La fam. No la sensació d’haver-te
saltat un àpat en concret, sinó una altra sensació que és bastant desconeguda
per a quasi tothom d’avui dia, almenys en la nostra societat del primer món: una ferotge i roent buidor a l’estómac que malda
per ser apaivagada com sigui i que et fa quasi bé embogir (parlo, és clar, per
aproximació intel·lectual)
No sabem el nom del protagonista
d’aquesta història que és contada en primera persona. És a través dels avatars
que ens explica d’un dia a dia partit per la misèria més absoluta que ens
assabentem de la seva professió: escriure articles per a publicar als diaris. I
al cap i a la fi que se li publiquin els seus articles esdevé ni més ni menys
que la supervivència. Aquest personatge es troba sol i perdut entre les seves
elucubracions de vegades delirants i sense ni cap ni peus, sense veure mai
satisfetes les seves necessitats bàsiques, sempre a l’aixopluc d’una fam que el
va rosegant sense pietat, tant física com psicològicament.
La veritable mestria d’aquesta
història la trobo en un monòleg interior que passa molt sovint del prim
ancoratge a la realitat a la pura al·lucinació sense cap tipus de connexió amb
l’entorn. És un monòleg realment colpidor, intens, desesperançat, pertorbador,
on de forma implacable apareixen els estralls que produeix la fam. D’altra
banda, i malgrat precisament el to colpidor i dramàtic en que s’adjectiva la
narració, en cap moment s’arriba a sentir empatia per un protagonista entestat
molts cops amb un orgull ridícul que el porta, per exemple, en un moment que ha
obtingut algun tipus de benefici econòmic (i ell s’està literalment morint de
fam!) a desprendre’s dels diners donant-los a altres persones. Directament,
agafen ganes de pegar-li una bona clatellada...
En definitiva, un exercici
narratiu impecable per part d’aquest autor norueg, Knut Hamsun, al qui, per
cert, li varen donar el Premi Nobel l’any 1920 i, com a taca important dins la
seva trajectòria, hi ha que constatar el seu suport al nazisme. Però deixant
aquest fet al marge, si ens avenim a la qualitat literària de l’autor, aquesta
la trobo extraordinàriament bona encara que, tot sigui dit, quan acabes la
narració sents una mena d’alleugeriment i de descans: són massa i massa
intenses i dramàtiques les penúries que se’ns conten en aquest univers
centrifugat per la fam i la misèria física i moral més absoluta.
Qualificació personal: RECOMANABLE per la qualitat literària extraordinàriament bona, no per una trama argumental fosca i depriment.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada