Microrelat a tres bandes

Missatge en una botella (I)
 

Jo encara no et coneixia. No sabia de quin color eren els teus cabells, el teus ulls, el teu somriure, no sabia quina expressió de cara tenies. T’imaginava més aviat com una possibilitat, com una idea encara per vestir, com un petit univers que donava voltes a un centre de gravetat que jo encara no podia notar. Però des d’un altre univers paral·lel –el meu- començava a sentir-te, no sé si aquesta és la paraula exacta, potser més aviat començava a tenir la premonició de tu. Saps, era com si al notar els efectes encara petits de la teva llunyana gravetat estigués enviant missatges no sé cap a on ni a qui, en forma d’imatges que m’anaven venint: una mirada, uns rínxols daurats que et queien, un somriure farcit de felicitat, l’expresió que potser tenies d’absoluta pau mentres visitaves mons virtuals a través de l’ordinador. Però sabia que, al cap i a la fi, el que estava fent en aquells moments a través de la meva fantasia, era donar-te forma i contingut a la realitat.

Missatge en una botella (II)
 

No sé com definir-ho, se'm fa tant i tant difícil. Tenia una sensació, un presentiment, més aviat, de que algú estava a punt d’entrar a la meva vida. Es d’aquelles certeses profundes i arrelades que encara que no tinguin cap constatació al món extern, una les creu com una veritat. Mentres escrivia a l’ordinador, mentres anava a fer footing per camins oblidats, mentre esperava a la parada l’autobús, era sempre aquell pensament absurd i irracional de que et sentes de sobte observada. I em girava i mai hi havia ningú mirant-me malgrat sentir uns ulls clavats al meu darrera, un alè misteriós que em bufava constantment. I així dia rera dia, en un degoteig constant de sensacions que no paraven quietes, ni en els somnis.

La història
 

Es conegueren un dia passejant per la platja. Tots dos anaven descalços, amb banyador, portant les xancles a les mans. A ella se li caigueren sobtadament al passar al davant d’ell, i a l’aixecar-se a recollir-les(u seixanta al costat d’u setanta, trenta sis de peu al costat de quaranta u, sol d’estiu llepant els últims raigs del dia per la sorra mullada, olor a perfum i a sal dels seus cabells) les mirades van trencar llavors de sobte com un llamp una premonició que feia dies sentien tots dos, connectant dos universos paral.lels que es convertiren en un de sol. El destí els va portar, just en aquell moment, la constatació d'una petita espurna d’eternitat que els romangué per viure, junts, fins al dia de la seva mort.

Tots dos havien nascut a més el mateix dia de desembre, el mateix any, quasi a la mateixa hora, i sota el signe de sagitari. De vegades, les casualitats existeixen, encara que semblin un autèntic miracle; de vegades, no. Allà en la llunyania algú xiula una cançó. Se sent el brogit incessant del mar acaronant dolçament la memòria. Bufa una brisa suau i blava. Ploro. O potser és senzillament el tast breu d’una eternitat que vol reinventar-se a través d’històries com aquesta el que em fa plorar.

    

Mark Twain: les aventures de Tom Sawyer

Llegir les aventures de Tom Sawyer és anar al territori de l'infantesa, on tots els somnis poden ser possibles, on la imaginació no té cap frontera (a no ser la que marca el mateix riu Mississipi), on la sensibilitat a flor de pell del seu protagonista expressa, al cap i a la fi, la sensibilitat d'un nen qualsevol amb tot els subterfugis i projeccions, amb tota la força d'un món emocional encara per bastir-se de la seva estructura mental i cognitiva, en un conflicte continuat entre el món i el jo.

I llegir aquests novel.la és, a la vegada, conèixer els personatges que donen vida a un poblet situat a les vores del inmens riu que, d'alguna forma, va ficar-se molt a dins de l'ànima d'un escriptor que de jove va treballar com a pilot fluvial en el mateix riu. De fet, Mark Twain és el pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, el seu nom real (aquest pseudònim està agafat de la parla nàutica i fa referència a les braces a partir de les quals el riu és navegable -marca dos braces, Mark Twain-)

L'altra gran novel.la en la que l'escriptor es va inspirar per donar vida al seu Mississipi és les aventures de Huckeleberry Fynn, una novel.la també fresca i molt vitalista, construïda amb el mateix llenguatge fluit, àgil, expressiu i sense massa descripcions tant característic de la prosa de Twain. Però aquesta última novel.la té una vessant més profunda, l'espai il.limitat de projecció d'aventures que el riu proposa es veu desdibuixat per aspectes de vegades sinistres, com la mort, l'engany, la falsedat (res a veure amb la innocència i la ingenuitat de les aventures de Tom Sawyer)

Sigui com sigui, continuaran éssent dos propostes en forma de clàssics de tota la vida, i continuaran d'alguna forma éssent dos construccions literàries on el món de la imaginació i la sensibilitat infantils és l'autèntic i sincer protagonista (en permís d'un riu inabastable que sempre hi és present )

 

Paraules en blau

 

Primer és una sensació, senzillament. Desprès venen les paraules silencioses que es desprenen com en un penya-segat des del front fins la gola, en un exercici no pronunciat de possibilitats mecanitzades. Paraules que associen novament sensacions, i que suggereixen connexions amb fets, persones, olors, sentiments, colors. Paraules que volen ser immortals i que volen passar com un funambulista, de la imaginació a l’escriptura. Paraules que els dits delimiten llavors en un tecleig que malda per posar-les en un motllo digital. I, al cap i a la fi, hi ha el pensament que s’inventa novament al llegir el text escrit i que vol anar més enllà, a la recerca tal volta d’una musicalitat, d’un sentit estètic, d’una pausa, d’un silenci suggeridor, d’un enlluernament. El mar. El color blau. El so de les onades trencant els penya-segats. Els núvols rojos i grisos amagant ja un sol trist de tardor. La sensació de puresa i d’eternitat. La quietud. El vent que es comença a arremolinar brandant arbres i vegetació i somnis. Els ocells que en la llunyania dibuixen uns anhels quasi bé indiferenciats de llibertat. La natura que es recull. Les paraules, que tornen des de fora a la meva imaginació.

 

Janne Teller: "Res"

La crítica n’ha dit, entre d’altres coses, que aquesta novel.la (“Res”) està destinada a perdurar en el temps com els grans clàssics. Sincerament, no ho crec pas: almenys en el meu cas, tan bon punt l’he acabada (i, dit sigui de pas, tenia ganes d’enllestir-la perquè en cap moment m’he sentit ficat a dins la història) doncs tan bon punt l’he acabada, l’he oblidat…
 

“Res”, de l’escriptora finlandesa Janne Teller, m’ha decebut. Sincerament, i potser una mica condicionat per les monumentals crítiques positives que havia llegit, m’esperava molt més d’una faula que preten posar en entredit el significat de les coses, que apunta bones maneres, però que potser per la foscor quasi tètrica de la mateixa història, no deixa de ser un projecte carregat de bones maneres, d’una literatura, en fi, ben trenada en l’aspecte formal però, en cap cas, de gran literatura (com he llegit d’una altra crítica, que relaciona a l’autora amb un hipotètic Nobel, ni de conya)
 

Si el que vol dir Janne Teller, al cap i a la fi, és que el significat de les coses té a veure amb els valors interns, potser no hagués calgut explorar un territori macabre i gore en el qual la llum i l’esperança estan del tot desterrats en una història que vol traslluïr un rerafons moral i ètic però que en cap moment t’hi sents partícip del que explica. És com si la recreació de tot aquest mon de faula no te l’acabessis de creure potser perquè sona massa a artifici, a alliçonament encubert.
 

Ja dic, em sembla molt bé que la crítica hagi posat pels núvols aquesta història i l’hagi comparat al Senyor de les mosques, de Golding. A mi, en canvi, “Res” no m’ha agradat gens.

 

I per teure'm el mal sabor de boca, he començat a llegir un gran clàssic (que aquest si que perdurarà per sempre, temps rera temps): les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain, en una edició meravellosament il.lustrada.

 

 

Zen i l'art del manteniment amb la motocicleta (III)

Acabo de llegir Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, és un llibre sincer, que sona a veritat, almenys hi ha de base les vivències de l’autor, la seva explicació pormenoritzada de com li esdevé una crisis molt forta que el du a un colapse mental. Tot i així, és un llibre que està fet com un mosaic d’idees que de vegades es fa difícil de copsar.

 

En principi, hi tenim la seva dissidència: ell dona clases d’oratòria a una universitat, i en un moment de la seva vida va més enllà de tota aquesta ciència empacada i no posada en dubte que s’imparteix i s’ensenya a les universitat perquè intueix, sent, que hi ha un terme que és la Qualitat que no s’ensenya però que és el pilar capdal sobre el que gira totes les nostres impressions de bellesa, d’armonia, de sentit.

 

En les seves indagacions per anar a la recerca de la Qualitat se’n va llavors a la font de la cultura clàssica (Aristòtil, els discursos que Plató posa en boca de Sócrates) Vol, en essència, trobar el lligam, el nexe entre el món antic i el criteri de Qualitat (o areté, que vol dir en grec excel.lència)

 

El que em sorpren és que Fedro (el seu alter ego a la narració) vagi a veure de fonts clàssiques, o focalitzi tota la seva atenció allí, quan ell mateix assumeix que la Qualitat sempre ha estat en la història de la humanitat, des del seu origen, i per tant molt abans d’Aristòtil. Sorpren també tot l’inútil i estéril joc de paraules i de significats, la distinció que fa entre retòrica i dialèctica, extreta dels clàssics, que no porten enlloc, i on l’autor busca l’inefable en un intent destinat al fracàs. Si més no, ell mateix diu: “La felicitat i el bé no són termes objectius, no podem portar-los de manera científica. I des del moment que no són objectius, nomès existeixen en la nostra ment”

 

O sigui, que en definitiva, tots els criteris són subjectius, i per tant no es pot trobar mai cap objectivitat en termes com la Qualitat, que és el que ell busca desesperadament. I molt menys en la filosofía clàssica.

 

Potser, en definitiva, i fent cas al començament del títol d’aquest llibre (Zen…) tots els criteris que avui dia mantenim de l’herència aristotèlica són criteris limitadors, parcials i mentals, faria falta potser alguna altra cosa (precisament, la filosofía zen, on l’intel.lecte no és la base de l’experiència, on tot el pensament lineal i dicotòmic resta anul.lat per un altre tipus de concepció de la realitat més holística, més ampla, més “real”) I precisament aquest concepte de Zen està present en la idea que té Fedro de la Qualitat i que, de retruc, i encara que sigui de forma tangencial i no conceptualitzada, ens ho mostra durant tot el viatge que fa amb el seu fill en els principis que aplica a la conservació i manteniment de la seva moto.

 

Per això mateix, no deixa de ser sorprenent que l’autor no es decanti finalment per buscar els criteris de la seva obsesiva Qualitat en les fonts de la cultura japonesa-xinesa, més que en el món de les idees de Plató i la concepció aristotèlica, que presuposen ser la base de la nostra cultura, però que no passen de ser avui dia un joc buit de conceptes i paraules descontextualitzades que tenen la seva única raó de ser a les universitats, i que són del tot incapaços de definir conceptes com la bellesa, la integració, el sentiment d’unitat, la pau, l’armonia.