Seguint
la tradició dels grans filòsofs de l’Antiguitat, André Compte-Sponville, un
dels grans filòsofs vius, ens parla en format obert, com si fos una xerrada o
conferència llarga, del sempre fugisser assumpte de la felicitat. I és que, en
efecte en aquest “La felicitat,
desesperadament”, es fa resò, en primer lloc, del caràcter eteri,
esmunyedís, utòpic, d’un estat psicològic i espiritual que, i aquí està la gran
paradoxa, quan més s’intenta copsar més s’allunya llavors.
La
trampa, tal i com l’autor magistralment ens exposa, consisteix en l’associament
quasi bé inevitable que fem del desig, de l’esperança (un altre tipus de desig)
i de la projecció que fem en el sentit de que “esperem” aquesta satisfacció de
desitjos per ser feliços (o bé ens imaginem que ho serem d’aquesta forma) Això,
ja en paraules de Plató o del mateix Freud, representa una psicologia de la
mancança advocada al fracàs.
Del
que es tracta, llavors, és d’una felicitat desesperada, o sense esperança, en
el sentit de potenciar i donar-li força i significació al que ja es té, al que
ja s’és, més que al desig de posseïr, d’arribar a ser. No esperar res, o almenys
no donar-li tanta força o consistència al futur, no tenir tants desitjos que
viuen només en un més enllà utòpic o imaginat; i sí en canvi donar-li plena
significació al gaudiment del moment, en l’aquí i l’ara.
En
definitiva, cap pensament nou sota els raigs del sol, tenint en compte que allò
que el senyor Comte-Sponville promou en prop de cent pàgines (de forma
magistral, això si, és una xerrada intel.ligentíssima i molt viva i molt
estimulant) doncs tot això ja ho promovia el senyor Siddharta Gautama, que era
el nom de pila del Buda, farà ja els seus bons dos mil cinq-cents anys, en tan
sols unes quantes frases.
Tot
i així, resulta un autèntic plaer llegir aquest filòsof en estat pur
atrevint-se en un dels temes més controvertits (tothom o quasi tothom ha opinat
en la tradició filosòfica sobre la felicitat) però a la vegada amb més
interpretacions obertes. Llegir Comte-Sponville és tornar per uns moments a
aquells temps de l’oratòria brillant i intel.ligent i, sobretot, a la
vindicació d’una branca del pensament (la filosofia) que sempré anirà a la
recerca de la Veritat i, sobretot, de la Felicitat, encara que aquesta
s’esmunyi als intents del filòsof de copsar-la en la seva totalitat o que,
paradoxalment, quan més es pot trobar és quan no es busca…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada