Dins
la producció literària de Michael Ende, adreçada a un públic infantil, els seus
llibres més coneguts són la Història
interminable i aquest deliciós Momo, encara
que totes dues històries o contes poden llegir-se sota qualsevol edat
cronològica, perquè la fantasia no admet limitació o encasillament, perquè,
independentment de l’edat, si es conserva l’esperit d’innocència i obert a
través dels quals malden els contes per expresar-se, sempre podrem gaudir
d’aquestes històries com la primera vegada, i a més com autèntics nens…
Llegir Momo és un autèntic plaer perquè a part d’estar meravellosament ben
escrita, fa que et retrovis amb un món on la imaginació i la fantasia més pura
reivindiquen el seu lloc. A un poblet on hi viu sola una estranya nena
anomenada Momo que té la “rara” habilitat d’escoltar, de sobte apareixen uns
lladres que sempre van de negre, per prendre a la gent el seu temps; de
resultes d’això, aquella vida espontània i alegre de tothom al poble es va
tornant trista, fosca, a poc a poc però de forma implacable. Finalment, serà
precisament aquesta petita nena qui, amb l’ajut del mestre Hora i la tortuga
Casiopea, restablirà tot el temps que els homes de negre han robat de les vides
de les persones, tornant-los, d’aquesta forma, la seva alegria i ganes de viure.
Aquest conte, a més, es pot llegir
també en clau de metàfora d’un món (el nostre) embogit per la “manca de temps”,
on aquella expressió de “no tinc temps ni per a pensar” seria el seu eslògan.
Precisament, si hi ha alguna cosa que es reivindica a Momo és la llibertat (envers el lligam implacable del temps), la
pausa, el fruïr de les coses senzilles de la vida, el “perdre el temps” amb els
cinc sentits i amb totes les ganes pels veritables amics; per les coses, en fi,
que valen de debò la pena. I jo no ho diria millor que el mateix mestre Hora:
“Perquè
a l’igual que teniu ulls per veure la llum, oïdes per percebre els sons, teniu
un cor per tal de percebre, amb ell, el temps. I tot el temps que no és
percebut amb el cor està tan perdut com els colors del arc de San Martí per a
un ceg o el càntic d’un ocell per a un sord. Però, per desgràcia, hi ha cors
cegs i sords que no perceben res, a pesar de bategar”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada