Apunts del Clan de l'os cavernari

 

Acabo de llegir El clan de l’os cavernari, la primera entrega d’aquesta saga monumental, i com sigui que es tracta d’un final obert, d’aquells de (continuarà...) doncs què hi farem, crec que seguiré a la Prehistòria durant bastant temps.

I és que quan s’acaba la trama argumental i aquesta no es resol (o, més aviat, no es resol de forma satisfactòria, donat que el llibre ens deixa amb la incertesa del que li esdevindrà a l’Ayla desprès de que sigui expulsada del clan) doncs, com dic, la sensació que a un li queda és la sensació de voler saber més, de seguir acompanyant la protagonista en les seves aventures, a través d’uns mons fascinants i potser no tant i tant lluny del nostre, perquè:

1) L’organització del clan té un paral·lelisme més que evident en l’organització d’una societat actual:

- Hi ha un líder o cap que pren les decisions per garantir l’estabilitat i supervivència del grup (avui dia seria l’equivalent al líder polític del partit que governa)

- Hi ha també uns serveis religiosos representats per la figura del mog-ur (en clar paral·lelisme amb les religions actuals) i que fa com de pont o vincle entre el més enllà –deu, els esperits, o com es vulgui que es digui- i la realitat del dia a dia

- Hi ha els serveis guaridors representats per la guaridora del grup, un equivalent rudimentari al modern sistema de salut pública i les seves ramificacions als CAPS, farmàcies i hospitals, però que llavors pràcticament es fonamenta només amb l’ús d’herbes per l’aplicació a les malalties. Resulta colpidor, al llegir el llibre, comprovar que l’esperança mitjana de vida no passa en tot cas dels trenta anys, i també la dificultat que tenen les dones al donar a llum degut a unes protuberàncies del cap massa accentuades com per a passar amb fluïdesa per la cavitat vaginal a l’hora del naixement.

2) El paper de la dona al clan és un paper de submissió absoluta envers l’home (potser la nostra societat d’occident ha evolucionat en el sentit de que la cosa tendeix a ser més igualitària, no així en molts països de la societat oriental, on tant ara, com milers d’anys enrere, la diferència continua essent inexistent)

3) L’essència espiritual de l’home continua, malgrat el diferent “decorat” i circumstàncies, estant farcida d’interrogants misteriosos (si a la Prehistòria tot allò que no s’entenia o no tenia una explicació tècnica perquè encara les eines per entendre-ho no estaven desenvolupades i quedava llavors tot envoltat per esperits favorables i desfavorables, malgrat el que hem avançat durant milers d’anys, la pregunta o les preguntes, en tot cas, continuen essent de fet les mateixes en essència que en aquells temps tant remots: que som, d’on venim i cap on anem)

Com deia més amunt, continuaré llegint aquesta saga, perquè la trobo realment fascinant, perquè està molt ben narrada i documentada, i perquè el final obert del primer tom invita, com no, a tornar a seguir l’Ayla per l’albor de la humanitat, en un temps molt allunyat dels coets espacials i d’internet, però amb les grans incògnites, ara i abans, encara per resoldre.