Max Frisch: Homo Faber

Homo Faber m’ha semblat una novel.la molt bona, amb uns continguts molt interessants, una concepció formal molt acertada i, sobretot, un personatge a través del qual, com si diguessim formant una segona pell, se’ns presenta l’home modern amb tota la seva contundència (no exempta de paradoxes, de contradiccions, i potser d’un pesat vel que li tapa els ulls a l’hora de crear i cercar la seva felicitat)

 

L’obra transpira pessimisme, un pessimisme encarnat en la figura de Walter Faber, funcionari de la UNESCO per al qual no té res sentit més enllà d’una casuística basada en l’estadística, deixant per tant de banda les connexions “màgiques” o irracionals entre les coses o que no es poden copsar des d’una òptica pragmàtica o intel.lectual.

 

La paradoxa, en aquesta novel.la, és que serà precisament una concatenació de casualitats que freguen l’inversemblança des d’un punt de vista racional, el que el farà viure una història d’amor, amb la seva pròpia filla… Però ell no sabrà que es tracta de la seva pròpia filla, fruit d’una relació molt antiga, fins desprès de consumada l’aventura peculiar (això si, i donada la diferència d’edat entre tots dos, en tot moment el sexe queda al marge)

 

En alguns passatges, l’estil de l’autor ens regala evocacions poètiques d’un esteticisme sublim; en d’altres, són les percepcions depresives del cervell de Faber que arriben a centrifugar un allau de sensacions desconcertants, fosques, primàries, sense sortida possible a cap tipus de redenció espiritual. És l’infern de l’home modern, atrapat per pulsions que escapen al seu raciocini i sense una visió alentadora que el faci veure un firmament dalt del seu cap pintat amb colors amables. És també el nihilisme, aquell corrent de pensament que tant Sartre o Camus varen simbolitzar tan bé. És, en definitiva, el costat no tant amable de l’existència.

 

Com en les grans novel.les, aquesta sensació de buidor, de no haver-hi res a què agafar-te més enllà d’una foscor perpètua, s’encomana en les descripcions dels paisatges que fa l’autor, on l’ànima trencada de Faber sempre hi és com a espectador d’un espectacle que els colors foscos del seu interior sempre donen una tonalitat esmorteida, desdibuixada, erma. En definitiva, encara que pessimista i culpidora, una gran novel.la d’un gran autor, i una gran novel.la d’amor-desamor que una persona pot tenir envers la persona més equivocada, sense ser conscient per això que el “destí” t’ha jugat una molt mala passada.

 

La melangia i el dolor del pare que, finalment, perdrà la seva filla a un hospital, és una de les notes més impactants i commovedores de la novel.la, i no et deixa indiferent, perquè és un dolor massa profund i massa sentit.

 

Daniel Glattauer: cada set onades

Cada set onades és la continuació d’un altre llibre, Contra el vend del nord, però si en el primer llibre estem al davant d’una relació fonamentada bàsicament entre els encontres de dos persones a la red, mitjançant correus electrònics, en aquest llibre, però, la “relació baixa a la terra”, o sigui, que a part dels correus que es creuen els dos, dels desitjos, dels anhels, de les projeccions, de les il.lusions que tots dos projecten, són capaços aquí de concretar-ho i de passar del nivell “virtual” al nivell real.

 

I com ja pasaba amb Contra el vend del nord, estem al davant d’un llibre extraordinàriament bo, extraordinàriament ben trenat i construït, extraordinàriament ben concebut i amb uns diàlegs molt convincents i molt intel.l.igents i que reflecteixen a la perfecció la parla, àgil i dinàmica, mitjançant els correus electrònics. I que, de retruc, ens obre una gamma extraordinària de possibilitats, pors, somnis i anhels, que són la matèria primera de la que es compon les relacions humanes.

 

M’ha emocionat molt aquest llibre, m’ha recordat una història que forma part de mi, en una sincronia literatura-vida que de vegades té la màgia de donar-se la mà elegantment. I mentre la protagonista, Emmi, li anava contestant els e-mails a Leo, jo a la vegada, sense poder-ho evitar, sentia la veu, la mirada, els estats d'ànim, de la que va ser protagonista per a mi en una relació molt pareguda a la d’aquesta història. El que passa és que en la ficció ells arriben a fer-ho; en canvi, nosaltres no vam passar d’una molt bona morrejada…

 

Stephen Hawking / Leonard Mlodinow : El Gran diseny

Normalment, no acostumo a llegir assaig, em diverteix molt més la novel.la, però de tant en tant m’agrada posar-me al dia sobre un tema en concret. En aquest cas, vaig llegir en el seu moment La història del temps, del professor Stephen Hawking, i sense cap tipus de dubte és un dels llibres que més em va fer canviar la imatge i la visió que hi tenia de l’Univers, amb les modernes concepcions de la mecànica quàntica, la teoria de la relativitat, el principi d'incertesa, el Big Bang, etc., que no coneixia pas.

 

En aquest cop, m’interessava, més que res, saber si hi havia noves teories o avenços per part dels físics teòrics envers l’origen i el destí de l’Univers. I, bàsicament, el que m’he trovat és un llibre que vol ser, sobretot, didàctic, però tot i així l’he trobat en ocasions una mica dens, críptic, complexe, i que penso que no afegeix res de novedós al que ja se sabia.

 

Però, anant una mica més enllà, Hawking arriba a afirmar que el nostre univers podria no ser un altre dels milions i milions d’universos que es podien haver creat del no-res i sense cap intervenció per part d’un Deu, com bombolles que es generen espontàniament… Una afirmació, trovo jo, que frega el ridícul venint d’algú per a qui la ciència, és a dir, l’afany d’explicació racional, és una mena de religió. Almenys podria haver deixat per a allò que no es compren ara per ara d’una forma racional, un espai per la incertesa, per a Deu.

 

El professor Hawking, a la seva Història del Temps, afirmava al final del llibre que si un dia s’aconseguís engranar una teoria que enllacés les grans forces de la naturalesa, llavors tal volta s’aconseguiria comprendre el pensament de Deu. Vint anys després, ens diu que no hi ha cap necessitat d’un Deu en un Univers que es genera espontàniament des del no-res, i es queda tan ample.

 

En essència, les implicacions d’aquesta afirmació serien:

 

· Venin del no-res, anem cap al no-res, per tant, no hi ha res que tingui sentit.

 

· Sóm producte d’una causalitat (El Big Bang, o gran explosió) que a la seva vegada ha anat generant succesives “casualitats” durant milions d’anys fins arribar a esdevenir éssers humans, però aquesta causalitat no la tenim que anar a buscar en Deu o un principi superior, sinò en el no-res…

 

M’ha decebut molt aquest llibre, crec que és del tot prescindible (no així La història del Temps, que és un llibre extraordinari) Em decep, finalment, que els científics es creguin que amb el raciocini es pot copsar tot. Em decep la manca d’humilitat. Em decep la supèrbia.

 

Jean M. Auel: Els fills de la terra

No feia molt havia acabat una novel·la ambientada al segle XXI; doncs bé, en un viratge de temps al·lucinant, estic ara visitant la Prehistòria... És el que té el món de la literatura, que pots estar en qualsevol cronologia, per distant i infranquejable que aquesta sigui, per molt llunyana i inimaginable, per molt inabastable: la paraula trenca les coordenades de l’espai i del temps amb la força d’un tro poderós que fa desprès descarregar lletres i lletres de manera torrencial. No existeixen llavors límits territorials on aquest tro no pugui arribar-hi.

He començat a llegir El clan de l’ós cavernari, de Jean M. Auel, la primera d’una sèrie de novel·les que tenen per nom genèric Els fills de la terra i que estan ambientades en els nostres “inicis” com a raça. La protagonista, Ayla, una noia cro-manyona que de petita es veu separada del seu clan i que és adoptada pels membres d’un altre clan, li serveix a l’autora per fer una prodigiosa recreació d’un món ple encara de misteris i d’incògnites, però fascinant, molt fascinant.

I és que la Prehistòria, en boca de Jean M. Auel es converteix en una proposta de supervivència, en un dia a dia farcit de rituals, d’aventures, de perills, als que els nostres avantpassats s’hauran d’enfrontar, des d’una intel·ligència, és clar, encara per desenvolupar però que, si més no, els serveix per assegurar la continuïtat del clan.

Quan t’endinses en la trama argumental (costa una miqueta, al principi) la narració transcorre llavors de manera trepidant i realment t’enganxa, t’enganxa el dia a dia d’uns éssers preocupats fonamentalment per sobreviure i que atorguen als seus “tótems” tota la força d’un ric món simbòlic (a falta, és clar, de religions) però que els donen fe i significació a les coses que fan. I, el que fa desprès la màgia de la literatura és convertir aquests éssers tan distants i diferents a nosaltres en éssers entranyables, amb el seu afany obstinat de perpetuar l’espècie humana, amb el seu dia a dia de vegades no massa amable, però amb tots els somnis i il·lusions del seu món encara per evolucionar (somnis i il·lusions que malgrat la distància que ens separa d’ells, conserven tota la seva genuïna força i puresa)

Llegir El clan de l’ós cavernari, és un autèntic plaer, perquè està molt ben escrit i documentat, i constitueix a més una clara mostra de que la paraula arriba allí en el punt just on la imaginació vol arribar, salvant totes les distàncies i reduint l’espai i el temps a unes textures que només poden ser decodificades pels ulls de la fantasia humana.

 

Sergi Pàmies: Si et menges una llimona sense fer ganyotes

 

Aquest recull de comtes breus, que toquen tots els grans temes (l’amor, la mort, el desig, els miratges) són una molt bona manera de fer un tast d'exquisida però breu literatura amb gust de lèxic ben construït, intel.ligent i original i en les dosis exactes que demana la posologia del comte.

No tenen, potser, la contundència i l’impacte dels comtes de l’altre gran narrador de relats breus –Quim Monzó- però són comtes que sovint t’obliguen a cercar una altra tipus d’òptica, de visió, d’apropament a la realitat, la qual de vegades en boca de Sergi Pàmies esdevé un territori ambigu i multiforme, canviant, imprevisible. Com ara, per exemple, la història que ens comta d’una gota d’aigua queient des de l’aixeta…

 

 

Arto Paasilinna: L'any de la llebre

D’aquest autor finlandès havia llegit “Deliciós suïcidi en grup”, un llibre en clau d’humor d’un fet per a res humorístic: la tendència que hi ha als països escandinaus (Finlàndia inclosa) al suïcidi. El que feia Arto Paasilinna en aquella novel·la era, precisament, desmitificar aquesta tendència aportant petites dosis d’humor, de comprensió, d’humanitat, a un grup de “suïcides” que recorren amb un autocar Finlàndia per tal de planificar un acte, una sol.lució final, als seus problemes existencials. I, paradoxalment, acabaran refermant totes les seves inclinacions i tendències, però cap a la celebració de la vida…

En aquest L’any de la llebre, considerada una novel.la de culte al seu país, el protagonista de la història, periodista de professió, i arran de la seva trovança d’una llebre ferida a la carretera, comença un personal periple que el porta, en un desig per allunyar-se i trencar amb la “civilització” i el món tecnificat (dona inclosa), als ambients rurals d’una Finlàndia prodigiosa en naturalesa i en recursos, sobretot de boscs i d’arbres i de llacs.

Sí que és cert que la novel.la resulta en ocasions divertidíssima, hi ha situacions delirants enmig de contextes inesperats que freguen l’absurd, però la meva impressió a l’acabar de llegir-la és la d’una obra menor, d’una obra ben construïda i desenvolupada però amb unes intencions que no acaben de definir-se o que, simplement, es queden en intencions (potser és una història amb rerefons ecològic, però no la trovo convincent ni, per altra banda, enlluernadora pel que fa al lèxic emprat) I el final, amb la dèria del protagonista d’anar a carregar-se l’ós fins creuar a l’antiga Unió Soviètica, doncs crec que no és un dels millors finals possibles a aquesta història a la que potser hagués faltat una miqueta de càrrega filosòfica en detriment d'uns personatges estrambòtics, sense cap ni peus. És a dir, una miqueta més de definició, i també una miqueta més de cor (de fet, el protagonista sembla estimar només la seva lleure, en cap moment "connectes" amb el seu món anímic i emocional)

 

 

Bohumil Hrabal: Una solitud massa sorollosa

Havia llegit de Bohumil Hrabal, Trens rigurosament vigilats, i La petita ciutat on es va aturar el temps, i ara he acabat Una solitud massa sorollosa. M’encanta aquest autor txec, per la seva originalitat i frescura, per un talent narratiu que va més enllà de l’ambient costumbrista i de poblet que sol retratar per endinsar-nos en personatges únics i irrepetibles. I el que fa únics i irrepetibles aquests personatges és, precisament, la seva imperfecció, les seves contradiccions, la seva imaginació posada al servei de la fidelitat al jo malgrat el que puguin dir els altres.

Una solitud massa sorollosa, escrit en clau de monòleg, ens compta la vida d’un premsador de paper la vida del qual (prop ja a jubilar-se) vertebra precisament en el seu petit “refugi” a la premsa, els llibres que s’emporta i que provenen de les escombreries i que així “indultats” arriben a formar una biblioteca monumental a casa seva, i la seva afició a la cervesa.

En aquesta obra, el genial autor txec rindeix un sincer homenatge a la literatura, l’amor de Hanta (el protagonista de la història) pels llibres és l’amor que l’autor sempre hi ha professat pel món de les històries i dels comptes. Es un autèntic plaer deixar-te porta per aquesta petita novel.la, per una tendra melangia que es respira de fons i que en determinats moments esdevé una evocació poètica de la realitat, per un personatge que és de fet un anti-heroi però a través del qual resona amb força l’autenticitat, el voler viure el món a la manera sincera i sentida que un creu que s’ha de viure, sense fer mal a ningú però essent fidel als dictats interns. I, el que després fa la màgia de la literatura és, precisament, universalitzar un ambient tancat de poble amb els seus personatges estrafolaris i perduts enmig dels seus somnis.

I el final de la novel.la, com no, no podria ser un altre: quan Hanta és apartat definitivament de la seva premsa, dels seus llibres que hi salva, de tot un món que l’omple i li dona dia a dia sentit i consistencia a la seva vida, llavors decideix ell mateix ser “premsat” per l’aparell al que ha dedicat trenta-cinq anys de la seva vida…

Una solitud massa sorollosa és un llibre molt petit pel que fa al nombre de pàgines, però gran, molt gran, pel que fa al poder d’evocació que té d’un món ple de tendresa, de melangia, de bellesa.

 

 

Jean M. Auel: Els caçadors de mamuts

He aprofitat aquestes vacances per tornar a fer un viatge de milions d’anys cap enrera, just en l’albor de la Humanitat. Doncs sí, he estat un altre cop a la Prehistòria, acabo de llegir la tercera entrega de la saga de Jean M. Auel, que porta per nom Els caçadors de mamuts, i tinc que dir que m’ha tornat a encantar fer aquest peculiar viatge en el temps de més de sis-centes pàgines.

 

Com en les anteriors obres, l’autora fa una recreació prodigiosa d’una cronologia on els prejudicis subsisteixen en forma de no acceptació per part dels cro-magnons dels altres homo erectus, és a dir, dels neanderthals, als que no consideren humans. No obstant, Ayla, que precisament (encara que cro-magnona) s’ha criat enmig de neanderthals, posa les coses al seu lloc al fer explícit el paral.lelisme i els caracters comuns humanitzants de totes dues espècies.

 

A Els caçadors de mamuts, se’ns introdueix de nou en un altre clan, en una altra tribu (els mamutoi) que deuen el seu nom al fet que la seva subsistència està directament vinculada a la caça del mamífer gegant. L’autora ens torna a dibuixar uns personatges convincents, entranyables, humans en les seves contradiccions, i una història molt ben estructurada i pensada fins al mínim detall. I també ens compta la desavinença i la crisi sentimental entre Ayla i Jondalar, potser d’una manera que recorda alguns passatges o escenes de la més pura novel.la rosa, però sense caure en l’ensucrament desmesurat (encara que no he pogut evitar percebre un cert empalagament fora de to, més que res en una època on la supervivència i la duresa i l’aspror nua de la vida s’imposa –o, millor dit, es va diguer imposar- en tots els estrats de l’existència) I, dit això, no perdem la perspectiva que l’amor romàntic és un “invent” relativament modern, concretament del segle XIX…

 

Amb tot, incongruències de guió a part, la novel.la està molt ben escrita i conduïda i, salvant les distàncies i els anys, els per què continuen sent més o menys els mateixos. Ayla i Jondalar arribaran a veure’s absolutament separats i distanciats en la seva trajectòria vital, per adonar-se’n que (i això ho podem fer perfectament extensible a la nostra actualitat) només quan perds una cosa que té importància, significació i valor es quan te’n adones, precisament, de la importància, significació i valor que aquesta cosa té per a la teva vida.

 

Tornaré, n’estic segur, un cop més a la Prehistòria, però no sé quan començaré a llegir la quarta part (Les planures del trànsit); sento molta curiositat per com els va a la parelleta, ara que ja s’han reconciliat i que han tornat a manifestar el seu fort vincle, i ara que han decidit abandonar els mamutoi per anar sols de viatge al territori on va néixer Jondalar.

 

Però, de moment, m’estimo unes altres propostes literàries (tanta sang de mamut, tant de gel i desglaçament, tantes tensions i conflictes entre cro-magnons, la veritat és que saturen una mica…)

 

Ian McEwan: "Solar"

En el món de les lletres de parla anglesa, sense cap tipus de dubte Ian McEwan és un dels millors autors que poden llegir-se avui dia, amb una prosa molt cuidada i elaborada i una potència narrativa només a l’avast dels grans escriptors.

Havia llegit unes quantes obres seves, però potser la que més em va agradar va ser “Expiació”,una novel.la quasi bé perfecta, rodona, amb un inici i un final separat per molts, molts anys, però que l’autor aconsegueix engranar amb una sincronia impecable d’emotivitat i de melangia que només poden tenir les grans històries que perduren en el temps i en el record del lector.

 

En la present novel.la, Solar, crec que ens trovem al davant d’un altre exercici d’estil narratiu impecable, perfecte, malgrat el tecnicisme i el bagatge teòric que l’autor ha tingut que empapar-se abans de posar-nos al davant la història d’un guanyador de Premi Nobel (Michael Beard) que té, sí, molt de renom i reconeixement extern, però que en la seva vida íntima i privada és un autèntic perdedor, un fracassat que va de matrimoni en matrimoni sense cap directriu clara, sense la capacitat d’obrir de veritat les seves emocions i el seu món interior a ningú; un home mediocre i de no tant de calibre intel.lectual malgrat haver guanyat el prestigiós Premi.

 

En un desenllaç de vegades sorprenent pel que fa als girs inesperats que presenta la trama argumental, Mc Ewan dibuixa a la perfecció el costat no tant amable de la fama: una cosa és la imatge, la reputació, l’aura quasi bé física en la que et pot envoltar l’èxit; l’altra és l’equilibri mental, l’autenticitat en que un viu la seva vida al marge d’etiquetes i imatges i factors postissos i afegits que no tenen res a veure amb la veritat interior.
 

Solar s’allarga durant una dècada, aproximadament, coincident amb la decadència moral, espiritual i física del protagonista, qui finalment, un tant per contrarrestar una vida buida i sense massa sentit, s’embarca en un projecte per tal d’aprofitar l’energia solar per produïr electricitat. El final de la novel.la esdevé un clímax d’infortunis en que a manera d’espiral d’únic sentit, Michael Beard ja no podrà tornar del carreró sense sortida en el que ell mateix s’havia posat.
 

A la novel.la, planejen moltes qüestions relacionades amb el canvi climàtic i de la possible imposició d’aquesta idea per part d’un sector interessat dels mitjans polítics i econòmics. I planeja, com no, la dicotomia individu-fama, els valors interns i els valors impostats i externs que res tenen a veure amb un mateix.
 

Solar és una novel.la contundent, molt ben documentada (i no és gens fàcil estar a l’aguait de les últimes teories de la física quàntica i exposar-les a la novel.la amb l’habilitat en que ho fa l’autor) i, com sempre, amb un estil de llenguatge elaborat i polit que és una de les principals característiques de Ian Mc Ewan. La novel.la t’entreté, et fa pensar i et mostra una història amb sorpreses incloses. No es pot demanar res més.