dijous, 19 d’abril del 2012

Félix J. Palma: el mapa del temps

El mapa del temps m’ha semblat una filigrana literària sofisticada que, a parts iguals, m’ha encantat i m’ha decebut. Intentaré raonar aquesta impressió inicial.
 
La veritat és que feia bastant de temps que no m’endinsava en unes pàgines tan ben estructurades pel que fa a la seva vessant formal: sense cap tipus de dubte estem al davant de literatura de molta qualitat. Feia també bastant de temps que unes pàgines no es fonien amb tanta fluïdesa a dins la meva imaginació. I, també, feia bastant de temps que no “mirava” una història amb multitud de personatges i plànols narratius tan efectivament travats.
 
En ple Londres victorià, Andrew Harrington s’enamora d’una prostituta que té el destí cruel de ser assassinada per Jack l’Esbudellador. Però el seu cosí Charles el convenç que un escriptor anomenat H.G. Wells posseeix una màquina per viatjar en el temps i que pot canviar llavors el destí de la seva estimada, tornant enrere fins el moment just en que té lloc el fatal desenllaç. A partir d’aquí, la trama argumental es subtilitza i entra –malgrat de veure’s al final del capítol que tot és en realitat un engany, que no hi ha de fet i no pot haver-hi cap viatge en el temps- en la idea o concepte de la paradoxa: realment poden canviar-se els esdeveniments del passat sense afectar llavors el “teixit” del temps, la seva estructura lineal?
 
I, bé, si al principi hi ha dos capítols de la novel·la on es posa de manifest el frau d’un possible viatge en el temps (al capítol segon hi ha una empresa que “ven” viatges a l’any 2000 per veure la lluita final de la Humanitat contra els autòmats, evidentment tot una farsa perfectament construïda) l’autor acaba finalment endinsant-se, precisament, en el terreny de la ciència-ficció, fent “verídiques” llavors tota una seqüela de paradoxes derivades d’un viatge a través de les coordenades temporals. En efecte, el seu personatge (H.G. Wells) en un moment donat tindrà que escollir en quin “univers paral·lel” vol viure, i tot com a conseqüència d'un gen mutant que el fa tenir la possibilitat de fer aquests viatges tan peculiars...
 
El mapa del temps m’ha semblat un producte literari que pel seu grau de sofisticació arriba a ser una mica carregant. Trobo que l’autor vol aconseguir tal grau de subtilesa, lligant caps i intentant intuir tots els possibles “desajustaments” entre la intenció i les conseqüències d’estar a cavall de cronologies diferents, que al final t’arribes a sentir “apabullat”. Això sí, la trama argumental és molt intel·ligent, impecable, perfecta, encaixada com un puzzle en el que no falta ni sobra cap peça.
 
En definitiva, una gran obra, meravellosament ben escrita, homenatge sentit a una època encarnada en l’escriptor H. G. Wells, on l’inventiva de l’home començava a despuntar i a fer possibles moltes idees fins llavors inversemblants. Però, com deia al principi, tota aquesta prosa lluminosa i aquest domini d'una varietat de registres increïble, encara així m'ha decebut una mica pel que fa a la seva línia argumental: jo hagués continuat la història, a partir del tercer capítol i seguint el fil dels anteriors, en clau de "desemmascarament" de farsa del viatge en el temps, atorgant així a la novel.la molta més solidesa i verosimilitut. Evidentment, i tal i com és refrany a la meva terra, "els bous es veuen millor des de la barrera..."

divendres, 6 d’abril del 2012

Luis Sepúlveda: Un vell que llegia novel.les d'amor



Un vell que llegia novel.les d’amor és una breu però gran obra feta en clau de denúncia ecològica per un territori, l’Amazònia, depredat sobretot per l’home.
 
És una història molt ben contada i que realment et fa disfrutar del vell art de narrar mitjançant un llenguatge molt ben treballat i molt poètic de vegades, al servei d’una trama argumental on assistim a la vida en estat pur (amb les seves bèsties, els seus elements, les seves tribus) a un petit poblat de la selva equatoriana.
 
Enmig d’aquesta breu però intensa història, emergeix amb una força no exempta de senzillesa, la figura del seu entranyable protagonista, Antonio José Bolívar, qui mata les hores mortes llegint, precisament (o intentant llegir, més aviat, perquè la seva cultura és pràcticament inexistent) novel.les d’amor. L’alcalde del petit poblat s’adreça a ell, en un moment donat, perquè com sigui que a una tigressa li han matat les cries només per les seves pells, de resultes d’això s’està “venjant” fent destrosses i matant la gent del voltant; el vell coneix molt bé el territori així com la forma de donar caça al felí, tasca que en última instancia se li encomanarà.
 
Al llegir aquesta petita novel.la tens la sensació de fer realment un viatge en la imaginació cap al cor de l’Amazònia: els mosquits, la pluja torrencial, el riu, la vegetació… Luis Sepúlveda et fica i t’enganxa de seguida dins una història on l’espai i el temps resten temporalment aturats enmig d’unes coordenades que res tenen a veure amb la nostra civilització, però que en la seva puresa i contundència fascinen de forma especial. La prosa amb la que es val l’autor té una capacitat evocativa increïble: realment tens la “sensació” d’estar envoltat de selva i de vegetació amazònica mentres vas llegint.
 
A mi m’ha semblat, per damunt de tot, una gran declaració d’amor, però en tot cas una declaració d’amor sentida i senzilla per part del seu autor en el seu compromís envers un espai natural, unes formes de vida i, en definitiva, una natura, que són el pulmó del planeta Terra i que, desgraciadament, estan desapareixent degut al més gran depredador que ha existit i que existirà mai: l’home.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Laars von Trier - Melancolia



Melancolia és el nom d’un planeta que, en la última pel.lícula de Laars von Trier, es dirigeix en la seva òrbita cap a la Terra en una colisió que ja s’intueix a les primeres escenes, rodades a càmera super-lenta i, dit sigui de pas, amb una fractura exquisida pel que fa al tractament de les imatges. Però també la melancolia és la enfermetat que té Justine, allò que ja els antics definien com una mena d’alteració dels humors i que atorgaven el que anomenaven caràcter melancòlic.

La pel.lícula, desprès d’unes imatges hipnòtiques, preciosistes, arrenca amb la boda de Justine i la seva celebració a una sumptuosa mansió. Prompte es fa manifest el caràcter inestable i depressiu d’aquesta núvia. En la cerimònia coneixerem a l’altra protagonista, la seva germana, Claire, molt més racional i més equilibrada, així com la resta de la família.
 
El transcurs d’aquesta llarga nit de celebració coincideix amb l’accentuació de la “melancolia” de Justine, dels procesos irracionals i destructius d’una malaltia psíquica que anirà coincidint “a fora” amb l’apropament del planeta Melancolia. Al metratge es deixa a veure a la perfecció què és el que ha portat Justine a aquesta espiral autodestructiva, a aquests sentiments buits i sense sortida: quan en un moment donat li diu a la seva mare que té por, aquesta última, enlloc de fer el que qualsevol mare sana faria pel seu fill (és a dir, abraçar-la) ignora en canvi els seus sentiments posant-se ella com a eix i centre de tot.
 
Melancolia és una pel.lícula hipnòtica, amb imatges d’una bellesa arrebatadora i cuitadosament filmades (hi ha força escenes filmades, també, amb la càmera a l’espatlla, marca de la casa del director, i que crec que imprimeix un efecte de realisme i de verosimilitud al que se’ns està contant)
 
I, el que són les coses, quan ja al final s’intueix l’imminent colisió del planeta, Justine serà la millor preparada per tal de fer front al cataclisme, donat que la seva enfermetat l’ha fet trencar tot tipus de vincle i d’afectivitat i viu en un estat de profunda buidor, sense esperar res. En canvi, la seva germana es mostra incapaç d’assumir i d’acceptar el seu destí. Però malgrat el món sensitiu destrossat de Justine, aquesta té en canvi la suficient bona voluntat i empatia perquè el fatal desenllaç es faci “dolç” i soportable per al seu nebot de pocs anys: li explica que si construeix una cabana estarà a salv del planeta i, fins al final, el protegeix amb aquesta “mentida”.
 
I, l’escena final, de totes dues germanes amb el nen, a dins de quatre pals que pretenen ser una cabana protectora, mentre es va aproximant el planeta Melancolia, és una escena d’una força visual com poques vegades es poden veure al cinema, amb l’acompanyament també d’una potent banda sonora que accentua amb les seues notes tràgiques el desenllaç final.
 
Melancolia és una pel.lícula que val molt la pena veure, ens parla de la futilitat de les coses per a fer-nos recordar la nostra veritable posició o condició dins l'Univers. I això se’ns mostra amb subtilesa, enllaçant els esdeveniments del micro-cosmos (sentiments, pensaments, esperances, irracionalitat, aspiracions) amb el macro-cosmos. En definitiva, un film d'una gran bellesa, ple d'imatges hipnòtiques i que, desprès de vist, et fa reflexionar i fer un viatge retrospectiu a algunes escenes.