José Saramago: Caín

A classe, la paraula de Déu la repartia el capellà, de tant en tant, a base d’òsties (i no precisament de les consagrades) circumstància que ja de petit em va fer desconfiar instintivament d’aquella religió que ens volia vendre aquell senyor que sempre anava vestit de gris i de negre, com un corb; religió que, es mirés com es mirés, estava plena sempre de coaccions i de sang i que es bastia d’unes paraules que eren extretes de tant en tant d’una petita edició de la Biblia (la de Nacar-Colunga, per mes senyes, de color roig grana) que sempre duia i que llegia de tant en tant a classe, i que li suggerien a la meva ànima encara en construcció, més que la paraula sagrada, tot un seguit de contes tendenciosos i manits a imatge i semblança d’unes determinades persones entestades en que les seves paraules siguessin sempre intocables i vessades d’una aureola de virginitat mai posada en dubte.

En tot cas: paraula dels homes imaginada i pensada per a la construcció de la realitat última; paraula buida i despullada de realitat, que beu de la font de la mitologia i de les llegendes; paraula que mata, en nom del fanatisme religiós que es creu únic; paraula que enverina la bona fe de la gent a través de l’engany i que esclavitza amb coaccions i suposats càstics; paraula, en fi, que no és pura ni cristal·lina perquè es pronuncia per boca d’un estament (l’eclesiàstic) corromput, reprimit i xovinista.

Personalment, no crec en els preceptes de la religió catòlica, no crec que aquest món hagi de salvar-se del pecat, senzillament perquè no tinc integrat aquest concepte a dins meu, no crec en el cel ni en l’infern, ni en les tres persones de la Santíssima Trinitat ni en palles mentals d’aquest tipus que l’únic que fan és confondre i tapar amb fum la realitat, no crec en que cap salvador o redemptor ens hagi salvat de res (ni ganes, per altre costat) i, senzillament, en termes generals, totes aquestes preteses “sagrades escriptures” de les que es basteix el catolicisme per elaborar el seu corpus doctrinal, em semblen al cap i a la fi un frau de dimensions al·lucinants que no han ajudat per a res en el desenvolupament de la Humanitat, ans al contrari.  Ja dic, és la meva opinió, espero que ningú s’arribi a sentir realment ofès ni s’arribi per aquestes paraules a, com es diria en castellà, “rasgar las vestiduras”; en definitiva, tot, absolutament tot en aquesta vida, és opinable i malda per ser debatut i confrontat amb els ulls de la intel·ligència, i aquest sí que es un do que Déu ens ha atorgat a nosaltres, ésser humans, per distingir la veritable espiritualitat del folklore i del mite sense substància al que s’apleguen moltes religions.

De Saramago ho he llegit pràcticament tot, era un autor que escrivia sense cap tipus de concessió a res, a no ser a la seva coherència i honestedat interior.  Ja ens va donar la seva peculiar visió (o revisió, si es vol) del fet religiós a través del seu Evangeli segons Jesucrist, una mirada en tot cas allunyada del dogma i de les lectures  tancades i acabades que podem llegir a través de la Bíblia, on la figura de Jesús apareix amb tota la seva contundència humana, de carn i ossos, com si diguessim, en un tractament molt proper i que a la vegada es permet de posar en dubte la imatge ortodoxa i tradicional envers una de les persones més influents en la història de la Humanitat.

En la novel·la que aquí comento, l’autor portugués continua la seva peculiar versió de les Sagrades Escriptures, aquest cop endinsant-se en l’Antic Testament a través d’una de les personalitats que hi surten allí més mal parades: Caín . Després de matar el seu germà Abel, és senyalat per Deu amb un estigma al front i obligat com a càstig a una peregrinació en terra de ningú. A partir d’aquest fet bíblic,  José Saramago fa que el personatge recorri els territoris i els fets significatius de l’Antic Testament amb el propòsit de posar de referència la idiosincràsia d’un Deu molt peculiar, entestat en el càstig, en l’autoritat, en la revenja, en l’orgull, en la sang, però amb més aviat pocs valors humans (rectifico: jo hi veig les projeccions o valors del principi masculí, en detriment absolut del principi femení, per tant estaríem parlant d’un Deu refotudament masclista) No té pèrdua, en aquest sentit, el passatge en que Caín, precisament, es troba amb Abraham a punt de sacrificar el seu fill Isaac, perquè el Senyor el posa a prova. Les paraules que Saramago intercala a aquest respecte valen la pena de ser resenyades per la seva iconoclàstia i decidit esperit rupturista:

“Sí, el lector ho ha llegit bé, el senyor va ordenar a Abraham que li sacrifiqués el seu propi fill, i ho va fer amb la máxima simplicitat, com qui demana un got d’aigua quan té set, cosa que demostra que això ho tenia per costum. El més lògic, el més natural, el més simplement humà hauria estat que Abraham hagués engegat el Senyor a la merda…”

Abraham en el moment d'intentar el sacrifici del seu fill. A la novel·la de Saramago l'àngel encarregat d'aturar-lo arriba tard per un problema a una de les seves ales, així que és el propi Caín qui el farà avortar del seu acte a Abraham

O també:

“És a dir, a més de ser tan fill de puta com el senyor, Abraham era un mentider refinat, disposat a enganyat qui fos amb la seva llengua bífida”

I, per exemple, tenim tot seguit un altre diàleg sucós, està parlant Caín amb la seva amant, Lilith:

“Com t’atreveixes a dir que deu està boig”

“Perquè només un boig sense consciència admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat”

“Deu no pot ser dolent perquè si ho fos no seria déu, per a això ja tenim el dimoni”

“El que no pot ser bo és un déu que mana a un pare que mati i cremi el seu propi fill només per posar a prova la seva fe, això només ho manaria el més maligne dels dimonis”.

José Saramago passeja el seu Caín per Sodoma i Gomorra, per la construcció de l’arca de Noé, per diferents episodis bíblics on la mà implacable del Creador no dubta en enderrocar i destruir pobles sencers, amb criatures incloses, per fer valer la seva supremacia i poder absoluts. És aquí on l’autor utilitza la seva fabulació per portar al seu terreny una visió personalíssima de Déu (del Déu, en tot cas, dels cristians) potser d’una forma massa evident i massa intencional, he notat un cert pre-ajustament dels diferents contextes o episodis de la història pel que respecta al que ell volia transmetre a priori, hi trobo en aquest sentit una manca d’aprofundiment a favor d’uns diàlegs trillats i prefabricats.

Si ve la fina ironia i el sentit de l’humor “marca de la casa”, també estan presents a Caín, la sensació a l’acabar l’obra no és la mateixa que a l’acabar, per exemple, l’Evangeli segons Jesucrist,  crec que per aquest forçament dels passatges de la història en benefici d’uns postulats intel·lectuals que abans de fer-la ja estaven perfectament estructurats a la ment de l’escriptor. Es nota massa, i ja se sap que l’ofici del bon escriptor és sempre amagar el que es pugui l’artifici, el costellam de la intenció, en benefici de l’espontaneitat narrativa.

I, per acabar, tampoc crec que ajudi gaire el desenllaç final de la novel·la, no em queda gens clar què volia dir exactament Saramago quan fa que el seu personatge de Caín acabi arruinant el projecte de l’Arca de Noé de la manera més recargolada i en clara venjança contra el Déu que l’ha marcat de per vida. Volia tal volta subvertir el curs dels esdeveniments bíblics, arran la seva història, en un clar qüestionament del que sempre s’ha considerat inalterable i directament inspirat per la mateixa divinitat? O precisament volia posar de manifest el paper un tant devaluat, sinistre i fosc que el personatge havia rebut per part del tractament bíblic? Sigui quina sigui, doncs, la seva intenció final, considero Caín una obra menor dins la producció literària de l’autor. Diria per acabar que no m’ha acabat de convèncer.

Ramon Solsona: No tornarem mai més

La boira, sempre la boira... tinc records molt dispersos, ja han passat vint-i-tres anys i al marge d’algunes imatges apedaçades que tenen la mateixa consistència que el vol d’una ploma, em sembla que tot allò fa referència a una altra vida. Però invariablement  la sensació de llunyania en el temps s’instaura a dins meu amb dolça nostàlgia; sí, jo vaig estar un dia allí, en aquesta vida, ho certifico, vaig trepitjar aquell entorn que semblava inspirat directament d’una pel·lícula de por: la boira, la humitat, el fred, el campament  militar que sinistrament es perfilava con si es tractés de la invitació a l’entrada cap a una altra dimensió. I allí anava jo a fer maniobres a la mili. Ho recordo, malgrat les fronteres que desdibuixa el temps. Recordo el fred i la boira, les tendes de campanya de camuflatge muntades on hi dormíem tres persones, les ferides a la planta dels peus, enormes com monedes, que sortien a conseqüència de les marxes inesgotables que duraven tot el dia, sempre carregats amb la motxilla altus i el cetme. Muntanyes perdudes de la faç de la memòria per les que camino amb els sentits embotats pel cansament. Ho recordo.

Els cercles de pedra dels quals jo no entenia la seva utilitat

Castillejos, a l'actualitat, campament abandonat pels militars

Estic tornant als Castillejos, de forma un tant inesperada, de la mà de Ramon Solsona i la seva obra literària No tornarem mai més. L’autor ens explica de forma novel·lada unes peripècies basades en les milícies que a principis dels anys setanta del passat segle es feien tot just en el mateix lloc on jo anava de maniobres quan feia el servei militar. Allí s’ensinistraven els suboficials de complement, tal i com es desprèn de la narració i tal i com he pogut constatar, efectivament, via internet. I, sí, la boira també hi era present en aquelles milícies, les que explica Solsona, i les paraulotes dels senyors militars chusqueros, i la por al càstig... I també aquelles superfícies en forma de cercle construïdes amb pedra, sempre em vaig preguntar en el seu moment per a què carai servien. Ara ho sé, coses de la vida, tot just al llegir la novel·la: eren les plataformes que assentaven les tendes de campanya dels militars que anaven a fer la instrucció per tal d’obtenir el grau de sergent o d’alferes.

M’és impossible llegir aquesta novel·la sense veure’m projectat en el temps, amb una sensació indefinible però colpidora a cavall entre la pietat i la nostàlgia. No obstant, passada aquesta primera sensació, lògica per altra banda, m’endinso de ple en l’argument de la novel·la, un exercici bastant original que et porta una entelèquia peculiar i absurda: la dels militars, que en el seu moment vaig tenir el “privilegi” de conèixer en carn pròpia.

El comandant està passant revista a la setena companyia. Ens troben al bell mig dels Castillejos. Els aspirants a oficials es troben en posició de firmes i el silenci es talla com un ganivet. Es tracta d’una revista d’armament, per la qual cosa el comandant va revisant tots els fusells. I la conversa que arranca la novel·la és aquesta:

-“Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas”

-“Pues son perlas, mi comandante”

I aquesta conversa, una mica ampliada i repetida al llarg de la narració (tres cops) fa que els fets significatius i cabdals que esdevindran en la mateixa siguin seqüencialment passats sota l’òptica dels diferents personatges implicats(soldats – capità  – comandant “Perles”), en un vòrtex circular que conduirà a la clarificació dels mòbils interiors de tots aquests.

M’ha semblat molt encertada la utilització que fa Solsona del castellà “castrense” tal i com raja, com si diguéssim, en la reproducció de les converses (que no tenen pèrdua) entre els militars. Ja en el seu moment Antonio Muñoz Molina, a través del seu ardor guerrero, va fer una fina dissecció de l’ànima castrense espanyola sense deixar titella sense cap, i de tots els seus valors inspirats en aquella Castella profunda entestada encara amb les seves antigues glòries en clau de conquesta. Ja dic, ho va fer de forma brillant. En l’obra de Solsona, no és que no pugui veure’s tota aquesta retòrica de teatre caduc, a través d’uns diàlegs sucosos i plens de paraules de “l’ofici”, però No tornarem mai més toca, de retruc, altres aspectes.

I aquests aspectes, més que res, es deixen traslluir amb tota la seva càrrega emocional a la segona part de la narració, que transcorre trenta anys desprès de les milícies (l'any 2000) i on sabrem el que a cadascú dels implicats a la primera part li ha esdevingut. El pas del temps, que canvia la perspectives de les coses i a les persones en les motivacions bàsiques;  la sensació colpidora de que els anys s’han anat esmunyint i que no tenen cap vinculació amb la cronologia antiga i les promeses de llavors. Ho entenc perfectament, jo també vaig estar allí.

Setembre de 1989, maniobra de guerrilles a Castillejos, jo sóc el que està dempeus i amb la cara pintada, el primer a l'esquerra
 

No puc dir que no hi tornaré mai més, qui sap, la vida pega moltes voltes. Quan ara miro cap enrere, cap als meus divuit anys, tinc la sensació d’estar visualitzant la vida d’un altre ésser humà, però tot i així la sensació és força colpidora: la contundència implacable del pas del temps, la nostàlgia per uns anys que ja mai més tornaran, els somnis i les il·lusions d’una persona encara en construcció envoltada d’absurdes regles i ordenances. Potser, en definitiva, els homes guardem en les nostres fibres sensitives, fins al dia de la nostra mort, tots els llocs, tots els paisatges, totes les cares, tots els sentiments, totes les paraules, les que hem pronunciat i les que ens hagués agradat pronunciar, és tal volta el nostre tresor més valuós. Potser la boira de Castillejos la seguiré visualitzant, en la llunyania del record emocional, sempre, fins que el meu últim alè aconsegueixi que s'esvaeixi definitivament.

La garita de guàrdia que et trobaves abans d'entrar al campament

Castillejos, en plena efervescència als anys 60 i 70

Robert Walser: El passeig

Des de la quotidianitat. Ho pot fer qualsevol. Es surt al carrer i amb la càmera de video que ve incorporada al mòbil es comença a enregistrar tot allò que l’objectiu vagi enfocant: carrers, cases, arbres, voreres, gent, animals, etc. Desprès, a l’arribar a casa es visualitza el resultat de la gravació a través de l’ordinador, intentant d’establir el paral·lelisme entre tot allò que en aquests moments les imatges ens vagin suggerint, i el passeig que ha tingut lloc tot just fa uns instants. Sense cap tipus de dubte, el que està clar és que les imatges ens aniran suggerint coses que potser si no haguessim fet el procediment minuciós i rigorós d’enregistrar-les, no haguessim parat llavors l’atenció, no ens haguessim aturat a fer una retrospectiva, per exemple, de quin era l’estat mental i emocional que disposavem mentre anavem gravant. Fenomenologia de l’exterior aplicada a l’interior. O, també, experimentació empírica de la realitat de fora cap a dintre tot just en el punt tangencial en el qual la mirada queda per sempre tallada a tisores a través de la paraula. Geometria del record en estat pur.
 

Robert Walser, escriptor suís en llengua alemanya, fa tot just aquest curiós experiment. Surt durant un matí a passejar pel seu hàbitat rural encerclat de boscos, i s’enxufa a dins del cervell un micròfon que li serveix per enregistrar l’experiència. Assistim, llavors, a certs monòlegs i elucubracions elaborats amb un esteticisme notable, realment molt poètic, al fil del que a cada moment li va suggerint el passeig i el contacte amb la natura. Però també assistim a una potent radiografia social que la gravació implacable de Walser li permet de fer sobre la falta de sinceritat i sobre la hipocresia dels habitants. No deixa, per això mateix, de ser molt curiosa, per exemple, la conversa que té amb l’empleat del banc a fi i a efecte de que li rebaixin els impostos que paga, i el tipus d’oratòria que el passejador utilitza, molt allunyada de convencionalismes i de tòpics del que s’ha de dir i del que no s’ha de dir en un context social com aquest, i sí en canvi amb tota una oratòria que neix de la sinceritat i els veritables motius interiors… Es podria pensar que l’autor se’n va una mica de l’olla, però crec que la intenció és claríssima: és un diàleg inversemblant que vol posar de manifest la falta de sinceritat, de produnditat i de noblesa en les relacions humanes. I com aquest, hi ha uns quants diàlegs a la narració d’aquesta naturalesa.
 

El passeig és una miniatura literària estructurada en base a un llenguatge un tant barroc i recargolat però amb concessions tan sublims al fet literari, com ara aquesta:
 

“Va començar a ploure suau i calmadament, i el tendre paisatge es va tornar encara més tendre i silenciós; era com si el cel plorés, i mentre recollia les flors vaig escoltar el tènue lament que queia sobre els fulls”
 

Però, per damunt de tot, no ens equivoquem: és una narració costumbrista i de reflexos socials, on de forma implacable es carreguen les tintes subtilment contra l’estretor de mires d’una societat de consum inflada i centrifugada entorn de valors postissos. I la genialitat aquí roman en el fet de que aquesta exquisida peça literària fou escrita l’any 1917, és a dir, en plena Primera Guerra Mundial, fa quasi bé un segle.
 

Sí, és cert, tothom ho pot fer: no es tan difícil enregistrar amb un micròfon o amb la càmera del telèfon mòbil tot allò que el nostre camp visual vagi encerclant en una passejada pels entorns de la nostra vivenda. Ara bé, la qüestió aquí ve relacionada amb la decodificació posterior d’aquestes imatges i en l’habilitat intuïtiva d’enllaçar-les amb un context més ampli i que englobi el modus vivendi d’una determinada societat. Robert Walser ho va saber fer, amb mestria, amb els suficients recursos literaris per trascendir una simple visió a uns postulats plens de significació. No obstant, i en última instància, qui acabarà tenint sempre la última paraula, al marge del nostres convencionalismes de vegades absurds, al marge de la nostra incapacitat per ser autèntics i saber expresar sense embuts el nostre món interior, aquesta força implacable i definitòria serà sempre, es miri com es miri, la natura. Són les paraules de Walser, ja a l'acabament de la seva miniatura literària:

“Així doncs, tot, tot, tota aquesta vida rica, els amables i sentenciosos colors, aquest encant, aquesta alegria i aquest plaer de viure, totes aquestes humanes importàncies, família, amic i amant, aquesta clara i tendra llum plena de belles i divines imatges, les cases paternes i maternes i els dolços i suaus camins, un dia s’acabaran i moriran, el gran sol, la lluna, els cors i els ulls dels homes”
 

Touché...

 

Francisco López-Seivane: Coses que vaig aprendre d’Orient

No és nou, ni original. Els pensaments van i venen de persona a persona, com un mar amb onades recíproques, sempre ha sigut així. Des dels remots mars d’Orient  ja ens han arribat en infinites ocasions botelles de vidre plenes de missatges a dintre amb efluvis únics i peculiars de la seva filosofia; d’una filosofia que, es miri com es miri, ens ajuda sempre a l’hora de conduir-nos pel difícil art de viure, pobres occidentals egòlatres i egoistes.

Krisnamurti, Osho, Deepak Chopra, per dir alguns noms molt associats a aquest tipus de literatura divulgativa que beu sobretot de les cristal·lines fonts dels grans ismes: l’hinduisme, el budisme, el taoisme,  fonts mil·lenàries que, sigui quina sigui l’evolució de la Humanitat i les dreceres que prengui a partir de la present era del ciberespai, podran sempre apaivagar la set d’un coneixement més profund i autèntic. Com els grans clàssics en la literatura, que mai passen de moda. Com les grans qüestions, que sempre malden per una resposta determinada per a un moment específic, on no valen llavors i no satisfan de cap manera certes pròtesis hedonistes fabricades pels polítics o per la indústria publicitària i del consum.

I, com quasi tot en la vida, la dosificació i l’equilibri són la clau per a mantenir certa homeòstasi intel·lectual. Compte per això mateix amb la saturació, amb tot aquest farcell de conceptes i d’idees que, en el dia a dia, quasi mai aconseguim fidelitzar: una cosa és la teoria, que està molt bé, i l’altra és la pràctica d’aquesta teoria. I tot just aquí volia anar a parar.  Jo puc arribar des d’un punt de vista purament intel·lectual, per exemple, a la conclusió de que l’arrel (o una de les arrels) de la infelicitat és l’aferrament a les coses, però si en el dia a dia continuo reaccionant com si algú m’estigués atacant quan no està d’acord amb alguna idea meva, he après llavors molt poca cosa sobre l’aferrament: continuo de fet aferrat a les meves idees...

Coses que vaig aprendre d’Orient és un llibre que recull els conceptes clàssics de tota filosofia: Deu, el sentit religiós, el desig, l’amor, la saviesa, la llibertat, la felicitat, etc, oferint en tot moment una visió ampla i allunyada sempre del dogmatisme. Està molt ben escrit i és tot un plaer per la forma intel·ligent que té l’autor de presentar els conceptes amb la seva possible aplicació i reinterpretació dins el sinus de la nostra societat. Ja dic, ens ha arribat molts testimonis i llibres en forma d’assaig –per no dir les vastíssimes recopilacions que les diferents religions han anat fent dels seus textos fundacionals- però de tant en tant sempre va bé refrescar l’ànima amb tota aquesta munió de paraules que, bàsicament, ens parlen d’actituds enfront els esdeveniments, de valors genuïns, d’una forma de copsar i de codificar la realitat que desprès influeix de forma decisiva en la nostra adquisició de la paraula màgica que sempre ens sembla lluny de nosaltres, per unes o altres coses, com un vaixell – fantasma que sempre intuïm més enllà de la boira. La paraula màgica es diu autorealització.

Sigui com sigui, la lectura d’aquest assaig obert i constituït com un gran mosaic de conceptes, depara un gran plaer: és una obra d’un calatge intel·lectual considerable, de debò, aquí no hi ha palla supèrflua a l’estil de moltes obres d’autoajut totalment prescindibles i redundants pel que fa a tota una terminologia que, en realitat, està absolutament buida per dintre, sense sang ni consistència.

El corpus del llibre s’estructura en una primera part oberta als conceptes, com una mena de miscel·lània on s’analitza acuradament cada idea en forma de paraula. Segueix una curiosa segona part dedicada als cuitats ment - cos on l’autor proposa obertament certes mesures higièniques que en un moment donat ens poden anar bé; de forma un tant sorprenent, hi dedica un capítol als massatges, al desdejuni o al ioga, en un enfocament que he trobat força original (s’estirà més o menys d’acord amb els seus postulats –personalment, no penso practicar desdejuni per a copsar els avantatges que ell hi constata- però s’ha de reconèixer la seva valentia a expresar-ho i defensar-ho obertament. Desprès hi ha un capítol titulat “Sobre la seducció espiritual a la Nova Era”, destinat a desmuntar tot el negoci i frau que en nom de l’espiritualitat ens ha arribat (aquí l’autor explicita alguns casos fragants pel que fa a alguns gurús i el seu sistema d’engany al descobert, al cel obert com si diguessim) Els capítols que completen el llibre són un exercici magnífic de discerniment entre religió i engany, on les fronteres i la filiació dels textos sagrats són de vegades deformables com la plastilina així com les suposades pràctiques religioses amparades per la mateixa "divinitat". I, per acabar, un capítol que amb el nom de Pensaments, i amb l'estil aforístic tan característic de l'escola tradicional de filosofia,  recull algunes idees personals de l'autor.

Coses que vaig aprendre d’Orient és un assaig amb una marcada i acuradíssima voluntat literària que conté girs o expressions bellíssimes, molt properes a la poesia (sense, d’altra banda, i quan ho creu l’autor convenient, recorre a les últimes investigacions sigui en medicina, sigui en mecànica quàntica, sigui quin sigui l’àmbit, amb l’ànim de contrastar dades i conduir-les pacientment al terreny de la “veritat”) Són coses que, potser sí, en essència i fonamentalment, són importades d’Orient, però per damunt de tota filiació,  del cor humà, qui en última instància tindrà sempre la última paraula.

 

  

                                                            ..........................

 

 "Es podria dir que només hi ha una consciència que tot ho impregna, de la mateixa manera que només hi ha un sol que es reflecteix a la infinitat d’estanys, tolls i espills per tota la faç de la terra. El mateix ésser, la mateixa vida, la mateixa intel·ligència sembla brillar desigualment per arreu, segons sigui la superfície que el reflecteix. La ignorància consistiria en identificar-se amb el reflex del toll”
 

                                                             ...........................

“L’autèntic silenci no es només vocal, implica també la paralització de l’activitat mental. La paraula és l’expressió del pensament, però tots dos, verb i intel·lecte, han de claudicar per a que sobrevingui el silenci reparador que obre les portes de la veritat, aquell no-res prenyat de vida i d’eternitat, on resideixen de forma seminal totes les coses abans de manifestar-se”

                                         

                                    Francisco López-Seivane: “Coses que vaig aprendre d’Orient”

Arto Paasilinna: La dolça enverinadora

És més que probable que a Arto Passilinna no li acaben donant mai el Nobel de Literatura; ara bé, el que s’arriba a gaudir del producte de la seva imaginació rocambolesca no té preu…

Aquest autor finlandés ironitza i satiritza continuament la societat en la que hi viu (per extensió, tampoc crec que hi hagi massa diferències entre la seva societat i la nostra, els problemes que planteja venen a ser més o menys els mateixos) De manera que, en base a una certa atmosfera de denúncia i de caricatura social, insereix llavors als seus personatges, quasi sempre a través d’una història en clau de farsa, com ara aquesta Dolça enverinadora, on es canvia el guió “natural” de les coses: enlloc de ser tres desalmats amb antecedents penals i sense escrúpols ni socials ni personals que malden i maquinen per carregar-se una anciana, serà aquesta qui se’ls acabarà carregant a tots tres.

Passilinna recrea situacions molt divertides (en alguna d’aquestes, confesso que se m’han arribat a caure algunes llàgrimes, realment no podia parar de riure) I és que la literatura es converteix aquí en una saludable forma de riure’s dels vicis nacionals (en aquest cas, finlandesos) afegint a la trama argumental situacions disparatades i de cert humor negre que fa que de seguida t’endinsis amb un plaer jocós a la història. No és literatura d’alta volada ni d’alta qualitat, però en canvi la senzillesa del propòsit que té l’autor finlandés a l’hora de crear i donar-li cos a la seves peculiars aventures (desventures, millor dit) ja val la pena de ser llegides. Vaig gaudir moltíssim de Deliciós suïcidi en grup, i he gaudit també molt de La dolça enverinadora, és realment notable l'habilitat que té Passilinna de recargolar la trama amb personatges i situacions disparatades que tenen moments realment molt divertits.

Intueixo, no obstant, que no serà l'últim llibre que em llegiré d'aquest autor, realment passes una estona molt agradable. Un cop més, i com a extensió i reflex de la pròpia vida, la literatura pot ser, també, sentit de l'humor i riallades sanes, per què no; de fet, el Quixot, amb tota la seva aureola d'obra d'art universal, també està farcit de situacions i moments on la riallada està a l'ordre del dia. Salvant les distàncies i el contingut, és clar, de Cervantes només en hi ha un...



Kressmann Taylor: Adreça desconeguda

 

La simplicitat. L’economia expressiva. La brevetat. La concisió. Són dos alemanys: l’ún, jueu que se’n va als Estats Units; l’altre, que no és jueu i que torna a la seva Alemanya natal. És el principi dels anys trenta del segle passat. Cartes que van i venen a través del oceà Atlàntic entre dos socis i amics de tota la vida, on s’intueix un profund vincle; cartes que, en bastantes poques paraules, deixen intuir de seguida un rentat de cervell per part de l’amic que s’ha instaurat a Alemanya i que abraça la ideologia nacionalsocialista; cartes de les quals arribarà a dependre el destí d’una persona; cartes que, deixant traslluir un nom i una afinitat, poden arribar a matar. I mataran.

 

Ens trovem una mica abans de la Segona Guerra Mundial, tot just a l’arribada del partit de Hitler al poder. Ja està dit: el rentat de cervell s’intueix de seguida, quan aquell amic perd la perspectiva del que significa ésser humà per a considerar l’altre “amic” com una cosa malsana, jueva per a més detall, és a dir, ni més ni menys que un apèndix indesitjable que hi ha que apartar de la societat. I encara no ens trobem en tot l’apoteosis del pogrom, això només és el seu començament i és també una dada molt significativa.

Així, quan l’amic que està als Estats Units li demana al flamant militant nazi un ajut quasi bé desesperat que salvi la germana que hi té a Viena, aquest últim (tenint tot el poder per fer-ho) decideix en canvi inhibir-se. Aquesta inhibició significa la mort per la jueva. Finalment, la revenja es durà a terme de forma subtil, involucrant el jueu mitjançant cartes adreçades al nazi en una suposada “filiació” jueva d’aquest, fins arribar a que les cartes es retornin al destinatari per “adreça desconeguda”. Recordem que la censura dins el régim totalitari era màxima i que totes les cartes adreçades a algú del Partit, eren invariablement revisades…

 

Per a qui no hagi tingut encara el privilegi d’haver llegit aquesta brevíssima però contundent obra mestra, s’haurà de fer constar que potser en molt comptades ocasions a la història de la literatura, s’ha dit tant en tant poc espai. El virtuosisme de la paraula deixa espais en blanc per a que el lector (que ja coneix més o menys aquesta parcel·la de la Història) vagi fent-se una idea molt més ampla a través de les poques cartes que estan recollides a la novel·la. I aquesta és la veritable mestria d’Adreça desconeguda, que amb una concisió quasi bé esquelètica s’aconsegueix de seguida emmarcar la narració epistolar dins d’una universalitat on tota una sèrie d’esdeveniments i fets històrics ja es troven perfectament explicats i contrastats d’antuvi.

 

Simplicitat i economia narratives, sí que és cert, però també qualitat i molt bon criteri en la utilització del lèxic. Quan aquestes dues valències s'adjunten, és més que probable que es fregui la perfecció literària.

Laurent Binet: HHhH

A l’acabar de llegir HHhH, la impressió que se’m queda és la d’haver llegit un producte literari que, confeccionat a base de mosaics o peces un tant aleatòries, aconsegueix en canvi l’efecte d’una potent estructura de conjunt, sòlida i coherent, de principi a fi. Ja dic, m’ha semblat un exercici d’estil realment impecable, com una construcció ferma que va avançant a poc a poc, sense que en un principi hi hagi un plànol general, però que a l’acabar-se es veu la formidable edificació molt ben apuntalada per tots costats i, el que des del punt de vista literari sempre té importància capital, d’una bellesa harmònica.

Laurent Binet es posa de forma magistral a la pell dels dos paracaigudistes que duran a terme l’atemptat, i també a la pell d’un dels nazis més sanguinaris (cosa no gens fàcil, sigui dit) per fer passar tots personatges de forma unificada i en els seus diferents avatars, en una expressió que és del mateix autor, pel coll de l’embut de la Història. I, és clar, com sigui que aquesta ja està escrita, l'exercici imaginatiu de l'autor s'encamina llavors a rendir un sentit homenatge a totes les víctimes de la barbarie nazi i a tots aquells que amb la seva voluntat i el seu esforç i la seva bondat varen ajudar a combatre-la. I ho fa amb contundència, amb vehemència, amb emoció, dient les coses pel seu nom i acusant directament els botxins de totes ideologies i nacionalitats que varen formar part, en una forma o en una altra, de l'Holocaust, tant els nazis com els col.laboracionistes dels diferents goberns dels territoris que l'Alemanya anava "conquerint". 

Jan Kubis i Josef Gabcik van arribar a carregar-se ni més ni menys que a un dels ideòlegs de la Solució Final, i el testimoni en forma de literatura d'alt nivell ens ve a dir que, per damunt del mal en majúscules, existeix l'altruisme, el fet que dues persones sàpiguen que duran a cap una missió de la que és més que probable que no surtin vives, però que en última instància alliberarà a la Humanitat d'un indesitjable.

I, cosa curiosa, vaig establir en l’anterior entrada al blog una comparativa entre HHhH i Les benignes; doncs bé, és el mateix Laurent Binet i a través de la seva mateixa novel·la en clau d’èpica qui, de forma subtil, li llença a Littell algunes floretes en forma de crítica... Li diu que, en realitat, donada l’atmosfera de nihilisme que es respira en el sinus del nazi protagonista de la història, aquesta es podria haver titular Les benignes de Michel Houellebecq... Per a qui no conegui aquest autor francès, només diré que vaig acabar Les partícules elementals amb una sensació de mal rotllo que en pocs llibres he pogut copsar, per la qual cosa a les obres d’aquest autor francès  li dic el mateix que a l’obra de Littell, Les benignes: no, gràcies. En tot cas, com molt bé apunta Binet, l’atmosfera inflada i d’uns egos que no els cabia al cos ari a tots els nazis, no era en absolut nihilista i depressiva, sinó d’un optimisme quasi bé maníac que no veia límits enlloc a l’hora d’eixamplar-se.

HHhH es recrea de forma detallada i pausada, donant temps a que els personatges i els esdeveniments es vagin succeint (se’m perdonarà la redundància) al seu degut temps, el qual corre en direccions i llocs paral·lels dins el període cronològic de la Segona Guerra Mundial, per a detenir-se en dècimes de segon, a càmera lenta com si diguéssim, en el moment de l’atemptat, tot plegat en una virtuosa exposició narrativa que demostra que per contar coses s’ha de fer-ho sempre des d’una perspectiva ampla de la mirada, des d’un coneixement profund dels fets i, sobretot, des de l’apassionament.  No cal, per això, caure en els terrenys un tant reprovables dels exercicis onanistes que fan Houllebecq i Littell, el primer sense parar de mirar-se el melic de forma obsessiva, l’altre recreant-se en uns fets que, encara que siguin veritat, convé no portar amb insistència al territori mental que tant ens disposa desprès en els estats anímics. Simplement, per qüestions de salut: la vida té massa coses meravelloses com per a quedar-nos estancats entre el fang i la merda de la condició humana.

Jan Kubis , Jozef Garbik, els paracaigudistes que varen perpetrar l'atemptat a Heydrich

Reinhart Heydrich, "El carnisser de Praga"

   

Les benignes / HHhH

No sóc cap especialista en la Segona Guerra Mundial, encara que he llegit bastant i m’ha interessat especialment aquesta cronologia per la transcendència i l’impacte que ha tingut en la Història. He llegit molta literatura de supervivents de camps de concentració, m’ha interessat el testimoni de persones que certifiquen la capacitat tan humana de resistir, de sobreviure en condicions especialment difícils derivades d’una atmosfera monstruosa en forma de privacions, vexacions i violència. M’han emocionat profundament algun d’aquests testimonis, potser el que més Si això és un home, de Primo Levi, meravellosament ben escrit.

No obstant, hi ha un llibre tot just basat en el “dia a dia” d’un oficial nazi (Les benignes, de Jonathan Littell) que en el seu moment vaig decidir no acabar i deixar per la meitat, costum que, sense dubte, no va amb mi (vull dir que, m’agradi o no, si em decideixo a encetar un llibre, acostumo a anar fins al final) Però eren tantes les atrocitats narrades des d’una fredor tan esfereïdora, que me’n estava adonant que la narració m’estava afectant profundament. El punt d’inflexió que em va decidir a no seguir amb la seva lectura va ser aquest plantejament: realment és necessari assistir amb pels i senyals a l’espectacle d’uns fets absolutament indefinibles amb la paraula humana, d’uns fets que ara aquest autor es dedica a literaturitzar afegint per això mateix encara més càrrega dramàtica ? Puc seguir com si tal cosa, quan m’estan explicant, per exemple, que en les “glorioses” aktions, en les escavetxines massives que fan els nazis, i degut a l’esperit tan alemany de l’eficiència i l’aprofitament, obliguen els “acomodadors” a posar els jueus que encara no han pelat (Deu meu, i que encara estan vius !), gitats i de forma vertical, un al costat de l’altre, i tot just a sobre de la pila de morts que tenen a sota, i que estan col·locats també de la mateixa manera, per aprofitar al màxim l’espai de la fossa? Tinc que seguir escoltant els crits anguniats de criatures i nens demanant per la seva mare moments abans de rebre un tret al clatell?

La novel.la, no obstant, de prop mil pàgines, va guanyar a França el premi Goncourt, i Mario Vargas Llosa la va recomanar en el seu moment i l’anava venent com una autèntica obra mestra (mala senyal, si la recomana Vargas Llosa, perquè aquest Premi Nobel ja fa molt de temps que es dedica a fer proselitisme, i no autèntica i pura literatura, que és el que tan bé sabia fer abans) No crec, sincerament, que Les benignes sigui cap obra mestra; senzillament, l’autor disposava d’un caudal de documentació considerable sobre l’Holocaust, i l’anava utilitzant exhaustivament, però no és ni de bon tros gran literatura. A més, ja dic: no, gràcies, prefereixo llegir un altre tipus de novel·la més amable; els fets històrics estan no obstant disponibles per al qui li vingui de gust de contrastar-los i de donar-los una ullada, però tampoc crec que faci falta recrear-se en segons quins fets, no és necessari ni recomanable.

“Himmlers Hirn heisst Heydrich”, és a dir, el cervell de Himmler és Heydrich, és la frase de la qual l’autor, Laurent Binet,  extrau les inicials que donen títol a aquesta novel.la (HHhH) basada en uns fets reals que esdevingueren a la Segona Guerra Mundial, quan dos paracaigudistes (un de txec, l’altre eslovac) varen perpetrar l’atemptat contra Henrich Heydrich, temible nazi al que se li atribueix ser un dels ideòlegs de la “solució final”. De fet, el títol que inicialment va proposar l’autor per a la seva novel.la va ser Operació Antropoide, nom amb el que es va conèixer tot l’entramat destinat a acabar amb la vida de Heydrich.

La forma de narrar d’aquest autor francès és com una mena d’híbrid entre novel·la i assaig històric, on les fronteres narratives es desfan de vegades una envers l’altra (relat novel·lat que per moments es torna crònica fidedigna, crònica històrica que per moments cau en el virtuosisme imaginatiu de la novel·la) però sempre amb el resultat final de contar la història amb apassionament, amb rigor, amb vehemència. M’encanta. M’està atrapant des de la primera pàgina. M’està fet viure un petit apartat de la Història amb majúscules que amaga una història que té un rerefons en clau d’èpica. A poc a poc: fent reunir totes les peces (personatges, context històric-polític-social) que varen d’alguna forma intervenir en l’Operació Antropoide, fent recrear diàlegs on hi participa el mateix Hitler, fent modelar el costellam de la Història d’acord amb la plastilina adaptable de la fabulació novel·lada. I tot això amb una veu contundent, diàfana, apassionada, llençant de tant en tant, com de passada, qüestionaments brillants del que significa literaturitzar un esdeveniment històric amb tota la pèrdua inevitable de l’essència d’aquells fets, perquè fer literatura ja comporta una valència afegida de la imaginació que es contradiu amb la realitat.

HHhH és un autèntic plaer literari, per als amants de la Història i de la bona literatura. Aquest sí que el recomano amb els cinc sentits; Les benignes, no, digui el que digui el senyor Mario Vargas Llosa.

Nicole Krauss: La història de l'amor

La història de l'amor és una novel·la molt ben construïda, a pesar d’una trama argumental un tant complicada i recargolada, però que la potència de les dues veus narratives principals (un ancià i una nena) amb un estil ben diferenciat i ben adaptat a la cronologia de cadascú dels personatges, fa que l’exercici narratiu esdevingui notable. Ara bé, no m’ha agradat fins l'extrem de corroborar tota mena de crítiques "inflades" que la novel.la ha rebut, per exemple, per part del mateix J.M. Coetze. Sincerament, ho trobo excessiu pel que fa al que la narració ofereix realment.

 

L’argument vertebra entorn un llibre que es diu La història de l'amor, i dos personatges (Alma i Leo) que es relacionen de forma “accidental”; la nena, perquè els seus pares li han posat arran del llibre el nom de la protagonista; l’ancià, emigrant polonès durant la Segona Guerra Mundial, perquè ell és l’autor del llibre que ni tan sols sap que s’ha arribat a publicar.

 

A favor:

·   L’autora sap mantenir la tensió de la trama mitjançant el contrapunt de les dos veus principals, atorgant-li a cada una d’aquestes una originalitat i profunditat que les fa creïbles i, en ocasions, realment commovedores.

·   Hi ha moments realment bells, molt elaborats i preciosistes, sobretot pel que fa a la inserció de fragments de la Història de l’amor dins la narració, es nota una voluntat poètica molt acurada però sense caure en tòpics de cap mena.

·   En tot cas, en quant a lèxic i recursos expressius, m’ha agradat la novel.la, es nota al darrere una autora amb ofici.

En contra:

·   El fil narratiu arriba en ocasions a perdre’s degut a un nus argumental que de forma subtil va aproximant als protagonistes de la novel.la, és una lectura que malda per estar molt atent a tot el que se’ns va presentant, als detalls, a les possibles implicacions dels fets que es narren i de les persones implicades.

·   Es nota certa influència holywoodiense en el sinus d’aquesta autora amb la que comparteixo generació, en el sentit de que algunes “escenes” (i més en concret el moment final) beu d’un dramatisme i d’una sensibilitat que té la voluntat de voler impactar amb un “cop d’efecte”; no obstant, tampoc ho he trobat excessivament influent pel que fa al resultat final.