Rosa Montero: La ridícula idea de no tornar-te a veure

M’ha agradat tot el que he llegit de Rosa Montero, pel tractament fresc i original que sap imprimir a les històries que t’explica, i també perquè sense fer massa focs d’artifici ni rebombori, aconsegueix mitjançant una prosa senzilla que t’endinsis quasi bé de forma natural dins la seva ficció, la qual et pot portar tant a un passat remot (Història del Rei Transparent) com a un futur no massa llunyà (Llàgrimes a la pluja)

L’última de les seves obres, que porta el suggerent títol de La ridícula idea de no tornar-te a veure, no hi ha dubte que és una obra bastant difícil de contextualitzar des d’un punt de vista crític perquè, senzillament, és com una mena d’hibridatge a cavall entre la biografia, l’autobiografia, l’assaig feminista (o si es vol, de reivindicació del paper de la dona al llarg de la història) i alguna que altra reflexió en clau filosòfica, sobretot envers la mort. I quina vida, en aquest cas, descriu l’autora madrilenya a través de la clau biogràfica? Doncs ni més ni menys que la de Madame Curie, amb la qual estableix un paral·lelisme que fa de combustió a l’argumentació inicial del llibre: en efecte, totes dues es queden vídues i tindran que fer front al dol per la pèrdua d’una persona amb la que han compartit molts anys de vida.

Madame Curie treballant al seu laboratori

Rosa Montero intenta comprendre la vida de Marie Curie des de la vessant femenina, la seva pròpia, explicant les impressions que té dels avatars més importants en la trajectòria de la científica nascuda a Polònia que va morir degut a una exposició excessiva a la radioactivitat. Ho fa com a homenatge i com a reivindicació i veu de totes aquelles dones que al llarg de la Història han sigut silenciades, menyspreades o esborrades en detriment del paper predominant i quasi bé exclusiu de l’home en els cercles de poder. I ho fa de forma apassionada, original, a través de la figura i personalitat forta i contundent de la descobridora del radi i del poloni, agermanant-se en tot moment en uns fets i trets de caràcter que Montero intenta comprendre des de la vessant més profunda (i feminista, és clar...) Al final del llibre, adjunta un petit apèndix amb un extracte de memòries de la mateixa Madame Curie i les seves reflexions intimistes sobre el dol que elabora arran la mort de Pierre Curie, atropellat per un cotxe de cavalls.

Tinc la impressió, a l'acabar de llegir aquest “La ridícula idea de no tornar-te a veure” que l’obra d’aquesta peculiar autora no estaria completa sense aquest petit llibre que per moments esdevé literatura preciosa, amb un to d’intimitat i de sinceritat que sembla sortit espontàniament del savoir faire d’una bona escriptora que coneix molt bé el seu ofici, els seus clarobscurs, la impostura al cap i a la fi de les paraules que, a pesar d’això i en determinants moments vitals, es tornen taules de flotació necessàries i potser terapèutiques. En aquest sentit, moltes expressions d’aquest peculiar “assaig”, a part de tenir un lirisme realment acurat i bell, semblen sortides directament d’una sensibilitat que té molt present el record per la pèrdua del seu home.

 

Rosa Montero i Pablo Lizcano

En definitiva, tot un plaer, hi podem copsar a més una escriptora en estat de gràcia a qui li ha sortit una obra rodona que, ho dic ben clar, no m’importaria tornar a llegir de seguida una altra vegada, per a tornar-me a recrear en algunes expressions que m’han encantat i que m’agradaria retenir.

Són les últimes paraules de Rosa Montero a La ridícula idea de no tornar-te a veure, en clar i sentit homenatge cap a la persona que ha compartit tant d’anys amb ella, i el record que tenia el seu home, quan era petit, al poble que el va veure néixer, d’una nena que es pujava a la figuera per a cantar, i així evitar que els moixons es mengessin les figues a l’arbre:

Quizás los humanos estemos tópicamente acostumbrados a fijarnos sólo en los grandes hechos, en los actos pesados, en la solemnidad y en el afán. En cosas tan obvias y ruidosas como el descubrimiento de la radiactividad y la penicilina, o la llegada a la Luna, o el auge y la caída de los imperios. Que, por supuesto, son sucesos memorables y es lógico que nos llamen la atención. Ahora bien: eso no es todo lo que hay. Pero supongo que hace falta vivir mucho, y lograr aprender lo vivido, para llegar a comprender que no hay nada tan importante ni tan espléndido como el canto de una niña bajo una higuera.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE

Jaume Fuster: L'Illa de les tres taronges

“Un anell per a governar-los a tots. Un anell per a trovar-los, un anell per a atraure’ls a tots i enviar-los a les tenebres, a la Terra de Mordor on s’extenen les Ombres”. Aquest és el preàmbul de la famosa trilogia de J.R.Tolkien imaginada en una Terra Mitjana on l’autor britànic va desplegar els seus personatges en la eterna lluita del bé contra el mal; una trilogia, que tot s’ha de dir, està molt ben estructurada tant des de la vessant de continguts com des de la vessant expressiva i formal. Es tracta d’un món creat en clau d’èpica i que beu molt dels mites i llegendes de l’Europa del nord. Per cert, encara me’n recordo de quan vaig llegir per primer cop El Senyor dels anells, anava per Barcelona al metro en una edició que contenia les tres parts i que deu pesar prop dels dos kilos, quan encara el senyor Peter Jackson no havia fet l’adaptació cinematogràfica de la saga i quasi ningú coneixia els hobbits, els orcos i la Terra Mitjana. Realment, em va encantar, i trobo que malda la pena de llegir-te-la sencera, almenys un cop en la vida.

A casa nostra, Jaume Fuster també va fer una incursió en el terreny de la èpica literària ambientada en una cronologia molt allunyada de les que acostumem a conèixer, i va crear també una trilogia, la primer part de la qual és aquesta Illa de les tres taronges. I com és, l’intent de l’autor català a l’hora d’edificar la seva peculiar visió d’una Humanitat que es mou en aquest peculiar terreny, a cavall entre el mite, la llegenda i les cròniques imaginades d’uns temps de molt abans que el nostre?

Doncs, si he de ser absolutament sincer, trobo que el nostre autor se’n surt d’aquest intent amb un aprovat justet. Decididament, Jaume Fuster no és Tolkien, ni té la riquesa expressiva d’aquest últim ni va aconseguir, d’altra banda, elevar la seva Illa de les tres taronges a una categoria d’universalitat i de culte, tal i com sí que va aconseguir l’autor britànic. Se’m disculparà, penso, la comparació, perquè les obres dels respectius autors estan ancorades en temàtiques molt dispars, però al començar a llegir la present novel·la no he pogut evitar el records de la flaire de la Terra Mitjana.

Amb tot, la novel·la ressenyada entreté, es deixa llegir i està ben escrita. Però no sé com expressar-ho: trobo que hi falta volada, hi falta espontaneïtat i nervi narratiu, hi falta aquell enlluernament i brillantor que marca la subtil diferència entre una història acceptable i una història rodona. Fuster es mou amb estereotips massa predictibles, i tal volta la història es condueix d’una forma massa “prefabricada”, massa lineal, massa agafada pels pèls en el sentit de que cada personatge desenvolupa un rol en concret, sense matisos, sense possibilitat de creixement al llarg de la narració, sense profunditat psicològica. Això, precisament, el dibuix d’uns personatges plans i sense variables psicològiques, és el que al meu parer perd irremissiblement aquest intent de novel·lar una narració en clau d’èpica mitològica, malgrat un “decorat”, una escenificació que no està gens malament pensada. Decididament, jo em quedo amb Tolkien i el Senyor dels anells...

Qualificació personal: REGULAR, es pot llegir però jo NO LA RECOMANO

Jaume Cabré: Senyoria

Vaig llegir Senyoria fa molts d’anys i, francament, no recordava pràcticament res del seu argument, però sí recordava el fet que en acabar la novel·la vaig arribar a la conclusió de que havia llegit un producte literari extraordinàriament bo, molt ben trenat des de la seva vessant argumental, amb personatges creïbles, i una habilitat extraordinària per part de l’autor a l’hora de jugar i combinar el lèxic des de la perspectiva de qui realment té un domini acurat. Em reafirmo, desprès de tornar-la a llegir, en totes i cadascuna d’aquestes impressions.

Senyoria és una recreació prodigiosa de la Barcelona de finals del segle XVIII, amb totes les seves llums i ombres (més abundoses aquestes últimes, més que res per tota la munió de sentiments arrelats en l’enveja, la vanitat, la luxúria, la falta de pietat d’una classe social “vip” retratada en totes les seves misèries) Però Senyoria és també una novel·la amb trama argumental d’aquelles que de seguida t’atrapen; una trama que va encaixant quasi bé amb precisió matemàtica, on totes les peces de la història conflueixen admirablement des d’una àmplia varietat de registres i recursos narratius que s’entremesclen subtilment i quasi bé fent l’efecte de plena espontaneïtat o naturalitat, això últim només a l’abast dels bons escriptors. I Jaume Cabré ho és.

I, és clar, tots els vicis nacionals de l’època (em refereixo als de l’aristocràcia) estan encarnats en la figura del regent de l’Audiència Civil de Barcelona, don Rafel Massó i Pujades, un home pusil·lànime, envejós, cobdiciós, i un llarg etcètera de trets no massa amables. I la novel·la ens conta la caiguda en espiral de sa Senyoria, d’aquests personatge que basa la seva satisfacció i les seves ànsies de felicitat en circumstàncies i coses totalment externes (les riqueses, la reputació, la possessió, la imatge) amb la qual cosa ja té el terreny abonat per a una llarga infelicitat, perquè basa la seva essència en el tenir, i no en el ser, tal i com diria el gran psicòleg Eric Fromm. I aquesta caiguda en espiral ens és contada, a més, amb un dramatisme que en cap moment desperta cap tipus de simpatia pel personatge, més aviat una repulsió emparada per allò de que el que sembres és el que al cap i a la fi reculls, ni més ni menys.

De creacions literàries amb llengua catalana, ara per ara, difícilment es pot llegir un producte tan ben aconseguit, des de totes les vessants que es vulgui analitzar, com aquest Senyoria, la novel·la que va consolidar Jaume Cabré com un dels millors novel·listes del panorama actual, en un marc referencial que potser es podria extrapolar sense cap tipus de complex a la literatura europea.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE

Manuel de Pedrolo: Mecanoscrit del segon origen

No és nou, ni original: Un fi de la Humanitat, un apocalipsi imaginat en clau de destrucció total. Qui o què propicia tot aquest rebombori de malson? Pedrolo imagina uns platets voladors que maceren indiscriminadament tota forma de vida humana (curiosament, encara hi ha ocells i altres espècies) a excepció d’un noi (en Didac) i d’un noia (l’Alba) que es salven, coses del destí, perquè en el moment fatal es troben tots dos submergits sota l’aigua.

Ja abans, altres escriptors del gènere (és a dir, de la ciència ficció) han imaginat situacions paregudes (penso sobretot en “Sóc llegenda”, del nordamericà James Patterson) però aquí la innovació més cridanera és que passegem per una Barcelona i rodalies absolutament devastats, és a dir, que tot aquest dantesc espectacle té lloc a casa nostra, als nostres carrers, boscos, platges, per la geografia de la nostra estimada terra.

Se li ha de reconèixer a Manuel de Pedrolo l’exercici imaginatiu notable i una qualitat literària més que acceptable, que fan que la història la llegeixes quasi bé d’una tirada. També se’n surt molt bé a l’hora de definir i d’arreglar els problemes de logística derivats d’una hecatombe de l’envergadura que descriu, encara que hi trobo alguna que altra “deficiència” en el guió en el sentit, per exemple, que el Dídac, amb tan sols onze anys, sap arreglar qualsevol motor que s’hi proposi arreglar (sigui de cotxe, de tractor, d’embarcació, etc.) i ho fa degut a unes nocions de mecànica que hi copsa a través de llibres que aconsegueix rescatar... En fi, se li perdonarà a l’autor català aquest mal menor, sense el qual els actors principals d’aquest teatre calcinat no haguessin pogut fer la volta per tota la Mediterrània en vaixell fins arribar a costes napolitanes i comprovar així, de retruc, que ells no sols els únics supervivents a les destrosses propiciades pels platets voladors. En aquest sentit, no deixa de tenir certa gràcia la descripció que es fa a la novel·la d’un d’aquests éssers vingut d’un altre món, amb la vestimenta i la indumentària directament importada de les sèries B americanes per a televisió dels anys cinquanta - seixanta.

Mecanoscrit del segon origen és una novel·la de ciència ficció francament bona, que obliga a posar-te en la certesa inmediata del que significa tenir una llei biològica i natural dipositada al nostre ADN i que està per sobre de les altres lleis: sobreviure per a perpetuar l’espècie. L’Alba, de divuit anys quan queda embarassada, i el Dídac, que serà pare als tretze anys, hauran de garantir la perpetuitat de la seva cadena genètica, pel bé i benefici últim d’una Humanitat que ha sigut quasi bé aniquilada de la Terra.

Qualificació personal: RECOMANABLE, es deixa llegir molt bé.

Fiódor Mijailovich Dostoievski: Crim i càstig

Al Quixot veuen la llum les dicotomies, el llenguatge parlat des de la seva essència i voluntat artística més elevada, els personatges no de fang ni abstractes, sinó els de carn i ossos, amb totes les seves infinites contradiccions que defineixen la seva humanitat. A Crim i càstig, veu la llum el món sensitiu i emocional que sembla traspassar el paper amb una força directament proporcional al tensament que l’autor fa de situacions i personatges. Dos autors molt diferents. Dos temps i contexts que no tenen res a veure. En canvi, dos mestres i genis de la literatura universal.

Per mi, l’obra cim de les lletres de tots els temps és el Quixot (entenc que potser els angloparlants no estaran massa d’acord amb la meva apreciació, i tal volta agranaran cap a casa amb el seu Hamlet) I si tingués que definir-me, després, per la segona gran obra cim, tampoc tinc massa dubtes: escolliria Crim i càstig, de Dostoievsky. Intentaré raonar, tot seguit, aquesta argumentació al fil de l’anàlisi d’aquesta genial obra que ja és el tercer cop que la llegeixo, ara en format per a llibre electrònic; per tant, la història i el seu desenllaç ja la conec. Però m’apetia tornar a capbussar-me pel laberint al·lucinant de l’ànima humana que tan bé va saber pintar amb paraules l’escriptor rus.

Crim i càstig és una obra impressionant, esfereïdora, contundent, magistralment construïda i magistralment ben conduïda. Tot hi té cabuda, en les dosificacions justes: el drama, el retrat social, la filosofia, els diàlegs punyents i enfebrits. Procedeixo, tot seguit, a un anàlisis més detallat.

U) MÒBIL.

Al principi, la idea de matar la vella que li fia diners, apareix a la ment de Raskolnikof com una mena de germen, de llavor, d’idea intel·lectual que raonant de la forma: si em carrego a aquesta vella cobdiciosa allibero al món d’una mala consciència, va a poc a poc prenent forma. I desprès, en efecte, la idea es va materialitzant a dins seu amb tota la logística necessària per a cometre l’assassinat. Però una cosa és imaginar, visualitzar, idear un concepte, i l’altra és baixar-lo a la realitat. És quan aquesta idea difusa es baixa a la realitat i acaba cometent l’acte, que Raskolnikof rebrà el seu càstig, no tan sols des de la perspectiva d’una condemna externa, sinó des de la mateixa condemna interior que la seva consciència moral li cobra.

Però què és el que, al cap i a la fi, indueix Raskolnikof a perpetuar el doble crim? La misèria física que s’encomana a la misèria moral? Les idees que té l’antic estudiant sobre la llicència per cometre un crim en nom d’un ideal que ho justifiqui, passant per damunt de Deu? El seu complex fortament arrelat d’inferioritat que, per la mecànica de les compensacions, necessita un acte contundent per apuntalar el seu sentit del jo?

Potser una mica de tot i, encara, Dostoievski ens fa unes pincellades interiors sobre la volubilitat i la poca consistència de la consciència humana, sobre els estats d’ànims que s’alternen com un carrusel desbocat, sobre els dubtes que trossegen les idees fermes. Perquè, malgrat l’ambient extremadament empobrit i claustrofòbic en que viu el protagonista (més que d’una habitació, estaríem parlant que viu a un autèntic “zulo”), i malgrat el seu aïllament social, Raskolnikof no s’encamina directament a la consecució del seu acte, sinó que aquest es veu ajornat, desviat, diferit pel dubte contundent lligat al qüestionament moral, al cap i a la fi, del que significa cometre un assassinat, per molt de revestiment intel·lectual i de justificació que hi hagi al darrera.

2) AMBIENTACIÓ I PERSONATGES

Dostoievsly era un mestre a l’hora de reunir tota una bateria de personatges amb psicologies molt diferenciades i que recargolaven una i altra vegada la trama argumental fins a induir-los a certes situacions límit. A Crim i càstig la tensió arriba a quotes realment abismals, avalada per tota la centrifugació d’estats d’ànim, sensacions, sentiments, pensaments que s’arrauleixen entorn el protagonista de la novel·la.

I el que a priori pot resultar per al lector una mena d’inserció “forçada” d’aquests personatges, certament no hi ha temps per a plantejar-t’ho massa, perquè senzillament et sents arrossegat per l’allau de paraules que de forma torrencial despleguen tots aquests i que pràcticament fa que llegeixis amb el cor en un puny. Es senzillament impressionant. Com també la profunditat i subtilesa en que són retratats, amb les seves contradiccions, el clarobscur d’unes psicologies que com la plastilina Dostoievsky va modelant al servei de la història principal.

La societat russa, representada pel modus vivendi de San Petersburg de mitjans de segle XIX, apareix també retratada amb totes les seves lacres: la misèria, la pobresa extrema, les seves classes socials ben diferenciades.

3) NOVEL·LA POLICÍACA I PSICOLÒGICA, NOVEL.LA TOTAL

Encara que ja sabem a les primers pàgines qui és l’assassí, els jocs psicològics, els detalls, la dialèctica per tal de desemmascarar el culpable, el llenguatge no verbal, tot allò, en definitiva, de que es val la investigació per anar al nucli d’un crim, es fa ressò amb tota la seva plenitud a la novel·la, anticipant de retruc el gènere de novel·la policial.

L’exercici narratiu desplegat per Dostoievsky per, d’una part (Raskolnikof) amagar o negar davant seu i davant els altres el crim que ha comès i, d’altra part (el jutge que instrueix el cas) a l’hora de fer anar l’enginy per tal de despullar en les seves intencions (tan intel·lectuals com de realització última del crim) a la persona que intueix ja des del primer moment que pot ser el veritable assassí, és tot plegat realment magistral, arribant a moments d’una intensitat que pràcticament “es pot sentir”. És el joc psicològic del gat i la rata, en una escenificació que conté punts de tensió i d’enfrontament antològics.

Les grans obres de l’escriptor rus, a més, contenen una mena de “cosmovisió”, on les idees i la filosofia s’arrauleixen al rerafons de les històries que conta. I com en les grans novel·les del XIX (Anna Karennina, els Miserables, per dir-ne només algunes) hi ha la voluntat per part del novel·lista de copsar-ho tot, des de múltiples perspectives, perquè aquell producte literari final sigui al cap i a la fi una expressió autèntica i fidedigna de la cronologia històrica en que està creat, reflectint-hi totes les inquietuds, idees, filosofies, etc. Estaríem parlant de novel·la total.

                              

4) FILOSOFIA

No es pot passar per alt de cap manera la dimensió filosòfica, d’idees, que conté Crim i càstig. És tolerable, si més no des del punt de vista moral (que ja no judicial) matar una o més persones si això redunda en benefici de la Humanitat? Justificarien en aquest cas els mitjans la consecució d’una finalitat determinada?

Dostoievsky anticipa per boca de Raskolnikof tal volta el concepte de “superhome” nietzschià, és a dir, algú que funciona d’acord a paràmetres interns amb una escala de valors no impostada o induïda de fora cap a dins; algú que, per resumir-ho potser massa, obeeix al seu propi codi genètic i que per tant té “llicència per a matar” si així ho considera oportú.

Friedrich Nietsche exposà la idea del superhome a Així parlà Zaratustra

D'altra banda, la idea del socialisme va néixer a imatge i semblança d’un món pensat amb els valors d'igualtat i de justícia per a tots els ciutadans, però quan es va dur a terme la idea (és a dir, quan es va baixar a la pràctica) resulta que això va significar la mort de milions i milions de persones, i un sofriment difícilment imaginable en l’ànima d'aquests milions i milions de persones. Els qui varen implementar aquest sistema es creien amb l’entitat moral per fer-ho, al igual que Raskolnikof es creu amb l’entitat moral per eliminar una persona en nom d’una idea. Però, tal i com molt bé li remarca la pobra Sònia a aquest últim, una persona no és un cuc, i ningú es qui per a decidir sobre el destí de qui sigui en termes de vida o mort.

Raskolnikof comet l’error de portar la seva idea fins a les màximes conseqüències només per a provar-se a sí mateix i per a comprovar que, finalment, com un bumerang l’acció se li tornarà, en primer lloc, en forma punitiva per part de les autoritats judicials i, a posteriori, en forma de càstig que la seva consciència li exigirà de complir, per molt que ell es negi davant seu i davant els altres.

Sincerament, trobo just i necessari que ho pagui d’aquestes dues formes. Sigui com sigui, es hora de deixar al pres a Sibèria amb tota la seva compunció i d’anar a visitar altres indrets i altres personatges del món literari que malden per a que siguin acompanyats una estona. Gràcies, mestre Dostoievski, per aquests moments impagables de literatura en estat pur.

Retrat del genial escriptor rus, Fiodor Dostoievski

De sobte es va inclinar, va baixar el cap fins a terra i li va besar els peus. Sònia va retrocedir horroritzada, com si tingués davant d’ella a un foll. I certament un foll pareixia Raskolnikof. -Què fa vostè? Va balbucejar. S’havia posat pàl·lida i sentia al cor una fiblada dolorosa. Ell es va posar dempeus. -No m’he agenollat davant teu, sinó davant tot el sofriment humà, va dir en un to estrany

Qualificació personal: OBRA MESTRA absolutament IMPRESCINDIBLE

Santiago Posteguillo: La nit que Frankenstein va llegir el Quixot

Avís per a navegants: La nit que Frankenstein va llegir el Quixot està a anys llum de ser un producte freekie, o de sèrie B, o de broma literària sense cap ni peus. És, en canvi, un autèntic regal per a qui estima el món de la literatura, les seves anècdotes, el revers, com diu l’autor, d’allò que ens ha arribat en forma de producte acabat d’un autor determinat. Perquè, en essència, el que es recull en aquest original llibre no és altra cosa que la literatura entre cortines, és a dir, les històries “apòcrifes” de moltes obres i autors famosos que no acostumen a ser conegudes pel públic però que aquí surten amb tota la seva nuesa, mostrant curiositats, fets insòlits i anecdòtics, certament molt interessants.

Segon avís per a navegants: el senyor Santiago Posteguillo escriu molt però que molt bé, com quasi totes aquelles persones cultes i apassionades pel món de les lletres i que volen satisfer de forma sincera un sentit homenatge a tot allò que ha conformat la seva substància espiritual al llarg dels anys. I l’anècdota en boca d’aquest senyor esdevé, de vegades, una recreació literària sorprenent, articulada per a donar si cap encara més nervi literari a l’autor o a l’obra que està tractant. Per tant, sentit homenatge, de creador a creador.

Últim avís per a navegants: qui estimi el món de la literatura no pot perdre’s aquesta festa de la paraula. Seria imperdonable, malgrat un títol com La nit que Frankenstein va llegir el Quixot, i gràcies a moltes històries que sempre han sigut motiu de controvèrsia entre els estudiosos, com per exemple la filiació del Lazarillo de Tormes, la suposada autoria de les obres de Shakespeare que molts atribueixen a Christopher Marlowe, la participació capdal i gens reconeguda d’Auguste Maquet en les obres d’Alexandre Dumas o, també, el que resulta sorprenent (i de retruc dona títol a aquest recull o mosaic excel·lent de peces literàries) el fet que Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, va aprendre el castellà per a llegir en el seu idioma nadiu el Quixot (és més, l’autora va copiar de Cervantes un passatge que també a la novel·la de l’escriptor espanyol hi té lloc)

Però hi ha moltes, moltíssimes més anècdotes i curiositats (que involucren Kafka, Tolkien, Antoine de Saint Exupery, Dostoievsky, Conan Doyle, per dir només alguns dels grans que hi surten) que, ja dic, cap persona que de debò sigui aficionada a la bona literatura pot perdre’s, de la mà d’un bon filòleg, lingüista, professor i escriptor que té l’habilitat de portar-te per tots els indrets cronològics significatius d’un altre món força desconegut però no per això menys fascinant. Bé, en honor a la veritat, diré que algunes d’aquestes anècdotes ja les coneixia, però no obstant m’ha encantat tornar a escoltar-les tant ben recreades, amb tot el suc exprimit de l’homenatge proper i senzill i amb una exquisida utilització de llenguatge. No es pot demanar res més.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE

Christopher Morley: La llibreria amb rodes

Feia ja unes quantes lectures que m’acompanyaven històries bastant fosques i dramàtiques, així que canvio absolutament de registre: la vida és també, afortunadament, plaer, gaudi, moments de delectació, somriures, somnis que pengen d’un cel lluminós i blau. I també, com no, hi ha autors que han sabut transmetre molt bé a través de les seves històries tota la vessant lluminosa, amable, d’amor a un ideal, persona, animal o cosa.

La llibreria amb rodes és, per damunt de tot, una declaració d’amor: d’amor pels llibres i tota la gratificació espiritual que ens poden portar, i una reivindicació de la vocació del venedor a l’hora de saber transmetre a la gent el contingut cultural que es pot desgranar de les pàgines d’un llibre:

“Quan venguis un llibre a algú no solament li estàs venent dotze onzes de paper, tinta i pegament. Li estàs venent un vida totalment nova. Amor, amistat i humor i vaixells que naveguen a la nit. A un llibre cap de tot, el cel i la terra, en un llibre de veritat, vull dir.” “Un bon llibre té que ser simple. I com Eva, té que provenir d’un lloc entre la segona i la tercera costella: té que haver-hi un cor bategant a dintre. Una història que és només cervell no val massa.”

Ens situem a principis del segle XX. Helen i Andrew Mc Gill tenen una granja a Nova Anglaterra. Són germans. Ell és un famós escriptor i ella una mestressa de casa, i la vida d’aquesta última pega un viratge de cent vuitanta graus quan es presenta un dia a la granja un home amb un estrany carruatge conduït per un cavall i amb l’interior ple de prestatges de llibres. L’home es dedica a vendre’ls pels pobles petits i masos, i vol desprendre’s per cansament del carruatge, decidint vendre’l. Helen Mc Gill el comprarà i iniciarà així una vida nòmada farcida d’aventures i desventures...

La veritat és que llegir aquesta novel·la és tot un plaer, perquè sense ser literatura d’alta volada, aconsegueix en canvi entretenir i fer somriure de tant en tant al ritme del lent desenvolupament del carruatge arrossegat pel cavall, sense deixar de posar un petit gra de sorra d’idealisme en tot l’entramat o fet cultural derivat de l’edició i distribució de llibres. Hi veig un paral·lelisme amb les grans obres de Mark Twain, on també l’espai il·limitat envoltat de natura en estat pur és el teatre perfecte per a deixar lliures al cel lluminós tot l’idealisme, totes les aspiracions, tota la set d’aventures: l’espai físic com una projecció del desig d’expansió espiritual, el contacte amb la gent des d’una sinceritat nuclear per enriquir-la a través dels llibres i, de retruc, d’enriquir-se de la seva humanitat.

Deia, abans, que La llibreria amb rodes és una declaració d’amor als llibres, a la veritable vocació tant de l’editor com del llibreter o venedor per ser un pont de transmissió pur i autèntic de tot allò estampat al motlle del paper, amb l’única voluntat d’eixamplar els horitzons de la gent. En aquest sentit, Cristopher Morley toca el crostó a tots aquells que d’aquesta indústria només volen extreure un benefici econòmic venent el que sigui o allò que primer pugui enganyar a la gent de bona voluntat. Que prenguin nota els grans venedors de best-sellers actuals... I, al cap i a la fi, és clar que la novel·la de l’autor americà és una història molt divertida, entranyable i ben escrita, que sense massa pretensions aconsegueix que arribis fins l’última frase amb la sensació de que t’ho has passat francament bé i que has llegit una història original i fresca, d’aquelles que et reconcilien de seguida i et fan estimar encara més el meravellós món de la paraula al servei de contes.

“Està bé que els degans de les universitats exhibeixin les seves prestatgeries de dos metres plenes de la millor literatura, però el que la gent necessita és alguna cosa bona, familiar, honesta. Alguna cosa que els arribi a les entranyes, que els faci riure i tremolar i marejar-se i pensar en la petitesa d’aquesta bola de crispetes de blat de moro que gira a l’espai sense obtenir res a canvi.” “Crec que llegir un gran llibre et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l’interior de la naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la necessitat de fer-se petit. És com mirar l’Ossa Major en una nit clara o com veure el clarejar a l’hivern quan un va a recollir els ous al matí. I qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona.”

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE

Jesús Carrasco: Intempèrie

Un nen que s’amaga. La gent del poble que va a la seva recerca. En la seva fugida, un pastor li salva la vida i l’ajuda, i fugen llavors junts. I aquest, així de simple, és l’argument d’Intempèrie. Saludada aquesta novel·la com la revelació literària de l’any, coincideixo absolutament en la valoració que els crítics fan de l’extraordinària qualitat literària de l’autor, una qualitat literària que enlluerna i que trobo que està a l’altura dels grans clàssics. És, senzillament, impressionant.

I, pel que fa a la seva vessant de contingut, es tracta d’una història dura, molt dura, que deixa veure entre línies certs comportaments arrelats a l’Espanya profunda del cor de la dictadura, on els cacics i qualsevol figura d’autoritat feien i desfeien impunement al seu albir, sense escrúpols i sense cap consideració per la llibertat individual. En aquest sentit, encara que la novel·la narra exclusivament la fugida del nen, es deixa intuir els profunds estralls que un tipus d’ambient aïllat i amb una força quasi bé totpoderosa pel que fa al pes de l’autoritat, pot propiciar en el sinus de la psicologia de la gent.

Però Intempèrie és sobretot una novel·la de supervivència, perquè omplir la panxa amb només els recursos que un troba a la natura (tornant, si es vol, al primitivisme en estat pur dels nostres avantpassats) és una situació força complicada. Els ecos dels anti-herois del món rural creats per Delibes retronen amb força (penso sobretot amb la novel·la Les rates, del genial autor vallisoletà) i hi ha per això un cert paral·lelisme, en el sentit que se’ns retrata amb tot el seu rigor, de vegades força dramàtic, el dia a dia enmig d’un entorn hostil i que està regit pels seus propis avatars i lleis. Però aquest entorn es veu a més amplificat per les petjades d’uns implacables perseguidors que afegeixen una ombra sinistra centrifugada en el cor del nen per la por, per una por que ve enganxada per experiències del passat i que, com una caixa de ressonància, es transmet a un futur ple d’incertesa pel que fa a la seva integritat física i psicològica.

Per la brutalitat i violència d’alguns passatges i per l’instint tan arrelat a l’espècie humana de supervivència, em ve per associació el paral·lelisme inevitable amb les grans novel·les de Cormac McCarthy (No és país per a vells, o la Carretera)

I, al cap i a la fi, i malgrat la duresa de la narració, ho admeto: feia bastant temps que una història no m’hipnotitzava de la forma que ho ha fet Intempèrie, amb una cadència narrativa com tallada a la fusta, paraula a paraula. De debò, val de veritat la pena llegir aquest petit miracle en forma de literatura en estat pur.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE

Pilar Adón: El mes més cruel

No havia llegit res d’aquesta autora de la meva generació, i un cop acabat aquest recull de contes (bastant sorprenents i originals, tot sigui dit) em queden les següents impressions:

A FAVOR:

- És una lectura molt entretinguda i molt ben estructurada des de la seva vessant formal i expressiva, amb una ressonància estètica excel·lent. Qui escriu coneix a la perfecció el seu ofici i els seus múltiples jocs i plànols narratius.

- Malgrat la curta extensió tan característica del format conte, hi ha que destacar la profunditat i subtilesa en que els personatges són recreats, i el constant joc psicològic entre ells que et manté en suspens i en incertesa pel que fa al desenllaç de cada narració, ja quasi bé des del començament.

EN CONTRA:

- Després d’un entramat molt ben dissenyat de situacions, personatges i escenaris diversos, l’acabament dels contes tendeix a deixar-te amb una sensació empipadora de falta de definició, d’ambigüitat, de fuga en fals... Potser, en definitiva, aquí s’arrengleri la gràcia, el sentit últim de cadascuna d’aquestes històries on els sentiments de soledat, d’estranyesa, de que les coses, en definitiva, no són el que semblen a priori o més aviat no són el que volem que siguin, es mesclen apuntalats per una tensió narrativa que, ja dic, al final es desinfla de la forma més inesperada deixant de retruc un regust del tipus: i això és tot?

Però tampoc oblidem que la literatura no és un exercici de matemàtiques pures i exactes on tot obeeix a una lògica emparada per paràmetres predecibles, perquè des del seu peculiar planeta, molts cops les lletres fan possible un resultat obert amb tot tipus de variables que no malden per una única i sola interpretació, i és que al cap i a la fi poden haver-hi tantes interpretacions com lectors puguin haver-hi d'una mateixa història. És potser la grandesa d’un art tan voluble com les infinites aspiracions, contradiccions i desigs que viuen aixoplugats a l’interior de l’ànima humana.

Qualificació personal: RECOMANABLE per la qualitat literària i la bona construcció de les històries, amb personatges molt ben humanitzats.

Okakura Kazuzo: El llibre del té

L’herència ancestral de la cultura xinesa i de la cultura japonesa m’acompanyen en el dia a dia i han influenciat la meva visió de les coses fins al punt de convertir la seva peculiar filosofia en una aspiració, en un estil de vida, en un ideal pràctic que ha arrelat tant en mi com en el meu entorn immediat. El jardí de casa meva beu de les fonts del zen. Tinc al porxo, distribuïts en prestatges, una col·lecció de vint bonsais. Practico exercicis de Chi-kung, i també una mena de ritual o oració budista, cada matí quan em llevo. He fet nivells i sintonitzacions de Reiki. I estic obert, per què no, a noves coses, de la cultura que sigui, si aquestes em poden aportar nous horitzonts espirituals.

Els japonesos van importar de la seva veïna Xina el ritual de la cerimònia del té, un ritual que a priori pot semblar per a nosaltres els occidentals, de pensament efectista i de resultats immediats, un acte sense més transcendència (a no ser la de veure’t un gotet de té) però que per al pensament oriental va molt més enllà, en el sentit de que ells hi atorguen una mena de meditació o de retrovament amb la pausa i la calma interior. Per això, són de capdal importància els detalls, tot just per afavorir aquest retrovament: espais reduïts a la màxima simplicitat, quasi bé minimalistes,  la concentració, la senzillesa.

Okakura Kazuzo fa una deliciosa aproximació de la cultura del té i, per extensió, de la cultura nipona, en aquest breu assaig en el que de vegades aconsegueix una qualitat expressiva molt estètica. En definitiva, un breu però reconfortant plaer, igual que prendre’t una tassa de té assaborint al màxim les sensacions físiques i la tranquil·litat interior, la comunió amb els espais interiors que es reconforten de la natura, la pausa i el silenci.

“Qui sigui incapaç de discernir en sí mateix la insignificança de les grans coses, estarà mal preparat per apreciar la grandesa de les petites coses en els altres”. “Mentrestant, assaborim una tassa de té; la llum de la tarde il·lumina els bambús, les fonts canten deliciosament, el sospir dels pins murmura en la nostra tetera. Somniem en allò efímer i entreguem-nos errants a la bella locura de les coses”. “L’aigua canta bé, perquè al fons s’han dipositat uns troços de ferro, per a obtenir uns ecos en els que, amortiguats pels núbols, se sent el brogit d’una catarata o d’un mar llunyà que s’estavella contra els rocs, o de la pluja banyant un bosc de bambús, o el sospir dels pins a un turó llunyà”

Qualificació personal: RECOMANABLE