Malgrat
les impressions del principi, i passant una mica de les comparacions amb la
primera part, El mapa del cel m’està semblant un producte acuradament ben fet,
tant pel que fa a la seva vessant formal (lèxic exquisit) com a la seva trama
argumental, i amb l’objectiu clar i concret que al llegir-lo ens tornem a
emocionar i a sentir que la literatura, en moltes ocasions, pot ser un antídot
perfecte contra el “mundanal ruido”. A més, Palma escriu amb un ànim d’emular
aquelles obres sobretot del segle XIX que s’escrivien en forma de folletins,
quan el final d’un capítol arribava molt sovint a un clímax que feia que de
seguida el lector quedés atrapat i amb ganes de començar al més aviat possible
el nou capítol.
I
en aquest cop, assistim ni més ni menys que a una invasió “marciana”, en clar
joc meta-literari i d’emulació de la famosa obra de Wells, La guerra dels móns.
Felix. J. Palma posa sota el tauler tota la mecànica imaginativa que beu de
fons diverses (essencialment, és clar, de H.G. Wells, però també de moltes
pel.lícules de ciència-ficció, com ara Alien, Terminator...) I, vet aquí, el
que en un altre autor seria possiblement un còctel sense massa credibilitat i
advocat a la cursileria i a la “sèrie B” literària, en mans d’aquest autor
espanyol la invasió alienígena es converteix en un joc perfecte on la
literatura (repeteixo, la bona literatura amb lèxic depurat i exquisit) dona
peu a que l’aventura, l’emoció, els sentiments, la imaginació, t’atrapin en una
al•lucinant trama que va de sorpresa en sorpresa.
Nens,
nenes, senyors, senyores, si encara no heu llegit ni El mapa del temps ni El
mapa del cel, endavant, quedareu prendats d’un nus argumental de vertigen,
respirareu per les terminacions de la vostra pell literatura en estat pur i, el
que és més important, deixareu al vostre nen que se’n vagi amb el vostre permís
a visitar móns imaginatius sòlids i molt ben trenats.
Probablement,
si hagués llegit aquesta novel•la a l’infantesa -adolescència, m’hagués passat
tal volta el mateix que em va passat al llegir La volta al món en vuitanta
dies, de Jules Verne, quan devia tenir uns dotze anys: l’hauria acabat amb
palpitacions... per l’amor de Deu, era tanta l’emoció que sentia, podia anar
tant, tant lluny en la imaginació, que les fibres sensitives feien bategar de
forma frenètica un cor que només maldava per seguir acompanyant Phileas Fogg en
el seu peregrinatge arran el món. I vet aquí la màgia sublim de la literatura:
tot transcorria a la meva habitació, que solia tancar en clau per a que ningú
em molestés, i en un viatge imaginatiu que tenia lloc al meu cervell.
Ara
ja tinc quaranta un anys, el cor no em batega amb tanta ingenuïtat com abans,
però no obstant, el nen interior que afortunadament encara conservo, em fa anar
a visitar de nou aquests mons imaginatius on la paraula trenca les coordenades
de l’espai i del temps per a bastir als sentits d’una nova realitat. En
definitiva, tot un luxe.
Nens,
nenes, senyors, senyores, deixi’m donar les meves sinceres i sentides gràcies a
tots aquells autors (Felix J. Palma inclòs) que són els autèntics mags de la paraula
i que han estat capaços de crear artefactes imaginatius que ens poden seguir
emocionant, independentment de la cronologia que passi a través de la nostra
pell.