Arto Paasilinna: La dolça enverinadora

És més que probable que a Arto Passilinna no li acaben donant mai el Nobel de Literatura; ara bé, el que s’arriba a gaudir del producte de la seva imaginació rocambolesca no té preu…

Aquest autor finlandés ironitza i satiritza continuament la societat en la que hi viu (per extensió, tampoc crec que hi hagi massa diferències entre la seva societat i la nostra, els problemes que planteja venen a ser més o menys els mateixos) De manera que, en base a una certa atmosfera de denúncia i de caricatura social, insereix llavors als seus personatges, quasi sempre a través d’una història en clau de farsa, com ara aquesta Dolça enverinadora, on es canvia el guió “natural” de les coses: enlloc de ser tres desalmats amb antecedents penals i sense escrúpols ni socials ni personals que malden i maquinen per carregar-se una anciana, serà aquesta qui se’ls acabarà carregant a tots tres.

Passilinna recrea situacions molt divertides (en alguna d’aquestes, confesso que se m’han arribat a caure algunes llàgrimes, realment no podia parar de riure) I és que la literatura es converteix aquí en una saludable forma de riure’s dels vicis nacionals (en aquest cas, finlandesos) afegint a la trama argumental situacions disparatades i de cert humor negre que fa que de seguida t’endinsis amb un plaer jocós a la història. No és literatura d’alta volada ni d’alta qualitat, però en canvi la senzillesa del propòsit que té l’autor finlandés a l’hora de crear i donar-li cos a la seves peculiars aventures (desventures, millor dit) ja val la pena de ser llegides. Vaig gaudir moltíssim de Deliciós suïcidi en grup, i he gaudit també molt de La dolça enverinadora, és realment notable l'habilitat que té Passilinna de recargolar la trama amb personatges i situacions disparatades que tenen moments realment molt divertits.

Intueixo, no obstant, que no serà l'últim llibre que em llegiré d'aquest autor, realment passes una estona molt agradable. Un cop més, i com a extensió i reflex de la pròpia vida, la literatura pot ser, també, sentit de l'humor i riallades sanes, per què no; de fet, el Quixot, amb tota la seva aureola d'obra d'art universal, també està farcit de situacions i moments on la riallada està a l'ordre del dia. Salvant les distàncies i el contingut, és clar, de Cervantes només en hi ha un...