Jaume Fuster: L'Illa de les tres taronges

“Un anell per a governar-los a tots. Un anell per a trovar-los, un anell per a atraure’ls a tots i enviar-los a les tenebres, a la Terra de Mordor on s’extenen les Ombres”. Aquest és el preàmbul de la famosa trilogia de J.R.Tolkien imaginada en una Terra Mitjana on l’autor britànic va desplegar els seus personatges en la eterna lluita del bé contra el mal; una trilogia, que tot s’ha de dir, està molt ben estructurada tant des de la vessant de continguts com des de la vessant expressiva i formal. Es tracta d’un món creat en clau d’èpica i que beu molt dels mites i llegendes de l’Europa del nord. Per cert, encara me’n recordo de quan vaig llegir per primer cop El Senyor dels anells, anava per Barcelona al metro en una edició que contenia les tres parts i que deu pesar prop dels dos kilos, quan encara el senyor Peter Jackson no havia fet l’adaptació cinematogràfica de la saga i quasi ningú coneixia els hobbits, els orcos i la Terra Mitjana. Realment, em va encantar, i trobo que malda la pena de llegir-te-la sencera, almenys un cop en la vida.

A casa nostra, Jaume Fuster també va fer una incursió en el terreny de la èpica literària ambientada en una cronologia molt allunyada de les que acostumem a conèixer, i va crear també una trilogia, la primer part de la qual és aquesta Illa de les tres taronges. I com és, l’intent de l’autor català a l’hora d’edificar la seva peculiar visió d’una Humanitat que es mou en aquest peculiar terreny, a cavall entre el mite, la llegenda i les cròniques imaginades d’uns temps de molt abans que el nostre?

Doncs, si he de ser absolutament sincer, trobo que el nostre autor se’n surt d’aquest intent amb un aprovat justet. Decididament, Jaume Fuster no és Tolkien, ni té la riquesa expressiva d’aquest últim ni va aconseguir, d’altra banda, elevar la seva Illa de les tres taronges a una categoria d’universalitat i de culte, tal i com sí que va aconseguir l’autor britànic. Se’m disculparà, penso, la comparació, perquè les obres dels respectius autors estan ancorades en temàtiques molt dispars, però al començar a llegir la present novel·la no he pogut evitar el records de la flaire de la Terra Mitjana.

Amb tot, la novel·la ressenyada entreté, es deixa llegir i està ben escrita. Però no sé com expressar-ho: trobo que hi falta volada, hi falta espontaneïtat i nervi narratiu, hi falta aquell enlluernament i brillantor que marca la subtil diferència entre una història acceptable i una història rodona. Fuster es mou amb estereotips massa predictibles, i tal volta la història es condueix d’una forma massa “prefabricada”, massa lineal, massa agafada pels pèls en el sentit de que cada personatge desenvolupa un rol en concret, sense matisos, sense possibilitat de creixement al llarg de la narració, sense profunditat psicològica. Això, precisament, el dibuix d’uns personatges plans i sense variables psicològiques, és el que al meu parer perd irremissiblement aquest intent de novel·lar una narració en clau d’èpica mitològica, malgrat un “decorat”, una escenificació que no està gens malament pensada. Decididament, jo em quedo amb Tolkien i el Senyor dels anells...

Qualificació personal: REGULAR, es pot llegir però jo NO LA RECOMANO