Després
d’una llarga “convalescència” en la que he girat l’atenció per complet al món
de les lletres en forma de novel·la o d’assaig, la meva sensibilitat torna a
sentir la crida d’històries de ficció que venen a bastir la imaginació des
d’aquell esperit de pausa i d’atenció i de concentració que és distintiu únic i
exclusiu del fet de llegir.
Torno,
doncs, al planeta literatura, de la mà de Hermann Hesse, un vell amic de tota
la vida, i a través d’una de les seves novel·les menys conegudes: Narziss i
Goldmund, que li serveix al Premi Nobel alemany per contraposar a través dels
dos personatges tota una bateria de qualitats que configuren l’ésser humà.
Així, mentre Narziss encarna l’esperit, el món de les idees, l’espiritualitat,
el pare, la lògica del logos, Goldmund encarna la natura, el món
instintiu, els sentiments, la mare, el gaudi dels sentits. La contraposició
d’ambdues valències fa de teló al nervi argumental de la novel·la,
exquisidament ben construïda des de la profunda captació de la sensibilitat envers
els diferents avatars vitals encarnats en la figura de tots dos personatges. I
és que Hesse, i aquí no descobriré res de nou, era un autèntic mestre per fer
accessible tot un món sensitiu que naixia de l’acurada observació interior, i
també per posar-li nom a tota una sèrie de processos, sensacions i pensaments
que en la seva volatilitat són molt difícils de definir.
Ens
trobem en una època molt pretèrita. Narziss i Goldmund es coneixen a un monestir,
on coincideixen tots dos com a novicis, i de seguida es fa palesa l’atracció
d’ambdós degut a la percepció que cadascú té de l’altre de la seva natura
oposada però complementària. Tal i com en un moment donat prediu el clarivident
Narziss, el seu amic abandonarà la vida monacal i segura al monestir per dedicar-se
a “córrer món”. I aquest córrer món per
part de Goldmund serà el motiu principal que desenvoluparà Hesse al llarg de la
novel·la, amb tota la gamma d’alegries, frustracions, patiments, per a desprès
arrodonir la narració amb el retrobament de tots dos amics, ja al final de les
seves respectives vides, de la forma més inesperada.
La
novel·la m’ha semblat una autèntica meravella literària, feta amb una exquisida
utilització del lèxic a través del qual es filtra tota la intensa sensibilitat
d’un autor molt ben bastit a més des del punt de vista intel·lectual. Hesse és,
decididament, un narrador clàssic, però dins d’aquest classicisme expositiu, hi
batega amb força la recerca del camí en la vida, amb totes les contradiccions i
paradoxes vitals, la preocupació pel sentit de les coses, i un vitalisme
ancorat en l’observació apassionada de la natura.
D’altra
banda, la paraula d’aquest escriptor és un intent de catarsi pel que fa a
aconseguir una comprensió racional dels impulsos inconscients que, es miri com
es miri, marquen de forma poderosa la nostra visió de la vida (pensem en dues
de les seves grans novel·les, Demian i el Llop estepari, i en
aquest empeny de l’autor per tal d’il·luminar l’ombra, molts cops des d’un
dramatisme i una càrrega emocional realment impresionants) I també hi trobo una
aguda consciència de l’autor envers les diferents opcions que es poden escollir
(de vegades contraposades o contràries) i que formen totes part de la natura
humana:
“Li
semblava que tota existència es basava en la dualitat, en els contrastos; s’era
home o dona, rodamón o ciutadà, racional o emotiu; enlloc no era possible
inspirar i expirar al mateix temps, ser home i dona alhora, gaudir de llibertat
i també d’ordre, deixar-se guiar per l’instint i l’esperit; sempre s’havia de
pagar una cosa amb la pèrdua de l’altra, i l’una sempre era tan important i
desitjable com l’altra”
La
novel·la està trufada també de reflexions en clau filosòfica que li serveixen a
l’autor per a definir les seves idees sobre l’art i el pensament:
“Temem
la mort, ens horroritza la fugacitat, veiem amb tristesa que les flors es
panseixen i que les fulles cauen dels arbres, i dins nostre tenim la certesa
que també nosaltres som efímers i que aviat ens marcirem. Si com a artistes
creem imatges o com a pensadors mirem d’establir lleis i formulem idees, ho fem
per salvar alguna cosa de la gran dansa de la mort, per engendrar alguna cosa
que duri més que nosaltres”
“¿Com
podràs morir, Narziss, si no tens mare? Sense mare no és possible estimar.
Sense mare no és possible morir”. Aquesta és la frase que al
final, ja al llindar de la mort, li diu l’amic rodamón a l’amic ascètic, volent
significar, en efecte, que l’amor no és cap entelèquia que hagi de ser buscada
en cap metafísica, ideologia o religió, sinó en els processos instintius
arrelats al cos, en la sensibilitat, en els sentits, en la natura. O sigui, que aquí el
principi femení guanyaria per golejada al principi masculí. No obstant, sóc de l'opinió que totes les polaritats són complementàries i que per al òptim funcionament s'ha d'aconseguir un equilibri, una certa homeostasi: ni és bo decantar-se única i exclusivament per un àmbit, ni per l'altre. Com deia Einstein, una ment separada dels sentiments és com unes tisores que tallen la vida, però també és ben cert que en un món on només hi ha sensibilitat i sentiments i desitjos sense un tipus de mentalitat que la pugui conduïr satisfactòriament, podria arribar a esdevenir d'allò més destructiu.
Narziss
i Goldmund és una obra rodona, de plena maduresa, i un autèntic plaer per als
bons amants de la literatura. I potser, en definitiva, estaríem parlant de
l’obra cim, la millor aconseguida, de totes les que va arribar a fer mai el
Premi Nobel alemany.
|
Qualificació
personal: IMPRESCINDIBLE, OBRA MESTRA
|
