Henry James – Un altre pas de rosca

Un altre pas de rosca és una novel·la molt psicològica, fins al punt de que la fina línia que delimita els processos psicològics i els processos “sobrenaturals” es confonen en un joc ambigu i ple de matisos que, en conjunt, fan que al llegir-la, la història canviï d’interpretació en funció d’aquests matisos. I, dit sigui de pas, el final és molt desconcertant, en el sentit que deixa oberta la narració sense tancar-la definitivament amb l’esclariment dels fets.

 

Una dona és contractada per a educar dos nens a una mansió, amb la companyia de la mestressa de claus. De seguida, cert ambient d’aïllament i de reclusió és fa ressò donant pas a una por “ambiental” que es deriva de la suposada aparició dels antics cuidadors, ja morts, dels nens (sempre des de la perspectiva de la nova dona contractada, perquè el relat està estructurat, precisament, en una primera persona que serà a través de la qual coneixerem les evolucions psicològiques i l’impacte que aquestes aparicions sobrenaturals provoquen en el seu substrat anímic)

 

De tal manera que l’elaboració de la història vertebrarà exclusivament en funció dels estats anímics i mentals de la dona, i en el fet significatiu i clau de que ella “veu” els fantasmes i, en canvi, els altres protagonistes de la història, no els veuen. O almenys és precisament això el que ella ens fa creure, tota l’estona.

 

Les possibles interpretacions que penso poden donar-se al haver llegit Un altre pas de rosca, són aquestes:

 

U) La dona sí que veu els fantasmes dels antics cuidadors dels nens, i aquests últims també els veuen però li fan veure a la dona de que no és així per tal de jugar a la confusió, a un joc macabre i fosc el mòbil del qual no està aclarit.

 

DOS) Els fantasmes que veu la dona són la projecció d’un món psíquic malalt de paranoia que, de retruc, és capaç de construir tot una altra realitat paral·lela, fins acabar finalment amb la vida d’un dels nens.
 

Sigui com sigui, penso que es tracta d’una novel·la d’una construcció impecable i que ha sabut plasmar a la perfecció certa atmosfera tenebrosa i fosca i tensa, de terror, que forma com una segona pell. Malgrat les interpretacions obertes que es desprenen al llegir-la, potser precisament aquí rau la màgia d’aquesta història de fantasmes clàssica, amb components molt subtils i psicològics i amb les possibles interpretacions que, en tot cas, cada lector té que elaborar finalment pel seu propi esforç.

Aleksandr Solzhenitsyn: Un dia a la vida d’Ivan Denisovich

Hi ha testimonis literaris absolutament essencials d’autors sense els quals la història de la literatura no estaria completa. Aleksandr Solzhenitsyn, autor rus que va estar internat en camps de treball soviètics, i que desprès va contar a través de la seva obra literària tota aquesta brutal experiència, n’és un d’aquests autors essencials. I, sobretot, pel que fa a la seva monumental trilogia de més de 3000 pàgines amb el nom genèric d’Arxipièlag Gulag, trilogia en la que amb pels i senyals denuncia el tractament de tortura, esclavatge i assassinats que el règim soviètic va fer en època d’Stalin, en nom de no se sap ben bé quina causa ni quin ideal. Havent llegit el primer tom, puc assegurar que és un testimoni impressionant i que posa la pell de gallina.

Solzhenitsyn va sobreviure al fred siberià, a la fam, a les vexacions constants dins el camp, al qual va anar a parar per ser un suposat “espia” i com a conseqüència d’haver estat empresonat pels nazis, a la Segona Guerra Mundial. És a dir, que llavors el règim veia enemics per tot arreu en el moment que algú tenia “contactes” amb gent aliena a la seva circumspecció, com a projecció última i malaltissa d’un afany de poder i de control total sobre els seus súbdits.

En aquest Un dia a la vida d’Ivan Denisovich, l’autor conta precisament com li esdevé al protagonista un dia qualsevol dins un camp de concentració. Narrat en tercera persona i amb la distància absolutament exempta de sentimentalismes ni d’artificis literaris, i més aviat des de la crònica del supervivent diari en els seus avatars quotidians i immediats que malden per perpetuar la pròpia vida, aquesta novel·la curta és un testimoni més de la profunda crueltat i esquizofrènia del règim soviètic.

I el que no deixa de commoure quan s’està llegint aquesta història és el fet que aquest infern diari en forma de fred, de fam, d’esgotament físic, etc., no és ni més ni menys que tan sols un dia d’una condemna de molts d’anys més!

Just guanyador d’un Premi Nobel de Literatura, amb una qualitat literària més que notable, dissident i perseguit pel règim soviètic, Solzhenitsyn va donar a conèixer al món, a través dels seus escrits, els budells plens de brutícia d’un règim malalt a tots els nivells de la seva estructura i que va infringir un dolor difícilment quantificable en forma d’assassinats, tortures i vexacions a l’espècie humana. Ni la injustícia, ni la crueltat, ni la fam, ni el fred, ni les ànsies d'un règim preocupat per tapar de forma expeditiva tot tipus de dissidència, varen aconseguir callar mai aquesta veu contundent a la recerca de la VERITAT.

 

 

Indignació

La rebel·lió s’intueix a cops insistents de mentida que ens fan empassar com una dosi de por encapsulada a cada telediari, dia a dia, setmana rere setmana, gota a gota, paraula a paraula, el cervell s’impregna d'aquest degoteig de matèria fosca d’engany, de manipulació, de falsedat, d’informació condicionada, i acaba prenent la forma, la textura i el color d’aquesta por induïda, pobre camaleó.

 

La rebel·lió s’intueix des d’un món fet malbé per quatre porcs indignes i sense cap tipus de compassió ni moral que s’han fet d’or i a canvi ens han deixat la por, bonic canvi.

 

Ja no existeixen els grans ideals ni les promeses eternes ni les grans frases com ara “allò que feu en aquesta vida té un eco a l’eternitat”, el temps del coratge, del valor, de la fe, de les paraules que amb un punt de recolzament podien fer palanca cap a l’infinit, s’ha extingit com en el seu dia els dinosaures, què hi farem.

 

No veig altra cosa que onades de ràbia que s’expressen de forma violenta, “més val morir de peu que viure agenolla’t”, digué el Che, però a Síria hi ha gent que no vol viure més agenollada i ni tan sols pot morir de peu perquè de sobte esclata una granada a la sala d’estar de casa teva mentre estàs sopant i s’emporta el valor més gran que tens: la teva vida.

 

L’espectacle del món ve a mi com una gran farsa, d’actuació en actuació de teatre de titelles punyents i inconscients que fan mal als altres i que desprès encara ho justifiquen de la manera més vil. Més valdria que es lliguessin una gran pedra de molí i fessin cap al fons d’un mar qualsevol abans que fer mal a una sola criatura.
 

Merda de món.

Alphonse Daudet: Tartarin de Tarascon

Tartarin de Tarascon, obra breu però tot un clàssic dins la literatura humorística, està vertebrada entorn un personatge que té, tal i com apareix reflectit en el sinus de la mateixa narració, una mixtura dels dos personatges centrals del Quixot, és a dir, d’Alonso i de Sancho.

 

Es un relat en el que no s’ha de buscar cap tipus de transcendència i sí en canvi un entreteniment passatger en clau de broma amable i sense pretensions.

 

El protagonista, mitòman per naturalesa, s’embarca en un projecte descabellat d’anar a l’Africa des del seu poble natal a França (poble, dit sigui de pas, molt ben descrit en les seves costums i a través dels seus habitants peculiars), a la recerca ni més ni menys que de la caça de lleons...

 

Tartarin té, en efecte, el mateix idealisme exempt de sentit pràctic que l’immortal Quixot, idèntiques “visions” de la glòria, pren de vegades un fet inventat per realitat a còpia de repetir-ho i, en fi, la seva voluntat idealista es donarà contínuament de morros contra la realitat en majúscules... En definitiva, un relat curt encara que ben construït, literàriament parlant, però sense gran calatge, al menys no més enllà de la broma benintencionada i potser massa predicible.

Nicolai Gogol: l’abric / Herman Melville: Bartlevy l’escrivent

Aquests dos relats o contes curts d’aquests autors pertanyents a una cultura tan diferent, tenen no obstant en comú un nexe d’unió: tracten tots dos dels avatars d’un copista de professió.

En efecte, els he llegit de manera consecutiva, tal volta per intentar encerclar (si les hi ha) les similituds entre totes dues històries, i també perquè eren contes que ja feia temps que em ballaven pel cap de llegir-los.

En primer lloc, s’ha de remarcar la diferència d’estil entre Gogol i Melville. El primer mostra una caricatura en tota regla de la societat russa, de les seves misèries, del seu implacable aparell burocràtic, i ho fa servint-se de la sàtira, de l’humor àcid i corrosiu; el segon fa una literatura també amb algunes pinzellades d’humor (no tant sarcàstic, és cert) però sense perdre mai de vista un sentit d’estructura narrativa realista i molt lineal. Gogol escriu en clau de denúncia, Melville escriu per endinsar-se en abismes psicològics. Ara bé, en les obres de tots dos hi ha sempre una compassió latent, com una segona pell, una capacitat de comprensió de llurs personatges des d’una perspectiva molt humana.

L’abric, de Nicolai Gogol, narra les peripècies d’un funcionari de l’estat pobre, amb una vida monòtona i gris, i que veu trastocat tots els seus esquemes en el moment en que té que fer-se un abric nou i en que aquest li és robat. Com a conseqüència d’això, i donat el fred que fa a Sant Petersburg, el funcionari emmalalteix i acaba morint. I, tot seguit, Gogol imprimeix al conte un element “màgic” o sobrenatural, perquè el seu espectre o fantasma s’apareix pels carrers...

Bartlevy l’escrivent narra la història d’un copista que treballa a una oficina d’un advocat. Prompte assistim a la famosa frase que pronuncia aquest copista, en el sentit que cada cop que li mana el seu patró una feina, ell contesta amb un “preferiria no fer-ho”. Aquesta negació va molt més enllà de l’àmbit laboral per esdevenir una negació en tota regla de la vida: del menjar, de les relacions, de tot... En cap moment de la narració hi ha cap escletxa per la que puguem per uns instants fer un viatge en retrospectiva per tal d’intentar delimitar quines són les claus vitals del personatge que li empenten a aquest modus vivendi. I d’aquí, potser, el desconcert i l’estranyesa que provoca aquest relat.

En definitiva, dos contes universals, de dos estils narratius molt diferents, de dos grans mestres de la narrativa europea i americana.

 

Raymond Moody: Vida després de la vida

Dins l’àmplia i vastíssima producció assagística d’ara i de tots els temps (sembla que avui dia tothom pugui parlar i opinar de tot en clau d’assaig) hi ha, no obstant (i afortunadament) obres literàries d’un calatge i d’una profunditat i significació que van molt més enllà de l’autor i de l’època per a esdevenir autèntics clàssics, autèntiques obres referencials, en la seva temàtica específica.

I, de fet, dins d’aquesta temàtica –l’experiència de gent que ha estat “clínicament” morta per a després tornar a la vida- hi ha ben poquetes obres i estudis seriosos realitzats. Aquest n’és un, juntament amb les obres de l’altra gran autora del gènere, Elizabeth Kubler Ross.

Llegir Vida després de la vida és llegir les experiències de tota una sèrie de persones que presenten trets comuns o similituds en allò que narren. Tal i com molt intel.ligentment remarca Moody, el llenguatge és de vegades insuficient o bé limitat per tal de descriure algunes sensacions o “vivències” de tant extraordinari impacte emocional. Però, tot i així, salvant les limitacions pròpies del lèxic, l’autor objectiva aquests elements comuns:

·       Sensació d’abandonar el cos en el moment de la mort clínica i d’assolir la forma d’un esperit incorpori capaç d’observar-lo (el cos) des d’una perspectiva aèria.

·       Sensació de pau, de plenitud, de trobar-se amb la presència d’un ésser de llum, després d’anar per un passadís o altre tipus de demarcació o frontera cap a un nou “món”

·       Troballa amb altres éssers ja morts o amb alguna presència o entitat que els guia en el procés.

El doctor Moody ens apropa també la literatura clàssica (poca, és ben cert) que s’atreveix a indagar o a suggerir com seria el procés del “canvi” d’una vida a altra, des de fonts bíbliques, passant per Plató i El llibre tibetà dels morts, obres que pertanyen a cultures diferents però que presenten característiques comunes o bé un cert paral·lelisme a l’hora d’objectivar l’experiència.

Per acabar, tan sols referir que la mort –juntament amb la vida, és clar- és el gran misteri o incògnita que tant ens defineix com a éssers humans. Cadascú té la seva creença al respecte, i està bé que així sigui. Ara bé, havent llegit Vida després de la vida, a mi se’m queda una impressió gravada, més enllà del fet de si es creu o no en un altre tipus d’existència després d’aquesta: crec que és un llibre honest i fet amb molt de rigor.

 

 

Oració

 

Donam una paraula que parli de sentiments no expressats de compassió, de serenor i de gratitud, i mouré tot un món.

Donam tan sols una espurna d'intuïció que vagi una mica més enllà d’aquesta llum taronja i malva que pinta una nostàlgica posta de sol de mar, i creuré en tu.

Donam la possibilitat de portar la templança fins més enllà del meu embolcall físic, i tocaré de retruc les estrelles.

Donam una missió, donam un per què, donam sensibilitat, donam força, donam un món nou que s’inventi a si mateix cada dia al despertar, donam uns territoris sensitius nous, només per a que jo pugui descobrir-los.

Donam un símbol al palmell de la meva mà, i et prometo que tocaré l’eternitat.

Carlos Castaneda: les ensenyances de don Juan

L’estiu passat vaig anar a comprar una planta per al jardí, la volia que fes una fragància intensa i persistent i me’n van oferir una amb unes flors blanques tipus campana d’uns quinze-vint centímetres, realment boniques. La planta en qüestió porta el nom de datura i, sense saber-ho, em vaig endur a casa una planta amb unes potentíssimes qualitats al·lucinògenes. I, coses de la vida, uns mesos més tard llegiria una narració en la que aquesta planta té un paper bastant destacat perquè s’utilitza per a induir estats alterats de consciència... La narració porta per títol Les ensenyances de don Juan.

Llegir Carlos Castaneda és, sobretot, endinsar-se en una altra realitat que conté uns paràmetres que, curiosament (malgrat la seva irracionalitat) s’entesten per part de l’autor en ser codificats mitjançant un tipus de racionalitat que li doni significació.

En efecte, aquest Les ensenyances de don Juan, no és altra cosa que l’experimentació amb fongs, arbres i herbes al·lucinògens, per tal de copsar un altre tipus de realitat “transcendental”, a mig camí entre la màgia i la religió.

Escrit en primera persona, l’autor se’n va a la recerca d’aquestes “veritats” de la mà d’un vell xaman mexicà, don Juan, qui amb la seva parla acientífica i la seva “metodologia” basada sobretot en els rituals, l’introduirà en tota una altra realitat que beu directament del pou dels estats alterats de consciència. La dialèctica alumne-mestre vertebra tota l'obra en un curiós contrapunt on la racionalitat i el pensament antropocèntric (Carlos) es dona constantment de morros contra el pensament animista, ritualista i màgic (don Juan)

Les ensenyances de don Juan ha esdevingut sempre una obra literària controvertida. Personalment, em quedo amb el relat de les experiències al·lucinògenes, realment fascinants, i amb unes quantes frases que li solta el vell xaman a Carlos, com aquesta:

-“Abans d’embarcar-te en qualsevol camí tens que fer la pregunta: té cor aquest camí? Si la resposta es no, llavors tu ho sabràs i tindràs que escollir-ne un altre.”

-“Però, com sé de segur si un camí te cor o no en té?”

-“Qualsevol pot saber això. El problema és que ningú fa la pregunta, i quan un a la fi se’n adona de que ha pres un camí sense cor, el camí ja està a punt de matar-lo...”

O com aquesta, parlant-li al seu deixeble de la por:

-“Un cop que un home ha conquerit la por, està lliure d’aquesta per la resta de la seva vida, perquè a canvi de la por ha obtingut claror: una claror de ment que esborra la por”.

Sé que no parlo tal i com Carlos Castaneda parlava, per experimentació pròpia, però considero que la recerca d’una realitat més espiritual, més transcendent, té que trobar-se des d’un estat de consciència tranquil i amb molta pau, que no pugui de cap manera esdevenir cap perill (tal i com a la narració es deixa veure) per a la integritat física o psíquica de ningú. No conec els estats alterats de consciència induïts per substàncies al·lucinògenes, perquè mai els he experimentat però, tot i així, per tal de copsar el meu sentit espiritual, d'una cosa crec que a hores d'ara n'estic completament segur: mai utilitzaré la planta de datura que tinc al jardí per a aquest fi...