Un vell que
llegia novel.les d’amor és una breu però gran obra feta en clau de
denúncia ecològica per un territori, l’Amazònia, depredat sobretot per l’home.
És una història molt ben contada i
que realment et fa disfrutar del vell art de narrar mitjançant un llenguatge
molt ben treballat i molt poètic de vegades, al servei d’una trama argumental
on assistim a la vida en estat pur (amb les seves bèsties, els seus elements,
les seves tribus) a un petit poblat de la selva equatoriana.
Enmig d’aquesta breu però intensa
història, emergeix amb una força no exempta de senzillesa, la figura del seu
entranyable protagonista, Antonio José Bolívar, qui mata les hores mortes
llegint, precisament (o intentant llegir, més aviat, perquè la seva cultura és
pràcticament inexistent) novel.les d’amor. L’alcalde del petit poblat s’adreça
a ell, en un moment donat, perquè com sigui que a una tigressa li han matat les
cries només per les seves pells, de resultes d’això s’està “venjant” fent
destrosses i matant la gent del voltant; el vell coneix molt bé el territori
així com la forma de donar caça al felí, tasca que en última instancia se li
encomanarà.
Al llegir aquesta petita novel.la
tens la sensació de fer realment un viatge en la imaginació cap al cor de
l’Amazònia: els mosquits, la pluja torrencial, el riu, la vegetació… Luis
Sepúlveda et fica i t’enganxa de seguida dins una història on l’espai i el
temps resten temporalment aturats enmig d’unes coordenades que res tenen a
veure amb la nostra civilització, però que en la seva puresa i contundència
fascinen de forma especial. La prosa amb la que es val l’autor té una capacitat
evocativa increïble: realment tens la “sensació” d’estar envoltat de selva i de
vegetació amazònica mentres vas llegint.
A mi m’ha semblat, per damunt de
tot, una gran declaració d’amor, però en tot cas una declaració d’amor sentida
i senzilla per part del seu autor en el seu compromís envers un espai natural,
unes formes de vida i, en definitiva, una natura, que són el pulmó del planeta
Terra i que, desgraciadament, estan desapareixent degut al més gran depredador
que ha existit i que existirà mai: l’home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada