Paraules de comiat

Tot té un inici, un desenvolupament i un final. O no: el pensament budista, per exemple, contempla tots els esdeveniments com un contínuum en el qual tot està relacionat i on no hi ha delimitacions ni fronteres. En qualsevol cas, vaig començar aquest blog amb moltes ganes i il·lusió per fer córrer la ploma al servei de la crítica literària, volia reflectir-hi els meus pensaments, les sensacions, el termòmetre peculiar que la meva pell de lector podia mesurar prenent la temperatura a tot tipus de llibres. I, sí, m’ho he passat molt bé mesurant paraules a imatge i semblança de la meva sensibilitat durant aquests anys.

Però com deia, i al marge de consideracions budistes, tot té un fi. I crec que aquest blog també. Ja fa un temps que no sento cap tipus de necessitat de valorar, de criticar, de passar pel sedàs o filtre implacable del microscopi. I em passa, sí, al món de la literatura, però també a la vida real (seran coses de l’edat o ves a saber, però així ho visc i així ho sento) I també, d’altra banda, començo a tenir un altre tipus d’interessos i prioritats que m’allunyaran a partir d’ara de la literatura (o almenys m’allunyaran en el sentit de no poder mantenir l’espai, la cadència i el ritme per anar llegint amb regularitat)

No vull perllongar més aquest comiat. Gràcies, a tots els meus pocs però fidels seguidors, i fins sempre, espero haver aconseguit de debò transmetre la meva passió per una de les activitats més sublims que ens defineixen com a humans. Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures, digué Jesús. I els llibres són una de les vies fonamentals per aconseguir aquesta preuada llibertat, no hi tinc cap mena de dubte.

Una abraçada.

Paul Auster: Tombuctú

Es més que probable que no ens trobem al davant d’una de les obres majors d’Auster, però tot i així l’exercici narratiu que fa l’escriptor nordamericà en posar-se una disfressa de gos i copsar tot un univers des d’un punt de vista que per tant ja no està sota coordenades antropocèntriques, és realment notable, brillant per moments.

Mr. Bones, així es diu el gos, ens narra des d’una “primera persona canina” tots els seus avatars arran la mort del seu amo, un rodamón. Però aquesta primera persona es permet la llicència d’interpretar el món amb una racionalitat humana, molt humana, de manera que tot el que va vivint el gos té intrínsec una elaboració de les coses des d’arquitectures emocionals i cognitives que intenten construir una realitat que està referenciada, sobretot, a través de l’univers peculiar de cada amo que va tenint.

El curiós títol que porta la novel·la, Tombuctú, no és altra cosa que una projecció d’un indret físic (sí, és una ciutat del nord d’Àfrica) que el primer amo rodamón del gos desplaça cap un indret ideal o espiritual: en aquest cas, dins la peculiar mitologia del personatge, seria el lloc on va l’ànima un cop ha passat pel procés físic de la mort.

Valoració personal: RECOMANABLE, es llegeix molt bé

Osho: El sender del Zen

El zen s’origina com a resultes de la confluència del pensament budista i el taoista. Es, amb diferència, la religió més senzilla, més pura, més nua: no hi ha cap teologia, és a dir, cap Deu ni cap dogma ni cap praxis ni cap precepte intel·lectual. Donem-li la paraula a l’irreverent Osho:

“La teologia apareix amb un llibre. Necessita una Bíblia, necessita un Alcorà. Necessita un llibre que pretengui ser sant, un llibre que intenti dir que és especial, que no hi ha cap altre llibre igual, que és una benedicció del cel, un evangeli. El zen diu que tot és diví, com pot haver-hi llavors res especial?. Res és no especial, i per això mateix res pot ser especial. Cada full de cada arbre i cada pedra és especial, única, santa. El zen manifesta la santedat de la vida ordinària”.

Els llibres d’aquest controvertit líder espiritual són, en essència, transcripcions de conferències parlades i adreçades als seus seguidors i deixebles, per la qual cosa no es tracta de documents o assaigs massa treballats des del punt de vista literari, encara que el seu autèntic valor deriva en una profunda coneixença de les fonts religioses orientals i, d’altra banda, d’una filosofia vitalista que es desprèn de la seva obra i que dona l’esquena als dogmes i a l’ortodòxia i a la iconoclàstia de les grans religions teistes. Podem sentir, per exemple, coses com aquestes:

“Tot l’esforç d’un Jesús, un Buda o un Bodhidharma, no és més que desfer tot allò que la societat t’ha fet. Són la gent més antisocial del món. Destrueixen tot allò que la societat ha creat per a tu, totes les defenses, tots els murs al teu voltant. Ho destrueixen tot. Són grans nihilistes, simplement es dediquen a destruir, perquè allò que és no necessita ser creat. Ja està allí. “Tots els nostres sistemes educatius ens preparen per a violar: com violar la natura, com violar als altres, com violar a tot el món, com ser agressiu i com demostrar que ets Alejandro Magno, Adolf Hitler o algun altre estúpid. Tot allò que ensenya l’educació és ambició, i l’ambició és violació. Per això dic que el cap és un violador. El cor té més compassió, més poesia, és més metafòric, compta amb un poc d’amor i d’amistat.”

L’estil d’Osho és incisiu, irònic, demolidor, no dubta en repartir llenya per tot arreu (sobretot a les institucions i als que tenen el monopoli de la religió) però és un estil àgil, original, fresc.

El zen és existencial, no teòric. No diu res en relació a la veritat, sinó que t’ofereix la veritat tal i com és. Només et desperta. Et sacseja per a despertar-te, et crida per a despertar-te, però no t’ofereix teories, ni doctrines, ni escriptures. El zen és l’única religió capaç de cremar escriptures, la única religió capaç de destruir tots els ídols, i també tots els ideals.”

És a dir, que el zen no intenta copsar el món des d’una òptica purament intel·lectual, no ofereix una cosmovisió ni una filosofia ni un aparell teòric a seguir, sinó que es basa tot just en la destrucció total de tot tipus d’esquemes mentals. En aquest sentit, hi ha un koan molt famós (un koan zen és una paradoxa o endevinalla que el mestre zen li dona al deixeble per a que la resolgui) que deixa intuir tot això de forma directa: després d’uns quants dies de peregrinació, el deixeble troba finalment al seu mestre, i li pregunta què ha de fer per aconseguir la il·luminació. Llavors el mestre li contesta una frase força desconcertant: ves-te’n, i si pel camí trobes al Buda, mata’l... És a dir, matar el Buda vol dir, simbòlicament, destruir tot tipus de doctrina, praxis o identificació amb la paraula de ningú. Donem-li, si de cas, altra vegada la paraula a Osho:

“Quan mors a la ment, neixes a la consciència. Quan mors al cos, neixes al cos universal. Quan mors com a ego, neixes com un deu, com a Deu. El fi de la ment és la fi del món, perquè el zen diu que la ment és el món. El zen és un tipus de desaprenentatge. Ensenya a com tirar a la brossa tot allò après, ensenya a tornar a recuperar l’habilitat, a tornar a ser nens, a existir de nou sense ment, a com estar aquí sense cap tipus de ment.” “Tota l’ensenyança zen consisteix en una sola cosa: en com saltar al no res, en com arribar a la fi de la teva ment, que és el final del món.”

Al seu llibre, també se’ns parla de la peculiar idiosincràsia dels mestres zen, uns veritables excèntrics els mètodes dels quals a ells mateixos no els importa gaire si en canvi poden “despertar” l’alumne. Ens explica, per exemple, la vinguda de Bodhidharma (qui és considerat com el fundador del budisme zen) a la Xina, quan és rebut pel mateix emperador i milers de monjos, i ell arriba amb una sabata a un peu i l’altra al cap... El que pretenia era que l’emperador no li comencés a preguntar sobre significats, filosofies, dogmes, etcètera perquè, en realitat, no tenia massa coses que explicar, el zen conté de vegades una senzillesa tan elemental que molts podrien interpretar com a absurd, o senzillament riure-se'n.

Per acabar, penso que no deixa de ser curiosa la constatació de que, en essència, tot tipus de manifestació zen (pensem en els jardins, per posar un exemple pràctic) tenen una simplicitat que és tot el contrari a l’ostentació i al recargolament i, paradoxalment, aquesta simple buidor de formes i de continguts t’arriba a omplir de pau i de relaxació. En aquest sentit, un dels jardins zen més bonics que he pogut gaudir es troba a Camarles, a un centre on venen bonsais: t’hi podries estar hores i hores observant-lo, sentint el brogit suau d’un aigua transparent, tens com una mena de sensació de bon rotllo, com si tota la bellesa i la saviesa intuïtiva de l'Univers hi fos "miniaturitzada" davant els teus ulls. Entenc, d’altra banda, que l’experiència zen és arribar al teu nucli o essència, i no als teus postulats intel·lectuals, filosòfics o mentals del moment, per la qual cosa molts mestres introdueixen els seus deixebles en aquesta religió tot just observant la natura (però observant-la, gaudint-la, fonent-se un amb l'experiència, i no etiquetant aquesta amb la pantalla mental que t'allunya definitivament del zen)

I ara sí, per acabar, unes paraules d’Osho sobre el bambú, que curiosament tinc (i en abundància) al meu jardí:

“A la gent zen sempre li ha agradat els bambús. El bambú és el seu símbol. Per què? Perquè és verd tot l’any. És verd en totes les estacions, plogui, faci calor, arribi l’hivern o allò que sigui, sempre és verd. No hi ha res que el faci canviar. Viu una espècie d’eternitat. El seu verdor implica la seva frescor, la seva joventut, el seu esplendor, la seva gràcia. No acumula pes mort. El bambú està molt arrelat i s’eleva molt cap al cel, fins una altura impossible. Està a més buit per dintre. I així és com hauria de ser l’ésser humà: arrelat, sempre verd, jove, fresc, viu, palpitant, desbordant d’energia, ballant i celebrant, i no obstant, buit per dintre... buit com un bambú”

Herman Hesse: Viatge a l'Orient

Conegut sobretot arran les seves grans novel·les (El llop estepari, Siddharta, Demian, Narcís i Goldmund) l’obra del Premi Nobel alemany té també narracions curtes i contes, com aquest Viatge a l’Orient, una exquisida miniatura literària on es pot apreciar el talent i el pols narratiu d’un Hesse que ens regalà una fantasia sobre una secta anomenada el Cercle, en constant peregrinació a mítics llocs d’Orient (i també a mítics llocs espirituals)

El Cercle seria, en efecte, quelcom paregut a un grup que reuneix en el seu sinus tota la màxima expressió de la cultura de tots els temps, sense renunciar a aspectes tan irracionals com la màgia. En un temps indefinit i al marge de la cronologia, els seus components desenvolupen una “conquesta” de territoris exteriors que està intrínsecament relacionada amb qüestions espirituals de cadascun dels membres.

El que més m’ha agradat: El sublim domini de l’art narratiu de tot un mestre, capaç de fer-te embarcar en un viatge que només té lloc al terreny de la fantasia però que en canvi Hesse el fa molt "real".

El que menys m’ha agradat: Per dir alguna cosa, en acabar la narració tens la sensació de quedar-te amb certa fam literària, si aquesta s’hagués allargat i s’hagués desenvolupat més, possiblement estaríem parlant no d’una curiosa miniatura sinó d’una obra mestra de la literatura universal.

Valoració personal: MOLT RECOMANABLE

Thich Nhat Hanh: Estàs aquí (la màgia del moment present)

Quan ja començo a estar saturat de novel·les i d’històries, m’agrada llavors fer breus tasts d’obres literàries “inspiradores”, com una mena d’entremesos per anar picant mentrestant (mentrestant no torno a sentir la necessitat d’embarcar-me en un projecte de més envergadura o densitat específica) En el meu cas, i com sigui que els preceptes del budisme els tinc molt integrats en el meu dia a dia, m’agrada donar-li veu de tant en tant a alguna obra en clau d’autoajut, però amb la condició innegociable de que aquesta obra begui de les seves fonts.

Thich Nhat Hanh, monjo budista zen, juntament amb el Dalai Lama, és una de les persones que més ha difós per al ciutadà de a peu aquesta religió, a través de nombroses compilacions literàries estructurades amb un llenguatge força senzill però alhora força inspirador. És com sentir la veu d’un mestre que ha posat per escrit els seus pensaments però que d’alguna forma té el poder  (tot i la llunyania que implica el paper) de portar-te cap a uns postulats i principis que formen la seva essència de viure, el seu credo. Sempre hi trobo aspectes, tessitures, que em poden ser d’utilitat en el meu dia a dia, així que per mi sempre són lectures molt interessants. I més que llegir, s’ha d’escoltar amb els ulls de l’ànima ben oberts, perquè molts preceptes només poden ser intuïts més enllà del pensament lògic que ens vestim cada dia a l'aixecar-nos i que acostumem a emplenar d’etiquetes, conceptes i paraules que en la seva major part no serveixen per a gran cosa.

I sí, escoltar Thich Nhat Hanh és realment un privilegi, perquè parli del que parli, la seva paraula és extraordinàriament enriquidora, i et va explicant al mateix temps, anècdotes, experiències, contes, sempre amb l’ànim d’arribar de forma humil al lector, sigui aquest de filiació budista o no.

M’ha sorprès gratament, al llegir aquest breu però exquisit tast d’un veritable mestre, que parlés precisament del llibre que tot just havia acabat de llegir abans d’aquest (és a dir, de l’estranger, d’Albert Camus) Coses de la vida, a través de la seva peculiar interpretació he pogut comprendre una mica més l’ànima de Mersault la qual, em reafirmo, és autèntica pel que fa a la seva fidelitat interior. Tchich Nhat està parlant de que un dia viscut amb plena intensitat i consciència equival quasi bé a una eternitat, i llavors estableix el paral·lelisme o comparació amb la part de l’obra de Camus en que a l’estranger, vista la seva sentència de mort, només li queden tres dies de vida. Llavors vindrà el capellà a “confesar-lo”, però ell decideix que no vol perdre el seu valuós poc temps que li queda de vida escoltant les paraules mortes d’un “mort en vida” i que s’estima més mirar amb intensitat un cel blau que fins llavors no se’n havia adonat que fos tan blau, tan meravellós, tal colpidor, així que envia al capellà a fer espàrrecs. És a dir, que Tchich Nhat diu que Mersault se’n adona de que viure només tres dies sota els preceptes budistes, és a dir, amb la màxima intensitat de consciència, de l'aquí i l’ara, deixant de banda pors i  pensaments residuals, valen de debò tota una vida.

Aquest cos no sóc jo. Jo no sóc esclau d’aquest cos. Jo sóc la vida il·limitada. Mai he nascut i mai moriré. Mira l’oceà i el firmament quallat d’estels. Tot és una manifestació de la meva meravellosa ment vertadera. Des d’abans de l’origen del temps, sempre he sigut lliure. El naixement i la mort no són més que portes que travessem, llindars sagrats del nostre viatge. El naixement i la mort són algunes de les formes que assumeix aquest joc de l’amagatall. Somriu, agafa la meva mà i acomiadem-nos. Diguem-nos adéu per a tornar després a trobar-nos.  Ens trobarem avui. Ens trobarem demà. Ens trobarem en la font a cada instant. I ens trobarem en totes les formes de vida.                                                                                (Buda)

Albert Camus: l'estranger

Abans d’entrar en la valoració d’aquesta gran novel·la d’Albert Camus, sento la necessitat de fer una afirmació potser un tant impopular, atès que el més fàcil esdevindria emetre un altre tipus de condemna (paral·lela, si es vol, a la condemna que el protagonista ja rep a la seva història peculiar) en el sentit de jutjar com una monstruosa malaltia l’apatia i la falta de sensibilitat de Mersault davant uns esdeveniments forts, molt forts. Doncs bé, jo l’entenc, entenc si més no l’urpa implacable dels convencionalismes socials en la mesura de que s’ha de reaccionar i s’ha de sentir d’una manera determinada perquè així és com s’espera que es reaccioni i es senti (davant la mort, per exemple, un dels esdeveniments més colpidors i traumàtics) i entenc per això mateix que algú, senzillament, sigui fidel a la seva sensibilitat: si no es tenen ganes de plorar, per què s’ha de plorar; si un fet com la mort (d’altra banda, es miri com es miri, un fet absolutament natural) no t’impacta ni t’afecta més enllà d’una lleugera incomoditat, per què tens que escenificar un via crucis fictici davant els ulls dels altres; si no creus en cap Deu o en cap idea de Deu, per què impostar-la (aquesta idea) en un context moral i/o personal. Però que entengui a Mersault no vol dir que comparteixi la seva filosofia intrínseca, el seu nihilisme que nega tot tipus de valors.

Ens trovem a l’Argèlia d’abans de la seva independència, quan era una colònia francesa. Mersault és el protagonista d’aquesta història, al que se’ns presenta com algú incapaç de reaccionar emocionalment davant res, ni davant la seva amant ni tampoc davant la mort de la seva mare. Assisteix al funeral sense cap tipus de sentiment de dol, i més endavant, degut a una concatenació de fets aleatoris, arriba a matar un àrab. Llavors és detingut, i el tribunal, tenint molt en compte aquest “dèficit” de la seva personalitat, en el sentit de que és incapaç de mostrar cap tipus de condolència, penediment ni cap sentiment, el condemna a mort.

La novel·la planteja coses força interessants. No hi ha cap dubte de que la consciència moral està fortament arrelada en l’espècie humana, en el sentit de que tots ens movem amb barems del que està permès o no, i això val també en el terreny dels sentiments. Mersault, en efecte, és condemnat per un tribunal  que té en compte, sobretot, variables morals i conductuals, és a dir, tot allò que la “norma” dicta en qüestions de comportaments, expressió de sentiments, etc. És, doncs, més que evident, que el subjecte està a fora de la norma, i per això mateix el tribunal ho té ben fàcil. Ara bé, trobo que Mersault és, en tot moment, fidel a sí mateix: si no sent res, si la seva capacitat d’experimentar emocions està per les raons que siguin esquinçada, per què fingir estats d’ànim que no sent? Per què estigmatitzar-lo llavors en funció a una infidelitat externa (la norma) quan ell és absolutament fidel al seu interior (la consciència)

No se sap exactament (la novel·la no ho explicita) quins esdeveniments vitals porten a Mersault cap a aquesta especial tessitura (o manca de tessitura) emocional, però degut a com ell experimenta tot allò que li passa (li dona igual, en definitiva, si el tribunal considera que és culpable o no, si la seva amant Maria l’estima o no, si la gent malpensa perquè no vol veure per últim cop el cadàver de la seva mare) degut, dic, a aquestes reaccions, puc intuir una profunda relativització. Es a dir, acostumem a pensar en funció de la solidesa dels nostres pensaments, sentiments, estats d’ànim, quan tot això és en realitat canviant, fugisser, aleatori. Acostumem també a pensar que les normes de conducta i de moral són quelcom sòlid, definitiu, quan en realitat només són l’expressió peculiar d’una cultura determinada. Sota aquesta òptica, els valors, les idees, apareixen amb tota la seva aurèola de relativitat. Llavors, si tot és relatiu, si no hi ha cap eix al que agafar-se fermament, per què hi ha que donar-li una importància capdal als propis pensaments, sentiments, estats d’ànim, etc.? Mersault ha arribat, possiblement per la via intuïtiva, a aquesta concepció de la realitat, que al cap i a la fi té la potestat desastrosa de portar-lo a un nihilisme paralitzant.

Camus ens va llegar un autèntic clàssic, una obra breu però intensa en el seu contingut, i que dona molt què pensar. El diàleg final entre el capellà i l’estranger és realment memorable, i tota una declaració de principis d’aquest últim: si tots hem de morir, tard o d’hora, si totes les projeccions humanes (incloses tots els deus) no són sinó, al cap i a la fi desitjos, anhels que surten d’unes necessitats purament antropocèntriques, per què tinc que apel·lar llavors en els moments finals de la meva vida a la idea d’un Deu que em garanteixi una immortalitat amb la que no hi crec? (Si senyor, coherència absoluta...)

I m’imagino el fatídic instant en què el cap de Mersault sigui guillotinat cap al no-res en el que sí que creia, possiblement jo no experimentaré cap tipus de sentiment, a l’igual que ell no va experimentar per la seva banda cap tipus de sentiment mirant el taüt de la seva mare. Ara bé, potser se’m quedi gravada la  sensació de que l’estranger, al cap i a la fi, era un paio molt autèntic.

Valoració personal: IMPRESCINDIBLE – OBRA MESTRA

Irvine Welsh: Trainspotting

Quan la realitat, o millor dit, una part d’aquesta realitat es veu reflectida en el mosaic formidable que és l’àmbit literari, de tal forma que allò que anem llegint ens sembla un contrapunt quasi bé perfecte, simètric, versemblant (en altres paraules, no hi hauria massa diferència entre la ficció i la realitat) és llavors, doncs, quan aquest paral·lelisme entre tots dos móns dona una plena significació a l’art, en tant que representació imaginativa i conceptual de tot allò que perceben els sentits. Hi ha per això mateix manifestacions d’aquest art que, per la seves característiques específiques, són perfectament capaces de suplantar la realitat en majúscules sense que es noti massa l’artifici (l’escriptor entre bastidors, que fa i desfà tot un món imaginatiu a través d’uns personatges inspirats en els personatges de carn i ossos que podrien viure, aquí i ara o abans o després, en un tipus concret de societat) i precisament per no notar-se massa aquest artifici, fa que de retruc ens acabem identificant de seguida en la història que se’ns compta.

Transpoitting és una novel·la que, amb un exercici d’osmosi magistral ficció -literatura, ens aproxima el modus vivendi d’uns joves escocesos enganxats a les drogues, sempre al límit d’unes experiències que freguen precipicis emocionals i físics. Crec que un dels encerts més notables és l’emulació de la parla del carrer, quasi sempre trufada d’exabruptes, d’expressions vulgars tal i com ragen (com d’altra banda parlarien una colla de nois sense massa refinaments ni cultura i on el que els balla per dintre és el gaudiment del moment mitjançant tot tipus d’addiccions)

Irvine Welsh ens mostra totes les clavegueres del món de l’heroïna i les drogues dures, sense censura, sense defugir l’escatologia més brutal, com aquell qui diu injectant les seves paraules d’una al·lucinant duresa expressiva, directament a una vena que du a una de les vessants més fosques de l’itinerari humà. En aquest sentit, el síndrome d’abstinència d’un dels personatges centrals de la novel·la ens és comptat des d’una òptica realment esfereïdora.

Els personatges del novel·lista britànic són perdedors, gent que ha donat l’esquena definitivament a la societat i als seus hàbits prefabricats, a les modes, a les il·lusions, al futur, i en canvi s’han establert en un perenne ara on el que malda per damunt de tot és el gaudiment a costa del que sigui i siguin quines siguin les conseqüències (sexe, drogues, experiències límit) La seva forma de pensar està en conjunció a la seva forma d’expressar-se, sense embuts, sense refinaments, amb un llenguatge de carrer sense concessions.

Les diverses històries, representades a Transpoitting per la diversitat de personatges on cadascun d’ells (i ho trobo també un encert) parla en primera persona des de la seva peculiar òptica, configuren un collage narratiu que ens apropa a la seva mentalitat i que ens fa partícips de l’espectacle de vegades colpidor, salvatge, brutal, que és el trajecte per la carretera d’una sola direcció sense retorn i directament cap al precipici físic i emocional que porta el consum d’heroïna. Encara que, també, a la novel·la es tracten molts més temes, com un petit microcosmos representat pel grup de joves protagonistes que es fa ressò de les preocupacions i de les perspectives de tota una generació: l’atur, les perspectives del futur, els prejudicis, el sexe, la paternitat, les especials tessitures polítiques dins la Gran Bretanya, d’Escòcia.

Per acabar, es tracta d’una obra literària contundent, però per la cruesa i violència verbal emprada no és recomanable ni de bon tros per ànimes ultrasensibles. Salvant les distàncies i les temàtiques argumentals, m’ha recordat molt La taronja mecànica, de Burguess, també amb un grup de nois al límit de tot tipus d’addiccions, també amb una brutalitat nua a l’hora d’explicar els seus pensaments i els seus actes, i també sense deixar-te indiferent al llegir-la.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE

Trainspotting: hobby consistent en observar compulsivament els trens i anotar el seu nombre i característiques per a després donar-se importància entre d’altres aficionats. És objecte de ridícul generalitzat a la Gran Bretanya, com a grau zero dels hobbies o la forma més fútil de passar el temps sense saber què fer.

   

Fernando San Basilio: El jove venedor i l'estil de vida fluït

Últimament no m’està agradant el que llegeixo, no tinc gaire sort en les lectures escollides, així que intentaré anar una mica més enllà d’aquesta sensació final de certa decepció en acabar el llibre per a donar-li cos a la crítica raonada, perquè tampoc es tracta d’anar esquarterant i esbudellant (metafòricament parlant, és clar) llibres a dojo, així, pel simple gust de fer-ho, sinó de posar les coses al seu just lloc, almenys al lloc que pertany al meu microcosmos literari.

I, és curiós, però la idea nuclear de la novel·la, que té el suggerent títol de El jove venedor i l’estil de vida fluït, jo l’havia pensat com un projecte de narració que fins al moment ningú havia intentat però que podria donar moltíssim joc.

I, més o menys, la idea és aquesta, a risc de simplificar-la massa: el protagonista llegeix un d’aquests llibres d’autoajut tant de moda en els últims anys, i intenta viure i materialitzar el seu dia a dia en funció de les variables explicatives que es desprenen de la lectura del mateix, amb la peculiaritat que se’ns presenta un dia en la vida d’aquest protagonista a l’entorn del seu treball a un centre comercial. Evidentment, l’autor es permet la llicència de donar-li cos a l’argument de la història a la seva manera (una manera que, sincerament, l’he trobada bastant impersonal, com allunyada, com de documental asèptic, com aquell que intenta reflectir l’univers peculiar de cada protagonista posant-li un micròfon al cervell, però al final, l’únic que s’arriba a sentir és una cacofonia llunyana, no gens agradable en el seu conjunt)

No tinc, d’altra banda, res en contra pel que fa a l’estil emprat per Fernando San Basilio, utilitza frases molt trenades, molt llargues, com per a atrapar-te dins la cascada d’idees, pensaments, que els seus personatges viuen, i no em sembla gens malament l’exercici i el plantejament que fa atenent purament a la vessant formal. Ara bé, em sembla un estil massa intel·lectualitzat, massa de quiròfan asèptic, sense poder ni capacitat comunicativa, amb el desastrós resultat final de que no aconsegueix que et posis a dintre de la història ni tampoc que al llarg de la narració arribis a tenir una certa empatia per cap dels personatges. Es més, tant bon punt acabes la lectura, l’oblides de seguida.

Com en l’anterior novel·la criticada, considero que aquesta hagués pogut donar molt més de sí, perquè la idea nuclear és molt bona. Ara bé, l’execució d’aquesta idea deixa molt que desitjar.

Qualificació personal: PRESCINDIBLE, no la recomano

Arto Paasilinna: Presoners al paradís

Havent llegit històries tan esbojarrades, divertides i originals com Deliciós suïcidi en grup, o La dolça enverinadora, quan em vaig embarcar, juntament amb la tripulació de l’avió que Arto Paasilinna fa estavellar en ple Pacífic Sud, esperava trobar-me amb les mateixes situacions rocambolesques i, per damunt de tot, esperava passar una bona estona gaudint d’un tipus de literatura que no va més enllà del pur entreteniment al servei de l’humor i la crítica social. I, sí, és una història sense massa pretensions i sense massa volada, certament, però tot i així, havent-la acabat, la sensació que se’m queda no és la mateixa que amb les obres abans esmentades. Intentaré raonar aquesta sensació.

L’argument: un avió carregat amb una tripulació constituïda per llenyataires finlandesos, metges i llevadores, tots sota l’aval de les Nacions Unides, es veu obligat a fer un amaratge d’emergència. Havent sobreviscut la majoria, una illa deserta els acull després, i hauran d’aprendre a organitzar-se i a adaptar-se a les condicions d’una natura en estat pur, fins que uns mesos més tard són rescatats per marins americans.

A l’acabar-la, tinc la impressió que en aquesta novel·la té més pes específic tot el farcell de possibilitats que haguessin pogut desenvolupar-se de forma convincent i versemblant, que no pas el resultat final de la mateixa, per cert bastant mediocre. És a dir, que el teatre, el lloc, les circumstàncies, oferien tot plegat un potencial molt més adient per projectar una logística imaginativa (no exempta, per què no, del sentit de l’humor, tant característic en aquest autor finlandès) però amb una forma molt més convincent a l’hora de denunciar l’artifici social, les convencions, el capitalisme. Perquè, si hi ha alguna pinzellada “filosòfica” que Paasilinna ens mostra en el sinus de la seva història, és el fet que un socialisme pur és possible en determinades circumstàncies, que l’ésser humà pot ser molt més feliç sense les necessitats que la indústria del consum implementa en el seu cervell, que també és possible el retorn a la natura en la seva essència més despullada.

Ara bé, ja dic, el resultat final deixa molt que desitjar: l’autor recorre a massa situacions típiques i tòpiques, que s’intueixen de seguida, els personatges tenen una dimensió bastant plana i estereotipada, sense cap tipus de possibilitat d’evolucionar al llarg de la narració i, a més, aquest sentit de la ironia i de les situacions més estrambòtiques que tan bé sap dur a terme l’autor, en aquesta novel·la no es donen, tot resulta al cap i a la fi un producte predictible de principi a fi.

En resumides comptes, un llibre bastant prescindible, per no dir del tot.

Qualificació personal: DECEPCIONANT

Charles Bukowski: La màquina de follar

Ningú pot posar en dubte que tant Tròpic de Cranc com Tròpic de Capricorn són dos clàssics de la literatura, malgrat el llenguatge de vegades pornogràfic i brutal pel que fa a les descripcions descarnades de sexe amb pèls i senyals. En canvi, Henry Miller va ser denunciat per obscenitat, a la puritana Estats Units d’Amèrica, i van ser prohibides la publicació de les seves obres, circumstància que el temps es va encarregar de posar al seu just i necessari lloc: una cosa són les obres literàries i la llibertat d’expressió que tot autor pot i té que tenir a l’hora de crear els seus personatges i les seves històries, i una altra cosa és la valoració i el judici moral de les mateixes. La llibertat expressiva està per damunt de qualsevol tribunal instituït que jutgi una obra artística des de postulats purament morals, senzillament perquè l’autor té llicència per a dir i per a expressar-se com li doni la real gana, agradi o no: es tracta d’una ficció, d’un tauler imaginatiu on es juxtaposen una sèrie de variables que fan possible el disseny d’unes històries. Si aquestes històries són amorals, obscenes, o el que sigui, en tot cas no és cap tribunal qui ho ha de decidir.

I aquest aclariment val també per a l’obra d’un altre gran outsider de les lletres americanes: Charles Bukowski, que comparteix amb Miller la mateixa brutalitat a l’hora d’utilitzar un llenguatge tal i com li raja, sense floridures, sense engalanaments lingüístics, i en canvi amb exabruptes constants buscant en tot moment el trencament, la dissidència literària, l’allunyament de les normes o d’allò políticament correcte. En aquest sentit, l’univers peculiar de Bukowski beu d’un esquema amoral, pornogràfic, amb certs tocs surrealistes i d’humor negre; un univers que, en essència, està centrifugat en les seves experiències vitals i els efectes d’una vida abocada a l’excés en la beguda, en les relacions sexuals, en un pessimisme que fa feredat i que, d’altra banda, no s’intenta amagar.

La màquina de follar és un recull de relats breus i contes que l’autor extreu, bàsicament, dels seus avatars vitals. Sobta molt, per exemple, que en quasi tots els contes el seu alter ego protagonista, des de que s’aixeca fins que se’n va a dormir, no s’allunya mai ni de la botella ni de les dones... D’altra banda, Bukoswki ens porta per tot tipus de llocs “insalubres” i no gens agradables (hospitals, manicomis) juntament amb personatges que viuen apartats del modus vivendi normal, és a dir, rodamóns, borratxos, folls, sempre amb l’ànim de pertorbar al lector amb un nihilisme i un escepticisme que dona l’esquena, no obstant, a la hipocresia, als clixés i a les normes socials, a la política, als ideals, i a un llarg etcètera de valors que per a l’autor es redueixen a una expressió que ell mateix reitera fins a la sacietat en els seus contes: a una merda.

Tot i així, llegir tant Bukowski com Miller, en determinats moments, és com un canvi de drecera de cent vuitanta graus, més que res pel tipus de llenguatge que tots dos empren, amb monòlegs farragosos, surrealistes, sense cap ni peus, on s’arremet contra tot sense cap tipus de censura ni polidesa expressiva. No obstant, són dos autors que m’agraden, encara que els llegeixo molt de tant en tant perquè m’acaben embafant de seguida. Sigui com sigui, m’estimo més llegir aquests tipus d’autors outsiders que, per exemple, la soporífera Recherche du temps perdu, amb tots els respectes per a Marcel Proust.

Qualificació personal: RECOMANABLE si es vol llegir alguna cosa diferent, salvatge, brutal, impactant.

  

Jon Bilbao: Com una història de terror

Quan he estat un temps llegint novel·les més o menys extenses, m’agrada canviar al format conte, és a dir, a les històries més aviat curtes, condensades, aprimades, que per la seva lleugeresa i brevetat són un contrapunt perfecte a aquelles altres històries amb més elaboració dels personatges i de l’argument però que acaben cansant tot just per mantenir les mateixes coordenades imaginatives en un territori que s’estén massa en el temps.

Com una història de terror, de Jon Bilbao, és un recull de contes francament interessant on a través d’allò quotidià d’unes vides aparentment normals i corrents (podríem ser qualsevol de nosaltres en tots i cadascun dels contes) en aquests supòsits, doncs, de normalitat, els fantasmes que amaga l’inconscient desperten i es fan conscients. El terror, així, no com una cosa que de fora trasbalsa la tranquil·litat i l’equilibri d’esperit, sinó més aviat el propi món instintiu, irracional, obsessiu, que quan es desferma per un catalitzador determinat, treu a la superfície tota la foscor (o l’ombra, com diria Jung) I, sobretot, els estats anímics, les creences que s’amaguen al darrera d’aquests estats anímics i que, com un bumerang, atreuen cap a la perifèria dels esdeveniments, fets, persones, circumstàncies, situacions, que d’alguna manera són un reflex directe d’aquestes creences de base i que acaben influint poderosament sobre tot allò que ens passa de fora cap a dins, en un feedback interdepenent fora- dintre que resulta com una regla de tres inapel·lable.

Al darrera de tots aquests contes hi ha un narrador molt hàbil a l’hora de transmetre d’una plomada, com aquell que diu sense massa virtuosismes però d’una forma efectiva, tot l’univers interior dels seus personatges, uns personatges que en els seus desenvolupaments quotidians es veuran enfrontats als “baixos instints”, a les seves obsessions, als seus fantasmes. No havia llegit res de Jon Bilbao, però m’ha semblat un molt bon narrador, convincent, amb recursos expressius amplis per a desenvolupar amb ofici el format breu. Entre tot aquest recull de contes, és precisament Com una història de terror el que més m’ha agradat, el trobo realment magistral, i el que conté potser un resum més acurat de tota la temàtica de base d’aquest llibre, i potser fins i tot es podria veure entre línies un homenatge als grans clàssics americans del gènere (Lovecraft, Poe) autèntics mestres en crear atmosferes terrorífiques. Però, ja dic, en el sinus dels contes de Bilbao hi ha sempre una dimensió molt psicològica, molt terrenal, feta de la fràgil argila del material inconscient.

En definitiva, una molt bona lectura.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE

Haruki Murakami: De què parlo quan parlo de córrer

Hi ha autors que se m’indigesten, i per molt que m’esforço, ja sigui per la seva peculiar temàtica ja sigui per una altra raó, no puc amb ells: Murakami és un d’aquests autors. Vaig “intentar” llegir el seu Kafka a la platja, i constato que és un dels pocs llibres que no he pogut acabar, és senzillament un desgavell, un deliri sense cap ni peus que t’acaba “ratllant” de mala manera. En canvi, coses de la vida, és un dels autors preferits de la meva germana, i tot just feia ella esment l’altre dia, a través del facebook, de les virtuts d’un llibre de Murakami que porta un títol tan suggerent com De què parlo quan parlo de córrer. Així que me’l baixo i el carrego a la panxa del Kindle, sense fer esment de si l’he aconseguit gratuïtament o no, no sigui cosa que la SGAE se’m tiri a sobre...

Es curiós, però a hores d’ara, el que se’m fa de debò estrany i bastant incòmode, és llegir en format de llibre de tota la vida, i que consti que vaig arribar a concebre’l –al llibre- ni més ni menys que com una mena de fetitxe, com un recipient reverencial d’art inqüestionable...) En un altre ordre de coses, és pràcticament una situació anàloga a un estat d’enamorament que, en el seu moment, penses i sents amb tot el teu ésser que serà per a tota la vida, i resulta que al cap d’uns anys aquell enamorament té menys transcendència que un núvol que s’emporta el vent; o sigui, que no hi ha res que sigui definitiu, ni una creença, ni un sentiment, ni un pensament, res. He passat de ser un adorador d’edicions bibliòfiles, a pràcticament ignorar-les i, en canvi, segueixo llegint, segueixo descodificant els signes convencionals amb els ulls de la meva intel·ligència, crec que això és allò realment important, i no el format em que es faci aquesta activitat.

Però tornem a Murakami, i al seu peculiar llibre, que ens explica, bàsicament, per què corre, quines motivacions i fites el porten a fer tres-cents kilòmetres cada setmana, i en un context més filosòfic, què ha esdevingut a la seva vida aquest esport estructurat pràcticament cada dia. I avanço que, donat que jo ja fa vint anys que també corro, amb més o menys regularitat, el llibre no deixa de tenir per això mateix un interès especial per a mi, perquè a més puc contrastar de primera mà les seves sensacions juntament amb les meves al desenvolupar la mateixa activitat, encara que com a diferència força significativa, cal apuntar que ell s’entrena per a fer maratons i més aviat amb trajectes de distància llarga, cosa que no és el meu cas (encara que, en un moment donat he arribat a córrer l’equivalent a mitja marató)

De què parlo quan parlo de córrer, és un llibre que està bé. Té moments descriptius molt bons i, és clar, el seu màxim interès és traslladar aquesta passió pel running, quan l’adrenalina comença a circular pel torrent sanguini davant la perspectiva d’una sortida, d’un tipus determinat de repte físic on s’ha de calibrar sempre la franquícia de resistència física a la que es pot portar el cos. Ja dic, córrer és més aviat, com molt bé ho arriba a explicar Murakami, un estil de vida, una forma de copsar la realitat posant a punt la pròpia resistència per a, al cap i a la fi, gaudir d’aquest sofriment autoimposat.

Qualificació pesonal: RECOMANABLE-ACCEPTABLE per la seva qualitat literària, IMPRESCINDIBLE per als runners addictes

"Mentre corro, simplement corro. Com a norma, corro enmig del buit. Dit en sentit invers, tal volta cabria afirmar que corro per a poder aconseguir el buit. I també és en el buit on es capbussen aquests pensaments esporàdics. És lògic. Perquè a l’interior de la ment humana es impossible aconseguir el buit absolut. L’esperit humà no és tan fort ni tan consistent com per a poder copsar-lo. En canvi, aquests pensaments (o aquestes idees) que penetren al meu esperit mentre corro no són, en definitiva, més que simples accessoris del buit. No són contingut, són pensaments generats en torn a l’eix de la buidor. Els pensaments que acudeixen a la meva ment quant corro s’assemblen als núvols del cel. Núvols de diverses formes i mides. Núvols que venen i se’n van. Però el cel sempre és el cel."

Natsume Soseki: sóc un gat

El món de les lletres pot permetre’s qualsevol tipus de llicència imaginativa, com ara posar enmig d’una història una veu en primera persona sota la corporeïtat i la pell d’un gat però, en canvi, sota la forma de copsar el món i d’interpretar-lo d’un autèntic filòsof que examina les relacions humanes i les seves motivacions sota l’anàlisi curiós d’aquell que viu amb els humans però que no és humà i que per això mateix està més “capacitat” per a llegir entre línies la hipocresia, la vanitat, l’artifici que es desprèn de les relacions. Sóc un gat, de l’escriptor japonès Natsume Soseki, és un curiós i original exercici narratiu d’una qualitat literària extraordinària on, sí, el protagonista és un gat que ens explica les seves peripècies arran que és acollit a la casa d’un professor d’anglès i de la seva família.

El que més m’ha agradat de la novel·la:

·    El disseny d’uns personatges realment divertits i un xic excèntrics (em refereixo sobretot al professor Kushami i a Meitei) que fan possible tot tipus de diàlegs esbojarrats, amb un ritme narratiu molt ràpid.

·        L’habilitat que té l’autor d’integrar a la seva obra tot un microcosmos convincent (un veïnat de Tokio) que de retruc ens fa veure un macrocosmos molt més ampli on es pot copsar la mentalitat d’una societat, d’unes formes de vida, d’uns costums, amb totes les seves llums i ombres.

·     L’erudició d’un autor que té un repertori intel·lectual molt ampli per a qualsevol tipus de qüestió, avalat per la lectura de clàssics tant orientals com occidentals.

·    La creació d’un personatge entranyable, el del professor, paradigma de l’home contradictori, tossut, perdut sempre entre qüestions filosòfiques i complexos fortament arrelats. En aquest sentit, Soseki l’humanitza fins quasi bé a esculpir-lo com un anti-heroi, com un personatge més d’un ramat mediocre i sense grans aspiracions, però que en canvi el mostra absolutament convincent en totes i cadascuna de les seves contradiccions (humanes, massa humanes, com diria Nietzsche)

El que menys m’ha agradat:

·    Els circumloquis o voltes en clau de digressió filosòfica que el gat-narrador de vegades fa en un carrousel inconnex d’idees inacabable i accelerat, que arriba a “emborratxar”, a saturar, allunyant-se una mica de la trama o argument principal de la història. També hi ha entre els diferents personatges diàlegs d’aquesta naturalesa, inacabables, embafadors.

·        Des del meu parer, hi trobo massa extensió pel que fa al nombre de pàgines de la novel·la; si l’autor hagués retallat una mica, precisament, aquestes digressions una mica empipadores, potser el resultat final hagués sigut molt més efectiu i no tant carregant. Sigui com sigui, sis-centes cinquanta pàgines em semblen excessives.

En definitiva, un producte literari molt ben fet, considerat un clàssic al Japó, i que entreté i diverteix a parts iguals, satiritzant de retruc tota una classe social burgesa de l’època que, si es perllonga en l’espai i el temps, podria ser perfectament la classe social burgesa de qualsevol societat moderna. I aquí està la vertadera universalitat de la novel·la.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE

Stanislaw Lem: Golem XIV

Abans que tot, un apunt de sinceritat en relació a Golem XIV: vaig estar a punt de deixar la seva lectura tres vegades. Els motius? Mai havia llegit res amb un grau tal de complexitat, una complexitat per moments exasperantment tècnica, científica, teòrica; una complexitat que fa que per a que puguis entendre el que s’està llegint s’ha d’estar amb els cinc sentits parats i, tot i així, hi ha coses que només intueixes però que no pots conceptualitzar i fer-les planeres. Potser, al cap i a la fi, l’objectiu de Stanislaw Lem sigui precisament aquest: apuntar, assenyalar a la intuïció d’unes idees radicals envers la concepció de la ciència, de l’home i dels seus avatars evolutius, però en tot cas unes idees que com un globus sonda s’enlairen cap uns límits que acaben finalment rebotant des de tots i cadascun dels postulats antropocèntrics en que acostumem a copsar i a avaluar el món al nostre voltant.

Passades aquestes “crisis” de lectura, i decidint tirar endavant a veure en què para tot plegat, decideixo anar fins al final de l’obra, malgrat la seva complexitat, fent l’esforç necessari per a que les pàgines de la novel·la puguin ser una mica més transpirables. I crec que, al cap i a la fi, ha valgut molt la pena.

L’argument: Golem és un super-ordinador, resultat final d’unes computadores dissenyades com a estratègia de defensa. Estem a un futur no molt llunyà. La peculiaritat de Golem és que analitza les coses, pensa i les relaciona, no des d’un punt de vista humà, sinó tècnic, científic, deixant de banda sensacions i sentiments. En aquest sentit, és capaç de donar explicacions, per exemple, sobre el significat i sentit últim de l’Evolució, des d’un punt de vista que no és antropocèntric (és més, sosté que la intel·ligència humana no és altra cosa que un “error” dins la cadena evolutiva, un error sense més transcendència ni ulterior implicació ontològica ni teològica, quasi res...)

Continuaré amb un altre apunt de sinceritat: m’han vingut ganes, en alguns passatges de la novel·la, d’agafar un bat de beisbol i començar a colpejar el cervell positrònic de Golem... Perquè, de vegades, la seva oratòria asèptica i analítica, sense tenir en compte cap variable, per exemple, d’intel·ligència emocional (però això últim és molt antropocèntric, és clar, i Golem no és humà) conté una supèrbia, una superioritat envers la raça humana, quasi bé intolerable. Entenc, d’altra banda, que jo, com a representant d’aquest gènere, i acostumat, com els meus conciutadans, a creure’m l’eix central i indiscutible de la Creació, quan sentim parlar a un cervell que amb dades a la mà es situa un esglaó per damunt de la nostra intel·ligència, llavors no deixa això de ser un tant xocant o inversemblant (ja dic, vivim molt en la idea arrelada que allò humà és el centre i la mesura de totes les coses, quan no té per què, o almenys aquest és l’argument nuclear que l’autor polonès ens llença)

Precisament aquí vertebra tota l’originalitat i la iconoclàstia d’aquesta obra considerada per molts com una obra de culte: en el seu esperit de qüestionament de les variables biològiques, evolutives, filosòfiques, conceptuals, que tradicionalment han esdevingut el cànon de la nostra cultura i que, d’una volada, Stanislaw Lem ho posa a la corda fluixa. I, sí, es clar que Golem XIV és una obra de ciència ficció, com Solaris, però també és un pretext de l’autor per a posar sobre la taula totes les seves idees sobre l’Evolució i el seu sentit (o sense sentit, més aviat, en el seu cas) així com totes les indagacions científiques i tècniques que, com molt bé exposa de forma molt didàctica Golem pel que fa als camins triats per la ciència i la filosofia, es construeix primer que tot el forrellat de la clau, i després s’intenta donar amb la clau adequada per a obrir aquest forrellat...

Golem XIV no és una obra fàcil, ni ho pretén ser-ho, i està a anys llum del fàcil best-seller descafeïnat i sense substància que tant abunda avui dia. Ara bé, per a qui aconsegueixi una perfecta “sinergia” entre el seu pensament i la història que se’ns compta, per a qui s’aproximi a obrir el forrellat que Golem deixa entrellucar, el festí literari està més que assegurat. Ànim, i bona lectura!

  

Qualificació personal: OBRA MESTRA de la ciència - ficció