Khalil Gibran: El profeta

 

“El profeta” és una petita joia de la literatura que s’ha de paladejar en moments especials i a més, a poc a poc, com els menjars més selectes de la gastronomia.

 

Abans de marxar del poble on tota la seva vida ha viscut, Al-Mustafa els llega als seus habitants unes ensenyances sobre les grans qüestions i interrogants de la vida en forma de paràboles, d’imatges carregades de poesia, de pensaments de gran calatge i profunditat, des d’una visió allunyada del dogma i del sofisme però que d’alguna forma intenta donar significació a l’espiritualitat que tot ésser humà, en tant que humà, es planteja.

 

Llegir aquest gran llibre és, per damunt de tot, tenir l’oportunitat d’accedir (o, si més no, d’intuir) el significat últim de la paraula llibertat: “els vostres fills no són vostres, són fills de l’anhel de la vida...” (com contrasta això, veritat, amb el sentit possessiu que tenim, i sobretot el d’una mare amb el seu fill!)

 

I, en fi, llegir El profeta ens dona l’oportunitat de descobrir un gran pensador que es recolza en l’esteticisme d’una paraula farcida sempre de bellesa, de lirisme, a la recerca del significat últim de les grans preguntes.

Arto Paasilinna: Deliciós suïcidi en grup

 

Arto Paassilinna és un autor finlandès bastant desconegut, però que dins la seva producció literària té obres tan inclassificables i originals com aquest “Deliciós suïcidi en grup”, una novel·la plena de tendresa, pietat i sentit d’humor envers precisament un fet que no té per a res humor: el suïcidi.

I és que allí als països nòrdics, on el sol no incideix tant, on hi ha l’índex contrastat de suïcidis més elevat de tot el món, aquest autor finlandès, el que pretén amb la seva obra, és treure al cap i a la fi pes i gravetat, alleugerir, desmitificar, mirar amb uns altres ulls una realitat no gens amable dels seus contemporanis nòrdics. I ho fa de manera brillant, intel.ligent, divertidíssima de vegades, emotiva i càustica unes altres, però és una història que des del primer moment t’atrapa. Perquè hi ha molt dels que ens defineix com a humans a dintre, amb les nostres pors i contradiccions, amb les nostres esperances que a vegades s’esmicolen, amb el sentit de comunió i d’empatia que només un grup de gent fortament colpejat per la vida, quan s’atreveix a obrir-se i a confiar entre sí, pot obtenir.

La història arranca a partir del suïcidi “frustrat” d’un coronel de l’exèrcit retirat i d’un empresari fracassat, resulta que tots dos han escollit el mateix lloc per dur a terme el seu acte de consumació. “M’has donat un ensurt de mort”, li diu un a l’altre al veure’s sorprès a punt de posar punt i final a la seva vida, i aquí ja hi trobem la primera gran riallada d’aquesta història plena de moments divertidíssims. D’aquesta manera, tots dos decideixen organitzar un grup de potencials suïcides que recorren amb un autobús tota Finlàndia per arribar tots junts al seu gran destí final: la mort.

I, paradoxes de la vida, el que a priori era un grup que tenia per objectiu el suïcidi col·lectiu, acabarà finalment creient en els valors de l’amistat, de l’amor, de l’esperança. Acabarà, finalment, creient en el valor de la vida.

 

Wilkie Collins: l'Hotel encantat

L’Hotel encantat és una novel.la de misteri on, a part d’una trama argumental complexa i farcida de molts personatges hi trobem al mateix temps elements “sobrenaturals”, al més pur estil de novel.la gòtica i victoriana de fantasmes.

És una lectura trepidant, ràpida, que t’involucra des de les primers pàgines en un laberint o trencaclosques psicològic relacionat amb la mort d’una persona en estranyes circumstàncies així com amb la desaparició d’una altra. Amb un pols narratiu molt àgil i molt intel.ligent Wilkie Collins, autèntic precursor de les novel.les de detectius, crea una història que va avançant en un “crescendo” d’intriga que en cap moment et fa afluixar l’atenció amb la que s’està llegint.

Tot i que s’arriba a una resolució del cas on finalment tots els elements del trencaclosques van encaixant, la novel.la no aclareix les estranyes aparicions que alteren les nits dels membres de la família allotjats a l’hotel. Això es deixa com a última incògnita la resolució de la qual resta a la interpretació de cada lector. Potser, precisament, d’aquí bé la màgia d’una narració que sempre podrà ser llegida amb el sabor intemporal que els grans clàssics sempre tenen i tindran. En definitiva, una lectura estimulant i absorbent que només els grans mestres de la literatura poden oferir.

Michael Ende: MOMO

Dins la producció literària de Michael Ende, adreçada a un públic infantil, els seus llibres més coneguts són la Història interminable i aquest deliciós Momo, encara que totes dues històries o contes poden llegir-se sota qualsevol edat cronològica, perquè la fantasia no admet limitació o encasillament, perquè, independentment de l’edat, si es conserva l’esperit d’innocència i obert a través dels quals malden els contes per expresar-se, sempre podrem gaudir d’aquestes històries com la primera vegada, i a més com autèntics nens…

 

Llegir Momo és un autèntic plaer perquè a part d’estar meravellosament ben escrita, fa que et retrovis amb un món on la imaginació i la fantasia més pura reivindiquen el seu lloc. A un poblet on hi viu sola una estranya nena anomenada Momo que té la “rara” habilitat d’escoltar, de sobte apareixen uns lladres que sempre van de negre, per prendre a la gent el seu temps; de resultes d’això, aquella vida espontània i alegre de tothom al poble es va tornant trista, fosca, a poc a poc però de forma implacable. Finalment, serà precisament aquesta petita nena qui, amb l’ajut del mestre Hora i la tortuga Casiopea, restablirà tot el temps que els homes de negre han robat de les vides de les persones, tornant-los, d’aquesta forma, la seva alegria i ganes de viure.

 

Aquest conte, a més, es pot llegir també en clau de metàfora d’un món (el nostre) embogit per la “manca de temps”, on aquella expressió de “no tinc temps ni per a pensar” seria el seu eslògan. Precisament, si hi ha alguna cosa que es reivindica a Momo és la llibertat (envers el lligam implacable del temps), la pausa, el fruïr de les coses senzilles de la vida, el “perdre el temps” amb els cinc sentits i amb totes les ganes pels veritables amics; per les coses, en fi, que valen de debò la pena. I jo no ho diria millor que el mateix mestre Hora:

 

“Perquè a l’igual que teniu ulls per veure la llum, oïdes per percebre els sons, teniu un cor per tal de percebre, amb ell, el temps. I tot el temps que no és percebut amb el cor està tan perdut com els colors del arc de San Martí per a un ceg o el càntic d’un ocell per a un sord. Però, per desgràcia, hi ha cors cegs i sords que no perceben res, a pesar de bategar”

Microrelat: ocell d'equivocacions

Tot el poble en ple va anar de seguida a veure les restes de l’ocell caigut, que va creure que l’infinit era sempre infinit, malgrat no veure l’espill que tornava a les seves pupil.les el seu propi vol; bé, de fet sí que el va veure, però fou llavors massa tard. Va ser una desgràcia terrible. Enmig del blau lluminós, d’un punt cardinal on el cel i la mar es tallen tangencialment com unes tisores, algú va posar un espill de dimensions que són impossibles de precisar. A mesura que va anant aproximant-se, l’ocell es va estranyar que en un mateix dia hi haguessin dos sols brillant així com un ocell molt paregut a ell que volava en llibertat.

 

-Van ser els miratges que ell mateix es va fer de la manera més innocent, varen dir de seguida els entenguts en psicologia.

 

-Va ser la seva ànsia per volar de forma inversemblant teixida en unes coordenades impossibles, va dir llavors un científic.

 

Ningú va poder veure, però, que l’ocell encara sagnava des del seu cor. Al final, un nen autista el va agafar suaument i se’l va posar al palmell de la mà, davant la mirada expectant de tots els veïns; el plumatge s’estremia per la brisa d’aquelles últimes hores de la tarda daurada que ja no existia per a l’ocell, i així li parlà el nen a cau d’orella:

 

-Dolç ocell d’equivocacions, t’has pegat un cop de cap contra els teus propis somnis, que ni tan sols sabies que existien.

Teresa Moure: Herba d'enamorar

Herba d’enamorar és una molt bona novel.la que, per damunt de tot, reivindica l’ésser dona, amb tot el que això ha significat al llarg de la història a través d’un paper quasi sempre relegat i secundari. Però és una reivindicació dolça i silenciosa, allunyada dels crits de guerra femenistes; és una reivindicació, si es vol, sincera i sentida, sense pretensions, sense fer polseguera innecessària, a cor obert.

Les tres protagonistas d’aquesta història que es perllonga a través del segles amb un nexe d’unió o de lligam entre totes tres, són dones que decididament no s’aconformen mai amb el paper que, en tant que dones, se’ls hi ha atorgat al néixer amb aquesta condició. Curiosament, el vèrtex o element comú entre totes tres és ni més ni menys que la figura del filòsof René Descartes, qui amb la seva filosofia va aprofundir encara més si cap en la escissió cos-ment, en la separació, en definitiva, del principi masculí (ascètic, espiritual, d’idees que viuen en la ment) i el principi femení (sensacions, sentiments que viuen en els procesos corporals)
 

La novel.la està estructurada com un puzzle confeccionat a base de diferents registres però molt ben ensamblats des del punt de vista formal. I, tot s’ha de dir, amb un lèxic exquisit, sensitiu, amb una veu pròpia que trenca d’una plomada clixés i tòpics per dir les coses que només l’ànima i la sensibilitat femenina sap dir millor que ningú. En definitiva, un plaer.