Nicole Krauss: La història de l'amor

La història de l'amor és una novel·la molt ben construïda, a pesar d’una trama argumental un tant complicada i recargolada, però que la potència de les dues veus narratives principals (un ancià i una nena) amb un estil ben diferenciat i ben adaptat a la cronologia de cadascú dels personatges, fa que l’exercici narratiu esdevingui notable. Ara bé, no m’ha agradat fins l'extrem de corroborar tota mena de crítiques "inflades" que la novel.la ha rebut, per exemple, per part del mateix J.M. Coetze. Sincerament, ho trobo excessiu pel que fa al que la narració ofereix realment.

 

L’argument vertebra entorn un llibre que es diu La història de l'amor, i dos personatges (Alma i Leo) que es relacionen de forma “accidental”; la nena, perquè els seus pares li han posat arran del llibre el nom de la protagonista; l’ancià, emigrant polonès durant la Segona Guerra Mundial, perquè ell és l’autor del llibre que ni tan sols sap que s’ha arribat a publicar.

 

A favor:

·   L’autora sap mantenir la tensió de la trama mitjançant el contrapunt de les dos veus principals, atorgant-li a cada una d’aquestes una originalitat i profunditat que les fa creïbles i, en ocasions, realment commovedores.

·   Hi ha moments realment bells, molt elaborats i preciosistes, sobretot pel que fa a la inserció de fragments de la Història de l’amor dins la narració, es nota una voluntat poètica molt acurada però sense caure en tòpics de cap mena.

·   En tot cas, en quant a lèxic i recursos expressius, m’ha agradat la novel.la, es nota al darrere una autora amb ofici.

En contra:

·   El fil narratiu arriba en ocasions a perdre’s degut a un nus argumental que de forma subtil va aproximant als protagonistes de la novel.la, és una lectura que malda per estar molt atent a tot el que se’ns va presentant, als detalls, a les possibles implicacions dels fets que es narren i de les persones implicades.

·   Es nota certa influència holywoodiense en el sinus d’aquesta autora amb la que comparteixo generació, en el sentit de que algunes “escenes” (i més en concret el moment final) beu d’un dramatisme i d’una sensibilitat que té la voluntat de voler impactar amb un “cop d’efecte”; no obstant, tampoc ho he trobat excessivament influent pel que fa al resultat final.