dimecres, 27 de febrer de 2013

Knut Hamsun: Fam



La fam. No la sensació d’haver-te saltat un àpat en concret, sinó una altra sensació que és bastant desconeguda per a quasi tothom d’avui dia, almenys en la nostra societat del primer món: una ferotge i roent buidor a l’estómac que malda per ser apaivagada com sigui i que et fa quasi bé embogir (parlo, és clar, per aproximació intel·lectual)

No sabem el nom del protagonista d’aquesta història que és contada en primera persona. És a través dels avatars que ens explica d’un dia a dia partit per la misèria més absoluta que ens assabentem de la seva professió: escriure articles per a publicar als diaris. I al cap i a la fi que se li publiquin els seus articles esdevé ni més ni menys que la supervivència. Aquest personatge es troba sol i perdut entre les seves elucubracions de vegades delirants i sense ni cap ni peus, sense veure mai satisfetes les seves necessitats bàsiques, sempre a l’aixopluc d’una fam que el va rosegant sense pietat, tant física com psicològicament.

La veritable mestria d’aquesta història la trobo en un monòleg interior que passa molt sovint del prim ancoratge a la realitat a la pura al·lucinació sense cap tipus de connexió amb l’entorn. És un monòleg realment colpidor, intens, desesperançat, pertorbador, on de forma implacable apareixen els estralls que produeix la fam. D’altra banda, i malgrat precisament el to colpidor i dramàtic en que s’adjectiva la narració, en cap moment s’arriba a sentir empatia per un protagonista entestat molts cops amb un orgull ridícul que el porta, per exemple, en un moment que ha obtingut algun tipus de benefici econòmic (i ell s’està literalment morint de fam!) a desprendre’s dels diners donant-los a altres persones. Directament, agafen ganes de pegar-li una bona clatellada...

En definitiva, un exercici narratiu impecable per part d’aquest autor norueg, Knut Hamsun, al qui, per cert, li varen donar el Premi Nobel l’any 1920 i, com a taca important dins la seva trajectòria, hi ha que constatar el seu suport al nazisme. Però deixant aquest fet al marge, si ens avenim a la qualitat literària de l’autor, aquesta la trobo extraordinàriament bona encara que, tot sigui dit, quan acabes la narració sents una mena d’alleugeriment i de descans: són massa i massa intenses i dramàtiques les penúries que se’ns conten en aquest univers centrifugat per la fam i la misèria física i moral més absoluta.
 

Qualificació personal: RECOMANABLE per la qualitat literària extraordinàriament bona, no per una trama argumental fosca i depriment.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada