumstàncies i es narren els esdeveniments on estan involucrades les persones que tenen a veure en aquesta desaparició misteriosa) i utilitzant el clàssic recurs de presentació-nus o desenllaç-conclusió, l’autor fa la recreació d’una fantasia policial i de misteri en la que no hi ha cap esquerda, és una novel.la vertebrada amb una solidesa asombrosa, convincent, de principi a fi.

TRES) L’entarimat argumental va avançant de forma lineal, en efecte, però a través de les visions contrastades de diferents persones implicades en la joia, de forma seqüencial, són com parts, capítols, que van encaixant en el puzle final. És, ho diré un cop més, un exercici d’estil que frega la perfecció.

QUATRE) Wilkie Collins et manté “enganxat” i atent durant més de cinq-centes pàgines, i a més amb un lèxic molt “visual”, si amb aquesta expressió podríem entendre la paraula posada al servei de recursos expressius de qualitat i ben trençats.

Per tot això, llegir La Pedra llunar val de debò la pena, té l'aroma dels clàssics de tota la vida i moments literaris esplèndids. Si encara no l'heu llegida, que la gaudiu.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada