Ramon Solsona: No tornarem mai més

La boira, sempre la boira... tinc records molt dispersos, ja han passat vint-i-tres anys i al marge d’algunes imatges apedaçades que tenen la mateixa consistència que el vol d’una ploma, em sembla que tot allò fa referència a una altra vida. Però invariablement  la sensació de llunyania en el temps s’instaura a dins meu amb dolça nostàlgia; sí, jo vaig estar un dia allí, en aquesta vida, ho certifico, vaig trepitjar aquell entorn que semblava inspirat directament d’una pel·lícula de por: la boira, la humitat, el fred, el campament  militar que sinistrament es perfilava con si es tractés de la invitació a l’entrada cap a una altra dimensió. I allí anava jo a fer maniobres a la mili. Ho recordo, malgrat les fronteres que desdibuixa el temps. Recordo el fred i la boira, les tendes de campanya de camuflatge muntades on hi dormíem tres persones, les ferides a la planta dels peus, enormes com monedes, que sortien a conseqüència de les marxes inesgotables que duraven tot el dia, sempre carregats amb la motxilla altus i el cetme. Muntanyes perdudes de la faç de la memòria per les que camino amb els sentits embotats pel cansament. Ho recordo.

Els cercles de pedra dels quals jo no entenia la seva utilitat

Castillejos, a l'actualitat, campament abandonat pels militars

Estic tornant als Castillejos, de forma un tant inesperada, de la mà de Ramon Solsona i la seva obra literària No tornarem mai més. L’autor ens explica de forma novel·lada unes peripècies basades en les milícies que a principis dels anys setanta del passat segle es feien tot just en el mateix lloc on jo anava de maniobres quan feia el servei militar. Allí s’ensinistraven els suboficials de complement, tal i com es desprèn de la narració i tal i com he pogut constatar, efectivament, via internet. I, sí, la boira també hi era present en aquelles milícies, les que explica Solsona, i les paraulotes dels senyors militars chusqueros, i la por al càstig... I també aquelles superfícies en forma de cercle construïdes amb pedra, sempre em vaig preguntar en el seu moment per a què carai servien. Ara ho sé, coses de la vida, tot just al llegir la novel·la: eren les plataformes que assentaven les tendes de campanya dels militars que anaven a fer la instrucció per tal d’obtenir el grau de sergent o d’alferes.

M’és impossible llegir aquesta novel·la sense veure’m projectat en el temps, amb una sensació indefinible però colpidora a cavall entre la pietat i la nostàlgia. No obstant, passada aquesta primera sensació, lògica per altra banda, m’endinso de ple en l’argument de la novel·la, un exercici bastant original que et porta una entelèquia peculiar i absurda: la dels militars, que en el seu moment vaig tenir el “privilegi” de conèixer en carn pròpia.

El comandant està passant revista a la setena companyia. Ens troben al bell mig dels Castillejos. Els aspirants a oficials es troben en posició de firmes i el silenci es talla com un ganivet. Es tracta d’una revista d’armament, per la qual cosa el comandant va revisant tots els fusells. I la conversa que arranca la novel·la és aquesta:

-“Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas”

-“Pues son perlas, mi comandante”

I aquesta conversa, una mica ampliada i repetida al llarg de la narració (tres cops) fa que els fets significatius i cabdals que esdevindran en la mateixa siguin seqüencialment passats sota l’òptica dels diferents personatges implicats(soldats – capità  – comandant “Perles”), en un vòrtex circular que conduirà a la clarificació dels mòbils interiors de tots aquests.

M’ha semblat molt encertada la utilització que fa Solsona del castellà “castrense” tal i com raja, com si diguéssim, en la reproducció de les converses (que no tenen pèrdua) entre els militars. Ja en el seu moment Antonio Muñoz Molina, a través del seu ardor guerrero, va fer una fina dissecció de l’ànima castrense espanyola sense deixar titella sense cap, i de tots els seus valors inspirats en aquella Castella profunda entestada encara amb les seves antigues glòries en clau de conquesta. Ja dic, ho va fer de forma brillant. En l’obra de Solsona, no és que no pugui veure’s tota aquesta retòrica de teatre caduc, a través d’uns diàlegs sucosos i plens de paraules de “l’ofici”, però No tornarem mai més toca, de retruc, altres aspectes.

I aquests aspectes, més que res, es deixen traslluir amb tota la seva càrrega emocional a la segona part de la narració, que transcorre trenta anys desprès de les milícies (l'any 2000) i on sabrem el que a cadascú dels implicats a la primera part li ha esdevingut. El pas del temps, que canvia la perspectives de les coses i a les persones en les motivacions bàsiques;  la sensació colpidora de que els anys s’han anat esmunyint i que no tenen cap vinculació amb la cronologia antiga i les promeses de llavors. Ho entenc perfectament, jo també vaig estar allí.

Setembre de 1989, maniobra de guerrilles a Castillejos, jo sóc el que està dempeus i amb la cara pintada, el primer a l'esquerra
 

No puc dir que no hi tornaré mai més, qui sap, la vida pega moltes voltes. Quan ara miro cap enrere, cap als meus divuit anys, tinc la sensació d’estar visualitzant la vida d’un altre ésser humà, però tot i així la sensació és força colpidora: la contundència implacable del pas del temps, la nostàlgia per uns anys que ja mai més tornaran, els somnis i les il·lusions d’una persona encara en construcció envoltada d’absurdes regles i ordenances. Potser, en definitiva, els homes guardem en les nostres fibres sensitives, fins al dia de la nostra mort, tots els llocs, tots els paisatges, totes les cares, tots els sentiments, totes les paraules, les que hem pronunciat i les que ens hagués agradat pronunciar, és tal volta el nostre tresor més valuós. Potser la boira de Castillejos la seguiré visualitzant, en la llunyania del record emocional, sempre, fins que el meu últim alè aconsegueixi que s'esvaeixi definitivament.

La garita de guàrdia que et trobaves abans d'entrar al campament

Castillejos, en plena efervescència als anys 60 i 70