Les benignes / HHhH

No sóc cap especialista en la Segona Guerra Mundial, encara que he llegit bastant i m’ha interessat especialment aquesta cronologia per la transcendència i l’impacte que ha tingut en la Història. He llegit molta literatura de supervivents de camps de concentració, m’ha interessat el testimoni de persones que certifiquen la capacitat tan humana de resistir, de sobreviure en condicions especialment difícils derivades d’una atmosfera monstruosa en forma de privacions, vexacions i violència. M’han emocionat profundament algun d’aquests testimonis, potser el que més Si això és un home, de Primo Levi, meravellosament ben escrit.

No obstant, hi ha un llibre tot just basat en el “dia a dia” d’un oficial nazi (Les benignes, de Jonathan Littell) que en el seu moment vaig decidir no acabar i deixar per la meitat, costum que, sense dubte, no va amb mi (vull dir que, m’agradi o no, si em decideixo a encetar un llibre, acostumo a anar fins al final) Però eren tantes les atrocitats narrades des d’una fredor tan esfereïdora, que me’n estava adonant que la narració m’estava afectant profundament. El punt d’inflexió que em va decidir a no seguir amb la seva lectura va ser aquest plantejament: realment és necessari assistir amb pels i senyals a l’espectacle d’uns fets absolutament indefinibles amb la paraula humana, d’uns fets que ara aquest autor es dedica a literaturitzar afegint per això mateix encara més càrrega dramàtica ? Puc seguir com si tal cosa, quan m’estan explicant, per exemple, que en les “glorioses” aktions, en les escavetxines massives que fan els nazis, i degut a l’esperit tan alemany de l’eficiència i l’aprofitament, obliguen els “acomodadors” a posar els jueus que encara no han pelat (Deu meu, i que encara estan vius !), gitats i de forma vertical, un al costat de l’altre, i tot just a sobre de la pila de morts que tenen a sota, i que estan col·locats també de la mateixa manera, per aprofitar al màxim l’espai de la fossa? Tinc que seguir escoltant els crits anguniats de criatures i nens demanant per la seva mare moments abans de rebre un tret al clatell?

La novel.la, no obstant, de prop mil pàgines, va guanyar a França el premi Goncourt, i Mario Vargas Llosa la va recomanar en el seu moment i l’anava venent com una autèntica obra mestra (mala senyal, si la recomana Vargas Llosa, perquè aquest Premi Nobel ja fa molt de temps que es dedica a fer proselitisme, i no autèntica i pura literatura, que és el que tan bé sabia fer abans) No crec, sincerament, que Les benignes sigui cap obra mestra; senzillament, l’autor disposava d’un caudal de documentació considerable sobre l’Holocaust, i l’anava utilitzant exhaustivament, però no és ni de bon tros gran literatura. A més, ja dic: no, gràcies, prefereixo llegir un altre tipus de novel·la més amable; els fets històrics estan no obstant disponibles per al qui li vingui de gust de contrastar-los i de donar-los una ullada, però tampoc crec que faci falta recrear-se en segons quins fets, no és necessari ni recomanable.

“Himmlers Hirn heisst Heydrich”, és a dir, el cervell de Himmler és Heydrich, és la frase de la qual l’autor, Laurent Binet,  extrau les inicials que donen títol a aquesta novel.la (HHhH) basada en uns fets reals que esdevingueren a la Segona Guerra Mundial, quan dos paracaigudistes (un de txec, l’altre eslovac) varen perpetrar l’atemptat contra Henrich Heydrich, temible nazi al que se li atribueix ser un dels ideòlegs de la “solució final”. De fet, el títol que inicialment va proposar l’autor per a la seva novel.la va ser Operació Antropoide, nom amb el que es va conèixer tot l’entramat destinat a acabar amb la vida de Heydrich.

La forma de narrar d’aquest autor francès és com una mena d’híbrid entre novel·la i assaig històric, on les fronteres narratives es desfan de vegades una envers l’altra (relat novel·lat que per moments es torna crònica fidedigna, crònica històrica que per moments cau en el virtuosisme imaginatiu de la novel·la) però sempre amb el resultat final de contar la història amb apassionament, amb rigor, amb vehemència. M’encanta. M’està atrapant des de la primera pàgina. M’està fet viure un petit apartat de la Història amb majúscules que amaga una història que té un rerefons en clau d’èpica. A poc a poc: fent reunir totes les peces (personatges, context històric-polític-social) que varen d’alguna forma intervenir en l’Operació Antropoide, fent recrear diàlegs on hi participa el mateix Hitler, fent modelar el costellam de la Història d’acord amb la plastilina adaptable de la fabulació novel·lada. I tot això amb una veu contundent, diàfana, apassionada, llençant de tant en tant, com de passada, qüestionaments brillants del que significa literaturitzar un esdeveniment històric amb tota la pèrdua inevitable de l’essència d’aquells fets, perquè fer literatura ja comporta una valència afegida de la imaginació que es contradiu amb la realitat.

HHhH és un autèntic plaer literari, per als amants de la Història i de la bona literatura. Aquest sí que el recomano amb els cinc sentits; Les benignes, no, digui el que digui el senyor Mario Vargas Llosa.