Eugen Herrigel: Zen en l’art del tir amb arc

Allunyant-me una mica de la Prehistòria amb la voluntat de tornar-hi dintre de poc per seguir acompanyant l’Ayla, la nena cromanyona, per l’albor de la humanitat, m’endinso mentrestant en una aventura metafísica peculiar: Zen en l’art del tir amb arc.

El que em succeeix és que com sigui que estic llegint aquest llibre a la nit, m’acostumo a quedar fregit de seguida... I no perquè sigui un llibre especialment críptic i dens (malgrat la matèria que tracta, és relativament fàcil) sinó més aviat perquè es tracta d’una aventura molt estàtica, molt mental, molt reflexiva.

Explicant les vivències que té amb el seu mestre de tir amb arc, l’autor ens intenta endinsar en la filosofia Zen. El tir amb arc, llavors, és descrit com un exercici espiritual que ens pot connectar o sintonitzar amb aquell estat de consciència que, per definició, és indefinible: el satori, en efecte, que és el moment en que arquer i blanc es fusionen en una experiència que va més enllà dels paràmetres mentals, és la culminació llavors d’aquesta recerca espiritual. El llenguatge que empra l’autor és sempre aproximatiu: la paraula pot fer al·lusió a l’experiència, però no és l’experiència.

Algunes claus del Zen que es poden “destil·lar” del llibre:

-El zen és, per sobre de tot, un camí.

-Aquest camí es fa sobre paràmetres tangibles (físics i mentals), no és cap cosa metafísica i d’un altre món i no pressuposa cap dogma de fe. En el llibre, en efecte, el primer pas que el mestre ensenya a l’alumne per dominar la tècnica és ni més ni menys que la respiració (i ensenyar-li la respiració li costarà dos anys!) Però, vet aquí que els paràmetres físics es tenen en compte com una via poderosa per accedir a les profunditats de la ment.

-L’aspiració màxima del zen és la senzillesa, la integritat i l’equilibri.

-L’experiència zen és una experiència de consciència que defuig la catalogació i la fixació a estructures mentals i cognitives; no és, per tant, una experiència mental.

..................

Un dia, Siddharta Gautama, el que més endavant arribaria a esdevenir el Buda, l’il.luminat, estava observant un barquer a la vora del riu. Llavors, de sobte, va comprendre, en una intuïció que el va sacsejar com un llamp: si aquest home tingués la corda per arrossegar la barcassa un xic més tensa o un xic més flonja, no podria fer-ho; en canvi, el punt just de tensió és el que fa que la barca llisqui pel riu.

O, el que és el mateix, traslladat a l’art del tir amb arc, l’arc s’ha de tensar en el punt just, en el punt on respiració i consciència s’unifiquen per “crear” una altra realitat que inclou el blanc al que s’apunta i que permet entrar en un estat de consciència diferent, en la que objecte i objectiu ve a ser la mateixa cosa. No sé si m'explico...