André Comte-Sponville: La felicitat, desesperadament

Seguint la tradició dels grans filòsofs de l’Antiguitat, André Compte-Sponville, un dels grans filòsofs vius, ens parla en format obert, com si fos una xerrada o conferència llarga, del sempre fugisser assumpte de la felicitat. I és que, en efecte en aquest “La felicitat, desesperadament”, es fa resò, en primer lloc, del caràcter eteri, esmunyedís, utòpic, d’un estat psicològic i espiritual que, i aquí està la gran paradoxa, quan més s’intenta copsar més s’allunya llavors.

La trampa, tal i com l’autor magistralment ens exposa, consisteix en l’associament quasi bé inevitable que fem del desig, de l’esperança (un altre tipus de desig) i de la projecció que fem en el sentit de que “esperem” aquesta satisfacció de desitjos per ser feliços (o bé ens imaginem que ho serem d’aquesta forma) Això, ja en paraules de Plató o del mateix Freud, representa una psicologia de la mancança advocada al fracàs.

Del que es tracta, llavors, és d’una felicitat desesperada, o sense esperança, en el sentit de potenciar i donar-li força i significació al que ja es té, al que ja s’és, més que al desig de posseïr, d’arribar a ser. No esperar res, o almenys no donar-li tanta força o consistència al futur, no tenir tants desitjos que viuen només en un més enllà utòpic o imaginat; i sí en canvi donar-li plena significació al gaudiment del moment, en l’aquí i l’ara.

En definitiva, cap pensament nou sota els raigs del sol, tenint en compte que allò que el senyor Comte-Sponville promou en prop de cent pàgines (de forma magistral, això si, és una xerrada intel.ligentíssima i molt viva i molt estimulant) doncs tot això ja ho promovia el senyor Siddharta Gautama, que era el nom de pila del Buda, farà ja els seus bons dos mil cinq-cents anys, en tan sols unes quantes frases.

Tot i així, resulta un autèntic plaer llegir aquest filòsof en estat pur atrevint-se en un dels temes més controvertits (tothom o quasi tothom ha opinat en la tradició filosòfica sobre la felicitat) però a la vegada amb més interpretacions obertes. Llegir Comte-Sponville és tornar per uns moments a aquells temps de l’oratòria brillant i intel.ligent i, sobretot, a la vindicació d’una branca del pensament (la filosofia) que sempré anirà a la recerca de la Veritat i, sobretot, de la Felicitat, encara que aquesta s’esmunyi als intents del filòsof de copsar-la en la seva totalitat o que, paradoxalment, quan més es pot trobar és quan no es busca…

  

Michael Ende: La història interminable

L

a història interminable és un conte destinat a totes les edats, perquè la fantasia i la imaginació és una qualitat humana que no entén de cronologies. Ja l’havia llegit fa molts anys, però aquest cop l’he tornat a gaudir i he tornat a submergir-me en personatges i mons màgics amb el mateix ànim potser de deixar-me portar per unes coordenades imaginatives diferents del realisme però, al cap i a la fi, farcides de bellesa, de possibilitats, de creativitat sense límits.

Malgrat el món de fantasia senzill que evoca, La història interminable té un argument força complex i subtil i, en determinats moments, la trama es recargola fins abismes que freguen la paradoxa.

Bastian, el protagonista, s’emporta d’una llibreria un llibre que es diu La història interminable. De seguida s’endinsa en les seves pàgines i comprova que es tracta d’una història on hi ha un regne (Fantasia) que està en perill perquè el no-res cada cop va desdibuixant les seves fronteres. Llavors l’Emperadriu Infantil fa una crida des d’aquest regne perquè algú de “fora” (un humà) pugui venir a Fantasia a salvar-la. Els dos plànols narratius (diferenciats en el llibre pel color de tinta, l’un el que li va esdevenint a Bastian mentre llegeix el llibre, l’altre el que conté precisament aquest llibre) van alternant fins que convergeixen en un sol plànol, és a dir, Bastian aconsegueix finalment “introduïr-se” en La història interminable i ser un protagonista més.

M’encanta aquest llibre, a part de tota la galeria de personatges que hi apareixen i que conformen un univers propi, l’autor desenvolupa la història amb un pols narratiu àgil i molt viu, des d’una estructura de vegades complexa però amb una trama molt sòlida, deixant de vegades interrogants o preguntes que juntament amb el protagonista podrem anar plantejant-nos. I potser el principal plantejament sigui aquest: podem dir que estem vius si hem perdut la capacitat de desitjar ? I què s’esdevé quan, de fet, hem esgotat tots els nostres desitjos ? Que ens resta ?

La història interminable és una ficció deliciosa on, de retruc, podem trobar també l’eterna lluita entre el bé i el mal. No pot, no es convenient que tingui cap final, perquè la imaginació tampoc té cap límit, perquè és una història que està a dintre d’una altra història que a la seva vegada condiciona l’argument en una paradoxa que només pot resoldre’s de forma pareguda a un “koan zen” I em ve a la ment, tot plegat, una peculiar conversa entre Bastian i el lleó quan el primer està al desert de mil colors. “Per què no intentes sortir un dia d’aquest desert?” li pregunta Bastian al lleó. “No puc, és que porto el desert sempre amb mi”, li respon el lleó...

Els límits, a la Història interminable, es deformen contínuament per crear a cada pas una realitat canviant amb profundes implicacions psicològiques. Sigui com sigui, el món de fantasia pura recreat en les seves pàgines és una autèntica obra mestra que malda per ser llegida molts cops en la vida. No pot, no es convenient que tingui cap final, perquè la facultat tant humana d'inventar històries i personatges i somnis és eterna.

Anthony Burgess: La taronja mecànica

“Què vol Déu, el bé o que un elegeixi el camí del bé? Potser l’home que elegeix el mal és en certa manera millor que aquell a qui se li imposa el bé” Aquesta frase, proferida pel capellà del centre penitenciari on anirà a parar el protagonista d’aquesta història, resumeix tot el conflicte de la trama argumental de la taronja mecànica.

En una societat futurista, se’ns presenta un grup de nois que surten a la nit en colla a divertir-se. Però la seva manera de divertir-se consisteix en destrossar coses, pegar, robar, violar. Se senten feliços i vius així. A més, l’Alex, el cap de la colla, vincula el sentiment de felicitat que li produeix escoltar música clàssica (i en especial la novena simfonia de Bethoven) amb tota aquesta violència. Tot canvia, no obstant, quan comet un assassinat i llavors és internat a un centre penitenciari on se li aplicarà un “tractament especial” per corregir el seu gust per la violència.

Aquest tractament consisteix en canviar la codificació que fa el seu cervell en el sentit de que cada cop que visualitza o sent una predisposició cap algun acte de violència, automàticament percep malestar físic i psíquic. És com una mena d’amputació quirúrgica que li fa rebutjar instintivament el camí del mal. El plantejament que de tot això es conclou és, doncs, el següent: si a un ésser humà se li condiciona la seva llibertat, és a dir, la seva capacitat de triar el bé o el mal, no será que llavors se li està treient el que com a humans més ens defineix?

Però al marge o no d’aquest plantejament moral, hi ha un altre plantejament que crec cabdal i que està per sobre i que, afortunadament, les nostres institucions contemplen:

- És del tot inadmissible que un ésser humà faci mal a un altre ésser humà per la senzilla raó de que això el faci “sentir feliç”. Cada ésser (i no dic ja humà) es mereix un respecte, uns cuitats, una consideració.

Hi haurà llavors qui s’empararà potser en el “superhome” nietzschià per fer veure que la vertadera escala de valors és la que un mateix s’imposa, hi haurà –com el capellà que surt a la novel.la- que al.legui a favor de la llibertat, però a mi em sembla que per damunt d’aquests postures morals (o a-morals) hi ha sempre la condició humana, que per mi és sagrada i del tot inviolable sota cap concepte.

Consideracions morals al marge, la novel.la és un exercici d’estil brutal i sobri, on una parla inventada per l’autor (el nadsat) fa que al principi costi una mica introduïr-se a la història, però que al final (gràcies sobretot al diccionari que hi ha al darrera del llibre) sigui un autèntic plaer.

L’any 1971 Stanley Kubrick va fer la pel.lícula basada precisament en aquesta història i, diferències de guió a part (a la pel.lícula, Alex acava finalment destriant el camí del “mal”; al llibre, en canvi, sent interiorment –i no degut al programa que li intenta rentar el cervell- la voluntat de canviar de vida i de refer la seva escala moral) diferències de guió a part, es tracta de dos obres mestres, cadascuna en el seu gènere, d’una contundència i brutalitat que, i aquí està allò realment fascinant, commouen i no deixen mai indiferent.