José Saramago: Caín

A classe, la paraula de Déu la repartia el capellà, de tant en tant, a base d’òsties (i no precisament de les consagrades) circumstància que ja de petit em va fer desconfiar instintivament d’aquella religió que ens volia vendre aquell senyor que sempre anava vestit de gris i de negre, com un corb; religió que, es mirés com es mirés, estava plena sempre de coaccions i de sang i que es bastia d’unes paraules que eren extretes de tant en tant d’una petita edició de la Biblia (la de Nacar-Colunga, per mes senyes, de color roig grana) que sempre duia i que llegia de tant en tant a classe, i que li suggerien a la meva ànima encara en construcció, més que la paraula sagrada, tot un seguit de contes tendenciosos i manits a imatge i semblança d’unes determinades persones entestades en que les seves paraules siguessin sempre intocables i vessades d’una aureola de virginitat mai posada en dubte.

En tot cas: paraula dels homes imaginada i pensada per a la construcció de la realitat última; paraula buida i despullada de realitat, que beu de la font de la mitologia i de les llegendes; paraula que mata, en nom del fanatisme religiós que es creu únic; paraula que enverina la bona fe de la gent a través de l’engany i que esclavitza amb coaccions i suposats càstics; paraula, en fi, que no és pura ni cristal·lina perquè es pronuncia per boca d’un estament (l’eclesiàstic) corromput, reprimit i xovinista.

Personalment, no crec en els preceptes de la religió catòlica, no crec que aquest món hagi de salvar-se del pecat, senzillament perquè no tinc integrat aquest concepte a dins meu, no crec en el cel ni en l’infern, ni en les tres persones de la Santíssima Trinitat ni en palles mentals d’aquest tipus que l’únic que fan és confondre i tapar amb fum la realitat, no crec en que cap salvador o redemptor ens hagi salvat de res (ni ganes, per altre costat) i, senzillament, en termes generals, totes aquestes preteses “sagrades escriptures” de les que es basteix el catolicisme per elaborar el seu corpus doctrinal, em semblen al cap i a la fi un frau de dimensions al·lucinants que no han ajudat per a res en el desenvolupament de la Humanitat, ans al contrari.  Ja dic, és la meva opinió, espero que ningú s’arribi a sentir realment ofès ni s’arribi per aquestes paraules a, com es diria en castellà, “rasgar las vestiduras”; en definitiva, tot, absolutament tot en aquesta vida, és opinable i malda per ser debatut i confrontat amb els ulls de la intel·ligència, i aquest sí que es un do que Déu ens ha atorgat a nosaltres, ésser humans, per distingir la veritable espiritualitat del folklore i del mite sense substància al que s’apleguen moltes religions.

De Saramago ho he llegit pràcticament tot, era un autor que escrivia sense cap tipus de concessió a res, a no ser a la seva coherència i honestedat interior.  Ja ens va donar la seva peculiar visió (o revisió, si es vol) del fet religiós a través del seu Evangeli segons Jesucrist, una mirada en tot cas allunyada del dogma i de les lectures  tancades i acabades que podem llegir a través de la Bíblia, on la figura de Jesús apareix amb tota la seva contundència humana, de carn i ossos, com si diguessim, en un tractament molt proper i que a la vegada es permet de posar en dubte la imatge ortodoxa i tradicional envers una de les persones més influents en la història de la Humanitat.

En la novel·la que aquí comento, l’autor portugués continua la seva peculiar versió de les Sagrades Escriptures, aquest cop endinsant-se en l’Antic Testament a través d’una de les personalitats que hi surten allí més mal parades: Caín . Després de matar el seu germà Abel, és senyalat per Deu amb un estigma al front i obligat com a càstig a una peregrinació en terra de ningú. A partir d’aquest fet bíblic,  José Saramago fa que el personatge recorri els territoris i els fets significatius de l’Antic Testament amb el propòsit de posar de referència la idiosincràsia d’un Deu molt peculiar, entestat en el càstig, en l’autoritat, en la revenja, en l’orgull, en la sang, però amb més aviat pocs valors humans (rectifico: jo hi veig les projeccions o valors del principi masculí, en detriment absolut del principi femení, per tant estaríem parlant d’un Deu refotudament masclista) No té pèrdua, en aquest sentit, el passatge en que Caín, precisament, es troba amb Abraham a punt de sacrificar el seu fill Isaac, perquè el Senyor el posa a prova. Les paraules que Saramago intercala a aquest respecte valen la pena de ser resenyades per la seva iconoclàstia i decidit esperit rupturista:

“Sí, el lector ho ha llegit bé, el senyor va ordenar a Abraham que li sacrifiqués el seu propi fill, i ho va fer amb la máxima simplicitat, com qui demana un got d’aigua quan té set, cosa que demostra que això ho tenia per costum. El més lògic, el més natural, el més simplement humà hauria estat que Abraham hagués engegat el Senyor a la merda…”

Abraham en el moment d'intentar el sacrifici del seu fill. A la novel·la de Saramago l'àngel encarregat d'aturar-lo arriba tard per un problema a una de les seves ales, així que és el propi Caín qui el farà avortar del seu acte a Abraham

O també:

“És a dir, a més de ser tan fill de puta com el senyor, Abraham era un mentider refinat, disposat a enganyat qui fos amb la seva llengua bífida”

I, per exemple, tenim tot seguit un altre diàleg sucós, està parlant Caín amb la seva amant, Lilith:

“Com t’atreveixes a dir que deu està boig”

“Perquè només un boig sense consciència admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat”

“Deu no pot ser dolent perquè si ho fos no seria déu, per a això ja tenim el dimoni”

“El que no pot ser bo és un déu que mana a un pare que mati i cremi el seu propi fill només per posar a prova la seva fe, això només ho manaria el més maligne dels dimonis”.

José Saramago passeja el seu Caín per Sodoma i Gomorra, per la construcció de l’arca de Noé, per diferents episodis bíblics on la mà implacable del Creador no dubta en enderrocar i destruir pobles sencers, amb criatures incloses, per fer valer la seva supremacia i poder absoluts. És aquí on l’autor utilitza la seva fabulació per portar al seu terreny una visió personalíssima de Déu (del Déu, en tot cas, dels cristians) potser d’una forma massa evident i massa intencional, he notat un cert pre-ajustament dels diferents contextes o episodis de la història pel que respecta al que ell volia transmetre a priori, hi trobo en aquest sentit una manca d’aprofundiment a favor d’uns diàlegs trillats i prefabricats.

Si ve la fina ironia i el sentit de l’humor “marca de la casa”, també estan presents a Caín, la sensació a l’acabar l’obra no és la mateixa que a l’acabar, per exemple, l’Evangeli segons Jesucrist,  crec que per aquest forçament dels passatges de la història en benefici d’uns postulats intel·lectuals que abans de fer-la ja estaven perfectament estructurats a la ment de l’escriptor. Es nota massa, i ja se sap que l’ofici del bon escriptor és sempre amagar el que es pugui l’artifici, el costellam de la intenció, en benefici de l’espontaneitat narrativa.

I, per acabar, tampoc crec que ajudi gaire el desenllaç final de la novel·la, no em queda gens clar què volia dir exactament Saramago quan fa que el seu personatge de Caín acabi arruinant el projecte de l’Arca de Noé de la manera més recargolada i en clara venjança contra el Déu que l’ha marcat de per vida. Volia tal volta subvertir el curs dels esdeveniments bíblics, arran la seva història, en un clar qüestionament del que sempre s’ha considerat inalterable i directament inspirat per la mateixa divinitat? O precisament volia posar de manifest el paper un tant devaluat, sinistre i fosc que el personatge havia rebut per part del tractament bíblic? Sigui quina sigui, doncs, la seva intenció final, considero Caín una obra menor dins la producció literària de l’autor. Diria per acabar que no m’ha acabat de convèncer.