dimarts, 10 de juliol del 2012

El mapa de la literatura

Malgrat les impressions del principi, i passant una mica de les comparacions amb la primera part, El mapa del cel m’està semblant un producte acuradament ben fet, tant pel que fa a la seva vessant formal (lèxic exquisit) com a la seva trama argumental, i amb l’objectiu clar i concret que al llegir-lo ens tornem a emocionar i a sentir que la literatura, en moltes ocasions, pot ser un antídot perfecte contra el “mundanal ruido”. A més, Palma escriu amb un ànim d’emular aquelles obres sobretot del segle XIX que s’escrivien en forma de folletins, quan el final d’un capítol arribava molt sovint a un clímax que feia que de seguida el lector quedés atrapat i amb ganes de començar al més aviat possible el nou capítol.
 
I en aquest cop, assistim ni més ni menys que a una invasió “marciana”, en clar joc meta-literari i d’emulació de la famosa obra de Wells, La guerra dels móns. Felix. J. Palma posa sota el tauler tota la mecànica imaginativa que beu de fons diverses (essencialment, és clar, de H.G. Wells, però també de moltes pel.lícules de ciència-ficció, com ara Alien, Terminator...) I, vet aquí, el que en un altre autor seria possiblement un còctel sense massa credibilitat i advocat a la cursileria i a la “sèrie B” literària, en mans d’aquest autor espanyol la invasió alienígena es converteix en un joc perfecte on la literatura (repeteixo, la bona literatura amb lèxic depurat i exquisit) dona peu a que l’aventura, l’emoció, els sentiments, la imaginació, t’atrapin en una al•lucinant trama que va de sorpresa en sorpresa.
 
Nens, nenes, senyors, senyores, si encara no heu llegit ni El mapa del temps ni El mapa del cel, endavant, quedareu prendats d’un nus argumental de vertigen, respirareu per les terminacions de la vostra pell literatura en estat pur i, el que és més important, deixareu al vostre nen que se’n vagi amb el vostre permís a visitar móns imaginatius sòlids i molt ben trenats.
 
Probablement, si hagués llegit aquesta novel•la a l’infantesa -adolescència, m’hagués passat tal volta el mateix que em va passat al llegir La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne, quan devia tenir uns dotze anys: l’hauria acabat amb palpitacions... per l’amor de Deu, era tanta l’emoció que sentia, podia anar tant, tant lluny en la imaginació, que les fibres sensitives feien bategar de forma frenètica un cor que només maldava per seguir acompanyant Phileas Fogg en el seu peregrinatge arran el món. I vet aquí la màgia sublim de la literatura: tot transcorria a la meva habitació, que solia tancar en clau per a que ningú em molestés, i en un viatge imaginatiu que tenia lloc al meu cervell.
 
Ara ja tinc quaranta un anys, el cor no em batega amb tanta ingenuïtat com abans, però no obstant, el nen interior que afortunadament encara conservo, em fa anar a visitar de nou aquests mons imaginatius on la paraula trenca les coordenades de l’espai i del temps per a bastir als sentits d’una nova realitat. En definitiva, tot un luxe.
 
Nens, nenes, senyors, senyores, deixi’m donar les meves sinceres i sentides gràcies a tots aquells autors (Felix J. Palma inclòs) que són els autèntics mags de la paraula i que han estat capaços de crear artefactes imaginatius que ens poden seguir emocionant, independentment de la cronologia que passi a través de la nostra pell.
 

dimarts, 3 de juliol del 2012

Felix J. Palma: el mapa del cel


Deixant de banda aventures metafísiques infumables, com ara l’obra de Nietsche que, malgrat l’esforç, he sigut incapaç d’acabar, torno a reivindicar la senzillesa.

Sense dubte, Així parlà Zaratustraés una obra capital dins la història de la filosofía, però, sincerament, la trobo de lectura farragosa i exasperantment críptica (malgrat, això si, la multitud de metàfores i de registres estilístics dels que es val el seu autor) Però també l’Ulisses de Jaime Joyce és una obra capital dins la història de la literatura, i mai he sigut per això capaç d’enllaçar més de vint pàgines seguides… Serà que, de vegades, cal fer cas a les ganes del moment, a l’ànsia de gaudir d’un producte literari pla, senzill però no exent potser d’emotivitat, més que als productes sofisticats que ens “venen” els grans crítics amb l’etiqueta de sublims…
 
Torno, doncs, a encetar una aventura senzilla, homenatge sentit a H.G. Wells de part d’un dels millors narradors del panorama nacional (Felix. J. Palma) Torno, doncs, a fer una travesia literària per a gaudir i no tenir que interpretar res entre línies, per a que la paraula m’indiqui mons imaginatius llimpios de dobles sentits i d’alusions indirectes, tot just allí on el lèxic es complau de jugar amb sí mateix sense cap voluntat de trovar cap “trascendència”al món.

El mapa del cel és el segon llibre d’una trilogia a la que li falta per a concloure’s la tercera entrega. De moment, torno a degustar el bon saber fer literari d’un autor que escriu amb ganes, amb ofici, amb una acurada utilització de la paraula, que ja va demostrar al mapa del temps, també un sentit homenatge a H.G. Wells. Però si en la primera part de la trilogia eren els viatges a través del temps el nervi que lligava tota la seva trama argumental, ara són les possibles invasions per part d’intel.ligències desconegudes, inspiració clara i directa enLa guerra dels móns, el motiu argumental de base.
 
Potser és prompte per fer comparacions (només porto 100 pàgines) però El mapa del temps el vaig llegir des d’una sensació d’inspiració i jocs d’enginy argumentals que no hi trovo en el mapa del cel. Però, ja dic, no vull jutjar des de primeres impressions. Sigui com sigui, el gaudiment està assegurat…