dilluns, 17 de desembre del 2012

Charles Dickens: grans esperances




M’agrada, de tant en tant, descobrir algun clàssic. Dels novel·listes del XIX hi ha tantes i tantes referències per descobrir, amb aquella voluntat de compromís que hi tenien per copsar-ho tot a través del filtre de la paraula (descripcions, circumstàncies, psicologies, motivacions, filosofies, etc.) que es podria agafar un sol autor i la seva bibliografia i pràcticament s’estaria tot l’any llegint-lo. Pensem en els grans mestres russos (Dostoievsky i Tolstoi) o en Charles Dickens, un autor també molt prolífic (no em puc ni imaginar el què hagués fet escrivint amb la velocitat del tecleig d’un ordinador...)

De Dickens he llegit unes quantes novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Casa desolada, Cançó de Nadal) però és d’aquells autors que sempre pots anar descobrint-lo, pam a pam. I llegir Dickens per aquestes dades és doblement Dickens per la humanitat dels personatges tant de carn i ossos que dissenyava, des d’aquella sensibilitat disposada sempre a denunciar la injustícia i els desprotegits, desbrossant per a això els clarobscurs motivacionals amb una mestria impecable.





Estic llegint Grans esperances, en una edició il·lustrada que m’he autoregalat i que ha confeccionat Circulo de Lectores tot just en commemoració dels dos-cents anys que fa del naixement d’aquest geni de l’escriptura. Curiosament, coneixia una part de l’argument de l’obra (millor dit, he recordat aquesta part) gràcies a l’adaptació de la novel·la al cinema. He recordat un cert tipus d’ambientació “gòtica” i la coneixença que fa el protagonista amb l’estranya senyora Havisham, una vella que du encara el vestit de noces amb el que es va casar; he recordat les teranyines per tot arreu de la mansió, i el pastís de noces amb la taula parada de fa molts anys, que ningú ha desparat encara, i els rellotges aturats per tot arreu a la mateixa hora. He recordat un cert tipus d’ambientació cinematogràfica en blanc i negre, que en el seu moment (jo era un nen encara) em va impressionar molt per l’estranyesa d’una atmosfera que semblava escindida de l’espai i del temps.

Certament, quan et capbusses pels viaranys expressius d’obres com aquesta, te’n adones de la diferència que hi ha entre els grans clàssics i tota una munió d'obres absolutament prescindibles i que si no es llegeixen tampoc és que et perdis gran cosa. Hi ha un perfum, una qualitat o fractura o disseny que constitueixen d'alguna forma les vigues mestres invisibles que apuntalen i construeixen una ficció com una novel·la, i aquestes vigues mestres es noten sobretot en aquella habilitat tan peculiar i artística i fins i tot misteriosa d’enllaçar-ho tot (personatges, ambientacions, descripcions, estats d'ànim, to narratiu) com un gran macrocosmos ple de coherència i de sentit estètic contingut en el microcosmos de les pàgines. I, és clar, aquesta habilitat reduccionista en l’emprament de les paraules en funció de totes les variables creatives és el que marca de debò les diferències i el que destria, al cap i a la fi, els grans mestres de la literatura.

Precisament, per una forma de narrar pausada i detallista i força descriptiva, típica dels novel·listes del XIX, s'ha de parar una mica de paciència davant aquest tipus d'obres; ara bé, el resultat final trobo que mereix molt la pena, perquè la riquesa de continguts fa esclatar qualsevol timidesa a l'hora de llegir-les.






Charles Dickens feia radiografies socials tan fidedignes que la lectura de les seves obres a part, naturalment, del referent al gaudiment purament argumental i de fabulació, val també per adonar-te de la distribució de les classes socials de l’època.

Però ell tenia un avantatge a l’hora de relatar-ho, perquè ho va viure en carn pròpia: l’orfandat, el treballar moltes hores diàries amb condicions que avui dia ens semblarien insalubres i nocives, l’explotació del pobre pel ric, el poder abusiu dels entramats judicials, polítics i econòmics. Tots aquests factors que ell coneix a la perfecció i que d’alguna forma l’han marcat sortiran en forma de novel·la de la seva ploma en un afany incansable de denúncia.

I, en la gran  majoria de les seves obres, el protagonista parteix d’una situació inicial de minusvàlua particular (pobresa extrema, orfandat, manca de relacions afectives sinceres i nutritives) per aconseguir finalment subvertir aquest destí degut a la confiança en la vida i a un destí que es gira del costat de la fortuna. Aquí els moderns psicòlegs potser s’aplegarien a una formulació relativament nova amb llur concepte de “reisilència”, és a dir, la capacitat de treure tot el potencial per aconseguir ser feliç malgrat qualsevol tipus de limitació o carestia afectiva que s’hagi sofert de petit.

A Grans esperances, Pip, el seu protagonista, per un d’aquestes girs inesperats del destí, aconsegueix canviar una vida de limitacions i pobresa en el sinus d’un ambient que el posa a un motlle constrenyedor i que sense l’aval d’alguna persona és del tot impossible de canviar.

Però al marge d’aquest argument tant recurrent a l’obra dickensiana, el veritable gaudi de llegir qualsevol de les seves novel·les recau en la seva capacitat extraordinària de dissenyar tot tipus de personatges amb tot tipus de variables interiors i de vessants imaginatives al servei de les seves històries i que mostren, de retruc, un coneixement subtil i profund de l’ànima humana.
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada