M’agrada, de tant en tant,
descobrir algun clàssic. Dels novel·listes del XIX hi ha tantes i tantes
referències per descobrir, amb aquella voluntat de compromís que hi tenien per
copsar-ho tot a través del filtre de la paraula (descripcions, circumstàncies,
psicologies, motivacions, filosofies, etc.) que es podria agafar un sol autor i
la seva bibliografia i pràcticament s’estaria tot l’any llegint-lo. Pensem en
els grans mestres russos (Dostoievsky i Tolstoi) o en Charles Dickens, un autor
també molt prolífic (no em puc ni imaginar el què hagués fet escrivint amb la
velocitat del tecleig d’un ordinador...)
De Dickens he llegit unes quantes
novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Casa desolada, Cançó de Nadal) però
és d’aquells autors que sempre pots anar descobrint-lo, pam a pam. I llegir
Dickens per aquestes dades és doblement Dickens per la humanitat dels
personatges tant de carn i ossos que dissenyava, des d’aquella sensibilitat
disposada sempre a denunciar la injustícia i els desprotegits, desbrossant per
a això els clarobscurs motivacionals amb una mestria impecable.
Estic llegint Grans esperances,
en una edició il·lustrada que m’he autoregalat i que ha confeccionat Circulo de
Lectores tot just en commemoració dels dos-cents anys que fa del naixement
d’aquest geni de l’escriptura. Curiosament, coneixia una part de l’argument de
l’obra (millor dit, he recordat aquesta part) gràcies a l’adaptació de la
novel·la al cinema. He recordat un cert tipus d’ambientació “gòtica” i la
coneixença que fa el protagonista amb l’estranya senyora Havisham, una vella
que du encara el vestit de noces amb el que es va casar; he recordat les
teranyines per tot arreu de la mansió, i el pastís de noces amb la taula parada
de fa molts anys, que ningú ha desparat encara, i els rellotges aturats per tot
arreu a la mateixa hora. He recordat un cert tipus d’ambientació
cinematogràfica en blanc i negre, que en el seu moment (jo era un nen encara)
em va impressionar molt per l’estranyesa d’una atmosfera que semblava escindida
de l’espai i del temps.
Certament, quan et capbusses pels
viaranys expressius d’obres com aquesta, te’n adones de la diferència que hi ha
entre els grans clàssics i tota una munió d'obres absolutament
prescindibles i que si no es llegeixen tampoc és que et perdis gran cosa. Hi ha
un perfum, una qualitat o fractura o disseny que constitueixen d'alguna forma
les vigues mestres invisibles que apuntalen i construeixen una ficció com una
novel·la, i aquestes vigues mestres es noten sobretot en aquella habilitat tan
peculiar i artística i fins i tot misteriosa d’enllaçar-ho tot
(personatges, ambientacions, descripcions, estats d'ànim, to narratiu) com
un gran macrocosmos ple de coherència i de sentit estètic contingut en el
microcosmos de les pàgines. I, és clar, aquesta habilitat reduccionista en
l’emprament de les paraules en funció de totes les variables creatives és el
que marca de debò les diferències i el que destria, al cap i a la fi, els grans
mestres de la literatura.
Precisament, per una forma de
narrar pausada i detallista i força descriptiva, típica dels novel·listes del
XIX, s'ha de parar una mica de paciència davant aquest tipus d'obres; ara bé,
el resultat final trobo que mereix molt la pena, perquè la riquesa de
continguts fa esclatar qualsevol timidesa a l'hora de llegir-les.
Charles Dickens feia radiografies
socials tan fidedignes que la lectura de les seves obres a part, naturalment,
del referent al gaudiment purament argumental i de fabulació, val també per
adonar-te de la distribució de les classes socials de l’època.
Però ell tenia un avantatge a l’hora
de relatar-ho, perquè ho va viure en carn pròpia: l’orfandat, el treballar moltes
hores diàries amb condicions que avui dia ens semblarien insalubres i nocives,
l’explotació del pobre pel ric, el poder abusiu dels entramats judicials,
polítics i econòmics. Tots aquests factors que ell coneix a la perfecció i
que d’alguna forma l’han marcat sortiran en forma de novel·la de la seva ploma en un afany
incansable de denúncia.
I, en la gran majoria de les seves obres, el protagonista
parteix d’una situació inicial de minusvàlua particular (pobresa extrema,
orfandat, manca de relacions afectives sinceres i nutritives) per aconseguir
finalment subvertir aquest destí degut a la confiança en la vida i a un destí
que es gira del costat de la fortuna. Aquí els moderns psicòlegs potser s’aplegarien
a una formulació relativament nova amb llur concepte de “reisilència”, és a
dir, la capacitat de treure tot el potencial per aconseguir ser feliç malgrat
qualsevol tipus de limitació o carestia afectiva que s’hagi sofert de petit.
A Grans
esperances, Pip, el seu protagonista, per un d’aquestes girs inesperats
del destí, aconsegueix canviar una vida de limitacions i pobresa en el sinus
d’un ambient que el posa a un motlle constrenyedor i que sense l’aval d’alguna
persona és del tot impossible de canviar.
Però al marge d’aquest argument tant
recurrent a l’obra dickensiana, el veritable gaudi de llegir qualsevol de les
seves novel·les recau en la seva capacitat
extraordinària de dissenyar tot tipus de personatges amb tot tipus de
variables interiors i de vessants imaginatives al servei de les seves
històries i que mostren, de retruc, un coneixement subtil i profund de l’ànima
humana.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada