Laurent Binet: HHhH

A l’acabar de llegir HHhH, la impressió que se’m queda és la d’haver llegit un producte literari que, confeccionat a base de mosaics o peces un tant aleatòries, aconsegueix en canvi l’efecte d’una potent estructura de conjunt, sòlida i coherent, de principi a fi. Ja dic, m’ha semblat un exercici d’estil realment impecable, com una construcció ferma que va avançant a poc a poc, sense que en un principi hi hagi un plànol general, però que a l’acabar-se es veu la formidable edificació molt ben apuntalada per tots costats i, el que des del punt de vista literari sempre té importància capital, d’una bellesa harmònica.

Laurent Binet es posa de forma magistral a la pell dels dos paracaigudistes que duran a terme l’atemptat, i també a la pell d’un dels nazis més sanguinaris (cosa no gens fàcil, sigui dit) per fer passar tots personatges de forma unificada i en els seus diferents avatars, en una expressió que és del mateix autor, pel coll de l’embut de la Història. I, és clar, com sigui que aquesta ja està escrita, l'exercici imaginatiu de l'autor s'encamina llavors a rendir un sentit homenatge a totes les víctimes de la barbarie nazi i a tots aquells que amb la seva voluntat i el seu esforç i la seva bondat varen ajudar a combatre-la. I ho fa amb contundència, amb vehemència, amb emoció, dient les coses pel seu nom i acusant directament els botxins de totes ideologies i nacionalitats que varen formar part, en una forma o en una altra, de l'Holocaust, tant els nazis com els col.laboracionistes dels diferents goberns dels territoris que l'Alemanya anava "conquerint". 

Jan Kubis i Josef Gabcik van arribar a carregar-se ni més ni menys que a un dels ideòlegs de la Solució Final, i el testimoni en forma de literatura d'alt nivell ens ve a dir que, per damunt del mal en majúscules, existeix l'altruisme, el fet que dues persones sàpiguen que duran a cap una missió de la que és més que probable que no surtin vives, però que en última instància alliberarà a la Humanitat d'un indesitjable.

I, cosa curiosa, vaig establir en l’anterior entrada al blog una comparativa entre HHhH i Les benignes; doncs bé, és el mateix Laurent Binet i a través de la seva mateixa novel·la en clau d’èpica qui, de forma subtil, li llença a Littell algunes floretes en forma de crítica... Li diu que, en realitat, donada l’atmosfera de nihilisme que es respira en el sinus del nazi protagonista de la història, aquesta es podria haver titular Les benignes de Michel Houellebecq... Per a qui no conegui aquest autor francès, només diré que vaig acabar Les partícules elementals amb una sensació de mal rotllo que en pocs llibres he pogut copsar, per la qual cosa a les obres d’aquest autor francès  li dic el mateix que a l’obra de Littell, Les benignes: no, gràcies. En tot cas, com molt bé apunta Binet, l’atmosfera inflada i d’uns egos que no els cabia al cos ari a tots els nazis, no era en absolut nihilista i depressiva, sinó d’un optimisme quasi bé maníac que no veia límits enlloc a l’hora d’eixamplar-se.

HHhH es recrea de forma detallada i pausada, donant temps a que els personatges i els esdeveniments es vagin succeint (se’m perdonarà la redundància) al seu degut temps, el qual corre en direccions i llocs paral·lels dins el període cronològic de la Segona Guerra Mundial, per a detenir-se en dècimes de segon, a càmera lenta com si diguéssim, en el moment de l’atemptat, tot plegat en una virtuosa exposició narrativa que demostra que per contar coses s’ha de fer-ho sempre des d’una perspectiva ampla de la mirada, des d’un coneixement profund dels fets i, sobretot, des de l’apassionament.  No cal, per això, caure en els terrenys un tant reprovables dels exercicis onanistes que fan Houllebecq i Littell, el primer sense parar de mirar-se el melic de forma obsessiva, l’altre recreant-se en uns fets que, encara que siguin veritat, convé no portar amb insistència al territori mental que tant ens disposa desprès en els estats anímics. Simplement, per qüestions de salut: la vida té massa coses meravelloses com per a quedar-nos estancats entre el fang i la merda de la condició humana.

Jan Kubis , Jozef Garbik, els paracaigudistes que varen perpetrar l'atemptat a Heydrich

Reinhart Heydrich, "El carnisser de Praga"