L'etern retorn d'allò idèntic

Deixem que Nietsche, en primer lloc, exposi per boca de Zaratustra la seva idea de l’etern retorn d’allò idèntic, idea que encara avui dia provoca diferents interpretacions, i que és molt complicada de copsar si s’utilitza per a tal fi els paràmetres interpretatius de temps lineal:

“D’aquest portal anomenat Instant, en surt cap enrere un llarg carrer etern: darrere nostre s’estén una eternitat.

Cada una de les coses que poden córrer, ¿no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, ¿no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut una vegada?

I si tot ja ha existit: ¿què en penses, tu, d’aquest instant? També aquest portal ¿no ha d´haver –existit ja?

I totes les coses ¿no estan nuades fort, de manera que aquest instant estira rere seu totes les coses vinents? Així doncs -¿ell mateix i tot?

Perquè cada una de les coses que poden córrer, també per aquest llarg carrer que surt cap endavant –ha de tornar a córrer-hi una vegada més!-”

Crec que aquesta concepció o idea és impossible de copsar-la si pensem en un temps lineal, en un principi de la Creació (passat) seguit de l’instant (present) i en un final de la Creació que tindrà lloc en un futur. Per tant, hi ha que desprendre’s del temps lineal i intentar imaginar un temps “circular” que, emparat per l’eternitat (no hi ha principi, no hi ha final) fa possible llavors aquesta idea de l’etern retorn. I si no hi ha inici ni fi, per tant només hi ha un temps etern que pot fer possible totes les variables o possibilitats, com també la paradoxa de que l”instant” pugui repetir-se “eternament” precisament per aquesta mancança de límits. Em sembla que començo a marejar-me...

No sé si he sabut explicar-me suficientment, però és que penso que és un concepte molt difícil de copsar i, naturalment, pot haver-hi moltes interpretacions.

 

Friedrich Nietzsche: així parlà Zaratustra

De tant en tant (per cert, no de tant en tant com fa pocs anys) m’agrada encetar un repte literari, bé un clàssic que per la seva extensió de pàgines desperta una mica de timidesa, bé algun tipus d’obra feixuga, críptica, que malda per esforçar-se en copsar les possibles interpretacions.

Així que torno a llegir Així parlà Zaratustra, aquest cop en una magnífica traducció a cura dels Quaders Crema, i amb un ànim renovat de que la meva intel·ligència capti més acuradament el pensament abstracte, la idea amagada rere cert llenguatge dens i farragós, enfebrit, ric en metàfores i en paròdies bíbliques. De fet, tota la obra es basa en la imitació del llenguatge solemne i ampulós de la Bíblia, així com en molts passatges i episodis. A tall d’exemple, Nietsche no proposa l’amor al proïsme sinò l’amor al llunyisme…

Em crida molt la atenció –entenc que això es pot destil·lar de quasi tots els seus escrits- la mancança del sentit de l’humor d’aquest gran pensador que, en definitiva, el que venia a dir-nos era que tota la nostra cultura estava construïda per valors de decadència bastits sobre el Cristianisme. I, és clar, en un estil de “filosofia a cop de martell”, fustigador i acusador, sense deixar titella sense cap, agafa el seu bisturí per tal de diseccionar tots els laberints mentals, ètics, morals i sociològics amb l’objectiu de fer una mena d’higiene cultural proposant alhora nous valors i idees, que ja firmaríen–algunes d’aquestes idees -molts psicòlegs actuals. I, si no, a tall d’exemple, en el primer capítol, en un passatge, diu per boca de Zaratustra:

“Però una cosa és el pensament, una altra és el fet i una altra és la imatge del fet. La roda de la causa no gira entre elles” (Del pàl.lid criminal)

Bé, tot just estic al primer capítol, amb la idea de la “mort de Deu” i les seves possibles implicacions, amb la idea del “superhome” que tantes i tant equivocades interpretacions ha tingut –pensem en el nazisme- i sobretot amb la sensació d’estar endinsat de ple en una obra literària absolutament imprescindible per la seva riquesa de continguts d’un pensador filosòfic en estat pur i que formen part del nostre patrimoni intel.lectual.

En fi, si veig que per moments el llenguatge de Nietsche se’m torna críptic i farragós, sempre em quedarà l’opció de deixar temporalment la lectura per encetar una cervesa ben fresca i contemplar mentrestant el jardí.