Okakura Kazuzo: El llibre del té

L’herència ancestral de la cultura xinesa i de la cultura japonesa m’acompanyen en el dia a dia i han influenciat la meva visió de les coses fins al punt de convertir la seva peculiar filosofia en una aspiració, en un estil de vida, en un ideal pràctic que ha arrelat tant en mi com en el meu entorn immediat. El jardí de casa meva beu de les fonts del zen. Tinc al porxo, distribuïts en prestatges, una col·lecció de vint bonsais. Practico exercicis de Chi-kung, i també una mena de ritual o oració budista, cada matí quan em llevo. He fet nivells i sintonitzacions de Reiki. I estic obert, per què no, a noves coses, de la cultura que sigui, si aquestes em poden aportar nous horitzonts espirituals.

Els japonesos van importar de la seva veïna Xina el ritual de la cerimònia del té, un ritual que a priori pot semblar per a nosaltres els occidentals, de pensament efectista i de resultats immediats, un acte sense més transcendència (a no ser la de veure’t un gotet de té) però que per al pensament oriental va molt més enllà, en el sentit de que ells hi atorguen una mena de meditació o de retrovament amb la pausa i la calma interior. Per això, són de capdal importància els detalls, tot just per afavorir aquest retrovament: espais reduïts a la màxima simplicitat, quasi bé minimalistes,  la concentració, la senzillesa.

Okakura Kazuzo fa una deliciosa aproximació de la cultura del té i, per extensió, de la cultura nipona, en aquest breu assaig en el que de vegades aconsegueix una qualitat expressiva molt estètica. En definitiva, un breu però reconfortant plaer, igual que prendre’t una tassa de té assaborint al màxim les sensacions físiques i la tranquil·litat interior, la comunió amb els espais interiors que es reconforten de la natura, la pausa i el silenci.

“Qui sigui incapaç de discernir en sí mateix la insignificança de les grans coses, estarà mal preparat per apreciar la grandesa de les petites coses en els altres”. “Mentrestant, assaborim una tassa de té; la llum de la tarde il·lumina els bambús, les fonts canten deliciosament, el sospir dels pins murmura en la nostra tetera. Somniem en allò efímer i entreguem-nos errants a la bella locura de les coses”. “L’aigua canta bé, perquè al fons s’han dipositat uns troços de ferro, per a obtenir uns ecos en els que, amortiguats pels núbols, se sent el brogit d’una catarata o d’un mar llunyà que s’estavella contra els rocs, o de la pluja banyant un bosc de bambús, o el sospir dels pins a un turó llunyà”

Qualificació personal: RECOMANABLE