He
aprofitat aquestes vacances per tornar a fer un viatge de milions d’anys cap
enrera, just en l’albor de la Humanitat. Doncs sí, he estat un altre cop a la
Prehistòria, acabo de llegir la tercera entrega de la saga de Jean M. Auel, que
porta per nom Els caçadors de mamuts,
i tinc que dir que m’ha tornat a encantar fer aquest peculiar viatge en el
temps de més de sis-centes pàgines.
Com en les anteriors obres,
l’autora fa una recreació prodigiosa d’una cronologia on els prejudicis
subsisteixen en forma de no acceptació per part dels cro-magnons dels altres homo erectus, és a dir, dels
neanderthals, als que no consideren humans. No obstant, Ayla, que precisament
(encara que cro-magnona) s’ha criat enmig de neanderthals, posa les coses al
seu lloc al fer explícit el paral.lelisme i els caracters comuns humanitzants
de totes dues espècies.
A
Els caçadors de mamuts, se’ns
introdueix de nou en un altre clan, en una altra tribu (els mamutoi) que deuen
el seu nom al fet que la seva subsistència està directament vinculada a la caça
del mamífer gegant. L’autora ens torna a dibuixar uns personatges convincents,
entranyables, humans en les seves contradiccions, i una història molt ben
estructurada i pensada fins al mínim detall. I també ens compta la desavinença
i la crisi sentimental entre Ayla i Jondalar, potser d’una manera que recorda
alguns passatges o escenes de la més pura novel.la rosa, però sense caure en
l’ensucrament desmesurat (encara que no he pogut evitar percebre un cert
empalagament fora de to, més que res en una època on la supervivència i la
duresa i l’aspror nua de la vida s’imposa –o, millor dit, es va diguer imposar-
en tots els estrats de l’existència) I, dit això, no perdem la perspectiva que
l’amor romàntic és un “invent” relativament modern, concretament del segle XIX…
Amb
tot, incongruències de guió a part, la novel.la està molt ben escrita i
conduïda i, salvant les distàncies i els anys, els per què continuen sent més o
menys els mateixos. Ayla i Jondalar arribaran a veure’s absolutament separats i
distanciats en la seva trajectòria vital, per adonar-se’n que (i això ho podem
fer perfectament extensible a la nostra actualitat) només quan perds una cosa
que té importància, significació i valor es quan te’n adones, precisament, de
la importància, significació i valor que aquesta cosa té per a la teva vida.
Tornaré,
n’estic segur, un cop més a la Prehistòria, però no sé quan començaré a llegir
la quarta part (Les planures del trànsit);
sento molta curiositat per com els va a la parelleta, ara que ja s’han
reconciliat i que han tornat a manifestar el seu fort vincle, i ara que han
decidit abandonar els mamutoi per
anar sols de viatge al territori on va néixer Jondalar.
Però,
de moment, m’estimo unes altres propostes literàries (tanta sang de mamut, tant
de gel i desglaçament, tantes tensions i conflictes entre cro-magnons, la
veritat és que saturen una mica…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada