dissabte, 13 d’octubre del 2012

Kressmann Taylor: Adreça desconeguda

 
La simplicitat. L’economia expressiva. La brevetat. La concisió. Són dos alemanys: l’ún, jueu que se’n va als Estats Units; l’altre, que no és jueu i que torna a la seva Alemanya natal. És el principi dels anys trenta del segle passat. Cartes que van i venen a través del oceà Atlàntic entre dos socis i amics de tota la vida, on s’intueix un profund vincle; cartes que, en bastantes poques paraules, deixen intuir de seguida un rentat de cervell per part de l’amic que s’ha instaurat a Alemanya i que abraça la ideologia nacionalsocialista; cartes de les quals arribarà a dependre el destí d’una persona; cartes que, deixant traslluir un nom i una afinitat, poden arribar a matar. I mataran.
 
Ens trovem una mica abans de la Segona Guerra Mundial, tot just a l’arribada del partit de Hitler al poder. Ja està dit: el rentat de cervell s’intueix de seguida, quan aquell amic perd la perspectiva del que significa ésser humà per a considerar l’altre “amic” com una cosa malsana, jueva per a més detall, és a dir, ni més ni menys que un apèndix indesitjable que hi ha que apartar de la societat. I encara no ens trobem en tot l’apoteosis del pogrom, això només és el seu començament i és també una dada molt significativa.

Així, quan l’amic que està als Estats Units li demana al flamant militant nazi un ajut quasi bé desesperat que salvi la germana que hi té a Viena, aquest últim (tenint tot el poder per fer-ho) decideix en canvi inhibir-se. Aquesta inhibició significa la mort per la jueva. Finalment, la revenja es durà a terme de forma subtil, involucrant el jueu mitjançant cartes adreçades al nazi en una suposada “filiació” jueva d’aquest, fins arribar a que les cartes es retornin al destinatari per “adreça desconeguda”. Recordem que la censura dins el régim totalitari era màxima i que totes les cartes adreçades a algú del Partit, eren invariablement revisades…
 
Per a qui no hagi tingut encara el privilegi d’haver llegit aquesta brevíssima però contundent obra mestra, s’haurà de fer constar que potser en molt comptades ocasions a la història de la literatura, s’ha dit tant en tant poc espai. El virtuosisme de la paraula deixa espais en blanc per a que el lector (que ja coneix més o menys aquesta parcel·la de la Història) vagi fent-se una idea molt més ampla a través de les poques cartes que estan recollides a la novel·la. I aquesta és la veritable mestria d’Adreça desconeguda, que amb una concisió quasi bé esquelètica s’aconsegueix de seguida emmarcar la narració epistolar dins d’una universalitat on tota una sèrie d’esdeveniments i fets històrics ja es troven perfectament explicats i contrastats d’antuvi.
 
Simplicitat i economia narratives, sí que és cert, però també qualitat i molt bon criteri en la utilització del lèxic. Quan aquestes dues valències s'adjunten, és més que probable que es fregui la perfecció literària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada