Paolo Giordamo: La soledat dels números primers

La soledat dels nombres primers és una novel·la ben construïda i bastant sorprenent pel que fa a la seva façana argumental, i més tenint en compte sobretot que es tracta de l’òpera prima d’un autor de tan sols vint-i-set anys.

 

És una història que vertebra sobre la relació de l’Alice i el Mattia, tots dos amb un problema físic però, per sobre de tot, amb una inadaptació psicològica que intuïtivament troba una sinergia entre ells i els uneix. La vessant física de llurs problemes, llavors, té a veure des d’un substrat més profund amb “traumes” psicològics que cap dels dos ha superat mai. Mattia, matemàtic brillant i superdotat per als nombres, però autèntic disminuït per a les relacions humanes, a qui els sentiments se li tanquen un dia quasi bé de forma definitiva quan se sent responsable de la pèrdua de la seva germana bessona; Alice, qui amb la seva anorèxia no fa altra cosa que perpetuar la veu del seu pare en la seva infantesa i la negació en forma d’ordres que ella va deixar que se li instaurés al cervell.

 

La novel·la commou en alguns passatges, la prosa utilitzada per l’autor italià té moments tan bells com, per exemple, aquest:

 

“...eren com dos astres que gravitessin entorn el mateix eix en òrbites cada cop més properes i el destí de les quals era xocar en algun punt de l’espai i el temps.”

 

I, la veritat, els dos personatges nuclears de la narració estan molt ben expressats en totes les seves interioritats, i també amb tota la cruesa i brutalitat pel que fa als seus entorns: des d’aquest aspecte, no és de vegades una novel·la amable sinó que intenta impregnar-se del llenguatge de carrer, de la parla brusca i directa i sense refinar que s’empra en el dia a dia en el sinus d’una determinada família.

 

La soledat dels números primers... perquè tal i com Mattia diu una vegada establint una curiosa comparació matemàtica, tots dos (ell i Alice) som com nombres primers (és a dir, únics, especials) però que no obstant mai podran unir-se entre sí perquè resten sempre sols, perquè mai cap nombre primer va consecutiu a un altre nombre primer, és el seu destí en clau de metàfora...

 

 

Patrick Suskind: La paloma

A Patrick Suskind se’l coneix, sobretot, per la seva gran novel.la “El perfum”, i vertaderament és una llàstima que aquest autor no hagi publicat més novel.les, encara que té algunes narracions curtes que potser han passat una mica inèdites, com aquesta “La paloma”, un relat inquietat, fosc, magistralment escrit, que amaga una paràbola contundent sobre la condició humana.

El protagonista, Jonatan, que treballa com a vigilant de seguretat, té la seva vida estructurada en funció a un ordre del qual està exempt qualsevol possibilitat de canvi. Tota la seva vida es redueix a un treball monòton i sense creativitat i a la seva reduïda habitació de lloguer. No té amistats, no es relaciona amb ningú, no mostra obertament els seus sentiments, i per tant viu en una auto-imposada reclusió (tant física com psíquica) a la recerca d’una seguretat que el preservi del caos.

Però aquesta seguretat se li esmicola al trobar-se un dia tot just sortint de la seva habitació, una paloma... Un fet que, vist des de fora i des del punt de vista d’un cervell en equilibri, no suposa cap inconvenient, però per a la mentalitat obsessiva de Jonatan adquireix proporcions horrorosament grotesques, perquè la paloma representa per a ell ni més ni menys que el desordre, el caos, la brutícia, el mal, contra els quals tota la seva vida ha lluitat instintivament...

Aquest relat, impressionant, contundent, implacable és, en efecte, una paràbola que potser ens ve a dir que una persona que renuncia a sentir i s’atrinxera en un nínxol de “seguretat” corre el risc de que, tard o d’hora, el nínxol acabi sepultant-lo  en vida.

L’infern, efectivament (o una de les formes de tots aquells inferns possibles) és aquella ment que viu només per a preservar-se del mal que hi ha al món, i que s’ha tancat a la bellesa i l’amor en nom d’una idea de puresa i de perfecció que, en el seu rerefons, està tacada per la negació: negació al futur, negació a sentir, negació a comunicar-se i a gaudir, negació a ésser, negació a la natura.

Però la narració esdevé amb un final que es podria qualificar d’obert pel que fa a la sort del nostre desgraciat protagonista, perquè tot aquest trasbals psicològic, de retruc, el que farà no es altra cosa que destrossar-li tot un món perfectament estructurat, que crear dins el seu substrat emocional nous espais arran aquesta destrucció i, en una retrospectiva o viatge al passat que fa, se’n adona de que el seu confinament psíquic del present és el resultat directe de sentiments profunds d’abandonament que va patir a la seva infantesa.

Quan, desprès del dia horrorós que passa en el seu lloc de treball, torna xapotejant pels bassals d’aigua (un fet que ja és força insòlit i que no cassa amb Jonatan, per a qui embrutar-se és una mena de sacrilegi) s’intueix que alguna cosa ha canviat en el seu món interior i, en efecte, quan torna a l’habitació de lloguer que ha abandonat arran la trobada amb la paloma, aquesta ja no hi és...

Fernando Savater: ÈTICA PER A AMADOR

Com sigui que en temps de crisi no està l’economia per a massa alegries, últimament estic rellegint llibres que, sigui perquè en la seva primera lectura em van agradar molt, sigui perquè en aquest moment puntual hi recerco tal volta algun tipus de menjar literari que estigui en funció o en concordança amb la meva trajectòria humana, torno a paladejar ja dic que una mica condicionat pel meu poder adquisitiu. Però està clar que qualsevol pot recorre a les bones menges literàries un i un altre cop, les vegades que facin falta, perquè sempre t’acaben afartant d’allò més bé...

Fernando Savater és un autor que, ideologies polítiques a part, sempre m’ha agradat i m’ha estimulat, més que res per la seva voluntat rupturista, pel seu afany de presentar la filosofia com una eina amb la qual abans ens hem de treure els tòpics i els clixés de damunt per poder indagar en les grans preguntes de la vida. I, precisament, en aquesta Ètica per a Amador (la que estic llegint jo és ni més ni menys que la 44ª edició) l’autor llença aquest tipus de missatge: més enllà de tots els condicionants, de totes les costums, de tota moral, hi ha el territori interior de cadascú on pot tenir lloc el naixement de la ètica. Però una ètica, en tot cas, basada en la pròpia autovaloració i sobretot en la reflexió, i aquí l’autor anima al seu imaginari alumne Amador, de vegades una mica “maliciosament”, i en tot cas sempre amb exemples molt il·lustratius trets de l’imaginari literari i cinematogràfic, a acollir dins el seu món els principis de la ètica.

I, al mateix temps, Savater li va teixint un marc referencial, unes bases o ciments o fonaments, per a que aquests principis puguin veure’s assentats i desenvolupats fins la seva màxima expressió. Alguns moments vertaderament significatius que he trobat en la meva relectura del llibre podrien ser aquests dos:

“Responsabilitat és saber que cadascun dels meus actes em va construint, em va definint, em va inventant”

Naturalment, l’autor va donant també les claus o quadern de bitàcola per a conduir a bon port el que ell anomena “donar-se la bona vida”, entenent per aquesta expressió, senzillament, el fet de saber com a humans què és allò que ens pot arribar a fer feliços. Seguint el fil d’això i, tal i com diu en un altre moment:

“Quina és la més gran gratificació que pot donar-nos alguna cosa en la vida ? Quina és la recompensa més elevada que podem obtenir d’un esforç, d’una carícia, d’una paraula, una música, un coneixement, una màquina, o muntanyes de diners, de prestigi, de glòria, de poder, d’amor, de la ètica o del que se t’ocurreixi ? T’adverteixo que la resposta és tan senzilla que hi ha la possibilitat de que et decebi: el màxim que podem obtenir sigui del que sigui és l’alegria...”

En tot cas, l’aplicació de la ètica, de la bona ètica, sempre té que anar acompanyada –tal i com Savater s’entesta en constatar insistentment- de la percepció de l’altre en tant ésser humà amb les seves circumstàncies i necessitats peculiars, no sigui cosa que ens passi com al ciutadà Kane d’Orson Wells...

 

La llum de la meva vida

 

MIRO el mateix paisatge a través del qual recullo paraules ferides i malmeses que no saben i que no poden pronunciar-se i que, desprès de curar-les i d’acaronar-les suaument, deixo que el vent les faci enfilar novament cap als núvols rogencs la seva recerca d’un significat.

 PENSO en una realitat immaterial construïda com un delicat palau de vidre sense conceptes, ni idees, ni imatges, ni expectatives, ni desitjos: només consciència pura.

Em venen ganes de plorar, és com si aquest paisatge marítim, el vent, la sal del mar i les seves onades paregudes a un batec etern, em dugués una i altra vegada la llum de la meva vida.

 SENTO.

 

Dino Buzzati: El desert dels tàrtars

El desert dels tàrtars és una novel•la capaç de transmetre moltes sensacions: la sensació  de que el temps s’esmuny i que no es pot copsar i que els horitzons passats no retornen mai més, la sensació de soledat i d’aïllament, d’incomprensió i d’estranyesa.

Giovanni Drogo, tinent de l’exèrcit, és destinat a una fortalesa perduda enmig del desert (la fortalesa Bastiani) suposadament per mantenir a ratlla les possibles invasions d’estrangers o de tàrtars. De manera que el que en un principi té que significar una estança més o menys curta, es va perllongant al llarg del temps. El paral•lelisme amb una altra gran obra de ficció, La muntanya màgica, de Thomas Mann, és més que evident: tan Hans Castorp com Giovanni Drogo tenen que romandre en un entorn d’aïllament durant un curt període de temps, però aquest període es va estirant anys i més anys, marcant definitivament la sensibilitat i les expectatives de tots dos.

La novel•la destil•la fatalisme, pessimisme, una visió vital sempre limitadora i en funció de pulsions de vegades inconscients i no expressades que mai surten a la llum: “si un sofreix, el dolor es completament seu, ningú altre pot prendre ni una mínima part d’aquest dolor; si un sofreix, no per això els altres senten aquest mal, malgrat que l’amor sigui gran, i això provoca la soledat en la vida”

El desert dels tàrtars, si es vol, pot llegir-se en clau de paràbola: Dipositem tant en un hipotètic futur les nostres expectatives vitals, el nostre sentit del que significa començar a viure i a gaudir i a ser feliços, que ens perdem, de retruc, l’únic que vertaderament tenim i que pot donar-nos gaudiment i felicitat, aquí i ara: el present. I és que Giovanni Drogo diposita absurdament les seves esperances en una suposada glòria relacionada amb entrar en combat contra forces hostils que vindrien a atacar la fortalesa, deixant de banda tot vincle amb amistats i família, renunciant per això a la vida “de debò”, de carn i ossos, per a passar els seus dies en una vigilància sense cap sentit a través d’un desert on l’únic que passa és el temps. El temps.... i la sensació, tan ben expressada per l’autor, de que la vida va transcorrent enmig de rígides normes castrenses, repetitives, mecàniques, sense un sentit més enllà de la preservació de la disciplina.

Curiosament, el pes implacable d’aquesta "promesa" vaga i incerta de felicitat, el continua fent romandre any rere any, el fa passar la seva joventut i maduresa, a la fortalesa Bastiani, potser perquè en el fons ha venut la seva ànima al futur, a una esperança de futur que no és en absolut realista. Com en les grans novel•les de Kafka, aquest personatge es dona de morros també contra un aparell burocràtic que juga sempre en la seva contra.

I, paradoxes de la vida, quan finalment venen, en efecte, tropes estrangeres, encerclant la fortalesa i intuint-se llavors un possible atac, Giovanni Drogo, ja en la maduresa de la seva vida i amb el grau de comandant, es veu del tot impedit a fer front a aquesta suposada invasió per una malaltia que el fa abandonar la fortalesa... Tot i així, al llindar de la mort, i en un acte expiatori i d’autoafirmació, aconseguirà fer front amb dignitat i valentia a la batalla més difícil que un ésser humà té que afrontar sol, tard o d’hora: la seva mort.

En definitiva, una novel•la colpidora, molt ben construïda i que et fa reflexionar perquè és capaç de fer-te arribar sensacions molt difícils de descriure: l’aïllament, la soledat, la incomprensió, el pas del temps, l’absurditat d’un projecte vital que no és realista.

Man on wire

L’altre dia vaig veure per la tele un documental (Man on wire) que em va fer reflexionar i plantejar moltes coses, sobre les quals voldria aturar-me una estoneta. La gravació recollia tot el procés, des de la gestació fins la seva plasmació, d’un funàmbul francès (Philippe Petit) que a través d’una corda entre edifici i edifici passava d’una Torre Bessona fins l’altra torre... a Nova York, al World Trade Center que ara ja no existeix, l’any 1974 (és a dir, que jo tenia llavors, en el moment d’aquesta fita, 4 anyets de vida)

Quines són, on estan localitzades, les arrels de la por? Com és possible que un ésser humà exactament com jo, de la mateixa espècie, tingui la determinació de caminar per “damunt” de més de 400 metres d’alçada només a través d’una fina corda, desafiant i anul·lant per complet un sentiment tant visceral i primari com és la por ?

I a través de les imatges enregistrades aquell dia de 1974, i desprès del relat de totes les peripècies i anècdotes que van fer possible aquell extraordinari succés, finalment es veien fotografies amb la cara absolutament inexpressiva, de total concentració, d’estar absolutament present en l’aquí i l’ara, d’aquell funàmbul, tot just en el moment que donava els primers passos. I, tot seguit, al cap de no res, ¡les fotografies reflectien un somriure d’aquest personatge ! És a dir, que havia aconseguit anar tot just al lloc del seu interior que està més enllà de la por, aquesta l’havia anul·lat i destruït per crear una realitat mental on no existeix el risc, on no existeix el perill, on no existeix la mort. I, en canvi, la realitat és que aquella persona estava anant cap endavant i cap enrere, rient-se inclús dels policies que l’esperaven a dalt d’una torre, suspès a una distància que només d’imaginar-la fa feredat.

De què està feta una persona així ? Com aconsegueix aquest venciment tan increïble d’un dels sentiments més arrelats a les entranyes de la espècie humana? Quina és la secreta alquímia o màgia que ho fa possible? El convenciment, tal volta ? La determinació ?

El personatge en qüestió, fent una retrospectiva durant el documental, explica quin va ser el moment exacte en què va decidir dedicar-s’hi en cos i ànima, pagant el cost de la seva pròpia vida si li sortia malament, a creuar d’una Torre Bessona cap a l’altra. Senzillament, ¡ell sentí de cop que ho havia de fer !!!! I, és clar, per a aconseguir-ho, tenia que fer fora de la seva ment qualsevol limitació, qualsevol pensament residual, qualsevol sensació o sentiment que s’instal·la invariablement en les terminacions de la por. S’havia de vèncer a si mateix.

Veient aquesta aventura peculiar, em poso al lloc del funàmbul, i potser hi veig llavors reflectit tot aquell ADN que malda per l'instint bàsic i primitiu d'autoconservació que jo, que la resta d'humans tenim: el vertigen o por a les altures, la por a la destrucció de la meua realitat física i psíquica, la por al desconegut. I, si per un moment em "comparo" amb el mateix funàmbul, que albira la mateixa realitat que ara mateix jo estic albirant en la imaginació, de gratacel a gratacel de les Torres Bessones: ¿què és allò que em diferencia d'ell? ¿serà que, en última instància, no existeix més limitació que la que la nostra ment crea, al marge d’una realitat més o menys consistent i inamovible, que creiem fixa?

Sigui com sigui, aquesta persona aconseguí anul·lar per complet la seva por, per auto-convenciment, per voluntat, per fortalesa mental i espiritual. De retruc, va tocar el cel. I, si ell el va tocar, ¿per què no tots i cadascún de nosaltres?. Potser llavors les fites que aconseguirem (naturalment, en un context o àmbit o escenari ben diferent i no tan dramàtic) no seran tan extraordinàries i mediàtiques com la de Philippe Petit, però haurem fet, sense cap tipus de dubte, un pas ferm en la resolució d'una determinada limitació expresada en forma de por. Perquè, ja ho digué fa milers d’anys el Buda: venç qui es venç.