Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants

Laura a la ciutat dels Sants és una novel.la amb un fort sentit de denúncia: de la hipocresia, de les convencions, de la manca de sinceritat, de la represió dels sentiments. És una novel.la impactant i contundent i d’una força dramàtica commovedora. I també és una novel.la meravellosament ben escrita, que res té que envejar (avancem que tota comparació és odiosa) a una Madame Bovary en un clar paral.lelisme d’incomprensió i de solitud per part de l’heroïna enmig d’un entorn rural feréstec, tancat i tacat per una moral de doble fons.

 

És clar que Madame Bovary és considerada sense dubte una obra mestra de la literatura universal, sobretot per una història vestida amb un llenguatge (com diria Nabokov) de “fina orfebreria continguda en un palau de vidre”. Però és que aquesta obra de Miquel Llor està també vestida amb un llenguatge preciós, bell, expressiu (si em donessin a escollir, i a perill de que se’m titlli de sacríleg, em quedo amb la història de l’autor català, la trovo molt més rodona, amb molta més força, amb un dibuix més intuitiu i profund i subtil de les interioritats humanes)

 

La trama argumental de la novel.la és ben senzilla: la Laura arriva des de la seva Barcelona natal a un petit poble per tal d’iniciar la seva nova vida de casada al costat de Tomàs, un home rústic i amb un món intel.lectual inexistent, i al costat de la germana d’aquest, la Teresa, una dona que viu envoltada de preceptes, de normes, de moral, però incapaç d’expresar els seus sentiments i el seu món interior. El xoc, doncs, es produirà de seguida, perquè la “idea” que té la Laura de l’amor i les relacions humanes s’esmicola enfront una altra realitat més primitiva, més subterrània, més intransigent, a on les emocions es reprimeixen, a on la hipocresia i el doble fons són la moneda de canvi en un poble lligat a un modus vivendi destructiu, tancat, que mira amb recel qualsevol innovació o avenç extramurs.

 

La història va avançant en una espiral de revelacions que faran entendre la malícia destructiva d’un entorn que es tancarà com un puny de ferro sobre la consciència de la protagonista, que finalment no tindrà altre remei que trencar de forma dramàtica el seu matrimoni per acabar en un convent. La part final, sobretot, m’ha semblat d’una intensitat emocional commovedora.

 

M’agradaria assenyalar, a més, els següents punts:

 

-En l’ambientació de la novel.la, pels anys 20-30 del segle passat, la dona era una propietat més de l’home, a qui li devia absoluta pleitesia i del qui depenia totalment per la seva sustentació econòmica. La seva única sortida era, invariablement, fer un “bon casament”, perquè no era ben vist que la dona treballés o tingués algun tipus de poder econòmic. Per tant, qualsevol dona que implícitament “xoqui” contra aquest precepte quasi bé sagrat de l’època (parlo sobretot de diferència de mentalitat o d’idea del matrimoni i de l’amor) es veurà com quelcom escandalós. És el que li succeeix a la Laura, la seva sinceritat es dona de morros contra tot l’entramat social.

 

-Els paisatges, la boira persistent del petit poble és com una segona pell que li serveix a l’autor per accentuar la sensació de solitud, d’aïllament físic (la boira no deixa veure més enllà) però també, i sobretot, mental. M’han semblat realment magistrals les descripcions paisajístiques.

 

-La profunditat i penetració psicològica que fa Miquel Llor dels seus personatges està a l’altura del millor Dostoievski. Es nota, a més, una certa influència de les teories dels psicoanàlisi, en el sentit que el concepte de la repressió sexual està molt enllaçat a la repressió mental de moltes persones (potser representades en la seva màxima contundència en la figura de la Teresa) i que domina el seu psiquisme de falsetat, de doble fons, de projeccions, de sublimacions.

 

Per acabar, unes frases de Jean Paul Sartre, que li van ni que pintades a la pobra Laura: “l’infern són els altres”… L’infern, potser, és el tancament dels sentiments en nom de la santedat, i d’aquí el títol de la novel.la: Laura a la ciutat dels sants.

 

Laura Gallego: Allà on els arbres canten

On els arbres canten és una història ben escrita i ben conduïda a través d’una recreada Edat Medieval on l’element de fantasia pot cobrar vida en forma, essencialment, d’un bosc “encantat” on els arbres canten, on hi ha criatures màgiques, on una autora que sap el seu ofici ens compta una història no massa elaborada des del punt de vista literari però molt efectiva pel que fa a dosificació precisa de la història. Amb tot, vagi per davant que m’esperava molt més...

 

Si bé l’argument recorre a tòpics del gènere (invasió dels bàrbars, casaments forçats de princeses) els recursos que utilitza l’autora per conduir la història m’han resultat en massa ocasions molt trillats.

 

A la contraportada del llibre, algú compara Laura Gallego amb Stevenson (amb tots els respectes per aquesta jove autora, Robert Louis Stevenson era tot un mestre a l’hora de conduir històries de forma trepidant alhora que aprofundint en la psicologia dels seus personatges, i ho feia de forma convincent i fluïda, amb una capacitat extraordinària també per mostrar tot tipus d’ambientacions; a aquesta autora trobo que se li veu massa l’artifici literari, els “budells” de la narració, la “intenció”. Stevenson, deixem les coses clares, és un dels grans de la literatura universal; Laura Gallego és una autora que s’adreça a un públic infantil-juvenil amb certa gràcia i elegància literària però des del meu punt de vista, amb moltes mancances expressives (no recordo, a tall d’exemple, haver llegit cap metàfora al llarg de tota la narració)

 

Com deia al principi, es tracta d’una narració correcta i ben escrita, però a mi no m’ha acabat de fer el pes. Em quedo, per això, amb la Història del rei transparent, de Rosa Montero, una autora amb molta més potència narrativa i on la història medieval es compta d’una forma molt menys trillada i més oberta a la sorpresa argumental.

 

Zen i reencarnació

Es ja quasi bé el capvespre, el sol comença a amagar-se entre núvols gruixuts i foscos, enviant de retruc els seus últims raigs que amb una dolçor i malenconia pròpia de l’estació de l’any il.lumina tot el jardí i els bonsais amb una tendresa suau que fa tremolar imperceptiblement els fulls. I ells –vull dir els bonsais- segueixen desenvolupant-se al seu ritme que està marcat pel compàs de les estacions.

Em pregunto: si és cert que la reencarnació és el procedir que té l’univers per tal de “continuar” la cadena a través de milions i milions de vides, és possible que l’Ésser es reencarni, llavors, en un mosquit, en un gat, en una forma de vida tal volta poc evolucionada? I, si és així, per què?

Acabo de llegir “Moltes vides, molts mestres” de Bryan Weiss, un psiquiatre nordamericà, pragmàtic i racionalista, que en un moment donat utilitza la teràpia per hipnosi amb una pacient seva, donat que la teràpia tradicional no li dona resultats concrets amb aquesta pacient. De retruc, ella li relata “vides” de fa centenars, milers d’anys, amb pels i senyals, obligant al psiquiatre a obrir la seva ment a uns horitzons insospitats per a ell.

El que es desprèn del llibre és que, en essència (i d’acord amb la teoria de la reencarnació) estem aquí per aprendre certes coses, per evolucionar, etc. Però el meu interrogant, el meu qüestionament està relacionat amb que crec que això és un punt de vista absolutament antropocèntric. Hi ha a la Terra, en efecte, un farciment de formes de vida quasi bé infinites on també, d’alguna manera, hi ha un ànima que batega en un cor. On està, llavors, el límit, la frontera on la vida evolucionada pugui aplegar-se a l’eterna cadena de la reencarnació? Existeix de fet aquesta frontera? Quines formes de vida són susceptibles de portar en els seus gens la petjada d’una vida immortal que es va passant d’una a una altra vida? Si fos així que la Vida va d’una encarnació a una altra ininterrompudament, quin sentit té néixer llavors sota la forma d’una mosca i viure tan sols uns dies?

Les preguntes s’amalgamen entre uns pensaments que ja senten l’alenada dels primers freds. M’encanta aquesta estació de l’any, desperta tantes fibres sensibles del meu interior. M’encanten també aquests petits arbres que creixen en macetes i que expressen amb una mida en miniatura tota la força i bellesa de la natura. M’encanta mimar-los i cuidar-los com si fossin nens petits. No em canso mai de mirar les formes sinuoses que fan les seves branques.

Al cap i a la fi, em dic finalment, si tingués les respostes potser ja no valdria la pena aquesta aventura meravellosa i única que es diu VIDA.

 

Jaume Cabré: Jo confesso

M’ha agradat molt aquesta novel.la de prop mil pàgines, recorda molt a les grans epopeies dels novel.listes del XIX, recorda molt a aquells intents de fer una novel.la total sobre la condició humana.

 

Jo confesso és una història plena d’històries, on els plànols narratius es mesclen i es superposen en una mena d’ingenieria lèxica que frega la perfecció estilística. És, potser, d’aquelles històries rodones, de principi a fi, ben desenvolupades, amb personatges creïbles, amb una trama argumental que té mols girs i, per damunt de tot, amb uns recursos expressius on s’intueix algú que està escrivint en la seva maduresa personal, aquella maduresa farcida d’inspiració i de creativitat capaç de donar la màxima potència i efectivitat a la paraula.

 

La narració es vertebra en la figura d’Adrià Ardèvol i en un violí construït al segle XVII, els avatars del qual resten reflectits a la història pels personatges que l’aniran posseint al llarg dels anys. Les històries d’aquests personatges s’aniran superposant fins arribar a l’actualitat del protagonista (i de l’ombra allargada del seu pare, que l’influirà decisivament)

 

Hi ha una flaire melancòlica, potser pessimista, en el nus argumental on els personatges resten advocats irremissiblement a la tragèdia, als seus dubtes morals, al pes contundent de la història amb majúscules, a una culpabilitat que està sempre present, com una segona vestidura. Així, per exemple, el doctor nazi que més endavant decideix dedicar-se a fer el “bé” ajudant als altres per tal de compensar el seu passat a un camp de concentració, és ben conscient que hi ha mals que són del tot irreparables perquè una crueltat infringida a nens innocents simplement pel fet d’experimentar, amb la seva tortura i mort, és del tot irreparable i no hi ha perdó que es pugui obtenir d’aquestes atrocitats, ni que es visqués mil anys. Hi ha actes que el treuen a un de la condició humana, per a sempre.

 

La culpa que experimenta el protagonista, l’Adrià, és d’altra banda una culpa molt més difusa, molt més basada potser en la consciència de que, de vegades, sense voler-ho, podem fer mal a qui tenim al nostre costat. Per això, Jo confesso és una mica la voluntat expiatòria d’una persona que vol saldar comptes amb si mateix, de manera sincera i sense mitges tintes. I també és una llarga, llarguíssima carta d’amor, envers la seva dona, la Sara, a qui ha perdut.

 

En fi, m’ha semblat aquesta novel.la una història extraordinàriament bona, rodona, emotiva, ben lligada de principi a fi. I, al començament, l’Adrià-nen té el costum d’amagar-se de tots i de tothom al darrera del sofà amb els seus inseparables sheriff Carson i Àguila Negra; al final, l’Adrià-ancià també s’amaga, per a sempre, malalt terminal d’Alzeimer, de tots els infermers i del seu amic Bernat, en una cloenda de la història magistral i oberta on es connecta, precisament, aquest impuls que tenia de nen amb un impuls possiblement automàtic i reflex d’un cervell absolutament desfet per tornar a l’origen, a la infantesa de la vida.