Robert Walser: El passeig

Des de la quotidianitat. Ho pot fer qualsevol. Es surt al carrer i amb la càmera de video que ve incorporada al mòbil es comença a enregistrar tot allò que l’objectiu vagi enfocant: carrers, cases, arbres, voreres, gent, animals, etc. Desprès, a l’arribar a casa es visualitza el resultat de la gravació a través de l’ordinador, intentant d’establir el paral·lelisme entre tot allò que en aquests moments les imatges ens vagin suggerint, i el passeig que ha tingut lloc tot just fa uns instants. Sense cap tipus de dubte, el que està clar és que les imatges ens aniran suggerint coses que potser si no haguessim fet el procediment minuciós i rigorós d’enregistrar-les, no haguessim parat llavors l’atenció, no ens haguessim aturat a fer una retrospectiva, per exemple, de quin era l’estat mental i emocional que disposavem mentre anavem gravant. Fenomenologia de l’exterior aplicada a l’interior. O, també, experimentació empírica de la realitat de fora cap a dintre tot just en el punt tangencial en el qual la mirada queda per sempre tallada a tisores a través de la paraula. Geometria del record en estat pur.
 

Robert Walser, escriptor suís en llengua alemanya, fa tot just aquest curiós experiment. Surt durant un matí a passejar pel seu hàbitat rural encerclat de boscos, i s’enxufa a dins del cervell un micròfon que li serveix per enregistrar l’experiència. Assistim, llavors, a certs monòlegs i elucubracions elaborats amb un esteticisme notable, realment molt poètic, al fil del que a cada moment li va suggerint el passeig i el contacte amb la natura. Però també assistim a una potent radiografia social que la gravació implacable de Walser li permet de fer sobre la falta de sinceritat i sobre la hipocresia dels habitants. No deixa, per això mateix, de ser molt curiosa, per exemple, la conversa que té amb l’empleat del banc a fi i a efecte de que li rebaixin els impostos que paga, i el tipus d’oratòria que el passejador utilitza, molt allunyada de convencionalismes i de tòpics del que s’ha de dir i del que no s’ha de dir en un context social com aquest, i sí en canvi amb tota una oratòria que neix de la sinceritat i els veritables motius interiors… Es podria pensar que l’autor se’n va una mica de l’olla, però crec que la intenció és claríssima: és un diàleg inversemblant que vol posar de manifest la falta de sinceritat, de produnditat i de noblesa en les relacions humanes. I com aquest, hi ha uns quants diàlegs a la narració d’aquesta naturalesa.
 

El passeig és una miniatura literària estructurada en base a un llenguatge un tant barroc i recargolat però amb concessions tan sublims al fet literari, com ara aquesta:
 

“Va començar a ploure suau i calmadament, i el tendre paisatge es va tornar encara més tendre i silenciós; era com si el cel plorés, i mentre recollia les flors vaig escoltar el tènue lament que queia sobre els fulls”
 

Però, per damunt de tot, no ens equivoquem: és una narració costumbrista i de reflexos socials, on de forma implacable es carreguen les tintes subtilment contra l’estretor de mires d’una societat de consum inflada i centrifugada entorn de valors postissos. I la genialitat aquí roman en el fet de que aquesta exquisida peça literària fou escrita l’any 1917, és a dir, en plena Primera Guerra Mundial, fa quasi bé un segle.
 

Sí, és cert, tothom ho pot fer: no es tan difícil enregistrar amb un micròfon o amb la càmera del telèfon mòbil tot allò que el nostre camp visual vagi encerclant en una passejada pels entorns de la nostra vivenda. Ara bé, la qüestió aquí ve relacionada amb la decodificació posterior d’aquestes imatges i en l’habilitat intuïtiva d’enllaçar-les amb un context més ampli i que englobi el modus vivendi d’una determinada societat. Robert Walser ho va saber fer, amb mestria, amb els suficients recursos literaris per trascendir una simple visió a uns postulats plens de significació. No obstant, i en última instància, qui acabarà tenint sempre la última paraula, al marge del nostres convencionalismes de vegades absurds, al marge de la nostra incapacitat per ser autèntics i saber expresar sense embuts el nostre món interior, aquesta força implacable i definitòria serà sempre, es miri com es miri, la natura. Són les paraules de Walser, ja a l'acabament de la seva miniatura literària:

“Així doncs, tot, tot, tota aquesta vida rica, els amables i sentenciosos colors, aquest encant, aquesta alegria i aquest plaer de viure, totes aquestes humanes importàncies, família, amic i amant, aquesta clara i tendra llum plena de belles i divines imatges, les cases paternes i maternes i els dolços i suaus camins, un dia s’acabaran i moriran, el gran sol, la lluna, els cors i els ulls dels homes”
 

Touché...