Rosa Montero: Llàgrimes a la pluja

Rosa Montero és capaç de portar-te sigui a una remota edat medieval (Historia del rei transparent) sigui a un futur on hi ha androides replicants, en clara inspiració això últim amb la pel.lícula de Ridley Scott, Blade Runner . I ho fa, tot plegat, de manera convincent, de tal forma que un arriba a percebre de debò la flaire, els vestits, els costums; el sabor, en definitiva, de l'època que està novel.lant.

 

Llàgrimes a la pluja ens porta a Madrid, any 2109, a uns Estats Units de la Terra on, de fet, els problemes que hi són (si bé, d'una banda, part d'aquests problemes són conseqüència de les accions de l'home actual) en canvi la discriminació, la injustícia, la desigualtat, la desconfiança, la por; tot això, malgrat la distància actual de cent anys, continua de fet éssent la mateixa cara de la moneda.

És un futur, sí, en el que ja ens trobem les conseqüències del canvi climàtic, on els tecnohumans (o replicants, una mena d'androides engendrats al més pur estil Un món feliç, d'Aldous Huxley) conviuen, o millor dit, malviuen, juntament amb els humans. La protagonista, Bruna Husky, “fabricada” com a replicant de combat, però que treballa com a detectiu, es veurà envoltada en una investigació per esbrinar unes morts misterioses de replicants.

En aquest futur no massa llunyà, els replicants saben exactament els dies que viuran: al llarg de la novel.la, l'obsessió de Bruna per comptabilitzar dia a dia els anys, mesos i dies que li queden abans de la seva “extinció”, és una constant dolorosa i punyent. Hi ha un moment en que ella recorda la peli de Blade Runner i l'escena final del replicant: és clar, llàgrimes a la pluja, el moment que es perd definitivament en l'eternitat, una vida que ja no compta perquè es disol per sempre.

Hi ha troços bastant inesperats a la novel.la, la trama és bastant ràpida, el “decorat” està perfectament farcit de verosimilitud en un exercici d'estil molt ben aconseguit d'imaginació posada al servei de la ciència-ficció. O sigui, que realment et troves al llarg de la novel.la al segle XXII. Hi ha també moments molt divertits, sobretot amb la mascota alienígena (Bartolo) que Bruna adopta temporalment. Hi ha, en fi, tot allò que un bon lector té que buscar en una bona novel.la: que l'entretingui, que el faci veure una altra realitat amb uns altres paràmetres diferents als que hi estem acostumats, que el faci fruir del llenguatge. I que, finalment, l'endinse a un món on l'experiència imaginativa sigui única i irrepetible.

M'agrada molt aquesta autora, trovo que té un encant peculiar per sorprendre't sempre, com a Instruccions per a salvar el món, com a la Història del rei transparent, com a aquesta novel.la de ciència-ficció escrita amb senzillesa i ofici però sense massa pretensions. Trovo que és una autora creativa, original, imaginativa i, per damunt de tot, escriu molt bé.

 

Llàgrimes a la pluja

Feia temps que no entraba al meu blog per tal d'escriure sobre alguna qüestió literària. Ja se sap, la lectura requireix d'una absoluta concentració, i quan un canvia de lloc i de població al treball, hi ha un període en el que no s'està massa concentrat que diguessim. Tot canvi predisposa a un re-ajustament, a un stress addicional per tal d'adaptar-se, i en aquest impass la ment no està del tot relaxada. Just el que requireix una lectura acurada, és a dir, concentració, relaxació... Crec que, no obstant superat aquest període pronunciat de re-ajustament, torno a trobar-me amb molta pau i amb molt d'equilibri interior. O sigui, altre cop pre-disposat a la lectura, que és un dels meus grans plaers.

 

Així que acabo de llegir "Llàgrimes a la pluja", de Rosa Montero, inspirada en el futurista Blade Runner. En una propera entrada al blog faré la crítica, ara no m'apeteix fer-la. Però, no obstant, em ve de gust posar unes paraules extretes de la peli, on el replicant, abans de morir, diu:
 

"Jo he vist coses que vosaltres mai creuríeu. He vist atacar naus en flames més enllà d'Orion. He vist raigs-C brillar a la foscor prop de la Porta de Tannhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja. És hora de morir"
 

És hora, no obstant, deixant de banda al replicant de Blade Runner, de tornar a llegir, de tornar a perdre's en la decoficicació dels signes convencionals que el cervell fa per tal de crear una realitat virtual farcida d'històries, de personatges, de sensacions, d'emocions, de vida... És hora de xalar al màxim del que aquesta primavera ens porta, d'obrir els nostres sentits al notar de nou el miracle de la natura que es desperta en forma d'olors, de colors, de formes, de possibilitats. És hora de tornar a néixer, com l'au Fénix, i de viure en cada cèl.lula del nostre cos el miracle d'estar vius, sigui fent una cervesa acompanyada d'olives al bar, sigui passejant per un jardí, sigui llegint, sigui com sigui.

 

És hora de gaudir.

 

Esperant un tsunami

De segur que les meves petjades se les acabarà endunt el vent, i potser també les costelles dels meus somnis, em dic a mi mateix. En la llunyania, uns núvols enfadats amenacen en buidar-se. Camino, o més aviat passejo, tan i fa. Les onades trenquen des d'un xiuxiueig sempre constant, l'acera de les cases està plena de sorra que no vol anar al mar. Hi ha una tele encesa, Gadafi diu que el seu exèrcit acabarà guanyant les forces de la coalició. I a mi què. Hi ha nens que criden esmicolant un silenci que ve de l'Era Terciària. La vida, de vegades, no té massa sentit, tot és qüestió de l'òptica amb la que enfoquem l'eternitat, em torno a dir a mi mateix. M'assec. L'olor d'una primavera prematura ve a mi, acaronant tot el meu desassosseg. Resto inmòbil, esperant potser un tsunami que se'm emporti definitivament, o tal volta un senyal entre el cel i el mar, o potser una llum perduda d'un vaixell perdut d'un mar embravit que pugui guiar tots els meus anhels. Però només sento l'olor a sal i el tic-tac accelerat d'un cor que aquesta nit no vol amansir-se. Acluco els ulls. Demà serà un altre dia.