A la conquesta de nous territoris interiors

Quan les pors esclaten com bombolles d’aire incontrolades, quan la nuesa de dintre no es pot disimular ja per imatges de vanalitat fabricades per l’ego, quan assisteixes a l’espectacle d’artifici d’un any que se’n va indiferent rera l’altre, enmig, tot just al mig, queda un trosset encara no malmés del teu jo, arrupit al moll de la marejada emocional i protegit a l’interior d’una closca. És l’hora de tornar a néixer, de reinventar-se.

M’he cansat de buscar cofres amb tresors amagats, m’he cansat d’anar a la deriva per mars que amagaven a les seves produnditats cocodrils i monstres que només la meva imaginació creava. No és tard, mai és tard, potser no és això el que sento ara mateix, però sé que és així. En tot cas, desisteixo de lluites absurdes, i que s’emporti qui sigui tot aquest botí.

No vull seguir buscant. Vull que em trobin. Allà, amagat al fons d’una ànima infinita, hi ha el meu veritable tresor, lluent com una perla. No és la conquesta de l’espai exterior ni l’albirament de nous territoris i de noves adquisicions materials, no es tracta d’això. Es, senzillament, el viatge de descobriment interior, la mirada nova i diàfana, capaç de transformar un món, de pulir-lo com el marbre i de donar-li un altre sentit que neix directament del cor.

A tots els veritables conqueridors, que aquest 2013 ens faci descubrir nous horitzons interiors.

Gràcies.

From my hands

Perquè com deia l’autor del Petit Príncep, les coses que són veritablement importants són invisibles als ulls…

Charles Dickens: grans esperances

M’agrada, de tant en tant, descobrir algun clàssic. Dels novel·listes del XIX hi ha tantes i tantes referències per descobrir, amb aquella voluntat de compromís que hi tenien per copsar-ho tot a través del filtre de la paraula (descripcions, circumstàncies, psicologies, motivacions, filosofies, etc.) que es podria agafar un sol autor i la seva bibliografia i pràcticament s’estaria tot l’any llegint-lo. Pensem en els grans mestres russos (Dostoievsky i Tolstoi) o en Charles Dickens, un autor també molt prolífic (no em puc ni imaginar el què hagués fet escrivint amb la velocitat del tecleig d’un ordinador...)

De Dickens he llegit unes quantes novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Casa desolada, Cançó de Nadal) però és d’aquells autors que sempre pots anar descobrint-lo, pam a pam. I llegir Dickens per aquestes dades és doblement Dickens per la humanitat dels personatges tant de carn i ossos que dissenyava, des d’aquella sensibilitat disposada sempre a denunciar la injustícia i els desprotegits, desbrossant per a això els clarobscurs motivacionals amb una mestria impecable.

Estic llegint Grans esperances, en una edició il·lustrada que m’he autoregalat i que ha confeccionat Circulo de Lectores tot just en commemoració dels dos-cents anys que fa del naixement d’aquest geni de l’escriptura. Curiosament, coneixia una part de l’argument de l’obra (millor dit, he recordat aquesta part) gràcies a l’adaptació de la novel·la al cinema. He recordat un cert tipus d’ambientació “gòtica” i la coneixença que fa el protagonista amb l’estranya senyora Havisham, una vella que du encara el vestit de noces amb el que es va casar; he recordat les teranyines per tot arreu de la mansió, i el pastís de noces amb la taula parada de fa molts anys, que ningú ha desparat encara, i els rellotges aturats per tot arreu a la mateixa hora. He recordat un cert tipus d’ambientació cinematogràfica en blanc i negre, que en el seu moment (jo era un nen encara) em va impressionar molt per l’estranyesa d’una atmosfera que semblava escindida de l’espai i del temps.

Certament, quan et capbusses pels viaranys expressius d’obres com aquesta, te’n adones de la diferència que hi ha entre els grans clàssics i tota una munió d'obres absolutament prescindibles i que si no es llegeixen tampoc és que et perdis gran cosa. Hi ha un perfum, una qualitat o fractura o disseny que constitueixen d'alguna forma les vigues mestres invisibles que apuntalen i construeixen una ficció com una novel·la, i aquestes vigues mestres es noten sobretot en aquella habilitat tan peculiar i artística i fins i tot misteriosa d’enllaçar-ho tot (personatges, ambientacions, descripcions, estats d'ànim, to narratiu) com un gran macrocosmos ple de coherència i de sentit estètic contingut en el microcosmos de les pàgines. I, és clar, aquesta habilitat reduccionista en l’emprament de les paraules en funció de totes les variables creatives és el que marca de debò les diferències i el que destria, al cap i a la fi, els grans mestres de la literatura.

Precisament, per una forma de narrar pausada i detallista i força descriptiva, típica dels novel·listes del XIX, s'ha de parar una mica de paciència davant aquest tipus d'obres; ara bé, el resultat final trobo que mereix molt la pena, perquè la riquesa de continguts fa esclatar qualsevol timidesa a l'hora de llegir-les.

Charles Dickens feia radiografies socials tan fidedignes que la lectura de les seves obres a part, naturalment, del referent al gaudiment purament argumental i de fabulació, val també per adonar-te de la distribució de les classes socials de l’època. Però ell tenia un avantatge a l’hora de relatar-ho, perquè ho va viure en carn pròpia: l’orfandat, el treballar moltes hores diàries amb condicions que avui dia ens semblarien insalubres i nocives, l’explotació del pobre pel ric, el poder abusiu dels entramats judicials, polítics i econòmics. Tots aquests factors que ell coneix a la perfecció i que d’alguna forma l’han marcat sortiran en forma de novel·la de la seva ploma en un afany incansable de denúncia. I, en la gran  majoria de les seves obres, el protagonista parteix d’una situació inicial de minusvàlua particular (pobresa extrema, orfandat, manca de relacions afectives sinceres i nutritives) per aconseguir finalment subvertir aquest destí degut a la confiança en la vida i a un destí que es gira del costat de la fortuna. Aquí els moderns psicòlegs potser s’aplegarien a una formulació relativament nova amb llur concepte de “reisilència”, és a dir, la capacitat de treure tot el potencial per aconseguir ser feliç malgrat qualsevol tipus de limitació o carestia afectiva que s’hagi sofert de petit. A Grans esperances, Pip, el seu protagonista, per un d’aquestes girs inesperats del destí, aconsegueix canviar una vida de limitacions i pobresa en el sinus d’un ambient que el posa a un motlle constrenyedor i que sense l’aval d’alguna persona és del tot impossible de canviar. Però al marge d’aquest argument tant recurrent a l’obra dickensiana, el veritable gaudi de llegir qualsevol de les seves novel·les recau en la seva capacitat extraordinària de dissenyar tot tipus de personatges amb tot tipus de variables interiors i de vessants imaginatives al servei de les seves històries i que mostren, de retruc, un coneixement subtil i profund de l’ànima humana.

 

May it be

Podría ser que una estrella vespertina
pose su luz sobre ti.
Ojalá cuando la oscuridad caiga,
tu corazón te sea fiel.
Sigues un sendero solitario,
¡cuán lejos estás de tu hogar!

Mornie utúlië (La noche ha llegado)
Ten fe y hallarás el camino.
Mornie alantië (La noche ha caído)
Ahora una promesa vive en ti.

Ojalá la llamada de las sombras
se aleje.
Ojalá tu viaje continúe
hasta que luzca el día.
Cuando superes la noche,
ojalá despiertes y veas el sol.

Mornie utúlië (La noche ha llegado)
Ten fe y hallarás el camino.
Mornie alantië (La noche ha caído)
Ahora una promesa vive en ti.

Ahora una promesa vive en ti.

                                                             ( ENYA - MAY IT BE )

Mercè Rodoreda: La plaça del diamant

Aquesta és l'edició il.lustrada que el 1989 publicà Cercle de Lectors, i és la que hi tinc a la meva biblioteca (ja comença a notar-se el pas del temps amb les pàgines plenes de taques grogues, el pas del temps que amb tanta sensibilitat relata a l'interior d'aquestes mateixes pàgines la seva protagonista, la Colometa)

Què dir, pobre de jo, davant d’una meravella literària com La plaça del diamant, una novel·la meravellosament ben escrita amb aquelles alenades d’emoció tan colpidores, amb aquell bon gust descriptiu pels detalls, des de la sensibilitat en primera persona d’un personatge ja mític, la Colometa. 

Em succeeix molt cops que la part del cervell que predisposa els gustos i el que et fa sentir còmode, em dicta de sobte un determinat producte literari, per circumstàncies que no venen massa al cas però que en tot cas malden per capbussar-me enmig d’ambientacions, decorats i personatges que d’alguna forma coincideixen o sincronitzen amb la radiografia de les meves expectatives del moment. 

La plaça del diamant ja l’havia llegida fa molts anys, no recordava gaire l’argument però sí que recordava el fet de que la seva lectura em va impactar i em va delectar per l’exquisidesa d’un lèxic senzill però alhora molt evocador i, sí, em va emocionar molt. I aquest cop, també. Prodigiós retrat social d’una Barcelona en els temps de la Guerra Civil, amb totes les classes socials i els seus clarobscurs psicològics, la odissea personal de la Colometa arrenca al lloc que dona títol a la narració i arran de la coneixença que fa aquesta de joveneta amb el que serà el seu marit, en Quimet, entestat en omplir la seva casa de més i més coloms i en un egocentrisme que de casats sempre afectarà negativament la Natàlia, que així es diu de nom de pila.

La protagonista és una dona submisa, a l’estil, d’altra banda, de les normes socials i comportamentals del moment, i té un punt de candidesa o d’innocència, acompanyat d’un món interior no intel·lectualitzat, que en l’exercici expositiu que fa en primera persona arriba a esdevenir en moltes ocasions realment commovedor. És senzilla, és detallista, és sensitiva, i això es deixa traslluir en una prosa d’una potent càrrega emocional i molt subjectiva, que se t’apega ja des del primer paràgraf.

Trobo força impactant, en el sinus de la història, el canvi que la Natàlia va experimentant  arran totes les desgràcies que va vivint enmig de la pobresa, de la guerra, de la incomprensió per part del seu marit, i que la duran a una metamorfosi interior que ineluctablement la canviaran per dintre. Aquesta metamorfosi s’expressa d’una forma molt intensa, molt visceral, com un tipus d’espiral in crescendo que la porta a una situació límit (aquí l’autora empra un tipus de literatura que beu de la tècnica d’associació lliure de paraules, són passatges realment impressionants)

La plaça del diamant és una novel·la extraordinàriament bona, i que malda per ser rellegida molts cops, com tots els clàssics. De seguida connectes amb el seu personatge (personatge, d’altra banda, molt allunyat de les heroïnes tràgiques com Madame Bovary  i Anna Karennina, aquestes últimes amb un món interior molt més intel·lectualitzat i recargolat) L’obra desprèn, com una dolça segona pell, tot un món sensitiu que observa la vida primer des de la ingenuïtat i els petits detalls, i finalment des de les sensacions tan i tan difícils de transmetre de que el temps ha passat per l’interior d’un, amb la seva peculiar petjada anímica i emocional, canviant totes les expectatives i mutilant per sempre la visió innocent i plenipotenciària de la vida.

Siguin quines siguin les vegades que es llegeixi, la novel·la més famosa de Mercè Rodoreda és tot un plaer literari amb regust de clàssic de sempre i que també s'erigeix com una molt bona recomanació per aquestes dades nadalenques.

Buda i els Nadals

Si Siddharta Gautama aixequés el cap… Veuria títols literaris tan suggerents i a la vegada tan inversemblants com ara Com convertir-se en un Buda en cinc setmanes, pobre, a ell que li va costar anys i anys de suor, llàgrimes i esforç. Certament, no treballava ni tenia família per mantenir, així que tenia tot el temps del món per dedicar-s'hi en cos i ànima al projecte de la il·luminació, però tot i així el mèrit d’aconseguir el que va arribar a aconseguir és monumental, es miri com es miri.

No obstant, encara que llegint aquest manual d’un autor italià anomenat Giulio Cesare Giacobbe, que així d’entrada, si es mira la portada del llibre (on l’autor recomana retallar una foto amb la cara de cadascú per poder penjar-la al cercle del mig, completant així el cos d’un monjo tibetà) sembli tot plegat una bufonada en tota regla, en honor a la veritat diré que és un assaig senzill i que encara que estigui fet en clau d’humor, els pilars o eixos fonamentals de la filosofia budista, hi són perfectament clarificats. Qui fa l’assaig no és cap xarlatà ni cap torracollons, és un psicoterapeuta i filòsof i bastant bon divulgador, i potser també algú perfectament conscient de que allò que el públic demanda avui dia són manuals fàcils i que no maldin per massa esforç en un món en que precisament la cultura de l’esforç ha donat pas a la cultura dels xoriços (polítics, empresaris, estafadors, economistes i un llarg etcétera) sense escrúpuls ni moral. A pesar de tot, ja dic, trobo aquest assaig en clau d’humor molt bo per a tenir un tast senzill dels preceptes de la filosofia budista.

 

M’imagino que, per un moment, deixes de nou la teva immortalitat d’allà a les teves terres, al Cim de les Àligues, i decideixes romandre com a invitat meu, aquí a l’Ametlla de Mar. És per a mi un gran honor, Venerable. Potser em diries de seguida que tota aquesta colla de xoriços a la que he esmentat entren en contradicció amb un dels teus nobles òctuples camins (estaríem parlant del cinquè, és a dir, dels rectes mitjans de subsistència, però trobo que potser també estaríen violant d’alguna forma tots els altres)

Fem un té, Siddharta? Em permets que et cridi pel teu nom de pila, és que dir-te directament Buda fa que em senti molt impressionat i empetetit al costat teu.

Crida’m com vulguis, en tot cas els noms no deixen de ser un tipus de convenció i limitació mental, però no són la realitat.

Entesos, em ve ara mateix a la meva ment indisciplinada la teva metàfora recollida en un Sutra, quan feies esment que algú que assenyala amb el seu dit la Lluna està ni més ni menys que suggerint un camí, però que en tot cas el seu dit no és la Lluna… ah, veig pel teu somriure d’assentiment que t’ha fet gràcia la comparació que tu ja vas fer fa dos mil cinc-cents anys.

El té s’esmuny agradablement fent-nos entrar el cos en calor, a fora la terrassa hi ha ara deu graus de temperatura i el sol està encapotat per núbols pixaners. Observo la total concentració del Buda quan xucla el seu té, com si tot en la seva vida es limités a tastar-lo i a gaudir del seu sabor, mil.límetre a mil.límetre de líquid.

En què penses, Venerable?

En res, tan sols sóc conscient de la meva presència, i de les sensacions físiques i sensorials que hi tinc.

I ja està?

Si, per què no tindria que estar?

És clar, és clar, comprenc la seva resposta, pareguda a un koan zen… És que en els temps que corren la teva actitud és una mena de raresa de col·leccionista. Fes-me el favor, no te m’emprenyis, sóc conscient  a més de la bogeria a la que hem convertit aquesta Terra que ja no està cultivada (mai ho ha estat, però) des de la sensibilitat sinò des de l’egoïsme, la ignorància i el desig. Sé que els publicistes aplegats a la indústria del consum viuen d’això, és a dir, gràcies a la ignorància de la gent i als desitjos impostats que els implementen com una pròtesi a les circumvolucions del cervell. Si tothom estigués, d’altra banda, “il·luminat”, la indústria publicitària se’n aniria directament a la merda, ho sé, en el fons quasi res del que ens volen fer creure que necessitem ho necessitem de veritat… Vaig bé, no, Venerable?

 

Si, vas bé, però on vols anar a parar?

No ho sé, suposo que em limito a fer una radiografia social.

Bé.

I tu què hi penses de tot plegat?

El mateix que Jesús: de què us servirà guanyar el món quan heu perdut l’ànima. Aquesta última frase es fa de sobte pedra contundent escolpida sobre els sentiments, d'altra banda no esperava gens la resposta que no és d'ell però que toca directament la línia de flotació de la nostra societat...

M’agradaria que cada dia sigués un Nadal perpetu en el que puguessim reivindicar el miracle d’estar vius i si pugués ser de reinventar-nos, m’agradaria un conc tibetà fent dring dring de felicitat, tot el dia, a les parets de l’ànima, m’agradaria… El Buda intueix els meus bons pensaments, que al final guardo per a mi, i assenteix amb el cap.

Tinc que marxar, novament, al meu Cim de les Àligues, però em seguiré apareixent i seguiré present, sempre, per a qui vulgui sortir del samsara i deixar enrera definitivament tot dukkha. Gràcies pel té, i que tinguis molt bons nadals.

Que tingueu molt bons nadals, de tot cor, malgrat la crisi, els xoriços, el consumisme nadalenc i la mare que ho va parir tot.

 

Pierre Szalowski: El fred modifica la trajectòria dels peixos

Hi ha llibres que, en un moment donat, et criden l’atenció quan els veus a una parada d’una llibreria, potser per un tipus de portada suggerent, potser per un títol determinat, però com sigui que no tens referències ni impressions contrastades del mateix, finalment no et decideixis a comprar-lo i el deixes per a una altra ocasió. Certament, la curiositat pica una miqueta davant de títols com El fred modifica la trajectòria dels peixos, i et preguntes quasi a l’instant: de què carai pot tractar això? Hi ha potser a dintre d’un títol com aquest algún tipus de recepta o filosofia de butxaca o manual que ens vol il·lustrar sobre l’últim descobriment en coaching o en intel·ligència emocional, tant de moda últimament? Quina trajectòria i de quins peixos?
 

El meu lector de llibres electrònics té la panxa plena de tot tipus de novetats literàries que, a poc a poc, vaig llegint, aliviant-lo així cada cop de la petita càrrega de memòria dipositada als seus circuits integrats. I així, l’altre dia me'n vaig adonar que hi havia carregat aquest títol tan suggerent que, en el seu moment, ja m’havia cridat força l’atenció: Probem, doncs, llegirem unes quantes frases i, si no m’acaba de convèncer, el borrarem definitivament del lector. I, doncs, vaig probar, el primer paràgraf, la primera pàgina i tot seguit i sense donar-me treva, les següents pàgines i la certesa de que t’està atrapant, de que t’ho estàs passant francament bé llegint el llibre i de que tens l’absoluta convicció de que no el deixaràs fins que l’acabis.

El fred modifica la trajectòria dels peixos és un conte, una faula preciosa amb uns personatges entranyables i ben dibuixats, absolutament perfecte per a llegir per aquestes dades pre-nadalenques, perquè el que se’ns diu entre línies és que hi ha lloc, aquí i en aquesta Terra, per a una felicitat derivada de les segones oportunitats.

 

Ens trovem al Quebec. Fa un fred que pela. La veu en primera persona que ens conta la història (un nen d’onze anys) és l’únic nom que no arribarem a conèixer perquè decideix romandre en l’anonimat. Els seus pares estan a punt de separar-se, de manera que el nen, amb tot el seu vast univers encara per explorar i per comprendre, demana “ajut” al cel, des de tota la força de la seva poderosa ingenuitat, per a que la relació dels seus pares torni a arreglar-se. I aquest ajut coincideix, llavors, amb una tempesta que deixa a les fosques mitja ciutat de Montreal. I coincideix, també, en unes vides que s’encreuaran arran d’aquesta tempesta per a obrar el miracle de trencar la incomunicació i de despertat tot allò que de millor conté la naturalesa humana.

 

Intentaré ser sincer en la meva crítica: si et deixes portar, la novel·la arriba a emocionar-te, és molt divertida en ocasions (m’ha recordat molt aquelles comèdies d’enredament al cinema en blanc i negre) i la trama aconsegueix superposar els plànols de diferents personatges amb molta efectivitat. Ara bé, si treus el teu bisturí analític, te’n adones de seguida que més que llegir una novel·la és com si estiguessis llegint un guió de cinema que va sempre a la recerca de l’efectivitat argumental i on l’elaboració dels personatges ve avalada per uns quants clixés i estereotips més o menys dissimulats als budells de la història.

 

D’altra banda, si aconsegueixes “introduïr-te” en la veu en off del protagonista anònim, des de la seva perspectiva de les coses encara no intel·lectualitzada (o no intel.lectualitzada del tot) però que en tot cas no deixa de ser la perspectiva d’un nen, si aconsegueixes fer aquest exercici de retrospectiva (perquè tots, es miri com es miri, encara portem el nostre nen a dintre) la lectura del conte espetegarà amb força per les parets sensitives fent-nos recordar que, entre d’altres coses, llegir és tornar al paradís de la innocència i als llocs on totes les dificultats poden arreglar-se amb un “i varen viure feliços per sempre” final.

 ................................................

(Apunt: el títol del llibre es relaciona amb l'observació i estudi que fa un dels personatges sobre quatre peixos que hi té a un aquari i la trajectòria que segueixen i que, en efecte, es veurà afectada per l'apagada de llum que propiciarà la tempesta)

Ray Bradbury: Farenheit 451

“El petroli és com un perfum per a mi”, diu Muntag, el protagonista de Farenheit 451, al principi de la novel·la. I això, de retruc, em porta a visualitzar Apocalypse Now i a tornar a escoltar les paraules del coronel Kilgore: “Estimo l’olor del napalm pel matí. Un cop, durant dotze hores vam bombardejar una muntanya i quan tot va acabar, vaig pujar-hi. No varem trovar ni un cadàver d’aquestos xinesos de merda. Però quin olor a gasolina cremada. Aquella muntanya feia olor a victòria”!

Les analogies sempre tenen un nexe d’unió pel que fa a la seva significació. Entenc que he portat aquesta analogia entre una obra literària i una obra cinematogràfica tot just per un rerefons comú on el “perfum” de la destrucció s’erigeix com a objecte de culte per a etiquetar com si fos una botella de colònia de marca tot allò que és fruit de la bogeria i de la degradació de l’ànima humana. I tant Muntag com Kilgore destrueixen perquè és la seva feina, perquè estan obeint ordres d’instàncies superiors (del gobern), perquè no arriben mai a qüestionar-se des d’un punt de vista moral tota la repercusió de les seves accions. Rectifico: Muntag, a diferència de Kilgore, sí que ho farà, vull dir que, en un moment donat, a dins seu s’obrirà un procés de qüestionament molt punyent que el durà al terreny d’arenes movedises de l’autoconsciència…

Farenheit 451 (per cert, aquesta és la temperatura a la que crema el paper) ens du a una societat en clau de malson orwelià on, de retruc, apareixen contrastats tots els mals de la nostra societat moderna. Dit això, seria bo de matisar que la creació d’aquesta obra és dels anys cinquanta del segle passat, on la força succionadora del cicló de la indústria multimèdia i el desenvolupament ferotge del capitalisme més salvatge encara no s’havia produït. Però està clar que cada cronologia, cada època deixa intuïr en el seu sinus moltes claus de per on pot anar el món en un futur. Ray Bradbury, un dels escriptors més celebrats de la ciencia ficció, va saber intuïr molt bé per on aniria una societat globalitzada i uniformada: cap a la pèrdua de la identitat personal a favor del ramat, cap a la pèrdua de la capacitat de concentració, conceptualització, abstracció i comunicació, cap a la pèrdua de la solidesa formativa en les escoles i la destrucció de les humanitats clàssiques en l’ensenyament a favor de sucedanis completament descontextualitzats i desconnectats de la saviesa. Tots aquests components temàtics hi són molt present en aquesta obra on els elements dibuixats de "ciència-ficció" ens presenten una societat implacablement alienada per la tecnologia i el consum.

El foc, l’element simbòlic de purificació al que s’associa… Aquí els bombers no es dediquen a apagar incendis sinó a cremar tota aquella manifestació de la cultura tradicional en forma de llibres. Res, cap branca, per minsa que aquesta sigui de cap arbre de les lletres, té que subvertir cap ordre establert, precisament per a que ningú pensi, per a que la felicitat estigui aquí i ara a l’abast de tothom en forma de pastilles o de l’última tecnologia que ens durà sense cap dubte als seus preuats mars. Ràpid i més ràpid, no val a aturar-s’hi per a pensar res, i molt menys per a llegir. Però, estem parlant d’una societat de ficció o de la nostra societat, la de carn i ossos, la que tenim avui dia…?

Em venen al cap dos obres de temàtica pareguda d’una ciència ficció distòpica i de denúncia (1984, de George Owell i Un món feliç, d’Aldous Huxley) És clar que totes aquestes obres (i també Farenheit 451) vertebren entorn els sistemes totalitaris i el rentat de cervell que fan aquests règims als ciutadans per tal d’aconseguir certs objectius (“entenc el com, però no entenc el per què”, és la veu colpidora de Winston Smith, protagonista de 1984, al adonar-se’n de tota la perversitat que suposa l’engany i la manipulació a una escala monstruosa) I totes les obres esmentades poden llegir-se, també, com una resposta als perills que quan van ser escrites suposava un món on la llibertat estava reprimida i on el perill de la guerra nuclear s'albirava en l'horitzó com a sinistra possibilitat d'un apocalipsi autodestructiu.

És clar que nosaltres, avui en dia, ens podem autosuggestionar de la forma més meravellosa en el sentit de que disposem d’una democràcia que ens fa “lliures” en la nostra capacitat de decidir i d’escollir, però al marge i a pesar d’aquesta democràcia, som esclaus d’un sistema capitalista salvatge i despietat que, es mire com es mire, no ens ha arribat a fer més humans. Farenheit 451 és una denúncia contundent contra un món globalitzat i desnaturalitzat al qual se li ha extret a bisturí de precisió tot allò que, en última instància, ens pot fer realment lliures. Perquè, tal i com digué Jesús: “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” Per tant, si no s’arriba a conèixer aquesta “veritat”, no pot haver-hi mai el pas anhelat cap a la llibertat, per molt lliure que es cregui algú a dintre d’una fastuosa i meravellosa gàbia d’or. Exactament com Mildred, la dona de Muntag, a la novel·la de Bradbury...

Karen Armstrong: Buda (II)

La cosa té, en efecte, la seva complicació, i no poca. Pensem que per a biografiar un personatge d’una certa envergadura i relativament actual, hi ha nombroses fonts documentals fidedignes en les que el biògraf pot recolzar-se sense cap tipus de por a caure en la inexactitud (altra cosa serà, certament, la interpretació o la matriu que aquest mateix biògraf introdueixi com a resultat últim de la seva peculiar visió tant del personatge com del període històric i social i polític en el qual està inserit) Però quan el personatge va existir fa dos mil cinc-cents anys, i del seu pas per la Terra només coneixem documents creats molts anys desprès de la seva mort  per gent que no el va arribar a conèixer en vida (sinó tan sols d’oïda) la cosa llavors es fa molt feixuga, fins a moure’s en un terreny incert a cavall entre la història i el mite. És exactament la mateixa situació que esdevé en els Evangelis del Nou Testament. Es el mateix repte al qual s'enfronta qui preten treure a la llum fets i esdeveniments ocurreguts quasi bé fa una petita eternitat, en uns mons molt diferents al nostre i que no tenien encara la possibilitat de posar els coneixements en els motllos adequats per a preservar-los.

El que fa Karen Armstrong en aquesta biografia del Buda és un exercici d’unificació, de síntesi, bucejant entre les fonts que conformen el corpus del budisme (textos i escrits fundacionals, tots ells recopilats molt després de la mort de Siddharta Gautama) I és enmig dels fets suggerits en aquests escrits on l’autora extrau en mestria una biografia coherent i ordenada, deixant de banda (o bé reinterpretant) tots aquells fets que avui dia caurien en el terreny del mite per la seva inversemblança (estaríem parlant de l’aparició de deus o d’altres situacions que a nosaltres ens pareixerien poc creïbles)

El resultat, no obstant les dificultats d’aquest assaig pel que fa a la filiació dels textos i a la seva distància en el temps, és realment prodigiós: la vida del Buda i el seu dharma es visualitzen amb una força imaginativa extraordinària, he tingut la impressió d’estar llegint més aviat una història emocionant molt semblant a una novel·la, on el “decorat” està tan ben suggerit i pintat que quasi bé es com si et trobessis de sobte enmig d’aquella cronologia on, per exemple, el fet d’ésser bhikhu (mendicant que ha deixat enrere la seva família i que viu amb ascetisme el seu camí espiritual) era reverenciat i revestit de categoria social.

Les Quatre Nobles Veritats són l’eix a través del qual vertebra la doctrina (dharma) que ensenya el Buda. Aquestes Nobles Veritats fan referència a: 1.      Primera Noble Veritat: tota existència és dukkha (sofriment) 2.      Segona Noble Veritat: l’origen del sofriment és el desig i la ignorància. 3.      Tercera Noble Veritat: El sofriment pot extingir-se, extingint la seva causa. 4.     Quarta Noble Veritat: Per a extingir les causes del sofriment, cal seguir el Noble Camí Òctuple:    1.      Comprensió correcta    2.      Pensament correcte    3.      Paraula correcta    4.      Acció correcta    5.      Ocupació correcta    6.      Esforç correcte    7.      Atenció correcta                            8.   Concentració correcta  Per tant, aquí la veritable revolució és que aquesta doctrina ve a ser ni més ni menys que un fi i profund exercici d’higiene mental on, en essència: U: S’observa el símptoma o signe de l’enfermetat Dos: Es fa un diagnòstic de l’enfermetat Tres: Es fa un pronòstic de les possibilitats de recuperació Quatre: Es prescriu una recepta

D’altra banda, i donada la complexitat inherent a una religió com el budisme, s’ha de subratllar l’habilitat de l’autora a l’hora d’introduir de forma clara tots els paràmetres i conceptes dels que beu aquest entramat religiós, en una terminologia que de vegades s’ha de reajustar en funció de la interpretació del món que tenim en l’actualitat. En definitiva, tot un plaer per l’exercici d’erudició i síntesi i claretat expositiva, i un exemple meravellós de que la història, com també les grans biografies inserides a la història, de vegades, poden arribar a ser tan fascinants i estimulants com una novel·la.

 

El procés espiritual pel que passa Siddharta Gautama està descrit de forma magistral, des del seu començament com a renunciant amb una mortificació extrema del seu cos, passant per l'aconseguiment del "Camí del mig", fins la il.luminació. “Sentía el ir y venir de sus sentimientos y sensaciones, a la par que las fluctuaciones de su conciencia. Si sentía que el deseo sensual afloraba, en vez de erradicarlo sin más ni más, tomaba nota mental de la razón que lo había provocado y la rapidez con la que se había desvanecido. Observó la forma en que sus sentidos y pensamientos interaccionaban con el mundo externo y lo hacían tomar conciencia de cualquier acción corporal. Reparó en su forma de andar, agacharse o estirar sus miembros, y de su conducta mientras “comía, bebía, masticaba y probaba, defecaba, caminaba, permanecía de pie, se sentaba, dormía, se despertaba, hablaba y guardaba silencio”. Se percató de la forma en que las ideas navegaban por su mente y el constante fluir de los deseos y las irritaciones que lo acosaban en apenas media hora. Estuvo “atento” a la forma en que reaccionava a un ruido repentino o a un cambio de temperatura y vio cuán rápidamente cualquier nimiedad podía enturbiar su paz mental. Esa “autoconciencia o atención” no se practicaba con ánimo de introspección neurótica. Gotama no habría puesto su humanidad debajo del microscopio de ese modo para castigarse a sí mismo por sus “pecados”. El pecado no tenía cabida en su sistema, puesto que la culpabilidad sería sencillamente “inhábil o no provechosa”... ... Gotama no estaba observando su naturaleza humana para atacar sus errores sino que estaba conociendo la forma en que esta funcionaba para explotar todas sus capacidades. Estaba convencido de que la solución al problema del sufrimiento estaba dentro de sí mismo. La liberación se conseguía a partir del refinamiento de su propia naturaleza mundana, de modo que previamente debía investigarla y conocerla de forma tan íntima como un jinete llega a conocer al caballo que está entrenando”                                                        (Capítol III: Il.luminació)

Glosari de terminologia en pali: Samsara: Cicle continu de naixement, mort, reencarnació Dhamma: Doctrina, llei natural (en realitat, etimològicament vol dir "allò que sosté") Kamma: llei de la causa i del efecte, que pot influenciar durant una vida i també per a una propera reencarnació (els nostres actes tenen sempre una repercussió) Sutta: Discursos pronunciats pel Buda o per algun dels seus deixebles (per exemple, el sutta del lotus, el sutta del cor, etc.) Nibbana: extinció, eliminació del sofriment Parinibbana: Nibbana final que s'assoleix desprès de la mort del cos, sempre i quan s'hagi assolit abans el nibbana Dukkha: sofriment , dolor, aflicció, misèria Atman: ànima Pabbajja: gran partida, era el pas necessari que havien de fer els ascetes i monjos al trencar amb tot i iniciar la seva vida dedicada a la seva espiritualitat Boddhisatta: la potencialitat de Buda que hi ha en cada persona i que pot arribar a desenvolupar-se Bhikkhu: eren així anomenats aquells que abandonaven la seva família i professió i anaven a la recerca de la seva essència espiritual, alimentant-se de l’almoina de la gent. Tathagatha: el que s’ha extingit Tanha: desig Vasana: activitat subconscient Ahimsa: no violència